Lligada amb lanterior, C. Meillassoux introdueix la qüestió del poc interès que per a loligarquia, el grup de senyors de la vila, podia tenir la generalització de lús de captius entre els pagesos: «Surtout peut-être parce que le développement de lesclavage agricole parmi la paysannerie productive nétait pas dun véritable intérêt économique pour la classe dominante».138 A productivitat igual, una pagesia amb captius no interessava gens a loligarquia, que ja es beneficiava del sistema pel qual shavia donat accés a la terra a aquells pagesos: els contractes demfiteusi. Igualment, tots els drets proporcionals a les collites quedaven afectats per lincrement dhabitants a la pagesia que hauria representat la presència de captius. Així, es pot conjecturar que mesures aparentment destinades al control de les fugues, a la seguretat de lilla, etc. podien ser, a la vegada, instruments dinhibició de la possibilitat que els pagesos se servissin de captius. Per exemple, algunes ordinacions municipals manaven que els amos fessin pernoctar els seus captius dins la vila o tenir-los ben tancats si els tenien a lexterior de les murades a «torres, alcaps139 o cases forts»140 i sota la vigilància del seu senyor o dun majoral seu. El fet de tenir casa a la vila, majoral o posseir una torre o fortificació implicava un certa riquesa no assolida per tothom, només pels propietaris urbans i pels «llauradós richs», com es deia el 1623.
Com sha dit, C. Verlinden va trobar lancestre primer de les plantacions esclavistes atlàntiques a les colònies medievals dedicades a la canyamel.141 Però el peculiar sistema de reproducció de la captivitat lobligada concurrència al mercat feia que, en realitat, totes les explotacions agrícoles i manufactureres que se servien de captius fossin necessàriament de caire especulatiu. Així, qualsevol reserva senyorial o qualsevol vinya feta produir per mitjà de captius o la recol·lecció de sal que cada any es feia a Eivissa esdevé un ancestre possible de les grans plantacions atlàntiques.
LA CAPTIVITAT MEDIEVAL
Abans de lobra de C. Meillassoux, C. Verlinden (1955) es trobà davant la dificultat didentificar a quin tipus destat feien referència les paraules servi, captivi, mancipia i ancillae dels textos altmedievals.142 Eren categories jurídiques que, com advertiren A. Barbero i M. Vigil, procedien del dret romà però «habían perdido su primitivo significado y eran utilizadas indistintamente de forma imprecisa en el sentido técnico, pero de forma muy precisa en cuanto a que expresaban la realidad social existente en su época».143 Si bé els captius dels segles XII i posteriors són també anomenats servi i mancipia en els documents llatins, són més fàcilment identificables com a captius perquè ens és conegut el reiterat procediment de convertir habitants conquerits o agafats en ràtzies en captius. Se sap fins i tot litinerari del trasllat físic dels captius que el procediment comportava, des dels indrets de captura als llocs de venda i dús. Es coneix el mecanisme del ventre de ferro de la metàfora de Meillassoux; se sap bé on actuava a partir de mitjan segle XII, de quina manera ho feia i com nera de fecund: a al-Àndalus, en la seua conquesta. Conscient daixò, de la importància que les successives conquestes de territori i de gent dal-Àndalus tengué per a la captivitat, C. Verlinden va dedicar en el seu estudi de 1955 un capítol a «Lesclavage dans le monde Ibérique chrétien jusquà la fin du XIIe siècle». Aquest autor considerà que a partir del segle XII es produí una neta diferenciació entre la part mediterrània de la península i la resta dEuropa es refereix a França, de fet. Per a Verlinden, el període que semmarca entre la fi del Regne visigot i el segle XII: «constitue, en effet, pour lhistoire de lesclavage dans le monde ibérique médiéval un véritable tournant. Les modes de recrutement des esclaves vont alors subir un changement complet».144
Amb ladient concepte de captivitat desenvolupat per Meillassoux i la precisió que permet, seria convenient una revisió de les fonts medievals. Pel que fa a lalta edat mitjana, la definició de captivitat ajudarà a distingir quan servi té el sentit de captiu i quan el té de serf. A la vegada, es pot introduir en la discussió la informació existent sobre les expedicions i les incursions sobre els pobles eslaus, els captius que generaven i les dades sobre la captivitat a les illes Britàniques. El llibre de síntesi de R. Bartlett conté esments a fonts dels segles X al XIV i estudis específics de gran interès que queden ara enfora de labast daquest estudi.
* * *
Quan Eivissa fou conquerida, el 1235, la captura i lús de captius era un procediment ben experimentat pels feudals protagonistes de la conquesta i pels immediats gestors de la colonització. Probablement alguns dels genovesos que el 1148 participaren en la presa de Tortosa havien participat, el 1146, en latac a Menorca i a Almeria. Els Annali Genovesi di Caffaro e de suoi continuatori afirma que lestol genovès féu captius a Menorca: «et capientes Sarracenos et raubam, devastando casales per IIIIº dies, ad galeas redierunt», després de recalar al Portus Magnus dEivissa. Probablement també saquejaren aquella zona, però no hi ha notícia que marxassin contra la ciutat de lilla.161 Quaranta anys abans, lexpedició pisanocatalana contra Eivissa i Mallorca de 1114, entre altres efectes, va fer que els croats obtenguessin un ric botí en objectes i captius tant a Formentera com a Eivissa i Mallorca. Els captius hi són sempre presents, no debades el mercadeig de persones en aquest cas els captius que feien els sarraïns entre els cristians és esmentat entre els motius que desencadenaren latac.162 Més endarrere en el temps encara, hi hagué la ràtzia contra al-Mahdiya i Zawila, a la costa del Magrib, realitzada pels genovesos el 1087; entre el botí daquella falconada hi va haver, també, captius. Més endavant, però abans de la conquesta dEivissa, lendemà de retuda la ciutat de Mallorca, concretament el mes de març o abril de 1230, Nunó Sanç armà una nau i dues galeres «per entrar en cors en les partides de Barberia» (cap. 92). Al Llibre dels feits, els captius sempre apareixen en primer lloc quan es detalla la presa aconseguida: «tan gran host com aquesta és que no en tragam sinó vint o trenta catius» (caps. 187 i 196).
No hi ha textos directes que ho mostrin, però després de les conquestes, dels setges de ciutats, com la madīna de Mallorca o dEivissa i cent anys endarrere de Tortosa i de Lleida, hi havia molta feina a reconstruir les destruccions causades en la lluita i per fer que els camps produïssin menjar per als colons. El repartiment de Lleida després de set mesos de setge que acabà loctubre de 1149 es va fer de «totam civitatem Ylerde, tam constructam quam destructam».163 El còdex català del repartiment de Mallorca només esmenta uns molins destruïts, però el Llibre dels feits permet constatar els danys i la ruïna infligida a la murada (cap. 72). Igualment a Eivissa, els ginys de guerra enderrocaren part del mur de la vila i pedregaren el castell (cap. 126). Aquelles destruccions hagueren de ser reparades, algunes probablement a corre-cuita, com a Mallorca a causa de lalarma produïda per la notícia de larribada de galeres de Tunis; el mateix rei tornà a lilla per aquella causa (cap. 108) quan ja era a Catalunya. A Eivissa també salbiraren embarcacions andalusines o magrebines després de la conquesta. Els treballadors daquelles obres no pogueren ser altres que els andalusins captius, no hi havia altra possibilitat a banda dels mateixos membres de les hosts i els pocs colons tot just desembarcats.
Però lexèrcit feudal mobilitzat no necessitava els captius només per fer reconstruccions. El menjar de cada dia de milers de persones degué ser un problema gegantí de proveïment. El saqueig de les alqueries com narra el Llibre dels feits només va poder suplir momentàniament un sistema més sòlid, constant i de magnitud previsible. En absència de pagesos, només els captius podien ser dedicats a posar en marxa la nova producció agrícola de renda. Més enllà dels captius trets de Mallorca el 1230 i dEivissa el 1235 i venuts arreu, una part foren posats a sembrar les terres que, com ells mateixos, havien estat donades als seus senyors. No es va escriure cap document relatiu a aquell ús primer i urgent dels captius. Només esporàdicament napareixen esments, més tardans. Mestre Joan va ser paborde de la catedral de Mallorca immediatament després de la conquesta i fins al 1251. Molt lligat Nunó Sanç,164 va signar alguns documents destabliment de terres a Eivissa de lany 1238.165 En el seu testament va disposar dels béns que posseïa a Mallorca: una alqueria a Porreres i lalqueria de Semacoma, a Bunyola. En aquelles terres, treballant-les, tenia un nombre no especificat de captius. El cavaller Guillem de Montpalau va fer testament a Vic el 1248 perquè era ferit de gravetat. En el document reconeix tenir béns a Eivissa, obtenguts per la seua participació en la conquesta enquadrat en la host de Guillem de Montgrí, per al qual mantenia a lilla un cavall armat. El sagristà de Girona li devia encara més de 187 besants que li prestà en aquella ocasió.166 Entre els seus béns, Montpalau va disposar de set sarraïns: Jafira, Maimó, Cassim, Sahui, Jucer, Sucayma i Abdela. Del primer es diu expressament que era a Eivissa; és probable que, de fet, tots procedissin dEivissa.167 També posseïa captius el mateix Guillem de Montgrí, a Girona. En concret, linventari post mortem dels seus béns, de 1273, en detalla deu.168 Dalguns, en va disposar en els codicils del seu testament, com esmenta una declaració datada lagost de 1273, immediatament després de la seua mort, escaiguda el juny daquell any.169
R. Soto ha documentat, a la Mallorca del segle XIII, altres explotacions agràries en les quals susaven captius.170 En un lapse que abraça de 1237 fins a 1282, són un total de 32 explotacions agràries, entre alqueries, trossos de terra, horts i honors amb les quals es relacionen documentalment més de 90 captius (una comptabilització afinada no és possible perquè les fonts no nindiquen el nombre exacte).
A mesura que es feien arribar colons pagesos a Mallorca i a Eivissa es realitzava una distinció entre les terres que sels cedien en emfiteusi i les que quedaven sota el control directe dels seus possessors no pagesos. El cultiu daquestes darreres terres està relacionat amb la reserva senyorial o amb lexplotació directa per part, com sha dit, de tinents no pagesos. La presència de captius als camps, dedicats a la producció agrícola, no és específic de la Mallorca del segle XIII ni, com es veurà, dEivissa. A. Altisent documenta ladquisició de captius pel monestir de Poblet abans de la meitat del segle XIII, concretament els primers esments són de 1243. Entre 1251 i 1277 els frares adquiriren successivament fins a setze captius destinats al cenobi de la Conca de Barberà.171 J. M. Sans i Travé documenta captius de lorde del Temple, sobretot en «aquelles comandes que disposaven dimportants dominis fundiaris, una part dels quals els frares explotaven directament com a reserva senyorial».172 A. Echevarría afirma que els ordes militars disposaren de captius per treballar les seues terres i també per rescatar, per intercanvi, captius cristians; aquests darrers eren els anomenats «sarraceni de redemptione».173 La participació de cavallers templers en expedicions de captura a terres de Granada està documentada a linici del segle XIV, poc abans de la seua dissolució.174 El Memoriale divisionis dEivissa nesmenta un, de templer, present en la col·locació de les fites de la nova divisió feudal de lilla. Sans i Travé cita larticle de J. Miret i Sans «Inventaris de les cases del Temple de la Corona dAragó en 1289» en què figuren els captius ben bé tots mascles que hi havia a cada comanda.175 Les xifres oscil·len entre els 48 de Montsó i els 4 de Corbins o de Castell dAres i un únic captiu a Ascó. Destaquen Miravet amb 43 captius, Gardeny amb altres 43, Peníscola, 33; Cantavella, 22; Tortosa, 20, i Vilell, 18. A les comandes en què els captius eren més nombrosos es va crear la figura del frare «custos captivorum».176