La colonització amb pagesos portats de grat o a la força des del continent va posar en marxa el sistema de rendes, senyorials i eclesiàstiques, el proveïment del mercat urbà, un contingent de defensala consolidació, en suma, de lacte iniciat amb la conquesta. Paral·lelament a la promoció duna agricultura basada en establiment de colons emfiteutes i alouers de producció condicionada per lexigència de renda, sen va crear una altra els pagesos de la qual eren captius. Els seus promotors i propietaris eren els prohoms que ben aviat apareixen implicats en totes les baules de la cadena daccions que assegurava la disponibilitat de captius: des de la captura al seu ús en les vinyes, els camps i les salines. El teixit social format per ciutadans pagesos obligats a la satisfacció de rendes agrícoles i drets municipals senyorials i reials tenia una estructura diferent; fins i tot la ubicació geogràfica de les terres de pagesos i de les terres de senyors treballades per captius era diferent, com més endavant es tractarà.
El control i el maneig del contingent captiu
Sha esmentat la diferent distribució espacial de les terres dels propietaris urbans i dels pagesos emfiteutes i alouers. A causa dun procés de colonització que cal estudiar més detalladament, les terres del voltant de la vila el pla de Vila i la seua continuació cap al SO el pla de les Salines romangueren en la seua major part en mans de propietaris urbans. Això és que el domini útil no va ser alienat a canvi de censos per mitjà de contractes emfitèutics o per donacions en alou o almenys no ho varen ser a famílies pageses. La distància entre la vila i els camps, els horts i les vinyes circumdants del pla de Vila i de bona part del de les Salines permetia anar-hi, fer-hi feina i tornar en un sol dia. Amb el domini útil en mans de famílies benestants residents a la vila, la feina en aquelles terres la feien treballadors assalariats i captius. Aquest esment a jornalers sembla anar en contradicció amb el que sha dit abans. No és així, el Llibre del mostassaf dEivissa regulava lactivitat daquells llogaters o jornalers i, gràcies a la minuciositat dels legisladors medievals, sabem que aquells assalariats eren, almenys en part, dorigen captiu.207 En efecte, les cinc ordinacions del capítol «de llogaters», o jornalers, preveuen la possibilitat que els llogaters fossin captius, setmaners o tallats, grecs o cristians. El fet és que aquelles ordinacions municipals regulen lhorari dels jornalers segons la distància a què es trobava la possessió on havien danar a treballar. És una llàstima que no es puguin situar, de moment, els límits que shi esmenten: «de Penedès tro al vinyet de Cària». Les feines a fer entre aquelles fites i la vila shavien diniciar a la sortida del sol, és a dir sense descomptar el temps de desplaçament. Els jornalers tenien manat tornar a dormir a la vila, llevat de si havien estat llogats per un habitant de la pagesia o un «habitant de lilla», com diu lordenança en contraposició amb els residents a la vila. Abans sha esmentat lordinació de 1505 que manava els captius pernoctar dins la vila el temps que feien la collita de la sal o tenir-los tancats en torres, alcaps o cases fortes.208 Els comptables del rei feien distinció entre el «quartó de fora del senyor Rey» i l«orta del senyor Rey». És a dir entre la porció del pla de Vila lantic al-Hawz, posada sota la jurisdicció del rei i la resta de la seua partida lantic districte de Xarc. A lordinació anterior lexpressió «habitant de lilla» es refereix als residents en aquells «quartons de fora». Els quartons eren quatre i tots tenien part de lhorta del pla de Vila. En el Llibre del mostassaf dEivissa es llegeixen topònims com l«horta del castell» i l«horta de Vila»;209 designen la part irrigada del pla de Vila, inclosa lhorta del senyor Rei esmentada abans. Els textos denoten una visió des de la vila que oposa lilla a la vila, és el fora i el dins. El territori que circumdava la vila era anomenat pla de Vila en atenció a la proximitat però també, dalguna manera, al·ludint a la distribució de la, diguem-ne, propietat, en mans de residents al nucli urbà.
Els llogaters de lordinació, cridats a fer feina per habitants de l«illa», no havien de tornar a dormir a la vila. Aquesta exempció té en compte la distància. Més enllà de lhorta de la vila o del castell era massa lluny per anar i tornar-hi cada dia. La distància remet a la grandària del lloc, a les dimensions físiques i de població de lilla i de la vila. Només en un nucli urbà reduït, amb un nombre dhabitants i un contingent captiu controlable, les autoritats podien dictar ordinacions dabast general com algunes de les mencionades. Nhi ha daltres de més clares respecte daixò: el 1338 el lloctinent reial a Eivissa consultà al lloctinent general de Mallorca les cauteles a prendre arran de lalarma que produïen les notícies de la proximitat dun estol de galeres del soldà del Marroc.210 Entre altres coses hi havia la qüestió dels captius, sen volia evitar la fuga i que impedissin leficient defensa. Per això, el lloctinent general proposava fer una bona quantitat de ceps de fusta («cepos ligneos facere in maxima quantitate») i així immobilitzats poder tenir els captius on millor semblàs.211 Més de cent anys més tard, el 1456, el consell municipal dEivissa dictà una ordinació semblant respecte de tenir els captius moros tancats el dia de Tots Sants o de Sant Jaume labreviatura no es llegeix bé fins que la missa fos dita.212
Amb lexpressió de maneig del grup captiu, hom es refereix tant a la seguretat i el control per part de les autoritats reials o municipals, com a la gestió quotidiana de la feina dels captius per part dels seus senyors. A més de depenent de la grandària del grup, en el maneig del contingent captiu hi tenia a veure el sexe majoritari i les diferents condicions de vida dels captius. Aquests dos factors trencaven la homogeneïtat del grup. Lordinació de 1456, com sha vist, anava dirigida als «catius de natura de moros» i no als altres. Sobre aquest darrer factor, Verlinden sadonà que a mitjan segle XIV els grecs rebien un tractament diferent a les ordinacions de Mallorca, eren una «categoria particular» de captius. A Eivissa també es donen aquestes distincions a banda de la ja assenyalada; una altra ordinació exceptuava els setmaners batejats i grecs amb muller i infants de la prohibició de tenir al rebost més duna rova de pa o de bescuit.213 Es tractava devitar que els setmaners moros, però no els altres, cristians i casats, arreplegassin provisions per a una eventual fuga. El contingent captiu, per tant, no era homogeni.
Igualment, la distinció dins del contingent captiu podia provenir daltres variables a més del lloc dorigen, el sexe i la religió. Per exemple el temps de captivitat, el tractament o maltractament rebut de lamo, etc. Igualment no eren el mateix els captius que els setmaners. Tanmateix el contacte entre els captius duns i altres propietaris devien ser esporàdics. Unes ordenances de 1354 dictades pel governador de Mallorca prohibien les reunions de més de tres captius.214 Aquesta heterogeneïtat del contingent explica que, a la meitat del segle XVI, a la mostra de cavalls armats i jocs amb armes que es feia a Eivissa per Sant Joan de juny, una de les categories de la competició fos la dels captius. El clavari de 1548 anotà la despesa del premi la joia per al captiu guanyador: una ampolla plena de vi.215 Probablement es tractava de captius en els quals es tenia confiança i eren probablement batejats. Més avall es tractaran casos que insisteixen en aquestes categories entre captius però ara sen poden recordar algunes: el maig de 1494, Joan, el captiu negre de Pere Marí, un home que vivia al lloc del Vedrà, a la part de ponent de lilla, va ser enviat a la vila per donar avís de lalbirament de vaixells enemics a la costa; els jurats el recompensaren amb set sous i mig. El 1505 un captiu negre va ser premiat pel seu brau comportament en una lluita contra uns moros desembarcats. El 1536 un captiu cristià, probablement batejat «Joanicó del senyor vicari», va ser posat a vigilar uns turcs captius que bastaixaven uns carreus de marès.216
C. Verlinden, probablement sorprès per la relativa gran quantitat de documents de la societat Datini que relacionaven Eivissa amb el mercadeig i lús de captius, es demanà si lilla no havia tengut un paper de mercat de redistribució:
Ibiza, lune des Baléares, semble avoir joué dans leur activité comme traitants un rôle tout particulier. Les agents quy entretenait la firme italienne paraissent avoir acheté assez fréquemment aux corsaires les esclaves capturés par ceux-ci au cours de leurs expéditions de piraterie.221
Verlinden, en relació amb lactivitat eivissenca de la companyia Datini, remet al llibre, prou anterior, de Ridolfo Livi. Aquesta obra inclou en un extens apèndix documents de larxiu de la societat de Francesco di Marco Datini de Prato relacionats amb la captivitat. En el cos del llibre, R. Livi afirma en coincidència amb el que després va escriure Verlinden: «Vedremo più oltre come Ivizza fosse un centro importante di commercio di Schiavi».222 J. Guiral-Hadziiossif manté aquesta mateixa opinió.223 No cal insistir que bona part del botí daquells corsaris esmentats per Verlinden eren els captius. Altres obres editen o esmenten documents relacionables amb laparent funció distribuïdora de captius del mercat dEivissa. És el cas de J. Miret i Sans, E. Putzulu, V. Cortés, J. Hernando, J. Sastre Moll i alguns altres.224 F. J. Marzal afirma que «además de ser un territorio receptor de esclavos, las Baleares también ejercían una importante función de redistribución».225 M. T. Ferrer Mallol introdueix una altra causa de larribada de captius a Eivissa, lacció de les bandes de collerats almogàvers o saltejadors del Regne de València. Els captius daquests grups armats eren il·legals, ja que generalment es feien entre els membres de les aljames o en temps de pau amb el Regne de Granada. Així, un mercat allunyat com el dEivissa i, a partir de 1276, formant part dun regne diferent, era lloc propici per col·locar aquelles preses. Hi ha casos documentats els anys 1276, 1277, 1311, 1370, 1382.226 El proveïment que representaven aquells casos, però, no diferia molt de lactivitat corsària, com en el cas de 1277, en què un corsari dEivissa captivà també il·legalment uns sarraïns de Palop, al Regne de València, i els portà a la seua illa.
Les afirmacions de Livi i de Verlinden es basaven, com sha dit, sobretot en la documentació de larxiu Datini. Els documents daquella societat mercantil referits a Eivissa únicament abracen els darrers anys del segle XIV i els primers del XV, concretament entre 1397 i 1403. Dins daquell lapse, el període en què està documentada la presència dun agent de Datini a Eivissa és entre el 1399 i el 1401. Certament, lagent de Datini va adquirir captius tant de corsaris com de mercaders i en trameté una part fora de lilla, sobretot a València; els captius esmentats figuren a les llistes de lapèndix. Els documents de Datini editats totalment o parcial per Livi són 208, dels quals 64 tenen relació amb Eivissa, això és, el 30%. A la vista daquesta presència dEivissa als documents dels florentins no es fa estrany que primer aquest autor i després C. Verlinden se sorprenguessin. Ara bé, no tots els documents de Datini tenen relació amb el comerç de captius. A partir exclusivament dels documents editats per Livi, passaren per les mans de lagent de Datini a Eivissa 49 captius; dells, amb seguretat, 17 foren enviats fora de lilla; respecte de la resta, se sap que Giovanni de Genaio, lagent de Datini, revenia captius a la mateixa illa i per tant no es pot assegurar si hi romangueren o foren embarcats novament, amb rumb a València o a Mallorca, les ciutats amb què més mercadejava aquell agent.