Així doncs, en aquest context de religiositat nord-americana, en el qual lexperiència individual esdevé el criteri de validesa, subica la matriu de les noves formes despiritualitat, filles de la cultura postmoderna, tant en la versió més alternativa com en les denominacions fonamentalistes. En tots dos casos, lespiritualitat sentén com una opció personal. Cada individu tria els mites, símbols, rituals o normes que més li convenen segons les seves preferències o necessitats.
A petita escala, en molts països es viu un procés de desgavellament de la comunitat territorial (la parròquia) en benefici de lelecció individual, basada en motius afectius o ideològics. Lafinitat ha substituït la proximitat com a criteri determinant en la formació de comunitats. El creixement espectacular de les Esglésies evangèliques està relacionat amb aquest procés; preval lopció de lindividu per damunt de les consideracions geogràfiques.
Laccent posat en lexperiència personal sovint sassocia al cos, un dels principals definidors de la individualitat. Cal recordar que és un element important en leconomia de mercat, ja que les seves necessitats generen consum. El culte al cos és imprescindible per al desenvolupament duna sèrie dindústries i dactivitats econòmiques. Per això no ens ha destranyar la seva utilització com a eina en el treball espiritual, superant així els prejudicis propis dun espiritualisme desencarnat i repressiu.
El benestar corporal, un valor de la societat de consum, dóna lloc a una espiritualitat més preocupada per la salut física que per la salvació de lànima.[18] El guariment és un dels elements característics de moltes religiositats, bé siguin les teràpies alternatives o els miracles propis dels cultes pentecostals.
En resum, desproveïts dinstitucions amb capacitat real dimposar definicions i significacions, els individus sapropien de les creences religioses i les modelen al seu gust, bé sigui personalitzant lexperiència de creure o bé, fins i tot, discrepant obertament dels dogmes establerts per les autoritats eclesiàstiques de la confessió a la qual diuen que pertanyen. Aleshores, els conceptes perden la seva univocitat i les interpretacions es diversifiquen i sindividualitzen.[19]
5. LA GLOBALITZACIÓ
La secularització ha desmantellat lequilibri nascut de la Pau dAugsburg (cuius regius, eius religio), que estatalitzava la vida religiosa per evitar guerres civils. Actualment, llevat dalgunes excepcions, la pràctica religiosa ja no està en funció de les directrius polítiques emanades dels Estats confessionals.
Si secularitat i sacralitat eren concebudes com a dimensions excloents dels dinamismes socials, de manera que lafirmació de luna comportava la negació de laltra, en el món davui saccepten com a nivells diversos de convivència que es poden produir simultàniament, ja que formen part desferes diferents. En el fons, el món secular ha facilitat el retorn del sagrat sense renunciar a la secularitat.[20]
Fins i tot podríem dir que la secularització ha tingut un efecte bumerang en trencar el monopoli de les grans confessions, sovint en connivència amb els poders públics, i permetre així la pluralitat religiosa i la creativitat espiritual. La separació Església/Estat ha obert el camí a la diversificació de creences i, paradoxalment, ha contribuït al creixement de la religió. La fragmentació religiosa ha obligat cada confessió a revisar els objectius i les estratègies per sobreviure en un context plural i competitiu. Aquesta tensió ha actuat com un revulsiu que ha permès el desenvolupament de formes particulars del religiós.[21]
A més, sestan desdibuixant els límits fronterers entre els Estats per facilitar la lliure circulació de persones, béns i capitals. Però alhora també sestà produint el traspàs didees, objectes culturals, informacions i formes de consum generant una cultura global. El nou marc socioeconòmic ha afectat lestructura del fet religiós.
A mesura que desapareixen les fronteres estatals, es desterritorialitzen els cultes locals i es deslocalitzen les institucions religioses. Les noves potències econòmiques exporten espiritualitat. La decadència de les religions europees contrasta amb lembranzida de levangelisme nord-americà, lexpansió de lislam dels països productors de petroli o la popularitat de les religions de lÍndia o de la Xina, els gegants asiàtics.
Els sociòlegs adverteixen que aquest procés dinternacionalització imposa certes condicions. La lliure circulació de creences, la transferència de costums, els préstecs entre religions, el nomadisme espiritual o la internacionalització de lexperiència tenen un preu.
A fi que les creences puguin funcionar en un entorn cultural diferent, és imprescindible configurar-les amb un format compatible amb altres maneres de creure. Actualment, si una religió aspira a ser universal (o global) sha desforçar a ser culturalment neutra. La dissociació entre religió i territori, és a dir, la desterritorialització, comporta un procés de desculturació (o exculturació), de desconnexió de la cultura matriu i dobertura a processos dhibridació i de mestissatge.
Aquesta dinàmica espiritual pot ser entesa a la llum del procés de mundialització. A mitjà termini, la desregulació del mercat comporta lhomogeneïtzació dels productes. En conseqüència, la creació dun mercat religiós homogeni suposa la desculturació, el distanciament respecte dels marcadors de la cultura originària, per tal que les formulacions religioses esdevinguin un producte exportable.[22] Les noves formes de religiositat neixen daquest nou context socioeconòmic i troben en la globalització un espai idoni pel qual difondres.
Segons el sociòleg Olivier Roy, la desconnexió cultural del fet religiós provoca un empobriment tal com queda reflectit en el títol del seu llibre, La santa ignorància. El temps de la religió sense cultura que dóna lloc a manifestacions poc codificades lingüísticament per tal dafavorir la transmissió dun missatge en entorns culturals diversos.[23]
El procés de desterritorialització és acompanyat pel sorgiment dun neotribalisme globalitzat en què els marcadors estètics són essencials. Així, a través de la indumentària es marca la diferència amb qui hom comparteix espai i, alhora, es reafirma ladhesió amb qui participa de la mateixa fe.
Les creences se simplifiquen i sestandarditzen com a efecte de les interrelacions sorgides en un món interconnectat. Sestà formant una espiritualitat postmoderna que pot prescindir de les arrels religioses locals perquè disposa de les aportacions duna religiositat globalitzada.
Es pot acusar les noves espiritualitats de fomentar el desarrelament, perquè obliden la pròpia tradició tot deixant-se fascinar per qualsevol exotisme. El que és llunyà sidolatra en perjudici del que és proper. Lindividu acaba sent amnèsic respecte de la seva pròpia cultura i inculte pel que fa al sentit originari dels continguts religiosos procedents daltres tradicions.[24]
En resum, és important veure que a escala mundial els processos de secularització, renaixement religiós i recerca individual despiritualitat no són moviments que es contradiguin els uns amb els altres, sinó que estan interrelacionats com a part dun procés de formació duna societat global, humana i pluralista.[25]
6. LA DISLOCACIÓ DEL SAGRAT
Un cop descrites les variables socioeconòmiques que, dins de la lògica de la postmodernitat, incideixen en la configuració del fet religiós en el món davui, passem a analitzar com afecten lestructura interna del sagrat.
La modernitat va encetar el procés de ruptura amb la tradició.[26] Però avui lartífex daquest trencament ja no és la raó sinó la vivència. La divisa de la Il·lustració, el sapere aude de Kant, ha donat pas a un experiri aude propi duna postmodernitat poc interessada en els antecedents històrics. Les noves espiritualitats plantegen un interessant debat teòric sobre lencaix de lexperiència dins de la tradició. Si bé sovint sentén la primera com a conseqüència de la segona, també és possible plantejar una experiència personal que desborda la rigidesa de la tradició.
El presentisme postmodern consolida lescletxa que separa experiència i tradició en enaltir luna i menystenir laltra. La relació entre ambdues dimensions del fet religiós pot resultar tensa. Les formulacions teològiques poden encotillar la vivència personal i lindividu se sent engavanyat per les normes que emanen de les institucions religioses. Prefereix una comunitat emocional on integrar-se de manera voluntària i don pot rebre un suport afectiu mitjançant els lligams establerts entre els diversos membres.[27]
Mentre les religions convencionals han mantingut lhegemonia, sha sobreentès que la tradició era una matriu on es gestava lexperiència. Daquí la importància de la transmissió de la fe a través de les institucions socials: família, escola i organitzacions religioses. La crisi daquest sistema institucional ha desarticulat les estratègies de transferència de la fe. Aquest fet explicaria en gran mesura la desafecció que pateix el cristianisme en el món occidental.
En ocasions, satorga una rellevància tal a la doctrina, al ritu, als preceptes o a la institució que les formes culturals acaben reemplaçant lautèntica experiència del sagrat. Sabsolutitzen les formulacions religioses tot atribuint característiques sobrenaturals i eternes a aspectes purament conjunturals. Aquesta distorsió és, de fet, un acte didolatria, ja que es confon Déu amb les imatges que el representen, la revelació amb els arguments que lexpliquen, les accions divines amb els ritus celebrats per commemorar-les, lamor amb el compliment de les normes que lexpliciten.
Quan lesperit humà intenta anomenar/conèixer Déu duna manera adient, corre sempre el risc de constituir-lo en ídol, és a dir, de manifestar no lessència de Déu sinó la imperfecció de la nostra pròpia mirada.[28]
La transmissió de la fe és quelcom més que la simple transferència duna doctrina o la perpetuació dunes creences. La tradició és el contenidor que preserva la memòria de les experiències dels avantpassats. El llegat de la fe està configurat per unes vivències traduïdes i transmeses culturalment; no es pot reduir a unes veritats, equiparables a les formulacions científiques o filosòfiques.