Els llibres de Consells de la vila de Castelló
.II.
(1384 1390)
fonts històriques valencianeS
70.
Els llibres de Consells de la vila de Castelló
.II.
(1384 1390 )
Edició a cura de
Pau Viciano i Enric Guinot Rodríguez
fonts històriques valencianeS
Directors de la col·lecció
Antoni Furió i Enric Guinot
© Pau Viciano Navarro i Enric Guinot Rodríguez, 2018
© Daquesta edició: Universitat de València, 2018
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Llibre de Peita de 1588, Arxiu Municipal de Castelló
Maquetació: Inmaculada Mesa
Estudi introductori
INTRODUCCIÓ
Els llibres de consells conservaven la memòria escrita del govern municipal i eren, per tant, un instrument necessari per a la gestió dels afers públics. Constituïen un tipus documental específic: els registres de les actes de les deliberacions del consell. A lArxiu Municipal de Castelló, sen conserven des de 1374, en una sèrie que, amb alguns buits, cobreix tota ledat mitjana i la moderna. En el present volum, el segon dedicat a la publicació dels llibres de consell castellonencs, editem els corresponents a 1384-1385, 1385-1386, 1386-1387 i 1389-1390. Es tracta de llibres similars als dels anys anteriors i posteriors en els seus aspectes formals i materials, i estan escrits en paper, almenys en alguns casos probablement «paper toscà», ja que hi consta aquesta referència en alguna de les compres aprovades pel consell en aquests anys.
Els manuscrits estan formats per diverses mans i relligats en pergamins més antics reutilitzats, com era habitual en la documentació administrativa de lèpoca. Apareixen escrits a línia tirada i ocupen 56, 84, 93 i 90 folis respectivament, tot i que tenen algun full en blanc, pocs. A més, els quaderns presenten una foliació moderna en llapis en lextrem superior dret i són nombroses les anotacions marginals, de caràcter breu, de vegades per facilitar la localització dels temes tractats amb una o poques paraules que el defineixen, daltres per indicar la realització duna operació administrativa amb el document copiat, com ara lexpressió «factum» per assenyalar lemissió de lalbarà que sha acordat emetre per fer un pagament. Fins i tot hi apareix molt ocasionalment alguna il·lustració senzilla, traçada amb la ploma, i totes elles sempre al marge esquerre.
Però potser són més ressenyables les abundantíssimes correccions i esmenes a lescriptura que tenen aquests manuscrits. Això posa en evidència que no són «llibres en net», sinó que el procediment de redacció parteix duna redacció relativament ràpida per part dels escrivans del consell, tal com indica el ratllat dinicis de paraules, de dues o tres lletres, seguit ja de la paraula correcta. Però també ens indiquen que hi ha hagut després una revisió. De fet, són diverses les mans que apareixen en un mateix manuscrit, tot i que cal recordar que corresponen cadascun a làmbit cronològic dun any. En tot cas, però, raonablement seria el notari escrivà oficial del consell, elet anualment, qui faria aquesta revisió del text, que en part correspon a correcció derrades o substitució de paraules, però de vegades és una veritable esmena a la redacció original, amb el ratllat de diverses línies, i substitució per una nova redacció interlineada entre les anteriors.
Quant a lestat de conservació, en general és bo, tot i que alguns quaderns estan deteriorats en els marges superiors, més per humitat i trencament del paper que per atac dinsectes. En tot cas, hi ha pèrdua de text, normalment afectant als primers folis, raó per la qual és en aquests on de vegades la transcripció ha hagut de recórrer més als claudàtors i punts suspensius. I, tal com acabem de dir més amunt, les taques o correccions amb línies ratllades en alguns folis no sols dificulten la lectura, sinó que donen una imatge no sempre acurada i neta dels documents.
En aquest moment, al darrer quart del segle XIV, els procediments administratius i el model de registre de les sessions del consell en forma de llibre es trobaven plenament consolidats.1 Els responsables dels llibres de consells eren els jurats, com màxims dirigents del govern municipal.2 Per això la cronologia daquests registres era la del mandat daquells oficials: des de la festa de la Quinquagèsima dun any a la del següent, tal com prescrivien els Furs del regne.3 Els llibres podien incloure en la coberta de pergamí, escrites per diverses mans, les indicacions del seu contingut, la identitat dels jurats i les dates extremes del seu mandat. Així, en la tapa de pergamí del llibre de 1384-1385 figurava la següent informació:
Libre dels consells e albarans del [...] dels honrats en Pere Moster, en Berthomeu de Bues, en Berenguer Serra, en Guillamó Feliu, jurats de la vila de Castelló, la administració dels quals començà.XX. madii anno a Nativitate Domini millesimo .CCCº.LXXXº. quarto e finirà [anno .LXXXº.] quinto.
A continuació, en el primer foli, començava el «libre de consells»,4 pròpiament dit, que solia ocupar més de les tres quartes parts del volum, mentre que laltra secció, situada a continuació de les actes, era el registre de les ordres de pagament, lanomenat «libre dels albarans».5 En el primer foli del llibre de consells es feia constar que els jurats havien jurat dací el nom del seu ofici el seu càrrec davant el batle local, en presència dels veïns de la vila aplegats en lesglésia parroquial de Santa Maria. Tot seguit, selegien els membres del consell mitjançant un procediment de cooptació indirecta, en un nombre similar per a cadascun dels sis districtes anomenats «parròquies» en què es dividia la vila a efectes administratius: les parròquies de Santa Maria, Sant Nicolau, Sant Agustí, Sant Joan, Sant Pere i Sant Tomàs. En els llibres que ara editem, entre 1384 i 1390, el nombre de consellers solia oscil·lar entre set i nou per parròquia, però podia succeir que, en un mateix mandat, no tots els districtes tinguessen el mateix nombre de representants. La revisió de les nòmines dassistents a cadascuna de les reunions del consell posa en evidència la disparitat del seu nombre i, en general, que només una part dells hi anaven habitualment. No són estranys els consells que ronden una meitat dels seus membres, a més, amb una clara repetició de part dells, realment els habituals, i irregularitat en altres. A més, excepcionalment, constatem que assistien als consells alguns veïns que no figuraven en aquesta primera nòmina delegits. Evidentment, aquestes qüestions ens plantegen preguntes sobre les raons de tot això, la possible influència dels bàndols, majoritari i minoritari, en dita assistència, i també sobre com resolien els acords i votacions si hi havia persones que no eren consellers. Probablement es compliria la norma en aquests casos, però aleshores, per a què hi anaven si no consta en lacta respectiva que havien parlat o proposat alguna cosa.
Així mateix, sobre aquesta representació dels consellers, també hem dassenyalar que lelecció per parròquies no estava contemplada en les ordinacions municipals que, teòricament, estaven vigents. En efecte, les darreres disposicions conegudes daten de 1341, i en elles el consellers havien de triar-se per mans, és a dir, per nivells socioprofessionals o de riquesa, a raó de tres representants per cadascuna de les tres mans major, mitjana i menor, cosa que feia un total de 36 consellers. Per tant, en el darrer quart del segle XIV ja shavia produït una modificació substancial en el procediment delecció dels consellers, que passà de basar-se en els nivells socioeconòmics als districtes territorials, encara que no sen coneixen les circumstàncies concretes.6
Daltra banda, en la mateixa sessió delecció dels jurats, es triava el notari que ocuparia lescrivania anomenada dels jurats o de la vila, lencarregat de redactar la documentació del consell i, en concret, dels llibres de consell,7 basant-se en les notes prèvies que registrava en un altre llibre que serviria com a esborrany.8 El 1384-1385 fou nomenat com a escrivà Pasqual Ferrando, en 1395-1386 exercí el càrrec Pere Sanxis, mentre que Guillem Feliu ho va fer en 1386-1387 i 1389-1390, tots prohoms amb una activa participació en els càrrecs municipals.
