Aquestes problemàtiques ineludibles per a les esglésies, però també per a les nostres societats complexes resulten indestriables de la globalització, configurada per un enorme impacte dels fluxos migratoris i pel correlatiu creixement del pluralisme religiós en regions fins ara sotmeses a un ràpid procés de secularització. En una època de perplexitats i incerteses, esperonades pel «repte del fragment» (José María Mardones), sobrin noves vies que malden per integrar experiència espiritual i compromís social, mística i política, contemplació i acció, profecia i diàleg. Heus ací el transfons postmodern que permet entendre la impactant exhortació apostòlica del papa Francesc Evangelii gaudium (2013).
És en aquest marc on es plantegen les preguntes clau. ¿Com avaluar el cristianisme crític i progressista, amb una notòria influència des del decenni de 1960 i certament lleial als valors moderns, però potser no prou arrelat en la tradició i el simbolisme del gran relat cristià? El neoconservadorisme restauracionista, per la seua part, amb lèmfasi en allò institucional i en la pretensió doferir una lectura única de la tradició, ¿no constitueix una posició difícil de deslligar de la temptació fonamentalista i de les seues derivacions sectàries? Els plantejaments duns i altres en aquesta controvèrsia ens recondueixen a un eix central: la forma dinterpretar i comprendre la postmodernitat. Ja que uns interpreten els temps postmoderns com a derivació o autoregeneració de la modernitat (tardomodernitat), altres com a oposició dissolvent i agressiva en contra della (antimodernitat), i encara uns altres, entre els quals ens comptem, com a esmena dels dèficits moderns sense renunciar als guanys de les Llums (transmodernitat).
***
Publicats en diverses llengües, la major part dels articles daquest llibre corresponen a les ponències i comunicacions presentades al IV Congrés dEstudis Personalistes, organitzat pel Grup dInvestigació sobre Personalisme i Cosmopolitisme del Departament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la Universitat de València i titulat «Colligite Fragmenta. Repensar la tradició cristiana en el món postmodern» (València, 18-20 doctubre de 2011); la resta són fruit de col·laboracions que es proposen oferir una aproximació a aquests problemes i interrogants a aquests fragments al llindar del tercer mil·lenni de lera cristiana. I això, tant «des de dins» com «des de fora» de les distintes confessions.
Sense ànim dexhaustivitat i acceptant dentrada el caràcter complex i polièdric dels temes tractats i de les seues interrelacions, a lhora de presentar-los hem cregut convenient dividir el volum en set parts, a tall de tessel·les diferenciades que componen, malgrat tot, un únic mosaic. Lencapçalament de cadascun dels set blocs de continguts orienta doncs la temàtica tractada, a saber: transformacions contemporànies del fet religiós; religions del món i propostes dialògiques; esglésies cristianes i moviment ecumènic; el lloc de lherència cristiana en la postmodernitat; perspectives de filosofia moral i política; perspectives de filosofia jurídica i social; i, finalment, aportacions personalistes.
*
La primera part, dedicada als canvis patits pel fenomen religiós en els darrers temps, senceta amb una apel·lació del pensador llibertari Heleno Saña a una sentència del teòleg francés Henri de Lubac: «es pot ser ateu fent gala de creure en Déu i es pot ser creient declarant-se ateu». Lanarquista espanyol, del qual fa una semblança intel·lectual Alejandro del Río, considera les incomptables derrotes patides per Déu al llarg de la història tostemps com a derrotes de la pròpia persona humana, com a derrotes de lhumanisme, tot tenint en compte les nombroses víctimes llançades als marges de loblit que se nhan derivat. A parer seu, la ideologia burgesa de lèxit, amb el seu profund alé individualista, abandonant qualsevol criteri ètic de conducta solidària, és a hores dara una altra derrota de Déu.
Tot seguit, Josep Otón, a manera de negació parcial daquell diagnòstic weberià sobre la conseqüència indefugible de desencantament o secularització del procés social modernitzador, mostra com la postmodernitat cultural està duent a terme un reflux de reencantament de la realitat humana, de retorn a allò sagrat, però amb una multiplicitat de manifestacions singulars que sovint trenquen les vies institucionalitzades de les grans religions. En definitiva, es tractaria dun ressorgiment de la dimensió espiritual de la persona, dins dels paràmetres líquids i fluctuants duna societat postmoderna sense enquadraments institucionals rígids, on prima la voluntat de la consciència individual, moltes vegades de caire sincrètic, per damunt de qualsevol constricció comunitària.
Per a concloure aquest primer bloc temàtic, tres sociòlegs aporten una descripció fàctica de la rellevància de la religió en la realitat social actual. Duna banda, Javier Elzo traça levolució que està patint el fet religiós en el nostre context europeu. Constata, primer que res, lextensió de la secularització a tot Occident, lligada a la crisi de les religions tradicionals. Tot i que, amb dades estadístiques a la mà, es detecta ja el pas a un període «postsecular» amb una potent emergència de noves sacralitats com a expressió de variades formes despiritualitat. Nogensmenys, aquesta realitat xoca amb el fenomen contrari a lEst europeu, a Rússia sobretot, ço és, el sorgiment dun «postateisme» o retorn creixent del sentiment i de les manifestacions tradicionals (i encara tradicionalistes) del cristianisme ortodox.
Daltra banda, en un àmbit més pròxim, Clara Fons i Josep Buades efectuen una anàlisi de sociologia de la religió, aplicada, respectivament, a les societats catalana i valenciana. Shi col·legeix un mapa plural i canviant de les minories religioses al si de dos territoris limítrofs dins larc mediterrani, tot i el grau divers de secularització social que els defineix, més profundament marcat i alhora paradoxalment farcit de nous i més oberts enfocaments sobre lespiritualitat humana en el cas de Catalunya.
*
La segona part del llibre presenta les diferents propostes de diàleg intercultural i interreligiós que, ara mateix, tant a nivell de paradigma general de categories ideals com diniciatives concretes, malden per evitar el «xoc de civilitzacions» (S. P. Huntington), ocasionat i/o agreujat per les lectures closes o indiscutibles (fonamentalistes) de les tradicions religioses. És ben simptomàtic el títol de la contribució de Jean-Louis Schlegel, membre del consell de redacció de la revista Esprit: «Les grandes religions avec, après ou contre la modernité». Marilda Azulay, des duna òptica jueua, llança una invitació al diàleg enfront dels fonamentalismes religiosos i Mohammad Hosseiní, des de lIslam xiïta, remarca el lloc central de Jesús de Natzaret dins la «cadena profètica» de la revelació. Ignasi Boada analitza les coordenades de la filosofia de Raimon Panikkar a lhora de convidar a un canvi de mentalitats de paradigma, en definitiva que faça possible, no sols el diàleg interreligiós, sinó també el «diàleg intrareligiós», a partir duna visió «cosmoteàndrica» de la realitat. Per últim, Montserrat Escribano, des de la teologia política feminista, subratlla el paper de la religió cristiana com a instància crítica en lespai públic de les societats democràtiques.
*
La tercera part del volum socupa de lecumenisme, actitud de fraternitat i diàleg inèdita fins al s. XX entre els cristians dividits en Esglésies confessionals separades, amb vista a assolir la unitat visible. Així, Sergei Prosandèiev parla dels avanços aconseguits en la superació del cisma entre Roma i Constantinoble, però també dels entrebancs que encara persisteixen. Pel que fa a eixa tasca daproximació ecumènica entre lOrient i lOccident cristians, dun costat, Michel Stavrou presenta lantropologia de lortodox francés Olivier Clément, i daltre, Jaime Bonet i Mª José Redondo abunden en la labor en favor de la pau i el diàleg amb les Esglésies orientals realitzada durant el pontificat de Benet XVI (2005-2013). En continuïtat amb aquests dos treballs, Mª Cruz Musoles socupa de la manca de llibertat religiosa, quan no de lassetjament social i de vegades institucional, que sofreixen les Esglésies catòliques autònomes (sui iuris) a lOrient Mitjà. Per altra part, publiquem un text pòstum del teòleg i politicòleg anglés David Nicholls del qual August Monzon ofereix una semblança sobre la singular connexió de langlicanisme amb el moviment ecumènic i, finalment, les notes i reflexions de Joan Botam, Carmen Sarmiento i August Monzon al voltant dels seixanta anys dacció ecumènica a Catalunya i el País Valencià (1954-2014).
*
El quart bloc temàtic versa sobre el lloc de lherència cristiana en la postmodernitat i comença amb les reflexions complementàries dels teòlegs Juan José Garrido i Josep Vidal Talens: el primer aposta pel diàleg de la tradició cristiana amb el pensament postil·lustrat ja madur (transmodern), i el segon es pregunta si la sensibilitat postmoderna inicial, al fil dels sotracs patits per la realitat social actual, no està evolucionant ja cap a una mentalitat més equilibrada. A continuació, el filòsof Jesús Conill, donant oportunament el relleu a les dues anteriors reflexions, aborda els canvis esdevinguts en els darrers temps en lobra de J. Habermas, en la línia dafavorir aquells que han defensat una articulació hermenèutica entre raó i religió des de fa temps. És així que, amb ell, critica la posició excessivament restrictiva de J. Rawls pel que fa a lús públic de la raó i lètica ciutadana i, en conseqüència, advoca per una ciutadania postsecular, ço és, per no tallar laccés a doctrines de fundació de sentit, bé religioses bé no religioses (identitàries...), que, de forma raonable, puguen incidir en la discussió pública, no estatal, de la societat civil. La contribució de Marco Bottacchiari sobre el paper dels laics a la llum del Concili Vaticà II, entés com a brúixola al bell mig del món postmodern, posa en valor un substrat adequat que connecta amb eixe recent canvi de perspectiva habermasiana.
El relativisme ètic queda descartat des del principi, no sols pel fet que no serveix de fonament a la cultura dels drets humans i els posa en perill, segons Habermas, sinó també perquè fractura sense remei el valor incondicional de la veritat i del bé moral com a perfecció de lhome, dacord amb la visió de Joseph Ratzinger / Benet XVI detallada per Jesús Ballesteros. Encara, en clau pedagògica, Xavier Quinzà presenta algunes dinàmiques vitals despiritualitat enfocades a ordenar el caos interior davant la incertesa postmoderna. I Alfonso Martínez-Carbonell ofereix un model deducació per a la postmodernitat que, amb la clara voluntat de confrontar-se amb el relativisme moral i la primacia de la modernitat tecnoeconòmica, opta per un «humanisme cívic» de base aristotèlica. Sens dubte, al voltant de la idea aristotèlica clàssica de «virtut cívica» com articuladora de la comunitat política, lhumanisme cristià i el republicanisme modern tenen ara mateix el repte de trobar conjuntament una ètica pública de la societat civil, la qual, per mitjà de lús de la raó pràctica, ha dacollir plenament la pluralitat social i buscar una universalitat de la veritat i del discurs moral de caire inductiu i crític, a partir dallò singular i concret emanat de lexperiència històrica de la humanitat. Sembla que iniciatives com la del suís Hans Küng a favor duna ètica mundial, que parteix del diàleg interreligiós i cerca, en últim terme, la garantia de la pau, van encaminades en eixe sentit.