El posicionament historiogràfic dA. Jené ha estat excepcional. Els captius solen ser tractats com una conseqüència secundària de lacció de conquesta, però en el procés de conquesta, en sentit ampli, o en lestat de guerra permanent entre les societats feudals i els seus veïns no feudals, els captius no sempre foren un efecte subsidiari. Lalta freqüència dels esments a cavalcadors i corsaris cercadors de botí proven com eren de principals els captius en els objectius daquelles accions. Fins i tot en el cas de les conquestes «de territori», lestudi de Jené, basat en els albarans dadjudicació, rescat i venda dels habitants de la Menorca conquerida per Alfons III, mostra la mecànica del fet: la previsió de fer captiva la població i la consideració que el seu valor en moneda havia de destinar-se a lamortització de les despeses de la campanya; la necessària reducció de la resistència i, dimmediat, la salvaguarda del botí per part del rei i la gestió física dels pobladors inermes, fets captius, seleccionats i despullats per mitjà de lexigència de rescat dallò que poguessin haver amagat. Els relats o els documents daltres conquestes posteriors, com la de Màlaga el 1487, permeten observar una seqüència semblant de les accions dels conqueridors. A Eivissa, en el curt interval entre les conquestes de Mallorca i la de València, es va fer una cosa semblant, però no fou narrada en els documents.
Juntament amb el tema a abordar, el professor Barceló (Felanitx, 1939-2013) va indicar-me la bibliografia fonamental: lobra de Charles Verlinden (Brussel·les, 1907-1996), principalment els seus llibres de 1955 i 1977, i un treball de 1986 de lantropòleg francès Claude Meillassoux (Roubaix, 1925-París, 2005). Lobra de Verlinden és coneguda i profusament citada en els estudis sobre «esclavitud» que, no debades, ell inaugurà; Meillassoux, tot al contrari, és esmentat rarament. De fet, si de cas, és conegut per Femmes, graniers et capitaux (1975), però la seua obra a tenir molt en compte per al tema que ara es tracta és Antropologie de lesclavage. Le ventre de fer et dargent (1986). En efecte, com M. Barceló preveia, laportació daquests dos autors ha permès elaborar lestructura del present treball.
En el cas de Charles Verlinden és indispensable el seu llibre de 1955, Lesclavage a lEurope médieval, el seu segon volum, de 1977, però també els nombrosos articles, especialment els aplegats en un llibre titulat The Beginnings of Modern Colonization (1970). Amb aquests i altres treballs, com sha dit, Verlinden va fundar un camp de recerca dirigit a establir lorigen comú, medieval, del món colonial esclavista de lAtlàntic. Lhistoriador belga publicà el gruix de la seua aportació a partir de la Segona Guerra Mundial i, pel que fa a la captivitat, la seua obra ha esdevengut un referent obligat que en gran mesura donà la marca de sortida a un corrent historiogràfic encara en voga, dedicat a lestudi del rastre documental deixat per lesclavitud. Ha estat sobretot arran de la seua gran obra que esclau i esclavitud han passat a ser les paraules generalment usades per la historiografia en la designació daquell fenomen. Verlinden sesforçà a donar relleu a la continuïtat de lexistència medieval duna esclavitud rural o agrícola, la qual, exportada, fou lelement fonamental de les colònies europees al Carib. Lesclavitud medieval esdevengué així una peça fonamental en el discurs de Verlinden i per això li va prestar una tal atenció. Així, lobra del medievalista belga fou essencial per a la general acceptació de la idea que el concepte del captiu de lEuropa medieval i el de lesclau del Carib modern són equiparables. Tant és lèxit daquesta acceptació, que un mateix nom, esclau, ha servit i serveix indiscutiblement per designar lestat daquells individus. No és una noció equivocada, realment és lícit equiparar uns i altres esclaus, però la conveniència de la nomenclatura (esclau i esclavitud) que els designa indiscriminadament és posada en dubte més avall. Aquesta crítica explica la cursiva amb què shan assenyalat les paraules esclau i esclavitud quan serveixen per designar els captius medievals.
