*
La cinquena part del llibre arreplega una sèrie dassaigs de filosofia moral i política. La inicia Josep Rafael Moncho, suggerint que el cristianisme, amb les seues notes de foment de lautonomia i caritat, constitueix lantídot del pensament únic neoliberal, caracteritzat per les notes de coacció i heteronomia. Seguidament, el professor Ernest Vidal assaja un acostament a la figura històrica de don Luigi Sturzo, un dels pares intel·lectuals del pensament democratacristià, esbossant els paràmetres que, des dun personalisme comunitari actualitzat, articularien els vincles adients entre persona, societat i Estat. En eixa mateixa tasca de redescobriment de la trajectòria històrica de les idees socialcristianes se situen larticle dErnesto Preziosi sobre el Codice di Camaldoli (1943), text polític que va influir a bastança en la Constitució italiana del 1947, i lestudi de Marco Antonio Cruz sobre les nocions de pluralisme i sobirania en lobra de David Nicholls.
Al seu torn, Joan Alfred Martínez es proposa esbrinar com afrontar la crisi de lOccident postmodern a partir del debat mantingut durant les últimes dues dècades entre J. B. Metz i J. Habermas, el qual ha versat, duna banda, al voltant de la interrelació de les principals fonts culturals occidentals simbòlicament, Atenes i Israel i, daltra banda, sobre la forma dentendre la raó pràctica intersubjectiva i el seu ús legítim per part de la religió com a part de la societat civil. Aquest últim punt el perllonga Pedro Jesús Pérez Zafrilla pel que fa a la posició del nord-americà Christopher Eberle en la polèmica sobre la utilització darguments religiosos en lesfera publicosocial. Raúl Francisco Sebastián clou aquest bloc temàtic amb la seua contribució sobre la relació entre ètica de lesport i religió.
*
La sisena part se centra en les perspectives de filosofia jurídica i social. Hi trobem primerament un escrit dEmilia Bea que parteix de Simone Weil i socupa de loblit dels vençuts de la història i de la consegüent necessitat de vertebrar una justícia anamnètica que rescate les víctimes, recobrant-les per a la memòria col·lectiva. Seguidament, pel que fa a la manipulació de la religió com a títol legitimador de la violència, Cristina García Pascual llança el crit dalerta, reclama vigilància preventiva i exigeix accions processals per a evitar la impunitat dels crims regulats pel dret penal internacional o pel dret internacional humanitari. Per la seua part, Xabier Etxeberria tracta el punt no menys important de la fonamentació dels drets de la persona humana, i ho fa identificant les raons que el cristianisme pot aportar a favor de la cultura dels drets humans, per mitjà de linstrument metodològic de la filosofia hermenèutica.
Tanquen aquest apartat tres contribucions que palesen autèntics reptes al model neoliberal de globalització. En primer lloc, Joaquín García Roca posa damunt la taula la inquietud sobre els perills de fractura social que provoca la creixent desigualtat, així com la urgència de recrear espais de convivència comunitària per a desvetlar i alimentar el valor de solidaritat/fraternitat. A continuació, Catia Eliana Gentilucci cerca en les categories franciscanes de do i caritat una base axiològica que ajude a reforçar la legitimitat ètica de leconomia social i cooperativa. I, en darrer lloc, Marco Moroni, pel que respecta al valor del treball en les nostres societats de lliure mercat, on el capital té un rol hegemònic, presenta lestat de la qüestió i fixa els desafiaments a futur més immediats, amb lobjectiu de dignificar la labor dels treballadors i reubicar-los en el centre de lactivitat econòmica.
*
La setena i última part del llibre recull les contribucions que tenen com a objecte lestudi del personalisme comunitari. Així, Luigi Alici retorna a un tema no per clàssic menys necessari de revisar a hores dara: el concepte de bé comú feliçment recuperat hui per leconomista Christian Felber i lús que se nha fet en el pensament personalista a la llum dels escrits de Jacques Maritain i Emmanuel Mounier. Álvaro Garrido, cercant lànima dEuropa el sentit últim de la cultura europea, a lestil dOrtega y Gasset o Denis de Rougemont, escruta la idea dEuropa a través de María Zambrano, que va sentenciar a mitjan s. XX: «Si se hubiera de definir la democracia podría hacerse diciendo que es la sociedad en la cual no sólo es permitido, sino exigido, el ser persona». Francisco Roger, per la seua part, trau de loblit la poc coneguda figura del filòsof personalista i jesuïta valencià Ismael Quiles citat però pel papa Francesc en lEvangelii gaudium (n. 229), que, influït pel tomisme i alhora per pensadors contemporanis com Blondel, Marcel, Jaspers i, sobretot, Heidegger, va cultivar un pensament pioner en el diàleg amb les cultures orientals.
La setena i última part del llibre recull les contribucions que tenen com a objecte lestudi del personalisme comunitari. Així, Luigi Alici retorna a un tema no per clàssic menys necessari de revisar a hores dara: el concepte de bé comú feliçment recuperat hui per leconomista Christian Felber i lús que se nha fet en el pensament personalista a la llum dels escrits de Jacques Maritain i Emmanuel Mounier. Álvaro Garrido, cercant lànima dEuropa el sentit últim de la cultura europea, a lestil dOrtega y Gasset o Denis de Rougemont, escruta la idea dEuropa a través de María Zambrano, que va sentenciar a mitjan s. XX: «Si se hubiera de definir la democracia podría hacerse diciendo que es la sociedad en la cual no sólo es permitido, sino exigido, el ser persona». Francisco Roger, per la seua part, trau de loblit la poc coneguda figura del filòsof personalista i jesuïta valencià Ismael Quiles citat però pel papa Francesc en lEvangelii gaudium (n. 229), que, influït pel tomisme i alhora per pensadors contemporanis com Blondel, Marcel, Jaspers i, sobretot, Heidegger, va cultivar un pensament pioner en el diàleg amb les cultures orientals.
Giancarlo Galeazzi subratlla els grans reptes del personalisme filosòfic en lactualitat: la defensa de la dignitat i la llibertat de tota persona enfront de lindividualisme i del seu contrari, la massificació; el treball per la pau i per una convivència democràtica dialogant, oposat a qualsevol actitud bel·licista, però també a posicionaments pretesament pacifistes que es neguen a assumir el caràcter estructural de la conflictivitat humana; laposta, davant societats cada vegada més diverses ètnicament i religiosament, en favor del pas que va de la multiculturalitat (constatació sociològica) a la interculturalitat (ideal regulatiu); i, per últim, lluny del clericalisme confessional i del laïcisme del vell model republicà francés, larticulació dun model de laïcitat positiva que permeta integrar les religions en la societat civil democràtica. En la línia deixe darrer desafiament personalista, Víctor Páramo proposa una ètica personalista de lacció voluntària en un context religiós plural.
Mª Carmen Montaner, des de làmbit de la psicologia humanista, aborda la qüestió duna autoestima personal equilibrada en relació a la dimensió social inherent a tot ésser humà. I Albert Piñero, quan afirma que lhome és lúnic animal capaç de mirar-se a lespill i reconéixer-se a si mateix ço és, és capaç dautoidentificar-se, constata aquella reeixida definició de la dignitat única i absoluta de cada ésser humà plasmada pel teòleg ortodox Vladímir Losski quan afirma que la persona és «la irreductibilitat de lhome a la seua naturalesa». Aquest sociòleg, reflexionant sobre la condició humana sobre les seues imperfeccions, contradiccions i cerques duna harmonia perduda, palesa també la incapacitat de lhome per a tindre de si mateix una imatge fidel, és a dir, evidencia la distància percebuda a cada instant entre el «jo profund» i el «jo ideal», don naix la dinàmica de lacció o «de lespill», que, per tridimensional, anomena també «trinitària». Si aquest procés de diàleg interior lobrírem a la interacció amb les diferents referències culturals, simbòliques i metafòriques que tota persona té a labast en el seu medi social, trobaríem la connexió, no tractada per Piñero, pel que fa a la conformació de les identitats humanes, amb el punt de vista hermenèutic contemporani dautors com Paul Ricoeur.
Clouen aquest darrer bloc temàtic dos textos que mostren la rellevància dels estudis personalistes en la Universitat de València. Dun costat, Manuel Lanusse i August Monzon enumeren i detallen les quaranta-set dissertacions o treballs acadèmics sobre la tradició personalista, defeses i aprovades en la Universitat de València, des de 1959 a 2014, per a lobtenció dels títols de llicenciat, magister o doctor. Per altra banda, el mateix August Monzon esbossa el projecte duna Escola Europea de Cultura Política inspirada en el lema Ex sapientia concordia.
***
A tall de recapitulació, un breu epíleg titulat «Del fragment al mosaic» convida el lector a participar en la construcció duna postmodernitat regeneradora de sentit, que redescobreix, des de la llibertat i la responsabilitat personals, la dimensió comunitària, respectuosa de la multiculturalitat i amb lhoritzó duna universalitat inductiva, punt de trobada a partir dallò particular i local. Una postmodernitat, que, en diàleg exigent amb la multiforme tradició cristiana que es troba en la seua matriu cultural, integre les grans aportacions de la modernitat, com ara la filosofia dels drets humans, el sentit crític i el neguit pel sapere aude, i sòbriga a una nova època postsecular en la qual totes les religions i visions del món puguen interactuar creativament i lleialment en el marc plural duna societat civil més activa i participativa, enfortidora en definitiva de les nostres democràcies avançades.
València, 11 doctubre de 2014
Aniversari de linici del Concili Vaticà II
Festa de sant Joan XXIII
AUGUST MONZON I ARAZO
JOAN ALFRED MARTÍNEZ I SEGUÍ
EMILIA BEA PÉREZ
I. TRANSFORMACIONS CONTEMPORÀNIES DEL FET RELIGIÓS
LA DERROTA DE DIOS O LA IDEOLOGÍA DEL ÉXITO[1]
Heleno Saña
Lo que en este artículo y en el libro del mismo título llamo «la derrota de Dios» constituye, desde los orígenes del mundo, una experiencia histórica siempre repetida. Nietzsche tenía en este sentido razón, al hablar, frente a la dialéctica ascendente de Hegel, del «eterno retorno de lo mismo». La tenía también Giambattista Vico, al salir al paso del racionalismo more geometrico de su tiempo y señalar que, lejos de marchar siempre hacia adelante, el desarrollo histórico se caracteriza por lo que él llamaba corsi e ricorsi, esto es, por el potencial regresivo y disolvente que cada civilización o cultura lleva en su seno. Los últimos siglos especialmente los del mundo occidental han confirmado plenamente la crítica anticipada del gran filósofo y humanista italiano a las teorías modernas del progreso indefinido.
No necesito subrayar que las innumerables derrotas sufridas por Dios a lo largo de la historia han sido al mismo tiempo derrotas del propio hombre. Buscar las causas de la derrota divina presupone e implica, en definitiva, adentrarse en los entresijos de la intrahistoria humana, y ello independientemente de que se sea creyente o no creyente. Por lo demás, al hablar de este tema siempre candente y controvertido, hay que tener en cuenta lo que Henri de Lubac dijo al respecto en su obra Sur les chemins de Dieu: «Se puede ser ateo haciendo gala de creer en Dios y se puede ser creyente declarándose ateo».