«Esta Nación ni se divide ni se rompe», clamarà des de Miami en octubre de 2012 lexpresident José María Aznar en el context dun homenatge a la mitificada Constitució de 1812. Aznar recordarà als independentistes catalans que, a diferència dels nacionalismes, allò que reivindica la nació espanyola, «no es la imposición identitaria, sino la libertad y la igualdad de los ciudadanos». Pel desembre de 2013 Aznar va anar un pas més enllà en igualar lestratègia de la consulta catalana a la dETA en el context dun acte de la Fundación Luis Portero, fiscal assassinat pels terroristes bascos. Aleshores, el dirigent ultraconservador demanà a lEstat una intervenció decidida i proclamà de forma inquietant que ja és hora de dir que «Cataluña nos importa».
Totes les intervencions, opinions, dels principals líders espanyols se situen sempre en aquest monolitisme inacceptable de la Nació espanyola, en la criminalització dun catalanisme democràtic, pacífic, mobilitzat massivament quan ja ha esgotat totes les vies polítiques al seu abast. Espanya com a subjecte polític es nega a reconéixer Catalunya, com es nega a reconéixer qualsevol altra realitat que no sajuste als paràmetres de lEspanya dissenyada com a Estat i com a essència en el segle XIX, i és en aquesta no-acceptació on es coven tots els odis, les animadversions i els malentesos contra una pertinaç voluntat històrica de ser dels altres. Amb la confessió de Jordi Pujol en què es declara un evasor fiscal de quasi quaranta anys dexperiència, amb els delictes fiscals investigats per la policia en el seu entorn familiar, en la seua conversió sobtada de líder nacional a carn de jutjat, lanticatalanisme espanyolista sha desbocat i ha trobat el camí duna legitimació històrica. Pujol els ha donat la raó. El catalanisme encarnat en la figura mítica de lexpresident era només això, una pantalla dels interessos de la burgesia catalana per a robar als catalans i fer creure que els lladres estaven a Madrid. Tot el catalanisme sense excepció ni matisos és sospitós de robar. Lamentablement, els intents vergonyosos i patètics de justificar lexpresident català només fan que reforçar encara més els arguments de lanticatalanisme en una conjuntura política com lactual. Giragonses de la política. La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, sacararà de seguida, amb la seua habitual vehemència, a Pujol veritable artífex, segons ella, del gir sobiranista català i a Convergència i Unió per demanar, amb severitat, explicacions. Tot el catalanisme conservador ha estat noquejat i es troba a hores dara sota sospita.
Cospedal, com la majoria dels dirigents del seu partit i periodistes afectes, té molt clar que lautoinculpació de Pujol desmunta tot duna la idea de l«Espanya ens roba», difosa amb un sentit propagandístic des de les files del sobiranisme. La millor manera de ser un patriota, diu Cospedal, és pagar els impostos, complir amb Hisenda. I ho diu la líder dun partit sospitós de mantenir una «caixa B» i que ha tingut membres destacats amb comptes bancaris a lestranger, com els de Jordi Pujol. Faig referència, és clar, a Luis Bárcenas, en presó durant any i mig, extresorer, exgerent del PP i exsenador; a Francisco Granados, exconseller de Presidència de la Comunitat de Madrid, avui inquilí de la presó dEstremera; a Arturo González Panero, exalcalde de Boadilla del Monte; a Benjamín Martín Vasco, exconseller de la Comunitat de Madrid; a Guillermo Ortega, exalcalde de Majadahonda; a Alberto López Viejo, mà dreta dEsperanza Aguirre; a Luis Fraga, nebot de Manuel Fraga i exsenador del PP; a Marcos Martínez, ex president de la Diputació de Lleó, empresonat en el centre penitenciari de Navalcarneroentre molts altres, entre els quals Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, en presó per delicte fiscal o, finalment, el cas més sagnant i espectacular, lexvicepresident del Govern espanyol Rodrigo Rato. Els encalçadors de misèries nacionalistes difícilment poden veure latapeïda nòmina de dirigents del PP i relacionar-la amb un nacionalisme qualsevol. La distinció entre una delinqüència normal no vinculada a cap coartada patriòtica i la del nacionalisme català és diàfana. En els ancestres de lanticatalanisme el català és, ja ho sabem, per naturalesa, àvar, gasiu, un lladre, un ésser egoista i Catalunya aquell paràsit que sengreixa i salimenta duna Espanya, dirà Azzati, que els catalans volen convertir «en un huevo para tragarse hasta la càscara».
Jesús Laínz, membre dUPyD i autor de una retafila dassajos contra la suposada farsa dun nacionalisme català que titlla de racista, és un de tants espanyolistes incapaç de veure evasors fiscals en els dominis ideològics en què pastura. Laínz, com Cospedal, només és capaç de detectar levasor fiscal nacionalista i els seus còmplices morals. En larticle «Todo pagado» publicat pel diari ultra Libertad Digital el 17 dagost de 2014, lupeydista, després datribuir als nacionalistes catalans un complex de superioritat en relació amb Espanya, escriu:
Poco hará el escándalo Pujol por cambiar tan arraigado fenómeno, pues los hinchas nacionalistas disponen de justificaciones para todo: unos lo consideran una maniobra de la pérfida España para dinamitar el proceso independentista; otros, una patriótica labor de la familia Pujol para no pagar al enemigo y después dedicar esos millones a obras de beneficiencia en la Cataluña ya independiente; y otros, aunque admitan que es un delito, manifiestan su preferencia porque les robe un catalán antes que el Estado español.
No hi ha dubte que lafer Pujol, del qual a hores dara només hem vist el primer episodi, alimentarà durant dècades la fòbia anticatalana i desinflarà, malgrat Laínz i tots els coeters del pamflet digital de Federico Jiménez Losantos, la passió catalanista de milers de ciutadans arrossegats a causa de les finances brutes de lexpresident als àmbits de la decepció i el cansament. El cas és que amb els diners de Pujol o sense ells, lanticatalanisme espanyol encara té molt de recorregut. Apuntava al principi que en la seua base hi ha la negativa al reconeixement duna identitat que en ple segle XXI té tant a veure amb la necessitat de defensar uns drets lingüístics o culturals i una existència ni condicionada ni tutelada, com amb altres tipus de demandes sorgides duna societat civil capaç darticular-se al marge del vell Estat i dimaginar-ne, fins i tot, un de nou en el context duna Europa de països amb unes majories amb voluntat de convergir en un espai superior. Tots els elements atempten de ple contra la idea duna Espanya uniforme, que recela dEuropa en la mesura que aquesta condiciona notablement la seua sobirania nacional, duna Espanya incapaç de madurar democràticament i dafrontar, com fan altres països del seu entorn, els seus conflictes interns mitjançant la política, la negociació, deixant a un costat els prejudicis més paralitzants. Molt hauran de canviar les coses perquè aquest anticatalanisme deixe dhegemonitzar la vida política espanyola i acabe per esdevenir la peça arqueològica duna antiga idea dEspanya. Hauria de canviar, en primer lloc, la idea mateixa de Nació espanyola avui en dia oculta darrere de lescut duna Constitució que, com en pocs llocs del món, es revesteix en parlar de canvis dun caràcter sagrat, llevat que siguen Angela Merkel i els mercats els qui decideixen potinejar-la. Haurien de canviar moltes coses, certament: la programació grogosa de les cadenes de la televisió espanyola amb els seus films nostàlgics de lEspanya dels seixanta; hauria de desaparéixer lamor per la sangonosa tauromàquia i amb el desamor, també, les places de bous; i el poder dels Rouco Varela i equivalents amb els seus tribunals mediàtics de la Inquisició; i haurien daugmentar espectacularment els índexs de la gent que sap parlar idiomes a més del castellà i que llegeix llibres; i shauria de poder aprendre basc o gallec en el centre de Sevilla o de Valladolid gràcies a una xarxa de centres homologats pel mateix Estat; i haurien de diluir-se en el magma duna nova consciència civil unes elits econòmiques i burocràtiques, engreixades durant el franquisme i entestades a prevaler una eternitat sobre una societat de súbdits i assalariats sense futur. Hauria de canviar el que una bona part dels espanyols no vol que canvie. Així les coses, lanticatalanisme visceral, el nacionalisme espanyol continuarà alimentant-se de la pulsió dexistència de les perifèries, de lexistència de Catalunya mateix, de la cultura catalana en termes duna relativa normalitat, això és, amb una escola i amb unes institucions finançades de forma equitativa i amb una llengua que poguera emprar-se sense problemes, i en igualtat amb les altres, en parlaments i senats de no importa quin lloc del món.