Amb la col·laboració de
Diputació de Girona, MINECO (projecte FFI 2012-35868)
i la Universitat de Girona
© Dels textos: els autors, 2015
© Daquesta edició: Universitat de València, 2015
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
Coberta: Fotografia de Joan Estelrich © Biblioteca de Catalunya.
Fons Joan Estelrich
Índex
JUSTIFICACIÓ
Xavier Pla
CAPITAL INTEL·LECTUAL DE JOAN ESTELRICH
Valentí Puig
ELS PRIMERS ANYS DE JOAN ESTELRICH A BARCELONA, (QUASI) PER ELL MATEIX
Manuel Jorba
LECTURES EUROPEES ALS DIETARIS DE 1918-1920
Sílvia Coll-Vinent
JOAN ESTELRICH I ERNST ROBERT CURTIUS: FILOLOGIA DE LA REVOLUCIÓ CONSERVADORA A CATALUNYA
Antoni Martí Monterde
LES CORRESPONDÈNCIES MENORQUINES DE JOAN ESTELRICH (1913-1957)
Josefina Salord Ripoll
MISSIÓ CATALANA A LISBOA: JOAN ESTELRICH, 1921
Jesús Revelles Esquirol
JOAN ESTELRICH. LAMBICIÓ EN POLÍTICA I LA SUPOSADA DECADÈNCIA DEL CATALANISME (1930-1939)
Arnau Gonzàlez i Vilalta
LANY 1946 I LA DISSOLUCIÓ DEL MÓN DAHIR. EL JOAN ESTELRICH DE DESTINO
Jordi Amat
SOBRE LA PANEUROPA, LES PROFECIES I ELS PESSIMISTES. JOSEP PLA I JOAN ESTELRICH: ÚLTIM EPISODI (1947-1950)
Xavier Pla
ESTELRICH, TANMATEIX
Andreu Manresa
NOTA SOBRE ELS AUTORS
El món dahirde Joan Estelrich
Justificació
Xavier Pla
El cinc de setembre de 1936 Joan Estelrich va arribar a Buenos Aires, després dun llarg periple per Alemanya, Àustria i Hongria. Durant les setmanes anteriors, havia assistit, com a director de la Fundació Bernat Metge, als «Entretiens» de Budapest sobre el rol de les humanitats en la formació de lhome modern, organitzats per la Societat de Nacions. A Budapest, Estelrich havia retrobat alguns vells amics com ara Salvador de Madariaga, Paul Valéry, Karel Čapek o Jean Piaget, i també va ser presentat a Johan Huizinga. Una nit, a lòpera, va ocupar la mateixa llotja que Thomas Mann i la seva dona, amb qui va simpatitzar. Després de gairebé vint anys dactivitat cultural i de defensa dels drets de les minories nacionals pertot Europa, Estelrich recollia personalment els resultats duna decidida política de favors, dinvitacions i dinfluències, de cooperació intel·lectual, de direcció dExpansió Catalana (sempre al servei de Francesc Cambó) i dactuació a la Societat de Nacions, que lhavien fet conegut i reconegut entre els cercles més importants de la vida política i cultural de lEuropa dentreguerres. Van ser unes setmanes dèxit personal, plenes de conferències, de ballets i dòperes, daperitius i de cabarets nocturns, dàpats amb xampany i de suites a grans hotels, prop del Danubi.
El cop destat del 18 de juliol el va sorprendre viatjant per Itàlia amb la seva amant més fidel, llegint Stendhal i Berenson. Per primera vegada, Joan Estelrich va veure com «totes les bases personals i col·lectives de la meva vida estan en greu perill». Aclaparat davant del temor duna agressió o un empresonament probables de retorn a Barcelona, acovardit davant de la notícia de la pèrdua del seu arxiu personal a la Fundació, Estelrich es va traslladar per uns dies a Perpinyà per interessar-se per la sort de la seva família, que estiuejava aquells dies a Blanes. Lentament, Estelrich va anar prenent consciència de la situació que, com a «català de dreta», segons les seves paraules, lesperava a Barcelona: «Segurament, amb la meva significació, els de la FAI mhaurien afusellat».
Va ser llavors, des de Ginebra, amb el permís de Cambó i una carta de recomanació del comte Hermann Keyserling, que Estelrich va decidir assistir al congrés del Pen Club Internacional, que shavia de celebrar a Buenos Aires aquella tardor, com a delegat català. Sol a bord del vaixell Augustus, Estelrich reflexionava sobre la necessitat dun nou humanisme, pensava turmentadament en el futur de Catalunya, «única pàtria meva», reafirmava el seu antimarxisme visceral i acabava declarant: «Jo visc la guerra civil dins meu». A lArgentina, mentre Catalunya es dessagnava, tot un món intel·lectual fet de luxes i atencions tornava a rodar. Estelrich hi va brillar, i va poder desplegar tota la seva egolatria sense miraments ni prevencions, despertant admiració i simpatia arreu, rebent tota mena dafalacs i delogis, convidant i essent convidat.
