En última instància, com reclama el subtítol del llibre, la meua pretensió és oferir un sondatge de lassaig en la literatura catalana dels darrers cent anys, basat en unes eines teòriques que considere sòlides encara que a penes suggerides en el primer capítol, per tal daugmentar les possibilitats descriure, en un futur, aquesta història. Per això no he treballat en una història de lassaig en la literatura contemporània, sinó per una història de lassaig en la literatura contemporània.
Com que he optat per encapçalar aquesta obra amb un descàrrec un gest, tot siga dit, dallò més assagístic, demanaré disculpes de bestreta per totes les omissions que el lector hi puga trobar. Ja he dit que no he volgut elaborar un cànon, a pesar de les ressonàncies canòniques del volum, però la bona veritat és que ni tan sols he aspirat a oferir un repertori complet dobres i autors. La idea de petrificar uns noms en detriment duns altres em repel·lia tant com la possibilitat dembolicar-me en el detall, en la nòmina, en lobsessió per no deixar de citar cap escriptor ni llibre que siga susceptible de ser considerat assaig. Algunes omissions, doncs, són deliberades. Perdoneu, si escau, la falta dencert. Daltres són oblits, errades. Perdoneu, sens dubte, la falta de cura. Dels noms i les obres que sí que esmente, també en podríem parlar: en la tria he volgut ser representatiu i donar testimoni, en cada cas, duna sèrie daspectes (textuals o contextuals) que al meu parer eren rellevants. Estic segur que, llevat dalguns casos indiscutibles, en la resta les meues eleccions podrien haver estat unes altres, de manera que els factors personals, subjectius, hi deuen haver jugat un paper important.
A lhora de jutjar la tria, cal recordar dues característiques de lassaig en llengua catalana, en part compartides per lassaig escrit en altres idiomes i en altres moments històrics. Són dues qüestions molt importants que mereixen una anàlisi més detallada, i que ara em limitaré a enunciar en espera dun estudi que hi aprofundisca com cal.
En primer lloc, al llarg del llibre constatarem la interferència del castellà en les opcions lingüístiques dels assagistes. La tendència o la necessitat a escriure en aquesta llengua determinats textos dorientació divulgativa o periodística, per raons acadèmiques o professionals díndole molt diversa, ha estat una constant en tota la història de lassaig català. I, ben mirat, encara ho és. La professionalització de lescriptor, un tema fonamental en la trajectòria de Joan Fuster, justifica que ell mateix, com tants altres assagistes, redactara una quantitat ingent de pàgines en castellà. En Literatura catalana contemporània, en la secció «Lassaig i les idees», dins del capítol «La fi de segle (1890-1910)», comenta la qüestió en una mena dapartat titulat «La qüestió del bilingüisme» (Fuster 1985: 112):
Hi ha un terreny en el qual lescriptor català contemporani difícilment aconsegueix de mantenir-se monolingüe: la col·laboració periodística, el llibre mateix, quan deixen de ser estrictament «literaris» i sembranquen en propòsits de doctrina, de polèmica o dinformació, sovint han de ser publicats en castellà. Existeixen condicionaments materials i rutines poderoses que ho determinen.
De la mateixa manera, les exigències universitàries i de recerca propicien lús daquest idioma i, cada vegada més, de langlés en detriment del català. Tot plegat disminueix les possibilitats dexpansió i desenvolupament del gènere i explica alguns dels dèficits històrics que arrossega.1 Uns dèficits, daltra banda, que en el moment actual ens conviden a preguntar-nos per lavenir de lassaig en el panorama cultural, literari i social del món davui dia.
Laltra característica de lassaig en llengua catalana que voldria destacar és lescassa presència de dones que conreen el gènere. En aquest volum destacarem, per descomptat, els noms de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, a més daltres com ara Empar Moliner, els articles de premsa de la qual poden considerar-se assaig si acceptem una definició àmplia del concepte, o Rosa Leveroni, autora dun interessant dietari íntim. Però la referència a aquestes i altres autores serà insuficient: tenim la sensació que el dèficit és degut, en gran manera, a la invisibilitat de les dones assagistes, una invisibilitat que nosaltres arrosseguem, amb una certa complicitat tàcita i que, en el millor dels casos, a penes hem començat a corregir. Posar èmfasi en aquest (altre) dèficit, ara i ací, no aspira a proporcionar-ne una explicació, sinó a començar a operar una necessària revisió dels enfocaments. Ara bé, si realitzada aquesta revisió, confirmem que, en efecte, no es tracta tan sols dun problema dinvisibilitat, sinó dabsència, ens haurem de demanar per quins motius lassaig no ha estat un gènere històricament accessible per a les dones2 i, sobretot, per quines raons no resulta atractiu a lhora dara.
Ho he insinuat més amunt: quin futur espera a lassaig? És atractiu per als escriptors del nostre temps? El món literari actual, la societat en general, necessita un gènere literari daquestes característiques? Quina funció compleix i quin paper juga? Potser els escriptors i les escriptores més joves no hi troben un mitjà dexpressió òptim? Em referisc, és clar, a lassaig entés a la manera fusteriana, al qual dedicarem no poques pàgines, aquell que arranca amb Michel de Montaigne i es consolida amb el projecte il·lustrat, aquell assaig daspiració més lliure i subjectiva, dexploració personal i col·lectiva, sense peatges acadèmics ni gaires condicionants periodístics.
Hi ha una última qüestió sobre la qual magradaria advertir el lector. He dit que el treball que ací presente es basa en unes eines teòriques esbossades en el primer capítol. Com que el meu interés prioritari, en aquest llibre, és contribuir a bastir una història de lassaig en la literatura catalana contemporània, no he aprofundit en aspectes danàlisi textual o de teoria de la literatura. Així i tot, era indispensable proporcionar el marc a partir del qual he operat per a situar unes obres com a susceptibles de ser considerades assaig. Aquest marc va ser el nucli de la meua tesi doctoral i tindrà, previsiblement, un cert recorregut bibliogràfic posterior a laparició daquest llibre. Amb el benentés que deixe la teoria per a més avant, les característiques de lassaig com a gènere literari que propose a continuació també poden ser objecte de debat. De fet, el problema més greu que ha tingut, té i tindrà allò que Gérard Genette (2004: 105) anomena «la literatura no ficcional en prosa» és, precisament, la indefinició teòrica que lenvolta. El primer capítol daquest llibre, emmarcat en un treball de més abast, aspira a clarificar una miqueta les coses. I a fer-ho, tot siga dit, des duna visió que té en compte sobretot el text i el context, la dimensió de lobra com a escriptura inserida en un moment històric concret, amb uns condicionants socials i culturals ben definits. I que, en conseqüència, defuig les lectures que depenen en excés de la biografia de lautor o duns determinats valors estilístics superiors que, al nostre entendre, només es poden invocar al costat daltres paràmetres destudi, com mirarem de mostrar succintament en les pàgines següents.
Fet el descàrrec, em queda expressar la meua gratitud a tota la gent que mha acompanyat en el procés de redacció daquest llibre i en la llarga aventura personal i intel·lectual que lenvolta, la qual, lluny dacabar-se, mofereix reptes renovats a tota hora. Davant de la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, em limitaré a agrair a Carme Gregori Soldevila la seua enorme generositat, com a directora de tesi, com a autora del pròleg daquest llibre i, en conjunt, com a còmplice daquesta indagació literària que tant ens ha entretingut durant vora una dècada.
València, octubre de 2016
1. Sobre aquests dèficits, recomane la lectura de Muñoz (1998). Tot i haver transcorregut vora vint anys des de la publicació de larticle, el diagnòstic que shi presenta continua sent vàlid.
2. Un estudi més detallat ens obligaria a parlar ací del diari i de la correspondència íntima en sentit estricte, és a dir, aquells papers que no es van concebre per a ser publicats i que, en general, van aparéixer després de la mort de lautora. És el cas del dietari de Leveroni (1997) o del conegut epistolari dEstefania de Requesens, redactat al segle XVI i recuperat al cap de quatre-cents anys. Per a aprofundir en els vincles que tradicionalment shan establit entre aquestes formes descriptura privada i lescriptura femenina, es pot consultar Francés (2008) i Torras (2005).
I.
I.
Lassaig com a gènere literari
1. DEFINICIÓ DASSAIG
Començarem amb una pregunta inevitable. Es pot definir lassaig? O és «lheretgia» la seua «llei més pregona»?, com deia Adorno (2004: 60), una heretgia que no té a veure tan sols amb els continguts, sinó també amb la mal·leabilitat de la forma, amb la llibertat radical de lescriptor a lhora dexpressar els seus pensaments en clau literària sense les exigències de la mètrica, la ficció o la dramatúrgia? Si això fóra així, òbviament, lassaig no es podria definir. Però aquesta «llibertat radical», com ara miraré de demostrar, no existeix ni pot existir. No vull dir, amb açò, que el debat quede tancat, ni de bon tros. La meua definició del gènere deixarà per resoldre un bon nombre de problemes teòrics que només podran ser abordats des del diàleg permanent sobre la qüestió, que no es donarà mai per tancada, però que tampoc no hauríem de menystindre o negligir per les dificultats que implica.
Assumint, doncs, la provisionalitat de la definició, podem afirmar que lassaig és un gènere literari escrit en prosa que planteja un pacte de lectura en el qual el referent textual està integrat per elements semàntics que procedeixen de la realitat efectiva i que sinterpreten de manera versemblant. Això permet lestabliment del pacte autobiogràfic, pel qual la veu de lassagista és interpretada convencionalment com a equivalent a la veu de lautor real, que parla en clau subjectiva. Dací que hi predomine largumentació, entesa com a macroestructura o funció rectora de caràcter semàntic i pragmàtic, que orienta lobjectiu últim dels textos assagístics, que és la persuasió del lector. En conseqüència, prototípicament, largumentació també és la tipologia textual o superestructura més freqüent en el text assagístic.
A lhora de fonamentar, explicar i expandir la definició, convé tindre en compte les cinc coordenades principals que sen deriven, que ara enunciaré ordenadament per a desenvolupar-les una mica més a continuació: 1) lassaig sescriu en prosa i exclou la ficció; 2) lassaig adopta una enunciació clarament subjectiva, per la qual lautor parla en nom propi; 3) hi predomina largumentació com a tipologia textual més freqüent; 4) els llibres dassaig solen reconéixer-se convencionalment gràcies a un conjunt de marques paratextuals; 5) lassaig compleix una funció social en el sistema de gèneres literaris contemporani.