El desencantament del món va propiciar laparició dun individu lliure de la il·lusió/engany del funcionament màgic de lunivers, però alhora el va privar de la il·lusió/anhel duna vida que no es limita a la dimensió material. Un món desencantat deixà insatisfets els qui intuïen el Misteri que acompanya lexistència humana.
Per sobreviure, lésser humà mai no nha tingut prou amb laquí i lara que li proporciona el món empíric. Necessita transcendir els límits de lespai i del temps a través duna mirada articulada en un llenguatge mític que eixampli els seus horitzons existencials.
Sense un entramat simbòlic que doni sentit als seus actes, lésser humà sasfixia en la buidor de significats. Mancat de referents èpics que omplin de contingut la seva història, experimenta una claustrofòbia metafísica; pateix langúnia de no poder escapar transcendir del confinament de la seva condició.
El temps no ha confirmat els mals presagis per a la religió enunciats pel diversos mestres de la sospita, sinó que, en comptes dassistir a la seva fi, les primeries del nou mil·lenni semblen anunciar el retorn del sagrat.
La crisi del discurs modern ha donat pas a un ressorgiment espiritual. Els fills de la secularització reclamen un reencantament del món. Noves formes de religiositat shan obert camí enmig del món postmodern. Els ciutadans occidentals, orfes de models religiosos, miren amb fascinació les espiritualitats extraeuropees. Privats de les seves arrels, cerquen noves espiritualitats per sadollar la set dabsolut.
Javier Sádaba afirma que sha proclamat tantes vegades la fi de la religió, lacceptació dun món regit per la raó i la ciència, que resulta temerari pensar en un futur en què la religió sigui només un simple record o una relíquia dun passat que és impossible que torni.[7] Segons Fernando Savater, els qui es van iniciar en la filosofia durant els anys seixanta i setanta difícilment haurien pogut creure que el debat sobre la qüestió religiosa hauria de conservar la seva vigència fins al dia davui. Ignoraven de nou que la creença religiosa no depèn del que sabem ni del que pensem sinó del que irremeiablement anhelem.[8]
La societat actual sha secularitzat profundament i continua secularitzant-se, però això no ha desembocat pas en una societat majoritàriament areligiosa o irreligiosa. Ben al contrari, el que posen de manifest totes les tendències observades és la presència dun important viratge dels individus en la seva relació particular amb la religió. En aquest context, el fenomen emergent per excel·lència és el sorgiment de noves maneres, força individualitzades, de viure la religiositat.[9]
En un món cosmopolita, perquè no hi ha una veritat, hi ha moltes interpretacions; perquè no es creu en un sol Déu, hi ha diversos déus. Això comporta diferents racionalitats, llenguatges, vocabularis, lectures de la realitat que es veuen obligades a conviure i a respectar-se.[10] Aquesta diversificació del sagrat és la clau del reencantament postmodern.
La societat civil, mancada de referents sagrats, ha preferit donar resposta als anhels dels ciutadans a través dofertes no explícitament religioses, però amb funcions similars a les dutes a terme per les institucions vinculades a lEsglésia. Així, apareixen el sagrat difús, lespiritualitat secular, la religiositat profana, els succedanis i els substituts de la religió. Moltes iniciatives cíviques prenen el lloc de les religions en lexercici de les seves funcions (la meditació, la relació amb la mort, lètica, el sentit de lexistència), però adoptant formes dessacralitzades i desvinculant-se institucionalment.
Des dun paradigma postmaterialista, des duna raó reencantada, alguns intel·lectuals proposen la recuperació de lespiritualitat, però lliure de la tutela de les religions convencionals. El filòsof André Comte-Sponville, des del seu ateisme, reclama la necessitat duna espiritualitat laica i sense Déu.
«Som éssers finits oberts a linfinit; éssers efímers oberts a leternitat; éssers relatius oberts a labsolut. Aquesta obertura és lesperit en si. La metafísica consisteix a pensar-la; lespiritualitat, a experimentar-la, exercir-la, viure-la.»[11]
3. LA POSTMODERNITAT
Resulta complicat definir la diversitat de noves formes religioses, segurament perquè són conseqüència directa de la complexitat del món que sestà configurant en el nostre temps. El zàping, el calidoscopi, el turisme, els parcs temàtics són metàfores que descriuen un context cultural en plena efervescència que adopta una multiplicitat de formes segons la demanda social o, simplement, segons el caprici aleatori dels mecanismes de producció i difusió de models estètics i organitzatius. Així doncs, la diversitat de manifestacions religioses pròpia de la nostra època sadiu amb un sistema socioeconòmic que es fonamenta en la diversificació de loferta i en la flexibilització productiva. El retorn del sagrat podria ser una metamorfosi a través de la qual la religió sestà adaptant a les característiques socioculturals del nostre món.
Podem utilitzar el terme «postmodernitat», dacord amb el pensament de David Lyon, com si fos una abreviatura conceptual relativa al conjunt de canvis vinculats a la difusió de les tecnologies de la comunicació i de la informació i al sorgiment duna societat hiperconsumista.[12]
La «religiositat postmoderna» seria la matriu on cristal·litza i sexpressa el malestar envers la modernitat.[13] La crisi del racionalisme ha propiciat el ressorgiment duna mentalitat premoderna, predisposada a acollir els elements màgics, mítics, místics o supersticiosos que semblaven haver desaparegut del panorama cultural dOccident.
