Com és ben sabut, Fuster no va obtindre del gros de la societat valenciana la resposta que hauria desitjat, precisament perquè no van ser gaires els lectors que van acceptar el pacte de lectura formulat, que era un pacte essencialment assagístic, de tempteig i provatura, daproximació i no de conclusió al voltant del tema triat.9 Per això va redactar un «Pròleg a la segona edició» (que Genette [1987: 174] anomenaria ulterior), en el qual, tot i celebrar «lèxit» (1997: 7) que suposa haver de fer una segona edició, torna a adoptar una actitud modesta quan afirma que «el mèrit és del tema; del tema, sobretot» (1997: 7). En aquest segon pròleg, Fuster caracteritza de manera més intensa lescriptura de Nosaltres, els valencians i, per tant, el pacte de lectura que era previsible; així, qualifica lobra d«intent provisori de cobrir [un] buit bibliogràfic», de «temptativa». Encara més, Fuster torna a referir-se a lorigen de lobra en tant que «esforç sincer per a comprendre, per a aclarir-me a mi mateix, en reflexió solitària, les causes i els efectes del nostre fracàs com a poble» (1997: 9). I reivindica, davant de les «abruptes conseqüències de polèmica» suscitades, una «discussió [...] convenient i profitosa» sobre «els seus resultats», que «eren, són, discutibles» (1997: 9). Precisament pel caràcter obert, ben bé conversacional, amb què Fuster concep lassaig, es mostra predisposat a la discussió, que lhauria plagut «a mi, més [...] que a ningú». Després de reivindicar la seua personalitat poc dogmàtica («sóc un home escassament dogmàtic, i magrada de contrastar amb les daltri les meves idees i les meves persuasions»), admet que la polèmica no es va produir en els termes en què «la discussió hauria tingut també uns altres avantatges, generals i eficaços, de cara a tothom» (1997: 9). Per això la seua coneguda queixa que «ningú no em contestà en el terreny i en el to en què jo em col·locava: argument contra argument, constatació contra constatació».10 Davant daixò, Fuster opta per no modificar el llibre de cara a la segona edició, perquè li havien «fallat els col·laboradorscontradictors», perquè no havia obtingut ni «reconsideració ni desistiment» envers «les tesis formulades» (1997: 10).
Una primera revisió estructural de lobra ens fa destacar la seua estructura tripartita. Si ens fixem en els intertítols, veiem que lobra sorganitza en tres grans parts («Els fets», «Les indecisions» i «Els problemes»), cadascuna de les quals es divideix al seu torn en quatre capítols dextensió relativament homogènia i amb numeració romana, els quals també sestructuren en un conjunt de seccions menors, no numerades, i encapçalades per títols temàtics. Aquesta estructura superficial revela lorganització textual de caràcter argumentatiu-persuasiu de lobra, que tot seguim analitzem.
La primera part, titulada «Els fets», es correspon amb allò que Arenas (1997: 222-236) anomena «narració/exposició», la narratio clàssica, que serveix per a emmarcar les circumstàncies temporals (ordenades fins i tot cronològicament) que funcionen com a punt de partida de largumentació. Ens situaríem en làmbit dels objectes dacord11 basats en allò real (fets, veritats i presumpcions), seguint la terminologia de Perelman i Olbrechts-Tyteca (1988: 88). Tot seguit, «Les indecisions» i «Els problemes» correspondrien a grans trets a largumentatio pròpiament dita, atés que, al costat dels objectes dacord basats en allò real, guanyen pes els objectes dacord relatius a allò preferible (valors, jerarquies i preferències), seguint també Perelman i Olbrechts-Tyteca (1988: 88). Això no vol dir que lenunciació siga molt diferent en cada part i, de fet, la intenció persuasiva hi serà ben present des del principi: així, davant dun fet com és la conquesta de Jaume I, Fuster desgranarà arguments que se situen en lòrbita dallò preferible (Perelman i Olbrechts-Tyteca 1988: 88), és a dir, que resulten més controvertibles. Així, davant de lafirmació indiscutible que «entre el 1233 i el 1244 va acomplir-se la gran empresa militar i diplomàtica de la Conquista» (Fuster 1997: 25), lautor introdueix uns altres factors de comprensió de la societat que es trobà Jaume I, «fets» que «cal mesurar pulcrament», com ara larabització dels «valencians pre-islàmics», que els havia acabat convertint en «moros», precisament la mena de població que viurà a València quan hi arribe el conqueridor: «la població vençuda era unànimement musulmana» (Fuster 1997: 27).
En «Les indecisions» lordenació cronològica de la primera part dóna pas a una estructura temàtica, en la qual Fuster va triant aspectes clau de la personalitat valenciana. Així, si el tema de largumentació del primer capítol («La dualitat insoluble») és la diferència entre les comarques de predomini lingüístic valencià i aquelles on, històricament, el castellà (o laragonés abans) és llengua pròpia, el segon capítol («Atzars del particularisme») se centra en la posició del País Valencià en el conjunt de les terres de parla catalana, una qüestió que es manté en el capítol següent («Esforç centrípet») i que, matisadament, es reprén en el darrer capítol de la segona part («Dues tradicions»), en el qual sarriba a la conclusió que les ideologies predominants en la societat valenciana necessiten «una doble revisió»: «des de langle classista i des de langle nacional» (Fuster 1997: 169).
