Línies amunt sha esmentat un procés judicial que va comportar la convocatòria dels creditors del difunt Andreu Serra, propietari duna alqueria de les salines i duna casa amb celler a la vila. Lactuació judicial es va obrir el 1320 i en lexpedient sinclogueren els comptes de gestió de lalqueria durant el lapse que va ser conduïda pels marmessors testamentaris de Serra. Aquells comptes permeten documentar captius i setmaners fent jornals de feina a la vinya i les terres de la propietat, fins i tot guardant-ne el bestiar. Andreu Serra tenia quatre captius propis (tres homes i una borda), dos missatges i un majoral posat al cap de tots. Entre 1320 i 1325, el 76% dels jornals pagats a la finca foren fets per aquell personal i un nombre de captius no determinable, llogats a altri o propietat dels marmessors. Els captius cavaren la vinya, però per a la feina desporgar sembla que es preferiren pagesos lliures. Tres dones gregues, dues captives i una setmanera o lliberta varen retirar-ne els sarments després de la poda. Un altre captiu grec va llaurar part de la hisenda i un altre va fer-hi feina en el temps de la sega. Per últim, un captiu sarraí en guardà el bestiar durant un temps. Altres captius, els de lanomenada companya de Ramon de Masvidal o de Ramon des Vilar, traginaren blat de lalqueria a la vila; foren trenta quarteres, uns 1.800 quilos. La despesa feta en tots aquells captius llogats va ser curosament anotada. Gràcies a aquells comptes sha fet un quadre resum (núm. 18) que sexposa en el capítol corresponent.
També conté dades dinterès un altre procés que es va incoar arran de la mort de Berenguer Escrivà, primogènit de Guillem Escrivà, un ric oligarca de la segona meitat del segle XIII. Guillem va ser durant un temps batlle de larquebisbe de Tarragona a Eivissa i també batlle reial, però el seu fill Berenguer va morir amb deutes importants malgrat que son pare lhavia fet hereu duna fortuna considerable. Almenys segons els papers, percebia anualment censos rurals i urbans que muntaven a 185 sous, 7 besants, 10 morabatins, 10 masmudines, altres en espècie i encara alguns més dels quals no consta lespècie ni la quantitat. A més de les possessions a Eivissa, tenia dues alqueries al regne de València. El més interessant de les dades contengudes en el procés són les relatives a la gestió que el dit Berenguer havia fet de les seues possessions. El 1325 establí una parcel·la de la seua alqueria de Benissomada,195 situada a la part de llevant del pla de Vila, dins de la jurisdicció reial i que formava part de la cavalleria del mateix nom, que ell mateix detenia. Lestabliment estava condicionat a lobligació del beneficiari de plantar-hi vinya. Ja hi havia vinya en les terres daquella alqueria; se sap perquè el beneficiari del dit establiment nhavia comprat lesplet per quatre anys a partir de 1323. El fet que es pogués comprar lesplet vol dir que aquella vinya o vinyes estaven sota el domini directe i útil dEscrivà. Això permet conjecturar que els Escrivà les haguessin explotat directament per mitjà de captius en algun moment. Entre els deutes dEscrivà apareixen els diners que devia per la compra dun captiu i duna captiva grega anomenada Caterina.