Però no podem reduir aquesta efervescència religiosa a un simple fenomen regressiu. Sestà produint una descomposició i una recomposició del fet religiós. Molts ciutadans del segle XXI cerquen la vivència espiritual sense adherir-se a la doctrina, els ritus, les normes i les institucions de cap confessió religiosa concreta.
Les noves recerques espirituals poden ser una de les sortides existencials a la nova situació canviant, dispersa, mòbil i plural. El «misticisme postmodern» demostra la insatisfacció dels individus davant lasfixiant cultura només tecnocientífica que domina les nostres societats.[14]
La postmodernitat sarticula al voltant de la diversitat, de la manca dun discurs unitari i del relativisme. La mercantilització de la vida quotidiana ha incrementat espectacularment loferta de tota mena de productes. Laccés a la informació a través de les noves tecnologies ha consolidat la fragmentació del discurs teòric. La possibilitat dels individus doptar segons les seves preferències condueix a un relativisme pràctic.
Aquests factors també han influït en els sistemes de creences tot generant mutacions religioses adaptades als nous paràmetres o bé fent-se resistents al canvi. Per això cal analitzar el retorn del sagrat a la llum dels canvis sociològics concomitants a la postmodernitat.
La postmodernitat sarticula al voltant de la diversitat, de la manca dun discurs unitari i del relativisme. La mercantilització de la vida quotidiana ha incrementat espectacularment loferta de tota mena de productes. Laccés a la informació a través de les noves tecnologies ha consolidat la fragmentació del discurs teòric. La possibilitat dels individus doptar segons les seves preferències condueix a un relativisme pràctic.
Aquests factors també han influït en els sistemes de creences tot generant mutacions religioses adaptades als nous paràmetres o bé fent-se resistents al canvi. Per això cal analitzar el retorn del sagrat a la llum dels canvis sociològics concomitants a la postmodernitat.
Tradicionalment, la dimensió col·lectiva estament, gremi, classe social, nació, Església, sindicat o partit polític era alhora la protagonista i el marc de la dinàmica social. La raó de ser de cada grup estava associada a un projecte històric. Ara, en canvi, el centre de gravetat sha desplaçat del grup a lindividu, que emergeix com a actor principal duna història que sha fragmentat en microrelats biogràfics desvinculats dels grans projectes històrics. Daltra banda, aquesta multiplicitat dhistòries tenen lloc en un únic escenari: el món global. Així, lelement comunitari perd pes en lunivers postmodern a favor dun individu que reivindica el fet diferencial i duna globalització que tendeix, malgrat les aparences, a homogeneïtzar la societat.[15]
4. LA INDIVIDUALITZACIÓ
Gràcies als valors democràtics, però també al funcionament de leconomia de mercat, sha accentuat la dimensió individual enfront de la perspectiva comunitària. Lindividu vol ser el protagonista en la construcció dun projecte vital i en el disseny dels horitzons de futur. Ja no en té prou amb el passat com a font de significats. Fins i tot la presumpció de caducitat distorsiona qualsevol mirada retrospectiva. Ni la tradició ni el grup aporten marcs referencials sòlids en moments de canvis constants.
Llavors és el subjecte, des de la seva solitud, el qui ha de decidir les rutes per les quals ha de discórrer la seva existència. El grup o, més ben dit, la tribu postmoderna existeix en la mesura en què hom ha optat per ell, no és previ a la persona sinó que està en funció della. Així la societat esdevé un conglomerat de minories que reflecteixen actituds individuals.
En aquest context la fe esdevé una elecció de la consciència individual, no pas la transmissió cultural duna veritat revelada. Daquí la dissociació entre creença i pertinença, la fe sense adscripció, tan característica daquest temps.[16]
El crític literari Harold Bloom proposa algunes reflexions que ens permeten entendre el denominador comú de tendències tan diverses com la Nova Era i els fonamentalismes. Segons aquest autor, aquests fenòmens constitueixen una autèntica religió nord-americana basada en lexperiència individual. Els seus orígens es remunten a un xamanisme ancestral que va cristal·litzar en el gnosticisme antic defensor de lexistència duna identitat pròpia sobrenatural que roman oculta, com una guspira, a linterior de lànima o psique. Aquesta espiritualitat gnòstica es va manifestar a través dels cultes mistèrics com lorfisme.
Segons Bloom, aquest misticisme de lantiguitat és el rerefons dels moviments de l«entusiasme», el pietisme europeu dels segles XVII i XVIII, la religió dels pioners que colonitzaren les terres de lAmèrica del Nord. Daquesta arrel comuna dels primers colons provenen bona part de les confessions típicament americanes (mormons, Ciència Cristiana, Adventistes del Setè Dia, Testimonis de Jehovà i pentecostals), però també la Nova Era, que Bloom denomina «orfisme californià», atesa la seva popularitat entre els moviments contraculturals dels anys seixanta i setanta.[17]