DÉNIA
LA CIUTAT I EL CASTELL
LARQUITECTURA MILITAR BALUARDADA
(SEGLES XVI-XIX)
DÉNIA
LA CIUTAT I EL CASTELL
LARQUITECTURA MILITAR BALUARDADA
(SEGLES XVI-XIX)
Josep Ivars Pérez
AJUNTAMENT DE DÉNIA
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
El projecte inicial daquest treball va obtenir la XII Beca dInvestigació Roc Chabàs atorgada per lAjuntament de Dénia (2009) amb un jurat integrat per Antoni Banyuls i Pérez, Joan Iborra Gastaldo, Vicent Olmos i Tamarit, Joseba A. Rodríguez Aizpeolea, Juan Sancho Noguera i Rosa Seser Pérez.
© Del text: Josep Ivars Pérez, 2015
© Daquesta edició: Ajuntament de Dénia, 2015
Universitat de València, 2015
Coordinació editorial: Maite Simon
Correcció: Elvira Iñigo i Ofèlia Sanmartín
Disseny de linterior i maquetació: Inmaculada Mesa
Imatge de la coberta:
Detall del plànol geomètric de la ciutat i el castell de Dénia,
de Thomás M. de Aguirre i Antonio Bolano (c. 1811)
Disseny de la coberta:
Celso Hernández de la Figuera i Maite Simon
INTRODUCCIÓ
LINICI DE LARQUITECTURA BALUARDADA AL REGNE DE VALÈNCIA, A LA FI DEL SEGLE XV o, més aviat, primeres dècades del XVI, coincideix també amb linici duna llarga crisi mai superada, que es manifesta en diversos fronts: econòmic, social, didentitat, absència dobjectius, pèrdua de poder, etc. Si amb els Trastàmara, principalment amb Alfons el Magnànim, el regne assoleix possiblement letapa de màxima esplendor, amb fets que avui ens semblen extraordinaris, com la conquesta del regne de Nàpols, serà també amb els Trastàmara, durant el regnat de Ferran II, quan el regne evidencie signes de feblesa. La confederació catalanoaragonesa, que havia estat una de les corones més bel·licoses i poderoses de ledat mitjana, i havia senyorejat per tota la Mediterrània, a partir dara esdevindrà, i cada dia més, una caricatura de lesplendor passada.
Amb el casament del darrer Trastàmara amb Isabel I de Castella i, sobretot, amb larribada de la dinastia dels Àustria, la Corona de Castella tindrà un paper hegemònic dintre de la península, tènue durant el segle XVI, asfixiant en el XVII. Larribada de metalls preciosos de lÍndia finançava un exèrcit i unes campanyes militars dirigides i controlades per la Corona de Castella; la Corona dAragó, amb diferents regnes i furs propis, possiblement molestava més que ajudava els interessos dels Àustria.
La importància militar del Regne de València shavia diluït. La donació o venda de senyorius a la noblesa castellana, la diferència dinteressos amb la política dels Àustria, el seguiment fidel dels projectes de la Corona de Castella per part de la noblesa valenciana, la cada vegada més difusa identificació amb la Corona dAragó, etc., comportà una contínua davallada didentitat, encara no frenada. Pot ser que lenfrontament de les Germanies siga també un intent, fracassat, de redreçament. Si amb la Corona dAragó el Regne de València era una peça clau, ara, amb un peu dins i laltre fora, havia perdut el nord. I sense nord, sense projectes identitaris, no anava enlloc. No va anar enlloc.
La crisi del Regne de València es manifestà també en larquitectura militar. Un regne que durant lèpoca medieval, amb població escassa i limitats mitjans econòmics, havia estat capaç dalçar imponents recintes emmurallats Alcoi, Castelló, Cocentaina, Nules, València, Vila-real, etc., reformar i modernitzar les fortaleses andalusines Dénia, Xàtiva, Alacant, etc., conquerir noves terres Sicília, Sardenya, Nàpols junt amb la resta de membres de la Corona dAragó, que havia estat capdavanter en lús de lartilleria pirobalística i en la construcció de noves fortaleses adaptades, amb una important armada, senfonsà de sobte.
Consegüentment, com a la resta de la Corona dAragó, la investigació històrica i arquitectònica sha fet més ressò de lèpoca medieval els recintes urbans dels segles XIII i XIV, larquitectura gòtica, els constants enfrontaments amb el substrat indígena islàmic, etc. que de letapa moderna. Lestudi de larquitectura baluardada ha ocupat sempre un lloc secundari: en part per tractar-se generalment duna arquitectura projectada i executada per autors forans cosa que és una veritat a mitges, en part perquè identifiquem larquitectura gòtica amb els orígens del regne i els moments de màxima esplendor.
La davallada per la crisi, unida a lescassa investigació, ens deixa un vocabulari pobre i castellanitzat tant per a larquitectura com per a larmament. Ho explica més bé Martí de Riquer (1968: 16): «el català, en perdre a partir del segle XVII la seva aplicació a la terminologia militar, lha anat oblidant». Potser caldria parlar més aviat del segle XVI que del XVII, almenys al Regne de València. Quan sintenta estudiar larquitectura baluardada a les nostres terres, doncs, lidioma esdevé un important handicap: el català ha fet fugida.
Tot conduirà o conclourà al sagnant final de la Guerra de Successió: hi ha un abans i un després, sobretot un després, que com a ferida no acaba de tancar-se.
Aquesta decebedora etapa és recuperable: deixant de costat els grans projectes dels enginyers italians, hi ha nombroses intervencions de menor escala, de mestres dobra o militars valencians. Cal tenir una visió més optimista cosa que intente, a la meua manera, al llarg daquest treball. Durant aquest període, a Dénia es construí un valuós patrimoni arquitectònic, únic, en part comparable amb el de les ciutats més importants de lantic regne, com Alacant o Peníscola. Un patrimoni que demana a crits una millor difusió i conservació, que supere els efectes negatius de les guerres de Successió i del Francés, i la llarga etapa dabandonament, a la segona meitat del segle XIX i primera del segle XX, encara, tristament, presents.
AGRAÏMENTS
Investigar sobre larquitectura militar baluardada dels segles XVI-XIX a les nostres terres és una feina àrdua per les escasses publicacions, la dificultat darribar a la documentació històrica i per lempobriment de la llengua. Qualsevol ajut és dagrair. Són nombrosos els amics que duna manera o duna altra aportació de documentació gràfica o escrita, revisió del text, contrast de plantejaments, etc. han fet possible que aquesta investigació arribara a bon port.
El meu agraïment a Mar Reus, per encarregar-se de la correcció lingüística del meu treball original, així com a Joan Miquel Almela, Josep Andrés, Màrius Bevià, Joaquim Bolufer, Antoni Banyuls, Bernat Cardona, Joan Josep Cardona, Carles Ferrer Garcia, Toni Reig, Rosa Seser, Santiago Varela, i a tots els que duna manera o daltra han aportat el seu gra de sorra.
El meu agraïment també a lAjuntament de Dénia, que possibilità aquest estudi, i al personal de lArxiu Municipal de Dénia, que en tot moment ha posat al meu abast el material sol·licitat.
ABREVIATURES
MESURES
1 pam valencià = 0,2275 m
1 vara = 4 pams = 91 cm
1 lliura valenciana = 0,355 kg
1.
Geomorfologia
La morfologia dels nuclis urbans està condicionada, entre altres, per les característiques del medi natural on sassenta: el sòl, el subsòl, el relleu, els accidents geogràfics, etc.; tots deixen unes empremtes llegibles sobre el plànol. Sens dubte, en algunes ciutats, lempremta natural és més forta o més visible que en altres. En aquest aspecte, la ciutat de Dénia és modèlica, transparent: és relativament fàcil fer un seguiment de les empremtes naturals sobre el plànol de la ciutat actual, on tota forma urbana té una justificació basada en la topografia, les característiques del sòl o del subsòl, o en els accidents naturals. Els tres recintes emmurallats i els elements urbans carrers, places o illes presenten formes, orientacions i traçats condicionats pel medi físic. Cal conéixer, doncs, com eren en origen les característiques geogràfiques del solar on es funda Dénia, per a poder comprendre la morfologia de les defenses i de lestructura urbana.
El pla de Dénia,1 així com gran part de la costa valenciana, principalment la del golf de València, es forma com a resultat de laportació de sòls arrossegats de les serralades interiors en períodes àrids, els canvis del nivell marí i el comportament tectònic de làrea, en una dinàmica molt complexa; levolució recent de la línia de costa forma part daquest fenomen: una plataforma costanera de baix gradient facilita la formació de restingues arenoses amb cordons dunars els muntanyars, alguns daquests actualment fòssils, que possibiliten la formació dalbuferes o llacunes de desenvolupament paral·lel a la costa, connectades generalment a la mar mitjançant goles, la majoria de les quals, de forma natural o per accions antròpiques, shan reblert i destinat a pasturatge, silvicultura, cultius i, recentment, urbanitzacions.
El tossal o turó on sassenta el castell i gran part de la ciutat actual és una massa rocosa calcària de lera secundària (Ferrer García, 1990: 556), període cretaci, que fa una alçària de lentorn dels 70 m; és molt possible que en línterim que separa la formació de la massa rocosa de la formació recent del pla al·luvial de Dénia, el turó haguera estat una península promontori o, fins i tot, en alguns moments, una illa. Aquesta possible situació aïllada del turó poc afecta els futurs assentaments urbans. En canvi, sí que ens interessa conéixer com era el medi físic en el moment en què es configuren les primeres estructures urbanes i defensives.
1. Vista de Dénia i els voltants des del pic de lÀguila, al Montgó. (J. Ivars)
El turó calcari presenta un relleu allargassat, amb orientació nord-est sud-est,2 seguint les serralades prebètiques, que penetra pràcticament dintre de la mar a manera de promontori. Al nord i al sud hi ha espais humits dorígens i evolució diferenciats. Al nord sestén una platja de sorra que delimita una zona humida o lacustre, a manera de llacuna, amb morfologia allargassada paral·lela a la costa, tancada per una restinga amb cordons dunars, alimentada per aigües freàtiques laqüífer de Dénia amb brolls daigua dolça lUllal, el pou del Vergeret o la font de la Fontanella, o descorrentia, aportacions fluvials de corrents intermitents, principalment el riu Girona, però sovint també per aigües marines, com a conseqüència de temporals o de canvis en el nivell de la mar. Avui encara perdura una rica toponímia referent a aquestes característiques: Bassetes, Ullals, Negrals, Bovetes, Marjal, Marjaleta, etc. A lentorn nord del turó, lespai humit rep avui encara el nom de Marjal, malgrat les profundes transformacions urbanístiques, i salimenta daigües procedents del vessant occidental del Montgó punta de Benimaquia, mitjançant el Regatxo, denominat fins fa poc el Riatxol, que funcionava també com a gola, avui desplaçada cap al nord, però que fins als anys seixanta desembocava prop de la punta del Raset,3 i pot ser que ho fera encara més cap al sud o, fins i tot, dins del port actual. De fet, encara en 1861,4 les aigües desbordades del Riatxol inundaven alguns carrers del raval de Baix la Mar.