En «Les indecisions» lordenació cronològica de la primera part dóna pas a una estructura temàtica, en la qual Fuster va triant aspectes clau de la personalitat valenciana. Així, si el tema de largumentació del primer capítol («La dualitat insoluble») és la diferència entre les comarques de predomini lingüístic valencià i aquelles on, històricament, el castellà (o laragonés abans) és llengua pròpia, el segon capítol («Atzars del particularisme») se centra en la posició del País Valencià en el conjunt de les terres de parla catalana, una qüestió que es manté en el capítol següent («Esforç centrípet») i que, matisadament, es reprén en el darrer capítol de la segona part («Dues tradicions»), en el qual sarriba a la conclusió que les ideologies predominants en la societat valenciana necessiten «una doble revisió»: «des de langle classista i des de langle nacional» (Fuster 1997: 169).
Finalment, en els «Els problemes» sopta també per una ordenació temàtica, que anirà combinant aspectes històrics (com ara la política del segle XIX) amb elements socioeconòmics (com ara lagrarisme o el provincialisme). El focus cronològic en el segle XIX es manté en tota la tercera part del llibre, fins al punt que constitueix el peu per a les reflexions finals, en les quals la valoració del llegat de la Renaixença resulta fonamental. El títol dels capítols ens indica clarament aquesta selecció temàtica: «Costum de subversió», «Llauradors i artesans», «Provincialisme i provincianisme» i «Consideracions sobre la Renaixença».12
En Nosaltres, els valencians, com ocorre sovint en lassaig (Arenas 1997: 291-292), no trobem cap epíleg, ni un sense elements emotius, del tipus ratio posita in rebus (ja que labsència de mètode i el desig explícit de no arribar a tancar el tema fa sobreres unes conclusions), ni un del tipus ratio posita in affectibus (la peroratio clàssica, que buscava cloure el discurs oratori amb una apel·lació afectiva). Potser lapartat «Final», un breu paràgraf que lliga amb latenció dedicada prèviament a la Renaixença podria considerar-se una sintètica i dissimulada peroratio, en la mesura que Fuster estableix una relació de causa-conseqüència entre la tasca dels renaixencistes, la seua i la de les generacions del futur, és a dir, convida el lector a participar del sentiment de «perduració i renovació» que batega en el fons del llibre. Siga com siga, convé recordar, amb Carme Gregori (2012a: 17), que «lassaig fusterià sha dentendre com una incitació, com un revulsiu que busca provocar una reacció en el públic al qual sadreça». Així, «la intencionalitat dialògica de lassaig, orientada a persuadir els lectors [...] es converteix en una eina dalta eficàcia per fer participar els destinataris en lesforç de comprensió que lassagista exposa a la seua consideració» (Gregori 2012a: 18).
1. Quasi totes les afirmacions daquest llibre admeten una rèplica, i tant de bo el lector i jo poguérem compartir la conversa per anar enfilant arguments a favor i en contra. Però com que no és possible, em prendré la llibertat de replicar-me a mi mateix: hi ha no pocs poemes que tenen característiques pròpies de lassaig, de la mateixa manera que el diàleg teatral pot servir per a la construcció dobres amb un innegable tarannà assagístic. Però que un text puga ser qualificat dassagístic no vol dir que siga un assaig, de la mateixa manera que no tots els textos poètics són
2. O macroestructura, seguint el teòric Teun van Dijk (1983: 142), qui fa servir aquest concepte per a referir-se a la representació abstracta del significat global dun text.
3. O superestructura, segons Van Dijk (1983: 142), que reserva aquest concepte per a la disposició formal, concreta, que adopten els textos en funció de la seua tipologia.
4. Com veurem al llarg de les pròximes pàgines, la recuperació de la retòrica (amb el mateix Aristòtil com a referent principal) ha estat una font inesgotable per als estudiosos del llenguatge durant el segle XX. El treball clàssic de Perelman i Olbrechts-Tyteca (1988) representa una fita en aquesta revisió, a la qual cal sumar bona cosa daportacions anteriors i posteriors, en làmbit de la pragmàtica i daltres disciplines filològiques. En aquest sentit, volem reconéixer el deute teòric que té el nostre plantejament envers lanàlisi dElena Arenas (1997) de lassaig com a gènere literari; el seu treball, rigorós, complet i assenyat, té entre les seues virtuts laplicació daquests paràmetres retòrics als textos argumentatius i, en conseqüència, a aquelles obres literàries susceptibles de ser catalogades com a assaig.
5. Sobre aquesta citació, vegeu Gregori (2012b: 178, 185).
6. Dací Vicent Salvador (1994) extrau el títol dun dels estudis clàssics sobre Fuster.
7. Notem la clara al·lusió al marxisme que hi ha en lús del mot transformar.
8. Farem servir aquest terme grec per a referir-nos a la imatge que lorador projecta dell mateix i, per tant, a la imatge que es construeix dun autor a partir tant dels seus textos com del conjunt de paratextos que els envolten, és a dir, tot allò que ell diu i tot allò que sen diu.