Cap altre escriptor català de la seva època devia arribar a tenir una agenda internacional de telèfons de la dimensió i de la qualitat de la seva. A mig congrés, un telegrama de Barcelona posava en dubte la representativitat dEstelrich. Però tot va continuarA Buenos Aires, Estelrich va retrobar Jules Romains («Fa disset anys que ens coneixem. [] Sempre mha estimat»), Georges Duhamel («En veurem el primer dia al hall del City, no dissimulà la seva alegria. [] Em presentava a tothom perquè no ignoressin que jo era algú important»), Jacques Maritain («És una de les belles amistats adquirides aquí»), Emil Ludwig («No li tenia gaire simpatia dençà que el vaig conèixer fa tres o quatre anys a Barcelona»), Marinetti («No em recordà de París. No em recordà tampoc de Barcelona quan, al Rotary, fa cosa de nou o deu anys, vaig improvisar, en italià, una resposta a un discurs seu i uns comentaris al seu futurisme»), Ungaretti («En el moment de jo anar-men, Ungaretti i jo ens abraçàrem i besàrem tendrament, com a bons germans») i, és clar, ladmiradíssim biògraf i novel·lista Stefan Zweig, acabat darribar del Brasil. Es van conèixer el primer dia darribar, presentats elogiosament per Emil Ludwig i, segons sembla, van simpatitzar de seguida. El 14 de setembre, Estelrich exposava al plenari del Congrés, davant de tots els delegats, el seu rapport. Zweig i Ludwig el van felicitar per escrit. Van posar-se a discutir, junts, sobre la qüestió del bon sauvage. Estelrich trobava que Zweig tenia «laire dun buròcrata provincial». Lautor de Fouché: Retrat dun home polític semportava les simpaties de tothom pel seu posat modest i serè. Estelrich va advertir Zweig de les edicions pirates en llengua castellana dels seus llibres que circulaven per tot Sud-amèrica. Al seu torn, Zweig va voler parlar diverses vegades amb Estelrich i un dia el va convidar a menjar un cocido criollo. Parlaren de la guerra dEspanya, de la cultura catalana («lengrescament de crear la cultura de tot un poble»), de Calderón i, sobretot, de Lope de Vega. Van discutir apassionadament sobre Calví i sobre Servet, sobre Erasme i, naturalment, sobre Joan Lluís Vives. Estelrich li havia dhaver tornat el convit amb una paella a un restaurant basc de la capital argentina. Però no va ser possible, o no hi va haver ocasió. Van convenir que sescriurien, que es retrobarien a Londres. No es van tornar a veure mai més. Quan va tornar a Europa, Estelrich es va posar a les ordres de Cambó, des de París. Aquesta vegada era per organitzar de manera decidida, sense dubtar mai, la propaganda del bàndol franquista durant la guerra dEspanya i dirigint la revista Occident. Zweig, com és sabut, va retornar a Londres però, desesperat davant del futur duna Europa que creia caiguda fatalment en mans del nazisme, havia de suïcidar-se, junt amb la seva dona, Lotte, el 22 de febrer de 1942 a Petròpolis, al Brasil. Les seves inoblidables «memòries dun europeu», titulades El món dahir, es van publicar lany 1944, pòstumament. Els dos personatges no podien ser més diferents, però amb la desaparició física de lun i labsorció en el remolí de la història de laltre, es pot ben dir que dos mons coincidents i divergents van acabar debolits per sempre més.
Totes les notes, observacions i descripcions daquest breu episodi de la biografia de Joan Estelrich (Felanitx, 1896-París, 1958) que acabem de reproduir provenen dels Dietaris que, a finals de lany 2012, es van publicar a leditorial Quaderns Crema, en una edició a cura del professor Manuel Jorba. Es tracta duna àmplia mostra dels esperats dietaris inèdits de lintel·lectual mallorquí, polític, promotor cultural i assagista. La publicació daquell volum, que contenia textos des de lany 1914 fins a 1949, va constituir un veritable esdeveniment cultural tant per als amants del gènere diarístic i memorialístic, que en són molts, com per a tots aquells lectors que sinteressaven per les turbulentes relacions entre els intel·lectuals, la cultura i la política catalanes, que encara en són més. Els dietaris contenen, com a mínim, tres nivells danàlisi i reflexió: el personal, amb el característic narcisisme de lautor, avui totalment passat de moda però que permet al lector una insospitada immersió en les dimensions ètiques i les contradiccions morals del personatge, amb freqüents observacions sobre si mateix i sobre les seves relacions amoroses i eròtiques; el professional, amb una profunda reflexió tant sobre les seves inquietuds filològiques i literàries com sobre la dimensió política de la seva activitat cultural, marcada pel catalanisme i per leuropeisme; i, finalment, un tercer nivell que abasta una part no negligible del llibre i que transcriu de manera deliberada els seus somnis, molt freqüents, sovint eròtics, però no només, i que obren al lector tot un món dangoixes, enveges, traumes, rivalitats i ambicions dun interès extraordinari. Daltra banda, les anotacions sobre lacte descriptura dels dietaris mereixerien per elles soles una detinguda anàlisi: «¿Escriure?, ¿treballar?, ¿fer-se un nom? ¿deixar uns llibres? Per què, si hom pot viure allà baix nodrint-se de la recança dun temps en què la bellesa fou realitat i presència!» (Madrid, 7 febrer 1940).
En una història dels intel·lectuals a Catalunya, del Modernisme a la guerra dEspanya, el nom dEstelrich tindria un paper prominent, al costat, per exemple, de Joan Maragall, dEugeni dOrs, de Gaziel, dAntoni Rovira i Virgili o de Josep Pla, per posar només uns noms. Home de confiança de Francesc Cambó, director de la Fundació Bernat Metge a partir de la seva creació, lany 1923, incansable activista cultural i polític, promotor i director de diaris i revistes, Estelrich desplega, al llarg dels seus dietaris, un impactant autoretrat dun singularíssim intel·lectual català de dimensió europea. Deixeble dEugeni dOrs (i, després, un dels probables i més malèvols actors de la seva defenestració, segons Joan Fuster), lector atent de Montaigne, de Leopardi i de Kierkegaard, Estelrich es va cartejar amb els més importants autors catalans, espanyols i europeus dels anys vint i trenta del segle passat.
Els dietaris publicats també constitueixen una immersió en la complexa mentalitat del catalanisme conservador dabans, durant i després de la guerra civil espanyola. Membre destacat de la Lliga, diputat a les Corts de Madrid per Girona als anys trenta, Estelrich va viure sempre immers en les seves innombrables contradiccions polítiques, culturals i lingüístiques, unes contradiccions que el van portar, finalment, al ben poc digne títol de ser lintel·lectual català que més va col·laborar amb el franquisme, al costat dEugeni dOrs, i a obtenir les més altes responsabilitats de la política cultural de la dictadura franquista com a representant dEspanya a la UNESCO a París. Lautor daquests dietaris que tant fascinen com provoquen repulsió al lector davui es mou ambiguament entre la fidelitat als seus principis i un desmesurat afany de glòria i poder que el condueix, gairebé fatalment, a trair-los. Vegem-ne només alguna frase: «Jo, com a català, he de desitjar el triomf del Govern i, com a espanyol, el dels sublevats», escriu, des de Barcelona, el 20 de juliol de 1936. Només deu dies després, anota, parlant de Francesc Cambó: «Tant ell com jo tenim la impressió que sha ensorrat el nostre país i que en tornar-hi, si hi tornem, només trobarem ruïnes» (30 de juliol de 1936). De vegades, ben poques vegades, sembla que Estelrich dubta: «A loficina de premsa sha rebut un exemplar del primer número de la Revista de Catalunya, que fan els emigrats catalans a França. Mha transtornat. En la llista dels col·laboradors, només hi manco jo. ¿Hauria destar amb ells?» (Madrid, 29 de gener de 1940). O aquesta altra confessió, més resignada: «Fa un any, el dia de la lliberació, tota Catalunya unànime estava per Franco i pel Moviment; era el moment per a emprendre una política de conciliació moral, dintegració espanyola. Després, han vingut les decepcions; tota Catalunya es sent, amb raó o sense, hostilitzada» (Madrid, 31 gener 1940).
Erudit, egòlatra, «vedette» intel·lectual, erotòman, sempre exageradament ambiciós, Estelrich bascula, fascinat per ell mateix, entre el mite de Don Juan i la figura de Faust. Alhora, però, també dispers, impúdic i extremadament frívol, Estelrich va viure al llarg de la seva vida en un món dominat pels valors de lepicureisme, fet dalta cultura i diplomàcia, de luxes, de salons literaris, dinnombrables relacions amoroses, de balls, de màscares i de miralls. És a dir, un veritable «món dahir» a la manera del que va descriure, amb molta més dimensió moral, el dissortat Stefan Zweig. Els dietaris dEstelrich, un document probablement únic en llengua catalana, constitueixen un dels millors retrats de lauge i el declivi de la cultura europea dentreguerres, sovint idealitzada, a través duna personalitat que, envoltada de projectes i ambicions, però també, al capdavall, de frustracions i dispersió, declarava: