Efectivament, les feines que es qualificarien de domèstiques eren una font de lucre per als senyors o senyores de les captives qualitativament equiparables a una producció agrícola especulativa o, en el cas dEivissa, a la venda de la sal que els captius cavaven i traginaven. El Llibre del mostassaf dEivissa prohibeix a les captives ser flequeres o «fer pa per vendre», igualment ser carnisseres o «fer carn per vendre». També les mostra fent la bugada i rentant ventres danimal per fer embotit, traginant aigua i fent llenya. Entre les coses que es podien comprar als captius i captives sense sospitar que fossin robades hi havia lobra despart o recipients fets daquest vegetal. Per cert, que les captives apareixen realitzant altres feines, fora de la vila, com traginar gra als molins, anar a jornal pels horts, tirant sal a les salines.123 R. Salicrú assenyala la importància de les esmentades feines a què eren dedicades les captives i ha defensat també deixar de banda la distinció entre captius domèstics i agrícoles: «caldria concebre lesclau, almenys el masculí, com a eina de treball polivalent».124 És una afirmació que ja va fer D. Gioffrè el 1971: «Se una parte di questi schiavi a Genova faceva solo tappa, unaltra invece vi remaneva perpetuamente ed era utilitzzata () nei lavori più vari».125 La constatació que en alguns o molts indrets el contingent captiu era format majoritàriament per dones no implica que el seu ús fos exclusivament domèstic ni molt menys que la captivitat medieval pugui ser qualificada de domèstica. Com D. Blumenthal afirma implícitament, tal definició historiogràfica implica entendre el fenomen com una versió més suau que la servitus romana i que lesclavitud, una «less brutal and exploitative form of slavery».126 Tampoc no sha de suposar que les captives feien exclusivament les feines socialment destinades a les dones lliures (les quals tanmateix caldria definir amb precisió). Volgudes per la seua capacitat de feina, diferents exemples demostren com aquella suposició és errònia. Hi ha obres en què es documenta la presència femenina, com a lAlmudaina de Mallorca entre 1309 i 1314, en què hi feren feina un bon nombre de «fembres».127 A Eivissa hi ha també diversos exemples, com «la fembra den Bonanat» que el 1373 va fer dotze jornals en la reparació dun llenç de murada. També «na Joana de madò Manresa» que va ajudar el mestre en la reparació duns carrers el 1418, i igualment «una sclava» que el 1494 donà manobre i pedres al mestre que adobava uns empedrats. També hi ha exemples de captives fent feines agrícoles, com les gregues que replegaren els sarments podats de les vinyes de lalqueria dAndreu Serra a les Salines el 1322.
Combatre la idea duna captivitat domèstica no ha dimpedir detectar que en ocasions la divisió sexual de les feines vigent entre els senyors de captius o latribució cultural de característiques a un i altre sexe es reflectien en lús que es feia dels captius i les captives. La mateixa D. Blumenthal considera que els mascles eren preferits per a la feina agrícola o menestral i les captives per servir a les cases, a més daltres feines estacionals. A la vegada, però, com sha dit, Blumenthal sadona bé que aquest ús agrícola dels captius mascles no implicava deixar de fer-los servir en altres tasques relacionades amb allò «domèstic».
M. Balard dedicà un temps a conèixer qui eren els propietaris de captius a la Gènova del segle XIV i detectà preferències en ladquisició de captius o captives segons fos la seua activitat professional. Així, els menestrals, en conjunt, tenien un contingent captiu de lleugera majoria masculina i els mercaders, notaris, ciutadans, etc. preferien tenir captives a captius. No obstant això, aquest autor afirma que els pagesos («ortolani») només representaven el 5% dels senyors de captius i que per tant
une chiffre très modeste qui ne permet pas de parler dun esclavage agricole, au sens où le recontre en Aragon dans les commandes des Templiers au XIIIe sècle, à Majorque, à Ibiza ou en Sicile, aux XIVe et XVe siècles. A Gênes, comme à Venise ou à Barcelone, il sagit avant tout dun esclavage domestique et de plus en plus à mesure que lon avance vers les XVe siècle.128
A Eivissa, posada com a exemple dindret on segons el mateix Balard hi havia un «esclavage agricole», els pagesos representaven un percentatge menor del 5% entre els senyors de captius. El mateix es pot dir de Mallorca, i els captius de les comandes templeres pertanyien de fet als templers i no a pagesos. Almenys en el cas de València, una ciutat més petita però en configuració i funcions comparable a Barcelona o Venècia, shan posat exemples de captius urbans fent, estacionalment, feina agrícola.
És possible que els senyors de captius assumissin que els homes tenien més força física, tot i que Meillassoux constati la major resistència de les dones, però hi ha altres possibilitats a explorar, com el preu duns i altres o un factor que sha anunciat abans i que també és advertit per lantropòleg francès: lal·lusió a la major docilitat de les captives. És ben segur que aquesta circumstància era coneguda pels usuaris de captius, sens dubte per experiència en el seu maneig. Cal prestar atenció a una sèrie de detalls importants. R. Salicrú explica com la Guarda desclaus de la Generalitat de Catalunya o assegurança contra fugues de captius fou creada el 1425 amb la intenció de proveir un fons des del qual compensar els propietaris que patissin la pèrdua que significava la fuga dun captiu. Els diners per a tal fons sobtenien de lobligació que simposà als senyors de captius dinscriure i pagar un tant per cada captiu mascle que tenguessin, mentre que la inscripció o el pagament per les captives era voluntari. El primer semestre de 1425 hi havia inscrits 1.647 mascles i només 22 femelles. Durant els deu anys de vigència de lassegurança (1421-1431) es pagà la indemnització per un total de 327 captius fugits, és a dir, trenta fugues per any.129 En els documents que esmenten fugues de captius musulmans de Barcelona editats o al·ludits per J. Hernando i de València per F. J. Marzal, es pot veure que la major part dels fugats eren homes.130 Concretament les fugues de captius musulmans que J. Hernando documenta entre 1324 i 1400 són vint-i-una, i només dues foren de captives. La taxació de captius de Mallorca, de 1425, coetània i inspirada en la dita Guarda desclaus de la Generalitat de Catalunya, també inclou únicament captius mascles.131 Més endarrere en el temps, la xifra de 2.800 captius estimada per les autoritats de Mallorca el 1328 tampoc no incloïa les femelles, i el compte dels captius de Sóller de 1354 es referia només, també, als mascles.132 La major docilitat de les captives en contrast amb els mascles sembla, doncs, ben documentada.
A les illes i a les grans explotacions rurals recordem les comandes del Temple, com afirmà Balard, el nombre de captius era més elevat que el de captives. Lexplicació pot ser perquè eren usats en feines socialment atribuïdes als homes però també, o potser principalment, perquè a les illes i als predis rurals els captius podien ser més fàcilment controlats. Com es veurà, les dimensions de lindret i el nombre total de captius presents a Eivissa permetien exercir amb eficàcia aquell maneig a partir dunes regles bàsiques: lobligació de pernoctar dins la vila, les limitacions de moviments dins del nucli urbà i el seu entorn, les ordres de recloure i encadenar tot el contingent en moments crítics, la major vigilància durant lextracció de la sal, algunes mesures més i, naturalment, el zel posat pels senyors a evitar perdre els seus captius. Als avantatges geogràfics i de magnitud del contingent se sumava una legislació municipal que preveia un tractament dur i expeditiu dels captius: el càstig de general aplicació eren els assots, de cinquanta a cent, i hi ha documentats captius que foren esgarrats, al·lusions a execucions judicials i també alguna dextrajudicial. Aquella normativa oficial reflecteix dalguna manera el to, el nivell de maltractament aplicat en la gestió particular que els amos feien dels seus captius. Com a exemple daquesta qüestió cal esmentar que el 1395 el rei Joan I va aprovar uns capítols presentats pels síndics de la Universitat dEivissa, un dels quals titulat «qui mata son cathiu no és tengut a res»,133 és a dir, demanaren i obtengueren que el senyor que donava mort al seu captiu no podia ser sotmès a judici.
Així, no eren només les fugues, per les pèrdues que significaven, sinó també, o sobretot, la subjecció del contingent captiu el que preocupava les autoritats. A Mallorca, aquesta voluntat de control, o més aviat la sensació de manca de control, fou la causa per la qual manaren repetidament fer recomptes i posar límit al nombre de captius (dels mascles, com sha fet notar). A Mallorca, el 1374 es prohibí que els setmaners de Ciutat continuassin deambulant per les parròquies foranes perquè eren molts i el 1390 es limità a sis els setmaners que podia tenir cada propietari.134 A Eivissa, molt més tardanament, el 1580, 1623, 1654 i 1673 es donaren ordres des de la cort per acurçar molt el nombre de captius.135 En el capítol següent, centrat en la captivitat a lilla dEivissa, es tractarà més extensament de la relació entre la capacitat de control del contingent captiu i la preferència envers captius dun o altre sexe. Així, la major docilitat de les captives, una idea potser avalada pel menor nombre de fugues que protagonitzaven, les feia aptes per ser usades en els llocs on el control sobre les seues persones era menor: territoris continentals i, en especial, les grans ciutats on, daltra banda, habitaven en major nombre aquells que podien permetres la tinença de captius.
Lestudi dels senyors o amos de captius, que són les designacions que apareixen a les fonts, mostra que pertanyien a les famílies més acabalades de lilla, involucrades en el govern municipal i senyorial, amb terres a les zones més aptes per als conreus de producció especulativa, la vinya sobretot. No era així només a Eivissa, lestudi de R. Salicrú fet a partir de les dades de la Guarda desclaus de la Generalitat de Catalunya de 1424 mostra com els mercaders, els ciutadans i els nobles eren els que posseïen major nombre de captius. Igualment, les dades obtengudes per O. Vaquer dels protocols notarials de Mallorca entre 1448 i 1500 apunten en el mateix sentit.
Un document citat abans, bé que tardà, de 1623, serveix per entendre que els contemporanis a la captivitat eren conscients del fet que els senyors de captius eren exclusivament els més rics de la societat. El document és la resposta dels jurats de la Universitat dEivissa a una de les ordres de la cort reial que manaven reduir el nombre de captius a lilla. Els jurats en defensaren la lliure tinença i negaren que els captius fossin un motiu dinquietud per a la seguretat de la plaça; digueren que a les nits estaven ben vigilats perquè eren propietat de ciutadans que els feien pernoctar dins els murs de la vila i que a la pagesia només nhi havia uns pocs, en mans «de llauradós richs».136 Entre els pagesos, doncs, només els més rics tenien la capacitat financera per accedir a la tinença de captius. La producció agrícola i ramadera dels pagesos anava destinada al manteniment de la família i a la satisfacció dels censos i altres drets senyorials i municipals. La seua limitada concurrència al mercat els deixava uns guanys amb els quals no podien sostenir el manteniment i la reproducció de captius. Daltra banda, els pagesos no tenien tantes possibilitats com els oligarques urbans de dedicar els seus captius a activitats productores de mercaderia o a feines remunerades amb moneda. Habitaven lluny de la vila, ja sha dit que les terres circumdants el pla de Vila i el pla de les Salines romanien en mans de propietaris urbans; així, feines com les obres urbanes, lestiba de vaixells i altres de semblants quedaven fora de labast dels eventuals captius damos pagesos. El cultiu de les terres pròpies era lúnica possibilitat, però les finques no produïen tot lany fruits per portar al mercat que assegurassin la moneda per al recanvi i el manteniment dels captius. Amb tot, la tinença de captius per part de pagesos era possible, però el seu ús, sense laccés al ventall de col·locacions que tenien a disposició els senyors de la vila, hauria anat destinat únicament a substituir els seus amos camperols en la feina; així, amb més boques per alimentar, el seu recurs no podia fer créixer gaire la producció de les finques dels pagesos.137