Charles Verlinden, però, crec, no arribà a establir amb concisió i claredat suficient la causa que feia que lesclau negre africà transportat al Carib, lindígena americà reduït a captivitat i els captius darreu de la Mediterrània medieval i moderna fossin els fruits duna mecànica anàloga i per tant susceptibles de ser englobats en un sol concepte. M. Barceló va saber veure que lobra de Claude Meillassoux contenia la trama conceptual rellevant per entendre el procés de la captivitat medieval, per explicar la causa que feia equiparables els captius medievals i els esclaus indis o negres del Carib. Ara bé, calia tenir present en tot moment que el treball de Meillassoux és de caire antropològic i està construït sobre textos i informacions verbals relatius a societats de la part occidental dÀfrica. Són documents que per darrere en el temps es remunten a lèpoca medieval i per davant assoleixen ledat contemporània, la memòria dels habitants més vells entrevistats per lantropòleg francès: «lesclavage reste à portée de memoire», afirma en el seu llibre.3
C. Meillassoux inicià els seus estudis a Àfrica el mateix any que Verlinden publicà el seu primer volum sobre lesclavitud medieval (1955). Edità el seu primer assaig el 1960, llegí la seua tesi doctoral dos anys més tard i la publicà el 1964 (Anthropologie économique des Gouro de Côte dIvoire). A la tesi ja es mostrà clarament interessat per lanomenada antropologia econòmica, un corrent que havia incorporat els principis marxistes. Va continuar la seua feina a Àfrica, va transcriure i traduir el llibre danotacions dun trobador o recitador (un djéli), elaborà un diccionari de soninke, aixecà planimetries de fortificacions precolonials, aplegà llegendes de diferents grups tribals de lactual Mali en relació amb les guerres precolonials i un llarg etcètera. El 1975 publicà les actes dun col·loqui dedicat a lesclavitud en lÀfrica precolonial que ell mateix havia organitzat.4 Shi reflectí la seua influència en la recerca sobre el tema. Com a conclusió daquells estudis sobre esclavage, afegint o anotant les aportacions duns i criticant-ne daltres, Meillassoux va escriure, a partir dels coneixements del seu prolongat treball de camp, el ja esmentat Antropologie de lesclavage, editat el 1986.5
Aquelles societats africanes estudiades per Meillassoux foren les que, en darrer terme, proporcionaren homes i dones a la gran esclavitud atlàntica durant el seu llarguíssim temps de vigència, entre el segle XVI i el segle XIX. Ara bé, la validesa de lús dels coneixements obtenguts pel francès en el seu estudi africà per explicar la mecànica de la captivitat medieval no estava, a linici daquest treball, demostrada. En el present treball, es tracta de constatar si allò que els pobles del ponent africà tenien a labast de la memòria i el que Charles Verlinden troba a lEuropa medieval i al Carib també a Eivissa, responia a una mecànica fins a tal punt anàloga que tot es pugui designar amb un mateix mot, esclavage, en el francès de tots dos autors.