El registre de les sessions del consell seguia un model establert. Després de la datació de lentrada, sindicava on shavia reunit el consell en totes les ocasions en el palau de la vila fent constar explícitament que la seua convocatòria shavia fet pública mitjançant una crida del pregoner pels llocs habituals de la vila. Com es deia en la primera reunió registrada la llibre de 1384-1385:
Fon aplegat [e ajust]at consell en lo palau comú de la vila [de] Castelló per veu de Ramon de Belsa, saig, trompeta, [crida e] corredor públich de la dita vila, ab so de trompeta segons és acostumat.9
Tot seguit es feia constar la identitat dels assistents, començant, per ordre jeràrquic, pel justícia, els jurats i els consellers. El justícia era un oficial reial, jutge ordinari de la vila, que presidia les deliberacions del consell. En realitat, formava part de la mateixa oligarquia de prohoms que ocupaven, any rere any, de manera rotativa en la pràctica, les principals magistratures municipals.10 Sense anar més lluny, considerant només els llibres que ara editem, Andreu Sala, el justícia de 1384, seria elegit jurat en 1385-1386. Pere Moster, que exerciria com a justícia en 1387, havia estat jurat en 1384-1385. El justícia de 1390, Bernat Hostalers, fins i tot accediria a ladministració reial i seria nomenat batle local en 1404. Els jurats, al seu torn, també pertanyien a aquest estrat superior de prohoms sobretot notaris i mercaders i, fins i tot en un curt interval, podien repetir en el càrrec, com feren Bernat Cabeça i Bernat Maurell, jurats en 1386-1387, que tornaren a ser-ho en 1389-1390. Els escrivans tampoc no eren uns simples tècnics, sinó que formaven part daquesta oligarquia i ocuparen els oficis majors de la vila: Guillem Feliu havia estat jurat en 1384-1385 i Pasqual Ferrando va ser conseller en 1386-1386, i en 1412, després duna llarga carrera en la vida política municipal, esdevindria, de manera vitalícia, el nou batle de la vila.11
També en aquest context dels grups que participaven en els càrrecs i el funcionament quotidià del consell, volem subratllar el protagonisme dels notaris locals. No en les seues funcions professionals privades, ni tampoc en lofici descrivà del consell, sinó en làmplia activitat burocràtica però també política del consell. És francament usual que siguen notaris els elegits per a dur a terme les gestions de control econòmic del consell, el jurat-síndic, que porta la caixa i la comptabilitat, però també en les comissions nomenades pel consell per a revisar algun procediment, i en les missatgeries o sindicats per actuar davant altres instàncies, bé siguen oficials reials a València, la mateixa Corona o simplement amb juristes assessors.
Així mateix, cal remarcar un altre aspecte que ens sembla rellevant del funcionament habitual del consell i és el seu caràcter col·lectiu a lhora tant de prendre decisions com de dur-les a terme i fer-les complir. Els jurats eren habitualment els qui prenien la iniciativa de plantejar les qüestions a resoldre al ple del consell, amb la fórmula «En lo qual consell fon proposat per los dits honrats jurats», i finalitzaven lexposició demanant que lassemblea deliberàs i prengués una decisió: «Per ço, dixeren que u notificaven al consell que y acordàs en ço que de bé fos». Tot seguit, després de discussions i de votacions que no queden reflectides en les actes, el consell prenia una decisió i ordenava executar-la amb la fórmula «El consell acordà» o «manà».12 De vegades presentava la proposta un sol jurat, un altre oficial municipal o fins i tot un veí particular, però sempre era el consell la instància que prenia la decisió i nordenava el compliment. Daquesta manera, lluny de ser un òrgan merament consultiu dels jurats, el consell tenia alhora el que podríem dir-ne, amb un inevitable biaix anacrònic, capacitat executiva i legislativa. Executiva perquè els jurats no governaven per ells mateixos, sinó que remetien els afers a la consideració del consell i, en tot cas, quedaven encarregats de fer complir els manaments de lassemblea de prohoms. Ara bé, això no treia que, en el dia a dia, quan no sorgien qüestions que exigien la convocatòria del consell, fossen els jurats els qui gestionaven els afers públics. De fet, les reunions del consell tenien lloc una trentena de vegades a lany, menys duna vegada per setmana, de manera que durant la major part del seu mandat els jurats haurien de resoldre per iniciativa pròpia els afers més quotidians. Ara bé, no deixa de ser significatiu que els albarans, és a dir, les ordres de pagament que rebia el síndic o tresorer del govern municipal, no es fessen per manament dels jurats sinó del consell. Un albarà de 1384-1385 nera un exemple: