DOrs a Fuster
Per una història de lassaig
en la literatura contemporània
Gonçal López-Pampló
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Director de la col·lecció
FERRAN CARBÓ
(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
© Del text: Gonçal López-Pampló Rius, 2017
© De la fotografia de la coberta: Andrés Castillo Valero (1987)
(Arxiu Joan Fuster)
© De la present edició:
Universitat de València, 2017
www.uv.es/publicacions
publicacions@uv.es
Coordinació editorial: Maite Simon
Disseny de linterior i maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Enric Izquierdo
Coberta:
Disseny original: Celso Hernández de la Figuera
A làvia, perquè fou una dona de paraula i, sobretot, perquè li agradaven els llibres amb dedicatòria
Índex
Pròleg, per Carme Gregori
Descàrrec
I. LASSAIG COM A GÈNERE LITERARI
1. Definició dassaig
2. Dues classes dassaig
3. Un exemple danàlisi: Nosaltres, els valencians
II. CAP A UNA VISIÓ DE CONJUNT
1. Michel de Montaigne, «patró i mestre del gènere»
2. Els precedents immediats de lassaig contemporani
3. Lassaig en el primer terç del segle XX: del Noucentisme a la Guerra Civil
3.1 Lassaig en el tombant de segle: de leclecticisme a limpuls noucentista
3.1.1 Eugeni dOrs
3.1.2 Josep Carner
3.2 De la creació dun circuit literari modern a la desfeta
3.2.1 Carles Riba
4. Lassaig durant la postguerra (1939-1968)
4.1 Una triangulació assagística
4.2 De la postguerra immediata al gir dels anys seixanta
4.3 La dècada dels seixanta
5. Dues aportacions clau: Josep Pla i Joan Fuster
5.1 Josep Pla
5.1.1 El primer Josep Pla
5.1.2 La concepció de lescriptura
5.2 Joan Fuster
6. Lassaig en lúltim terç del segle XX (1968-1992)
6.1 De la dictadura a la democràcia
6.2 El boom dels dietaris
7. Lassaig a hores dara
III. ELS PREMIS I LES COL·LECCIONS
1. Els premis literaris
2. Les col·leccions
FINAL
Referències bibliogràfiques
Índex onomàstic
Pròleg
Lassaig és un gènere a la recerca de la seua identitat i de la seua història. La reiteració amb què els assagistes converteixen en tema de reflexió lestatus i els trets distintius de la pròpia escriptura o remeten als models i antecedents en els quals semmirallen, amb la voluntat de construir les coordenades del mapa i de bastir-ne una genealogia, en són el símptoma més clar. Com bé adverteix lautor en el descàrrec que encapçala aquest llibre, la indefinició teòrica de la prosa literària que se situa al marge de la ficció és a la base de les ambigüitats, els problemes i les confusions que condicionen no tan sols la circulació i recepció de lassaig, sinó la seua mateixa escriptura. En aquest sentit, la primera gran aportació que devem al present estudi és la proposta de definició del gènere assagístic, clara i argumentada, que funciona com un garbell que ens ha de permetre destriar el gra de la palla, alhora que en fonamenta i precisa la idiosincràsia; aquest darrer mèrit té lavantatge afegit de contribuir a millorar per fer-la més precisa la percepció que els lectors tenen de lescriptura assagística. Lluny de ser una ociosa disquisició teòrica, la definició de lassaig aporta una claredat indispensable per al bon funcionament de la comunicació literària, perquè contribueix a desterrar una concepció anàrquica del gènere, irreductible a qualsevol temptativa de normativització. Al llarg de la seua història, la poesia, la narrativa i el teatre han pogut assimilar o discriminar tota una sèrie dartefactes literaris que qüestionaven obertament, de vegades amb una radicalitat difícilment tolerable, les regles assumides per la norma establerta, sense que sen ressentís de manera irreparable el concepte nuclear de cadascun dels gèneres. La raó daquesta resistència cal buscar-la en la solidesa de la base conceptual i, per descomptat, en la força dunes pràctiques que gaudeixen duna plena normalitat cultural i social. Amb la intenció de pal·liar lanomalia que, en aquest terreny, arrossega lassaig, la definició que ens ofereix Gonçal López-Pampló descansa, duna banda, en criteris estrictament textuals (enunciació, tipologia textual), però, de laltra, també té en compte les estratègies comunicatives (marques paratextuals) i la funció social que el gènere juga dins el sistema de gèneres contemporani.
És cert que, com assenyala lautor, encara no sha escrit una veritable història de lassaig en la literatura catalana. El llibre que el lector té a les mans, a pesar de la cautela amb què sens ofereix, representa una aposta decidida envers la seua construcció. Malgrat haver renunciat des del disseny inicial del projecte a bastir una història del gènere amb el que això suposaria dafany dexhaustivitat, de jerarquització i datenció a levolució dels formats assagístics, es tracta, sens dubte, dun intent reeixit de presentar-ne una visió panoràmica, amb una selecció representativa i significativa. Gonçal López-Pampló rebutja qualsevol aspiració, per part seua, derigir la proposta amb pretensions canòniques. Ara bé, loperació descollir i disposar sobre un canemàs històric una sèrie dobres i dautors té inevitablement un efecte de visibilització de les opcions triades i contribueix a fixar i a dotar de sentit una determinada tradició.
Lacotació cronològica de lestudi recorre la pràctica totalitat del segle XX, amb dues fites inexcusables com a obertura i tancament del trajecte: linici de la publicació del Glosari orsià, el 1906, i la mort de Joan Fuster, el 1992. Latenció que shi dedica de manera destacada a la producció dels grans noms de lassaig català contemporani sexplica per la transcendència que aquests autors han tingut en la consolidació, el prestigi i la projecció de lassaig en les nostres lletres. En efecte, són noms que, en el circuit literari català, arriben a confondres amb el gènere sobretot Pla i Fuster, com sesdevé, per exemple, en els currículums de secundària i batxillerat, en els quals sassocia gairebé de forma exclusiva lestudi de lassaig a les figures senyeres de lescriptor de Sueca i el de Palafrugell. En la visió global que ens presenta Gonçal López-Pampló, per contra, les figures no usurpen la representació del paisatge; les línies de continuïtat que shi dibuixen assoleixen lobjectiu doferir els trets distintius essencials de lassaig català contemporani i la seua evolució al llarg del segle, més enllà de la singularitat dels universos personals dels assagistes més rellevants. En aquest sentit, el capítol dedicat a premis i col·leccions ens acosta dues de les eines fonamentals per a la projecció del gènere i ens permet veuren els resultats. Amb tot, els assagistes de primera divisió reclamaven un protagonisme especial en virtut del mestratge perdurable que han exercit en la posteritat del gènere. Especialment, Joan Fuster, qui, possiblement com cap altre, acompanya una creació assagística rica i diversa duna continuada reflexió sobre les particularitats del gènere, orientada a establir-ne el caràcter i les fronteres, i duna reivindicació militant de la condició literària de lescriptura assagística i de la professionalització de lassagista. En les generacions que el van succeir, moltes vocacions assagístiques van nàixer en un moment depifania originat a partir de les revelacions fusterianes.
La col·lecció «Càtedra Joan Fuster» suma amb DOrs a Fuster. Per una història de lassaig en la literatura contemporània un important actiu al seu catàleg. Lalt nivell dels estudis acadèmics que shi han publicat ha convertit aquesta collecció i, en general, les activitats de la Càtedra en una referència de prestigi, ara renovada i incrementada amb laportació de López-Pampló, per la qualitat intrínseca del treball i per lobertura de focus que representa, amb un objecte dinvestigació que va més enllà de la figura estricta de lescriptor de Sueca. A linterès del contingut de lestudi, cal afegir-hi encara la qualitat de la prosa de lautor, duna elegant claredat, que en garanteix una lectura fluïda i amena, amb la transparència expositiva dels grans comunicadors, que parlen convençuts de latractiu de les idees que presenten al lector.
El treball de Gonçal López-Pampló, en el present llibre, però també en altres publicacions recents o en marxa, suposa una fita dins dels estudis literaris catalans: per lexigüitat de precedents dins de làmbit acadèmic, per labast global amb què es planteja i per ladopció duna estricta fonamentació teòrica. Tant de bo el seu exemple siga lestímul per a noves aportacions que ens puguen conduir, en un futur no llunyà, a fer realitat lencara inexistent història de lassaig català contemporani.
CARME GREGORI SOLDEVILA
Universitat de València
Descàrrec
No sha escrit encara una veritable història de lassaig en la literatura catalana. Ladverbi encara, ací, abasta fins al moment de publicar aquestes pàgines. És a dir, el llibre que teniu a les mans no és, ni de bon tros, lobra que ha domplir aquest buit. Contribuirà a fer-ho, tant de bo, i potser ajudarà a clarificar alguns aspectes teòrics que han dificultat una visió completa daquest gènere literari. Fins i tot servirà per a posar una mica dordre en la gran quantitat de papers que, al llarg del darrer segle, han rebut letiqueta dassaig en el millor dels casos, quan no daltres com ara literatura del jo o literatura didees, cosa que ha donat lloc a un panorama tan divers en les categories com en les obres que shi encabeixen.
Però aquest llibre no és vull insistir-hi una veritable història de lassaig en la literatura catalana. Des del títol, he volgut remarcar la modèstia i els límits de la proposta. Mhe centrat en un marge temporal concret: de laparició de les glosses dEugeni dOrs a la mort de Joan Fuster, és a dir, de 1906 a 1992. Tanmateix, mhe atorgat la llibertat de retrocedir en el temps i fer alguns comentaris sobre la Renaixença i el Modernisme; igualment, he anat més enllà dels anys 90 i mhe referit a obres més recents, que em permetran il·lustrar les tendències que podem observar en lassaig a hores dara. Lèmfasi del títol en Ors i en Fuster implica, també, una certa inclinació canònica. És inevitable: al llarg de les pàgines següents apareixerà el nom de moltíssims autors i algunes autores, ja veurem que el matís és necessari, però uns pocs es destacaran per damunt de la resta. No aspire a construir un cànon de lassaig en la literatura catalana del segle XX, però sóc conscient que una proposta com aquesta té conseqüències canòniques si sen pot dir així, en la mesura que subratlle unes quantes contribucions que al meu entendre, si més no són cabdals i indiscutibles i que, per tant, shaurien de situar al costat de les aportacions daltres autors de gèneres més consolidats en limaginari col·lectiu editorial, crític i educatiu. En aquest sentit, la importància que concediré a Joan Fuster queda fora de qualsevol ombra de dubte; de més a més, la col·lecció en què apareix aquest estudi ho explica i ho justifica, en tant que un dels meus objectius és ubicar millor lescriptor de Sueca en una tradició que ell sabia seua, tant pels precedents com pels seus continuadors, els quals han reivindicat linflux fusterià ara i adés.