De ser així, hi havia dhaver alguna cosa en comú en els esclaus que recordaven els soninke, els bambara o els altres pobles estudiats per Meillassoux i els captius, per exemple, que Simeó de Durham afirma que els escocesos feien entre els anglesos en el segle XI, els aqāliba que arribaven a Còrdova, els captius profusament referits per Jaume I en el seu Llibre dels feits, els indis captius de la sort dels quals es planyia Bartolomé de Las Casas, els moros apuntats en els llibres de comptes dEivissa i els negres de les plantacions del Carib, per esmentar-ne només alguns. I així és. El 1986 Meillassoux es va plantejar definir els trets universals de lesclavitud ja que, sense aquesta feina conceptual prèvia, la comunitat científica no podia mantenir un debat a fons sobre aquell fenomen.6
El treball que segueix, doncs, estudia la captivitat a Eivissa entre el segle XIII i el final del XVI amb la pretensió de considerar la validesa de la definició desclau fornida per Meillassoux. Eren captius o «esclaus» que en concepte eren els mateixos que hom troba contemporàniament a Mallorca, València, Barcelona, Sicília o Gènova, per citar només alguns indrets als quals han dedicat els seus estudis diferents autors i autores. Meillassoux estableix de manera sòlida, potent, la mecànica del procés de la captivitat, de lesclavatge o de la servitus romana. Aquesta solidesa permet loperació dutilitzar un concepte construït amb dades medievals, modernes i contemporànies recollides a lÀfrica occidental en lanàlisi de la informació dèpoca medieval dun lloc precís, naturalment delimitat, de grandàries humanes i físiques conegudes com és lilla dEivissa. El resultat daquesta operació sexposa en les pàgines que segueixen. Com sha reconegut ja línies amunt però cal fer ara explícit, el mèrit de preveure el probable èxit dun tal exercici és de Miquel Barceló. Igualment ha estat seua la feina conduir-lo en el seu desenvolupament i ha estat una conducció complicada, requeridora de desperta atenció. Lautor ha aportat el coneixement sobre aquella illa de contorns concrets i magnituds mesurables, ha indicat obstacles i ha caigut en errades que han servit per, superades en la mesura que ha estat possible, millorar lanàlisi i la seua exposició amb lèxit que lectors i lectores hauran de jutjar. El present llibre és la refacció de la meua tesi doctoral llegida el maig de 2011. Les observacions que el tribunal format per Antoni Furió, Roser Salicrú i Paul H. Freedman varen fet al text de la tesi mhan obligat a filar més prim en largumentació i lexposició de diferents qüestions. A ells el meu agraïment. Naturalment, les eventuals mancances i limitacions de la narració, les incapacitats, les errades i les inadvertències i el resultat més o menys suficient daquest text és responsabilitat exclusiva de lautor.
El treball que segueix, doncs, estudia la captivitat a Eivissa entre el segle XIII i el final del XVI amb la pretensió de considerar la validesa de la definició desclau fornida per Meillassoux. Eren captius o «esclaus» que en concepte eren els mateixos que hom troba contemporàniament a Mallorca, València, Barcelona, Sicília o Gènova, per citar només alguns indrets als quals han dedicat els seus estudis diferents autors i autores. Meillassoux estableix de manera sòlida, potent, la mecànica del procés de la captivitat, de lesclavatge o de la servitus romana. Aquesta solidesa permet loperació dutilitzar un concepte construït amb dades medievals, modernes i contemporànies recollides a lÀfrica occidental en lanàlisi de la informació dèpoca medieval dun lloc precís, naturalment delimitat, de grandàries humanes i físiques conegudes com és lilla dEivissa. El resultat daquesta operació sexposa en les pàgines que segueixen. Com sha reconegut ja línies amunt però cal fer ara explícit, el mèrit de preveure el probable èxit dun tal exercici és de Miquel Barceló. Igualment ha estat seua la feina conduir-lo en el seu desenvolupament i ha estat una conducció complicada, requeridora de desperta atenció. Lautor ha aportat el coneixement sobre aquella illa de contorns concrets i magnituds mesurables, ha indicat obstacles i ha caigut en errades que han servit per, superades en la mesura que ha estat possible, millorar lanàlisi i la seua exposició amb lèxit que lectors i lectores hauran de jutjar. El present llibre és la refacció de la meua tesi doctoral llegida el maig de 2011. Les observacions que el tribunal format per Antoni Furió, Roser Salicrú i Paul H. Freedman varen fet al text de la tesi mhan obligat a filar més prim en largumentació i lexposició de diferents qüestions. A ells el meu agraïment. Naturalment, les eventuals mancances i limitacions de la narració, les incapacitats, les errades i les inadvertències i el resultat més o menys suficient daquest text és responsabilitat exclusiva de lautor.