2. Voltants de la Ronda de les Muralles. En temps de pluja, la Marjal recupera les característiques lacustres originals. (J. Ivars)
La restinga arenosa passava per davant del turó i es comunicava amb la zona humida del sud. Amb tota probabilitat, en els segles X-XII ja shavia terraplenat artificialment aquest espai, condicionat per la necessitat de construir defenses al costat de la mar i dutilitzar el fondejador natural existent als peus del turó.
Al sud hi ha el Saladar, espai humit dorígens geològics diferenciats, però amb trets evolutius semblants formació de restinga, aportacions sedimentàries continentals, terraplenat antròpic, etc. El Saladar, de forma allargada i disposició perpendicular a la costa, és una zona deprimida, inundada daigües marines i continentals. Superficialment salimenta de laigua procedent del vessant sud del Montgó, amb una conca fluvial a lentorn dels 10 km², dabundants barrancs, aigüeres i vessanes, on destaquen els barrancs de Santa Paula, de recorregut nord-est sud-est, que arreplega les aigües del tram occidental del nord del Montgó barrancs de Coll de Pous i de la Pedrera, els de la Penya de lÀguila, de la Cova de lAigua o de Sant Joan i el del Saladar. El barranquet de Miró o de Santa Llúcia, que desaigua fora del Saladar i de lactual recinte portuari, potser en algun temps alimentava també el Saladar. Aquesta llacuna desaiguava en èpoques de forta pluja mitjançant la gola del Saladar, que tenia la mateixa orientació que el barranc de Santa Paula; no sha de descartar que tinguera altres goles, com el camí dAranda, que en una carta nàutica de 1879 és denominat rambla del Saladar o, fins i tot, la mateixa dàrsena musulmana del fortí, a la drecera de la torre dEn Carròs. La formació duna restinga fòssil de dunes calcarenítiques5 dorigen eòlic (Ferrer García, 1997: 136), acompanyada duna altra més recent, determina el seu aïllament. Malgrat laterrament del Saladar amb aportacions sedimentàries de la conca, aquest continuà sempre per sota del nivell de la mar, fins que la mà de lhome, primer amb finalitats agrícoles,6 a la fi del segle XIX i principi del xx, i després urbanístiques, lelevà lleugerament sobre el nivell de la mar.7 Durant la Guerra del Francés, seguint el traçat del barranc de Santa Paula o Riatxol, sobrí un canal de 30 pams dample per 8 de fons (Palau Diego, 1983: 136), amb finalitats defensives i la pretensió darribar amb barca fins a les muralles de la ciutat; el canal salimentava amb laigua de la mar: a la gola es feren unes esculleres de pedres i troncs perquè les algues no en taparen leixida. En plànols alçats durant la Guerra del Francés hi ha aquest canal, que es tapà en 1812 (Palau Diego, 1983: 150), si bé en una xilografia de 1848, de Vilaplana, i en un plànol de Francisco Coello, de 1859, hi apareix perfectament representat. De 1852 és lexpedient «Terminación de la obra del riachuelo del Saladar»,8 fet amb la finalitat deliminar tota laigua de la llacuna. En la bibliografia sobre Dénia sovint se suposa que el Saladar havia estat sempre navegable; és un error degut, en part, a aquest canal i a la confusió entre aquest canal i la dàrsena musulmana del fortí, amb restes visibles del seu ús original fins al principi del segle XX. Cal suposar que el Saladar mai ha estat navegable en època històrica.
A la documentació cartogràfica del XVIII i XIX és ben visible aquesta llacuna, amb límits variables, sens dubte, en funció de lèpoca en què es féu lalçament dels plànols.
A lest del turó està la mar, amb característiques naturals que afavoreixen locupació humana de lentorn: lexistència duna depressió permet als vaixells protegir-se dels temporals, fer laiguada i efectuar intercanvis comercials. Entre la punta del Raset, anomenada també de lArbre o de lUllal, i la punta de Sant Nicolau hi ha una àrea marina tancada per una sèrie de secs o baixos, en forma darc:9 la Placeta o Planassa, el Cavall, el Guitarró, lAndrona, el Blanquissar, Sant Nicolau, el Faralló, etc. Entre els baixos del Cavall i lAndrona hi ha un canal que permet el pas a linterior de la depressió marina, on hi ha dos fondejadors, un sota el turó del castell i laltre més al sud, denominat la Caldera, just enfront de la dàrsena musulmana, on avui hi ha el Club Nàutic. La vista aèria de Vespasiano Gonzaga (fig. 8), de 1575, mostra aquests dos fondejadors naturals. Fora dels secs hi ha un altre fondejador, denominat en una carta nàutica de 1879 Fondeadero de Fuera, on atracaven al segle XIX els vaixells que exportaven la pansa, que pel seu calat no podien accedir als anteriors.
A loest, en direcció cap a Ondara, el turó presenta un corrent suau, de sòl rocós a les zones més elevades, però amb dos espais laterals de terra argilenca roja, aptes per al cultiu. Aquest corrent suau és laccés natural a la part més elevada del turó, i és el lloc on conflueixen els camins que arriben a Dénia: el camí del Real de Gandia, daccés des del nord; el dOndara, de comunicació amb el pla de Dénia i linterior de la comarca, i el del Coll de Pous, amb el sud de la comarca.
3. Vista aèria de la ciutat, castell i port de Dénia.
4. Castell de Dénia. Dècada dels seixanta del segle XX. (Fotos Guillén)
5. Vista de la ciutat de Dénia. Dècada dels seixanta del segle XX. (AHN)
1 Per a conéixer els canvis patits a la línia de costa i a lentorn del turó, són de lectura imprescindible els articles de Carlos Ferrer García (1990, 1997 i 2005).
2 Per a simplificar les descripcions de lentorn natural i dels recintes emmurallats, utilitzaré les orientacions dels punts cardinals de la manera següent: nord, direcció cap a les Marines; sud, direcció cap al Montgó; est, direcció cap a la mar, i oest, direcció cap a Ondara. Puntualment, per a més precisió, indicaré lorientació vertadera.
3 El Regatxo es desvia i canalitza el seu darrer tram a partir dun projecte de «Defensa de Denia contra las avenidas procedentes de la sierra del Mongó (provincia de Alicante)», València, Confederació Hidrogràfica del Xúquer (Costa Mas, 1977: 31).
4 AMD, Obres i serveis, clavegueram, sanejament, caixa 5, «Expediente relativo a las obras necesarias para la desestancación de los sitios llamados Raset y Saladar».
5 En la mateixa alineació, entre el convent de Sant Antoni i el castell, hi havia una pedrera de tosca utilitzada en la construcció durant un llarg període (Chabàs, 1886-1887c: 39). Al vessant nord del turó, en la Devesa del Governador, a una altura duns 10 m, i per la Ronda de les Muralles, quasi a nivell de la mar, és també present el mateix jaciment, però descassa potència. Per a una visió més completa, cal consultar C. Gaibar-Puertas (1972).
6 Dues publicacions descriuen aquest aterrament. Una és de R. Chabàs, que en una vista de Dénia comenta que «un genio emprendedor [es refereix a Patricio Ferrándiz] ha disecado aquella gran extensión de terreno. No han pasado aún seis años y aquel antiguo foco de terciarias ha desaparecido, rellenado con los escombros de las murallas» (Chabàs, 1985: 228).
Més explícit és V. E. Oliver (1930: 6-7), per la profusió de dades que aporta: «El Saladar de Denia estaba formado a mediados del siglo pasado por unos terrenos pantanosos, a modo de una marjal, que permanecía inundado desde Septiembre u Octubre, al iniciarse las lluvias otoñales, hasta Mayo o Junio, y los otros tres o cuatro meses de calores se secaba, pero exhalando las consiguientes miasmas, constituyendo un foco palúdico de gran notoriedad en todo el antiguo Reino de Valencia, hasta el extremo de que todavía se conservan algunas sentencias populares que recuerdan aquella calamidad pública.
Después de la revolución de 1868 se acordó el derribo de las murallas de Denia, y un modesto maestro de obras que aquí había, llamado D. Patricio Ferrándis, se quedó la contrata del derribo a cambio de los escombros, que consistían en un poco de piedra y enormes cantidades de tierra que, según él, reunía excelentes condiciones para la explotación agrícola. Adquirió la laguna del Saladar, hizo catas, rellenándolas de machaca, o sea zanjas de drenaje, y encima puso la tierra sacada de las murallas, convirtiendo de tal suerte aquella especie de laguna, que sin duda fué en otro tiempo albufera y acaso más pretéritamente un fondeadero, en una partida de labrantío, la actual partida del Saladar, que entonces tenía unas 90 hanegadas de extensión superficial (cerca de 7 ½ hectáreas).
Allí edificó el señor Ferrándis algunas casitas de labor, y de Poniente a Levante atravesó toda la finca, cuyas dos suertes estaban separadas por un camino que hoy se ha convertido en continuación de la calle Diana
La finca total lindaba por Occidente con el camino del Pozo de la Montaña, hoy camino de la Colonia del Montgó. El linde Norte de la suerte Oriental lo daba la acequia de la Sociedad de Aguas, que corría a lo largo de la orilla Sur de un caminito convertido después en calle del Saladar, de Tallandé más tarde y hoy de Patricio Ferrandis, en recuerdo del fundador de la finca.
Esta acequia, que después fue desviada y convertida en la alcantarilla cubierta, hoy existente en la calle de Patricio Ferrándis, ha sido confundida por los que no la han conocido o no la recuerdan bien, con el Riachol, que es cosa muy distinta».
7 A pesar daquesta elevació del terreny, el barri del Saladar sempre ha estat inundable, perquè la conca natural no havia estat modificada, i per tant gran part de laigua procedent del Montgó continuava arribant a lantiga llacuna. La urbanització del barri de Baix la Mar fins a lactual carrer del Marqués de Campo, amb construccions paral·leles a la costa, impedia la sortida de laigua de pluja. Amb lexecució dun projecte als anys vuitanta del segle passat, es creà un canal paral·lel a lantic Riatxol per lactual carrer de Patricio Ferrándiz, que arreplegava part de laigua del Montgó. En un projecte posterior, el barranc del Saladar es desvià al barranquet de Miró o de Santa Llúcia, ja fora del Saladar i del port. Des daleshores no sha produït cap inundació.
Més explícit és V. E. Oliver (1930: 6-7), per la profusió de dades que aporta: «El Saladar de Denia estaba formado a mediados del siglo pasado por unos terrenos pantanosos, a modo de una marjal, que permanecía inundado desde Septiembre u Octubre, al iniciarse las lluvias otoñales, hasta Mayo o Junio, y los otros tres o cuatro meses de calores se secaba, pero exhalando las consiguientes miasmas, constituyendo un foco palúdico de gran notoriedad en todo el antiguo Reino de Valencia, hasta el extremo de que todavía se conservan algunas sentencias populares que recuerdan aquella calamidad pública.