9. No valorarem ara les reaccions a la publicació dEl País Valenciano el mateix 1962, però sí que volem fer constar que van tindre molt a veure amb la polèmica al voltant de Nosaltres, els valencians i, en conjunt, a la recepció social daquestes dues obres emblemàtiques. Val a dir que, tot i la seua enorme qualitat literària, el llibre de viatges no ha tingut, ni de bon tros, el reconeixement crític que potser mereixeria. Una altra qüestió sobre la qual tornar amb més calma, lluny de les apreciacions precipitades daquestes pàgines. Per a una primera aproximació, recomanem la lectura dArchilés (2012: 103-132). Tampoc no podem aprofundir ací en la relació personal i intel·lectual de Fuster amb historiadors coetanis com el mateix Vicens Vives o Pierre Vilar. Sobre aquestes qüestions, vegeu Viciano (2012: 101-124). Finalment, seria interessant recordar, comparativament, les reaccions adverses que suscità, al cap de vint anys i ja en democràcia, lemissió del programa «Esta es mi tierra» sobre el País Valencià, protagonitzat per Joan Fuster.
10. Ací Fuster sembla apel·lar a la noció clàssica de decorum, és a dir, al sentit dadequació de lestil al tema, als interlocutors i a la finalitat perseguida (Arenas 1997: 348).
II.
Cap a una visió de conjunt
1. MICHEL DE MONTAIGNE, «PATRÓ I MESTRE DEL GÈNERE»
Abans dendinsar-nos en levolució de lassaig durant el segle XX, ens agradaria realitzar una sèrie de reflexions, acompanyades dunes quantes dades, que ens ajudaran a perfilar més bé la necessària visió de conjunt que ens cal i ens manca sobre la qüestió. Així, primer recordarem la importància de Michel de Montaigne en la configuració del gènere i la seua inserció en el sistema dopcions creatives per als escriptors que el seguiren, entre els quals hi ha alguns dels assagistes més importants de la literatura catalana. Precisament en relació amb aquests noms establirem, a continuació, una mena de «triangulació assagística» fent servir una afortunada expressió de Xavier Pla (2006) qui, al seu torn, parteix dAmadeu Viana al voltant de tres autors: Eugeni dOrs, Josep Pla i Joan Fuster. A aquests afegirem, també com a fonaments del gènere en la literatura catalana contemporània, els noms de Josep Carner i Carles Riba.
Per què començar un estudi sobre lassaig en la literatura catalana del segle XX parlant de Michel de Montaigne, un autor occità nascut el 1533 i mort el 1592? La resposta és senzilla: perquè sense la seua aportació seria inexplicable aquesta tradició, una tradició que, de la mà dels autors esmentats es fonamenta, en bona mesura, en linflux directe dels seus Essais.1 Amb aquesta obra, Montaigne donà limpuls definitiu per a la institució dun gènere literari que ja sintuïa des de temps arrere, però que no tenia nom ni lloc en el sistema de gèneres. Aquest bateig inaugural no sembla conscient ni deliberat, per més que, com va suggerir al cap duns anys Francis Bacon en el prefaci a la segona edició dels seus Essays (1597), «the word is late but the thing is ancient», en el sentit que lescriptura reflexiva, subjectiva i argumentativa que caracteritza lobra de Montaigne no és una invenció seua. Lukács (1984: 39), en la seua famosa carta a Leo Popper, lubica en la llarguíssima nissaga dels «grans assagistes», al costat de Plató i Kierkegaard. De fet, lextensa nòmina dautors clàssics grecollatins (amb Sèneca i Plutarc2 al capdavant, però també Ciceró, Horaci, etc.) citats pel mateix autor occità (Arenas 1997: 50-52) és una prova del fet que sinsereix en una xarxa de referències prèvies en les quals observem concomitàncies amb la seua pròpia escriptura: la literatura epidíctica, el diàleg, lepístola, la glossa o lautobiografia (Arenas 1997: 51). La transtextualitat, entesa en el sentit que li atorga Genette (1982),3 es revela així com una de les característiques fonamentals de lassaig des dels seus inicis. Així, en el capítol X del segon volum dels Assaigs, titulat «Sobre els llibres», Montaigne (2007: 127) reflexiona sobre la seua escriptura i la influència que hi han exercit les lectures que ha fet, com també sobre la manera en què les ha incorporades. La citació és llarga, però pensem que és molt il·lustrativa dun dels mecanismes bàsics de lassaig i per això la reproduïm in extenso (Montaigne 2007: 128):
Que vegen, a través del que he agafat prestat, si he sabut escollir com realçar el meu propòsit. Perquè faig dir als altres allò que jo no puc dir tan bé, a vegades per la feblesa del meu llenguatge, a vegades per la feblesa de la meua intel·ligència. No compte els manlleus que faig, els pese. I si els haguera volgut fer valer pel nombre, nhaguera fet dues vegades més. Són tots, o quasi tots, dautors tan famosos i antics que no em necessiten per a res. En els raonaments i les idees que transporte al meu territori i que fonc amb els meus, he omès a vegades conscientment el nom de lautor per frenar la temeritat daquestes sentències apressades que es llancen contra tota mena descrits, en especial sobre els joves escrits dautors encara vius, i en llengua vulgar, la qual permet que tothom en parle i que sembla demostrar que la seua concepció i el seu plantejament també és vulgar. Vull que donen una bufetada a Plutarc sobre la meua galta i que escarmenten injuriant Sèneca en mi. Cal que amague la meua feblesa sota prestigis tan elevats.