Línies amunt sha esmentat un procés judicial que va comportar la convocatòria dels creditors del difunt Andreu Serra, propietari duna alqueria de les salines i duna casa amb celler a la vila. Lactuació judicial es va obrir el 1320 i en lexpedient sinclogueren els comptes de gestió de lalqueria durant el lapse que va ser conduïda pels marmessors testamentaris de Serra. Aquells comptes permeten documentar captius i setmaners fent jornals de feina a la vinya i les terres de la propietat, fins i tot guardant-ne el bestiar. Andreu Serra tenia quatre captius propis (tres homes i una borda), dos missatges i un majoral posat al cap de tots. Entre 1320 i 1325, el 76% dels jornals pagats a la finca foren fets per aquell personal i un nombre de captius no determinable, llogats a altri o propietat dels marmessors. Els captius cavaren la vinya, però per a la feina desporgar sembla que es preferiren pagesos lliures. Tres dones gregues, dues captives i una setmanera o lliberta varen retirar-ne els sarments després de la poda. Un altre captiu grec va llaurar part de la hisenda i un altre va fer-hi feina en el temps de la sega. Per últim, un captiu sarraí en guardà el bestiar durant un temps. Altres captius, els de lanomenada companya de Ramon de Masvidal o de Ramon des Vilar, traginaren blat de lalqueria a la vila; foren trenta quarteres, uns 1.800 quilos. La despesa feta en tots aquells captius llogats va ser curosament anotada. Gràcies a aquells comptes sha fet un quadre resum (núm. 18) que sexposa en el capítol corresponent.
També conté dades dinterès un altre procés que es va incoar arran de la mort de Berenguer Escrivà, primogènit de Guillem Escrivà, un ric oligarca de la segona meitat del segle XIII. Guillem va ser durant un temps batlle de larquebisbe de Tarragona a Eivissa i també batlle reial, però el seu fill Berenguer va morir amb deutes importants malgrat que son pare lhavia fet hereu duna fortuna considerable. Almenys segons els papers, percebia anualment censos rurals i urbans que muntaven a 185 sous, 7 besants, 10 morabatins, 10 masmudines, altres en espècie i encara alguns més dels quals no consta lespècie ni la quantitat. A més de les possessions a Eivissa, tenia dues alqueries al regne de València. El més interessant de les dades contengudes en el procés són les relatives a la gestió que el dit Berenguer havia fet de les seues possessions. El 1325 establí una parcel·la de la seua alqueria de Benissomada,195 situada a la part de llevant del pla de Vila, dins de la jurisdicció reial i que formava part de la cavalleria del mateix nom, que ell mateix detenia. Lestabliment estava condicionat a lobligació del beneficiari de plantar-hi vinya. Ja hi havia vinya en les terres daquella alqueria; se sap perquè el beneficiari del dit establiment nhavia comprat lesplet per quatre anys a partir de 1323. El fet que es pogués comprar lesplet vol dir que aquella vinya o vinyes estaven sota el domini directe i útil dEscrivà. Això permet conjecturar que els Escrivà les haguessin explotat directament per mitjà de captius en algun moment. Entre els deutes dEscrivà apareixen els diners que devia per la compra dun captiu i duna captiva grega anomenada Caterina.
Aquesta és una de les primeres vegades que es pot relacionar un propietari benestant de terres al pla de Vila, amb el cultiu i el foment de la vinya i la tinença de captius. Anteriorment, el 1248, es troba Guillem de Montpalau, senyor de captius, de vinya i, sembla, dun celler. En el tercer quart del segle XIII es troben els corsaris Guillem Castelló i Bernat Albert que posseïen, almenys, un camp i un hort respectivament, situats prop de la vila, a més dimmobles urbans, com el celler que també tenia Castelló.196 Tots dos formaven part de loligarquia dEivissa; apareixen en una llista de prohoms que el 1285 elegiren els síndics que havien danar a prestar sagrament i homenatge al rei Alfons el Liberal a Mallorca.197 Lesment al celler de Guillem Castelló, juntament amb la seua activitat de corsari, permeten deduir la relació entre les vinyes, els captius i la producció de vi.
Ja sha dit que la major part dels usos que els senyors donaven als seus captius no deixava cap rastre escrit perquè els papers eren innecessaris. La feina diària dels captius a casa, les terres i vinyes del senyor o a les salines cavant i traginant la seua sal no podia generar escrits. Els documents notarials, els drets sobre el comerç de captius, la intervenció judicial duna propietat, un expedient per un delicte, fins i tot els comptes de les obres públiques, etc. eren documents que o bé feien al·lusió a un moment molt breu de la vida del captiu o bé es refereixen a circumstàncies ocasionals, excepcionals fins i tot en la gestió que els senyors feien dels seus captius. Igualment són rars els textos que fan referència a la captivitat mateixa com a institució. Només sen generaren alguns arran desporàdiques amenaces a la seua continuïtat i els senyors de captius, per la seua activitat de mercaders i de detentors dels càrrecs de gestió municipal, generaren aquells documents de defensa de la lliure tinença de captius. Només ells eren capaços descriure sobre la captivitat en abstracte, com a institució i, ocasionalment, quan els fou necessari, ho feren. Naturalment, doncs, són textos que la defensen i argumenten la seua inevitable i necessària continuïtat per absència dalternatives. Les amenaces a la captivitat es feren més paleses i sovintejades a partir de la segona meitat del segle XVI. Els captius, davant els freqüents atacs turcs foren considerats per alguns com una amenaça a la seguretat de lilla. Realment sempre ho foren, textos del segle XIV ja en fan al·lusió, però els segles XVI i XVII hi hagué veus a linterior de lilla que denunciaren obertament aquell perill a les autoritats reials. Les pugnes internes pel poder municipal dins el si de la mateixa oligarquia, les poc documentades reaccions de la pagesia i la voluntat dels governadors per expandir el seu àmbit de competència sobre la Universitat afavoriren aquelles denúncies davant la cort. Les ordres reials per minvar el nombre de captius o fins i tot per prohibir-ne la tinença toparen amb laferrissada defensa organitzada des de la Universitat per aquells que sen servien. La primera meitat del segle XIV ja havia passat alguna cosa semblant i el discurs dels senyors de captius va ser idèntic. Així, un text de 1335 i altres de 1580, 1623 i 1663 contenen els mateixos arguments, esgrimits pels senyors davant lamenaça de limitar la lliure possessió de captius o dificultar-ne el proveïment. Els documents es transcriuen complets al capítol IV, però és convenient avançar-ne ara una part del seu contingut perquè ajuda a conèixer el context general de la captivitat insular.
Lany 1335, el document ja esmentat i citat de Verlinden, redactat pels prohoms dEivissa, argumentava que lús de captius els era necessari perquè no hi havia gent a jornal i, en conseqüència, eren els captius que feien «totes les obres rusticals».198 El motiu daquella reflexió analítica de la situació foren els inconvenients que posà el lloctinent reial, aleshores el cronista Ramon Muntaner, a un corsari per exercir el seu ofici. Lordre de loficial reial anava contra el que fins aleshores havia estat lús acostumat: que els corsaris anaven «en terra de moros que ne no eran de pau a cativar». El rei va atendre la súplica i manà Muntaner que permetés tals armaments corsaris. Quasi dos-cents cinquanta anys més tard, el 1580, els prohoms dEivissa, alguns dels quals eren descendents directes daquells de 1335, pregaren la revocació duna ordre del rei que manava limitar el nombre de captius presents a lilla. En la defensa que els prohoms feren de la lliure i il·limitada tinença de captius, afirmaren que eren molt necessaris per «no hallarse otros que lo agan».199 És un argument calcat del de 1335 «altras personas franchas no si tròpian». Posteriorment, el 1623, novament una ordre provinent de la cort tornava a manar que es limitàs el nombre de captius a lilla. La resposta, quasi idèntica a la de quaranta anys abans, assegurava que els captius eren indispensables: «los naturals no poden estar sens los dits catius». La conclusió era que havien de recórrer a captius perquè «en la present illa no i ha gent de jornal ni traballadors perquè cada llaurador està en sa casa i no·s troba un criat ni huna criada per ningun diner i per ço és forsat per rahó de totas las susditas cosas haver-se de servir de esclaus».200 El 1654 un altre document en el mateix sentit recitava la llista dutilitats dels captius i com eren de necessaris per fer totes aquelles feines que ningú altre podia ni volia fer: