Captius i senyors de captius a Eivissa - Antoni Ferrer Abárzuza 14 стр.


Línies amunt sha esmentat un procés judicial que va comportar la convocatòria dels creditors del difunt Andreu Serra, propietari duna alqueria de les salines i duna casa amb celler a la vila. Lactuació judicial es va obrir el 1320 i en lexpedient sinclogueren els comptes de gestió de lalqueria durant el lapse que va ser conduïda pels marmessors testamentaris de Serra. Aquells comptes permeten documentar captius i setmaners fent jornals de feina a la vinya i les terres de la propietat, fins i tot guardant-ne el bestiar. Andreu Serra tenia quatre captius propis (tres homes i una borda), dos missatges i un majoral posat al cap de tots. Entre 1320 i 1325, el 76% dels jornals pagats a la finca foren fets per aquell personal i un nombre de captius no determinable, llogats a altri o propietat dels marmessors. Els captius cavaren la vinya, però per a la feina desporgar sembla que es preferiren pagesos lliures. Tres dones gregues, dues captives i una setmanera o lliberta varen retirar-ne els sarments després de la poda. Un altre captiu grec va llaurar part de la hisenda i un altre va fer-hi feina en el temps de la sega. Per últim, un captiu sarraí en guardà el bestiar durant un temps. Altres captius, els de lanomenada companya de Ramon de Masvidal o de Ramon des Vilar, traginaren blat de lalqueria a la vila; foren trenta quarteres, uns 1.800 quilos. La despesa feta en tots aquells captius llogats va ser curosament anotada. Gràcies a aquells comptes sha fet un quadre resum (núm. 18) que sexposa en el capítol corresponent.

Línies amunt sha esmentat un procés judicial que va comportar la convocatòria dels creditors del difunt Andreu Serra, propietari duna alqueria de les salines i duna casa amb celler a la vila. Lactuació judicial es va obrir el 1320 i en lexpedient sinclogueren els comptes de gestió de lalqueria durant el lapse que va ser conduïda pels marmessors testamentaris de Serra. Aquells comptes permeten documentar captius i setmaners fent jornals de feina a la vinya i les terres de la propietat, fins i tot guardant-ne el bestiar. Andreu Serra tenia quatre captius propis (tres homes i una borda), dos missatges i un majoral posat al cap de tots. Entre 1320 i 1325, el 76% dels jornals pagats a la finca foren fets per aquell personal i un nombre de captius no determinable, llogats a altri o propietat dels marmessors. Els captius cavaren la vinya, però per a la feina desporgar sembla que es preferiren pagesos lliures. Tres dones gregues, dues captives i una setmanera o lliberta varen retirar-ne els sarments després de la poda. Un altre captiu grec va llaurar part de la hisenda i un altre va fer-hi feina en el temps de la sega. Per últim, un captiu sarraí en guardà el bestiar durant un temps. Altres captius, els de lanomenada companya de Ramon de Masvidal o de Ramon des Vilar, traginaren blat de lalqueria a la vila; foren trenta quarteres, uns 1.800 quilos. La despesa feta en tots aquells captius llogats va ser curosament anotada. Gràcies a aquells comptes sha fet un quadre resum (núm. 18) que sexposa en el capítol corresponent.

Ja sha dit que la major part dels usos que els senyors donaven als seus captius no deixava cap rastre escrit perquè els papers eren innecessaris. La feina diària dels captius a casa, les terres i vinyes del senyor o a les salines cavant i traginant la seua sal no podia generar escrits. Els documents notarials, els drets sobre el comerç de captius, la intervenció judicial duna propietat, un expedient per un delicte, fins i tot els comptes de les obres públiques, etc. eren documents que o bé feien al·lusió a un moment molt breu de la vida del captiu o bé es refereixen a circumstàncies ocasionals, excepcionals fins i tot en la gestió que els senyors feien dels seus captius. Igualment són rars els textos que fan referència a la captivitat mateixa com a institució. Només sen generaren alguns arran desporàdiques amenaces a la seua continuïtat i els senyors de captius, per la seua activitat de mercaders i de detentors dels càrrecs de gestió municipal, generaren aquells documents de defensa de la lliure tinença de captius. Només ells eren capaços descriure sobre la captivitat en abstracte, com a institució i, ocasionalment, quan els fou necessari, ho feren. Naturalment, doncs, són textos que la defensen i argumenten la seua inevitable i necessària continuïtat per absència dalternatives. Les amenaces a la captivitat es feren més paleses i sovintejades a partir de la segona meitat del segle XVI. Els captius, davant els freqüents atacs turcs foren considerats per alguns com una amenaça a la seguretat de lilla. Realment sempre ho foren, textos del segle XIV ja en fan al·lusió, però els segles XVI i XVII hi hagué veus a linterior de lilla que denunciaren obertament aquell perill a les autoritats reials. Les pugnes internes pel poder municipal dins el si de la mateixa oligarquia, les poc documentades reaccions de la pagesia i la voluntat dels governadors per expandir el seu àmbit de competència sobre la Universitat afavoriren aquelles denúncies davant la cort. Les ordres reials per minvar el nombre de captius o fins i tot per prohibir-ne la tinença toparen amb laferrissada defensa organitzada des de la Universitat per aquells que sen servien. La primera meitat del segle XIV ja havia passat alguna cosa semblant i el discurs dels senyors de captius va ser idèntic. Així, un text de 1335 i altres de 1580, 1623 i 1663 contenen els mateixos arguments, esgrimits pels senyors davant lamenaça de limitar la lliure possessió de captius o dificultar-ne el proveïment. Els documents es transcriuen complets al capítol IV, però és convenient avançar-ne ara una part del seu contingut perquè ajuda a conèixer el context general de la captivitat insular.

Назад Дальше