Més enllà dels lligams amb una tradició prèvia, és innegable lencert de Montaigne a lhora de posar en pràctica aquesta escriptura des duna perspectiva innovadora, coherent amb lesperit del Renaixement, i assignar-li un nom que és al mateix temps una descripció del tipus de literatura que es practica. Un nom que Lukács (1984: 47) associa a la ironia pròpia de lassaig: «potser sí que el gran sieur de Montaigne va sentir una cosa semblant quan donà als seus escrits el qualificatiu meravellosament formós i encertat dessays. Perquè la senzilla modèstia daquest mot és una superba cortesia. [...] Ell, irònicament sinclou en aquesta petitesa, en leterna petitesa dels més profunds pensaments enfront de la vida, i amb irònica modèstia encara la subratlla».
Per dir-ho en termes de Pierre Bourdieu (1992), Montaigne va tindre la capacitat dampliar els límits del camp literari i fer època. Si bé preferim una visió sociològica del fet, que analitze el conjunt de causes i conseqüències de manera global i no individual, no negarem que ens atrau la idea dArenas (1997: 75) segons la qual «el nacimiento de una clase de textos está íntimamente relacionado con la insatisfacción de un escritor genial con los modelos recibidos». Atribuir al geni de Montaigne la creació de lassaig com el coneixem a hores dara probablement és excessiu; però el seu paper transformador, la seua capacitat de prendre uns models i reorientar-los és indiscutible. Fins i tot Fuster hi va dir la seua, potser perquè se sabia fundador o refundador, a la seua manera, del gènere a casa nostra. En el pròleg a Causar-se desperar (Fuster 1965: 9), llegim:
Daixò que jo escric proses divagatòries, de tímida especulació, oscil·lants entre la ironia i la bona fe els experts solen dir-ne «assaigs». És una denominació que, com a mínim, ens remet cronològicament a Michel de Montaigne, patró i mestre del gènere i no dic «geni», perquè en aquest ram la genialitat és impossible o, almenys, inadmissible.
Genial o no, la capacitat creativa de Montaigne sinsereix en una època determinada (el Renaixement), sensible a aquesta mena de canvis, i que participa dun tipus descriptura que no ocupava el cànon del moment. En aquest sentit, trobem molt oportunes les paraules següents dArenas (1997: 78):
Es en este contexto donde hay que situar la génesis del ensayo, en el seno de un sistema de clases de textos argumentativos que, por lo general, están al margen del canon más o menos vigente (dominado por los llamados géneros ficcionales mayores, la Épica y la Dramática), por lo que la ausencia de reglas y normas constriñentes facilita la libertad combinatoria de las formas y la elasticidad para abordar cualquier tema.
En canvi, discrepem dArenas (1997: 79) quan, analitzant laportació de Montaigne en relació amb el «sistema dopcions» disponibles en la seua època, torna a apel·lar al geni individual (la cursiva és nostra):
El ensayo se sitúa dentro de los principios generales de orientación del género argumentativo literario, algunas de cuyas clases de textos formaban parte del sistema de opciones ante el que se encontraba Michel de Montaigne (si consideramos al escritor francés como su fundador). Como de acuerdo con sus necesidades estéticas e intelectuales, ninguna de dichas opciones le debió resultar adecuada, una iluminación propia del genio artístico le lleva a sintetizar en una forma expresiva nueva varios rasgos que definían algunas de las clases de textos argumentativos que formaban parte del sistema literario de su época, dándoles un tratamiento original y diferente.
Per dir-ho en termes de Pierre Bourdieu (1992), Montaigne va tindre la capacitat dampliar els límits del camp literari i fer època. Si bé preferim una visió sociològica del fet, que analitze el conjunt de causes i conseqüències de manera global i no individual, no negarem que ens atrau la idea dArenas (1997: 75) segons la qual «el nacimiento de una clase de textos está íntimamente relacionado con la insatisfacción de un escritor genial con los modelos recibidos». Atribuir al geni de Montaigne la creació de lassaig com el coneixem a hores dara probablement és excessiu; però el seu paper transformador, la seua capacitat de prendre uns models i reorientar-los és indiscutible. Fins i tot Fuster hi va dir la seua, potser perquè se sabia fundador o refundador, a la seua manera, del gènere a casa nostra. En el pròleg a Causar-se desperar (Fuster 1965: 9), llegim:
Daixò que jo escric proses divagatòries, de tímida especulació, oscil·lants entre la ironia i la bona fe els experts solen dir-ne «assaigs». És una denominació que, com a mínim, ens remet cronològicament a Michel de Montaigne, patró i mestre del gènere i no dic «geni», perquè en aquest ram la genialitat és impossible o, almenys, inadmissible.
Genial o no, la capacitat creativa de Montaigne sinsereix en una època determinada (el Renaixement), sensible a aquesta mena de canvis, i que participa dun tipus descriptura que no ocupava el cànon del moment. En aquest sentit, trobem molt oportunes les paraules següents dArenas (1997: 78):