CAPTIUS O «ESCLAUS»
Captiu, sarraí, moro, esclau, bord, negre, setmaner, tallat, alforre, llibertí, fins i tot només «home de» i els femenins corresponents, són alguns dels mots del vocabulari de la captivitat. Entre tots, esclau i, arran seu, esclavitud, shan generalitzat de manera quasi absoluta tant en el llenguatge habitual com en la historiografia. Nhi ha prou de fer una ullada a la bibliografia sobre el tema per veure de seguida fins a quin punt és així. Altres paraules daquell vocabulari especialitzat de la captivitat, o determinats significats i con notacions, quedaren relegats o oblidats amb la desaparició de la institució.
A les fonts catalanes, la paraula catiu o caitiu la forma correcta actual, captiu, es considera refeta per influència del llatí7 és la més freqüent per designar les persones capturades en diferents circumstàncies i disminuïdes de drets. També susava per al·ludir els membres de la pròpia societat agafats pels enemics. Sobretot catiu té una llarga tradició popular i ha deixat una nombrosa petja en la toponímia. El diccionari Alcover-Moll recull un joc anomenat «els catius» i lexclamació «Ai, catiu de mi!» per expressar un moment de desgràcia.8 Lobra detnografia eivissenca dI. Macabich aplega diferents llegendes, romanços i cançons que inclouen la paraula catiu.9 En la toponímia actual, existeixen diversos accidents costaners coneguts com des Catiu o des Catius.10
C. Verlinden dedicà especial atenció a la manera com allò que en principi era el nom dun grup de pobles, els eslaus, passà a significar captiu, persona privada de llibertat i de drets. Va ser en un article de 194211 i, novament, en un capítol del segon volum de Lesclavage dans lEurope médiévale de 1977 (p. 999-1010). És coherent amb el conjunt de la seua obra que Verlinden sinteressàs pel mot que trià entre altres que designaven el fenomen al qual dedicà bona part dels seus estudis. Les paraules descartades per lhistoriador belga foren captivitat i servitud. Servus era el mot que molts documents llatins de ledat mitjana usen per designar els captius, dacord amb el significat de la paraula en llatí clàssic. Però laparició, a lalta edat mitjana, de la figura dels serfs va fer que els escrivans posteriors sovent dubtassin a lhora dusar-la amb el sentit original. Els servi medievals no eren ja persones enemigues agafades en temps de guerra mantengudes amb vida per aprofitar la seua capacitat de treball, sinó tota una altra cosa, serfs. La paraula servitud, per tant i dacord amb levolució del seu significat, no fou usada per Verlinden. Captivitat i els seus derivats tampoc no ho foren de manera preferent, tot i que són mots que apareixen freqüentment als documents medievals; de fet, hi són presents més sovent que lelecció de Verlinden: esclave i esclavage, en el francès de la seua obra, esclau i esclavitud, en català.
Així doncs, gran part de la responsabilitat de ladopció desclau i esclavitud en la historiografia que estudia ledat mitjana és de la citada gran obra de Verlinden i dels nombrosos articles del mateix autor que la precedeixen i que lamplien. És cert que hi havia treballs anteriors que ja utilitzaven aquest vocabulari, com el pioner de Joaquim Miret i Sans, «La esclavitud en Cataluña en los últimos tiempos de la Edad Media» (1917) i alguns altres que cita el mateix Verlinden. També és veritat que hi ha exemples duna major fidelitat al vocabulari de les fonts, com lestudi de José María Ramos Loscertales «El cautiverio en la Corona de Aragón» (1915). Marc Bloch, al seu llibre pòstum de ledició del qual tengué cura Lucien Fevbre, Apologie pour lhistoire ou métier dhistorien,12 sota lepígraf «La nomenclature» que pertany al capítol «Lanalyse historique», posa el mot esclave com a paradigma de la preferència per part de la historiografia duna paraula diferent a la proporcionada per les fonts històriques. Bloch considera que aplicat a lèpoca romana i a lalta edat mitjana el mot esclave és «une nomenclature, si non propement inventée, du moins remaniée et décalée» (polida i desplaçada) perquè aleshores encara no existia. Això no obstant, seguint largument de Bloch, hi hauria un motiu de pes per justificar la preferència de la historiografia envers esclau, i és levolució altmedieval de servus cap a serf. Aquest canvi de significat invalida lús de serf en el sentit original del seu ètim, servus del llatí clàssic. Bloch no contempla cap altra possibilitat que esclau per substituir serf, com ho era i la tenia al davant la paraula «captif», que ell mateix usa per evitar confusió i redundància al paràgraf que conté la seua reflexió: «naquit seulement aux environs de lan mil, sur les marchés de chair humane où les captifs slaves semblaient fournir le modèle même dune entière sujéction».
A la vegada, Bloch deixa obert un interrogant que esdevé una advertència. Es demana que una vegada que sha acceptat i estès lús historiogràfic de la paraula esclau, «polida i desplaçada»; una vegada que sha creat lartifici com ell diu, en quin moment sha de deixar dusar per tornar a la nomenclatura de les fonts? Quan sha desfumar el terme impropi davant el fidel als textos? Bloch diu així referint-se a lús historiogràfic desclau: «Lartifice est commode, tant quon sen tient aux extrêmes. Dans lintervalle où faudra-t-il que, devant le serf, lesclave sefface?». Plantejada la qüestió, però, Bloch no aventura el que pot passar si la paraula dels historiadors no «sefface», no es fa fonedissa, davant la de les fonts.
Ara podem demanar-nos si la generalització de la paraula esclau en historiografia, polida en el seu significat i traslladada des dun altre context històric i geogràfic, no arribarà a crear una figura o una categoria diferent a allò que pretén designar? Una categoria que serà, fet i fet, històricament inexistent, detectable només dins els treballs dels historiadors i no a les fonts. Així ha estat, finalment, entre els autors posteriors a Verlinden, continuadors dels estudis sobre captivitat medieval. Sense posar en qüestió el conjunt de les seues valuoses aportacions, shan de citar alguns autors que no han vist a temps que esclau, com a nom adoptat en bona mesura com una convenció entre historiadors, només podia ser vàlid si es tenia present tothora que al·ludeix a un fenomen que les fonts designen majoritàriament amb altres termes. La continuada conversió daquelles nomenclatures dels textos històrics en els «esclaus» dels textos historiogràfics exigeix disciplina. Contràriament, pot passar que es considerin categories diferents i es doni per segura lexistència medieval duns individus que eren captius i daltres que eren esclaus. El mateix C. Meillassoux, A. Furió, M. Fontenay i darrerament R. González Arévalo tot i que es trobarien altres autors han donat per segur que entre captius i esclaus hi havia una diferència.13 Postulen que esclavitud i captivitat eren estats diferents de les persones capturades i sotmeses. Un article del mencionat R. González sinicia amb una frase en què resumeix la confusió que ha originat lús desclau: «hay que tener en cuenta la dificultad presente en ocasiones para distinguir un cautivo moro de un esclavo de idéntica procedencia».14
El factor essencial de la pretesa distinció entre captius i esclaus es fa raure en el fet que els captius eren susceptibles de ser rescatats i els esclaus no. Aquesta possibilitat del rescat tenia a veure amb lorigen del captiu. Així, només els captius de procedència més propera, tals com els sarraïns del nord dÀfrica i dal-Àndalus mentre existí, i els sards, podien gaudir daquesta via cap a lalliberament. Vist des de la Corona dAragó, per tant, només ells podien ser captius. Daltra banda i arran daquella qualitat de susceptibles de rescat, es defineix com a captiu lindividu que encara no ha estat venut a un usuari de captius; després de la venda del captiu se nhaurà de dir esclau. M. Fontenay es refereix al «valor dús» de lesclau enfront del «valor de canvi» del captiu.15
Sha de dir que a partir de la documentació eivissenca aquesta classificació no es fa visible. Les fonts anomenen captius a les persones capturades, també sarraïns o moros i amb menys freqüència esclaus, sards, grecs, negres, tàrtars, etc. Tot seguit es veurà que abans de laparició de la paraula esclau hi havia captius i que continuà havent-nhi després. Certament, a les terres de la Corona dAragó i a Castella, els captius dIfriqiya i del Magrib tenien com a característica la possibilitat tot i que descassa probabilitat de ser rescatats per part damics o parents, intercanviats per captius cristians en terra de moros o dalliberar-se pel procediment de la talla o alforria i tornar a casa seua. Són, tot plegat, casos subordinats al moviment del gran mecanisme de conversió de persones en captius per posar-los a treballar, per aprofitar el que M. Fontenay anomena «valor dús». En efecte, el motiu de la captura era lexistència dusuaris, de senyors de captius que generaven un mercat de persones que eren valorades per la seua capacitat de fer feina. Els diners que aquells senyors de captius estaven disposats a despendre en la compra de captius feia funcionar un cicle de captura, comercialització, posada a treballar, venda de la producció, compra de nous captius. És una mecànica perfectament descrita per C. Meillassoux, el moviment de la qual alimentava, de manera subordinada, altres tipus de negocis amb persones. Entre ells hi havia els rescats, també la posada en talla o en setmana dels captius, la recompensa per la cerca i captura de captius fugits, lassegurança contra fugues, la regulació dels captius acaptadors, els drets reials, senyorials i municipals sobre el mercadeig de captius i un llarg etcètera. Per als corsaris, pirates i cavalcadors lobjectiu primer era la venda dels captius agafats; sempre, a més, existia la possibilitat daconseguir un benefici per la via de la demanda dun rescat. Això no obstant, aquesta insegura possibilitat no hauria pogut, per si mateixa, generar un fenomen de les proporcions i la durada de la captivitat.
Veig molt necessari, doncs, insistir amb fermesa en el fet que lús desclau i desclavitud, lluny desfumar-se davant de la nomenclatura majoritàriament present de les fonts, està donant naixença a una categoria diferenciada de la captivitat: lesclavitud. La voluntat de no participar en lincrement daquesta diferenciació entre captius i esclaus explica la cursiva amb què sha escrit esclavitud al títol.
Laparició desclau
En el seu estudi de lorigen de la incorporació de laccepció de captivus al significat de la paraula sclavus, C. Verlinden documenta que durant ledat mitjana susaren els termes llatins clàssics (servus, mancipium, ancilla, captivus) i en llengües vulgars, sobretot, els derivats de captivus (catiu, cativo, captif). Daltra banda, com sha anunciat, els gentilicis amb valor contextual sobreentès sinònim a captiu tengueren un grau dús molt freqüent; és el cas de sarraí i moro i els seus equivalents llatins sarracenus i maurus, sobretot. El cas del gentilici sclavus va seguir aquest camí. Ja sha avançat, seguint Verlinden, que sclavus i el romanç schiavo shauria introduït a la península Itàlica al final del segle XII i sobretot en el segle XIII, centúria en què també entrà en els territoris catalans. Enlloc, però, no desplaçà completament la nomenclatura dorigen clàssic i les esmentades designacions ètniques.