Josep Maria de Sagarra li representava una certa dependència temàtica del passat modernista immediat potser pensant en Víctor Català, per tal com en El mal caçador, Rondalla desparvers i Dijous Sant «el fons és la mateixa cosa: una passió de faune exacerbat i groller» (25 abril 1919). Tanmateix, si Rondalla desparvers «com a obra teatral és molt deficient», Dijous Sant té «escenes a laiguafort, versos mascles, ben fets». Josep Millàs Raurell, que se li ha ofert per ser el seu «Eckermann», seria autor duna poesia immadura:
Reflexions sobre el llibre den Millàs: esquelet que li falta carn; la flonjor, la suavitat, la dolçor duna carn que cobreix lossatura; també la manca de domini del llenguatge propi per a lexpressió poètica; no hi ha artificiositat, ni sentit musical intern. Però fortitud molta. De sentiment el que sen diu sentiment escàs (12 juny 1919).
Consolida la seva amistat amb Francesc Pujols, «aquest home ironista per excel·lència», amb qui tracta «sovint algun tema dhistòria de la filosofia, com també amb el pobre Cristòfol Domènech», que és «un exaltat, un vertader estrabul·lat» (26 gener 1919). Lany anterior deixava constància de la lectura de Concepte general de la ciència catalana, «que esperava amb impaciència» i que troba «interessantíssim» (21 juliol 1918), particularment, pel que explica uns mesos després, per les pàgines dedicades a Eugeni dOrs:
LOrs, en sa filosofia (prescindint de moltíssimes altres aspectes fecundíssims), serà infructuós a Catalunya. En Pujols, ben altrament, està orientat dins la tradició catalana i podrà reeixir.21
També Josep Pla, col·laborador més esporàdic de La Revista, és una coneixença admirativa daquests anys. Amb ell i altres contertulians discuteixen «tots els problemes de lestètica, la moral i la política social i catalana» (26 abril 1919):
En Pla encara està ple de confusions (de la confusió en diem religió, nosaltres). No som valents fins que no hem arrencat de nosaltres la darrera fibra religiosa: Martí, Cambó, Pujols, etc. (3 maig 1919).
Alexandre de Riquer encarnaria lestètica del passat immediat, antítesi de lart predicat des de les plataformes noucentistes, perquè fa «cromos de Blanco y Negro, figures horribles; en els paisatges no hi ha sol, i si nhi ha no vibra; tons grisos, impressió total detestable» (16 abril 1918). En coherència amb aquesta valoració, lamenta que al Palau de la Música, «ple de filisteus» durant un concert, no hi hagués el Samsó corresponent, perquè «la música i larquitectura haurien tingut un jorn de joia» (17 febrer 1918). Els noucentistes, tanmateix, limitadament si més no als escriptors, no haurien assimilat el «classicisme» que pretenien, i relaciona directament «noucentisme» i «esnobisme»:
Els nois que es diuen noucentistes (molts dells almenys) demanen classicisme, seny, límit; res més impur, ni foll, ni obscur, ni boirós que llurs obres. El classicisme som poquíssims qui el sentim; jo un dels poquíssims (20 febrer 1918).
Moltes vegades lesnobisme daquests nois que es diuen noucentistes i volen ésser tan primmirats en el vestir, per exemple, no és més que una superficialitat daurada, que una manca de vera espiritualitat íntima (2 febrer 1918).
Esmentarà Josep M. Junoy, «leternal esnob» que «no veu que per a la nostra escola [mallorquina] de puritat i pulcritud, linimic no és precisament lOrs, ni la Lliga com a entitat influenciadora duna cultura, sinó precisament lesnobisme inquiet, desorientat i sec dels joves postsimbolistes o futuristes com el mateix Junoy» (9 març 1918). Entre el mes de gener i el de març, shavia ja referit a lesnobisme, que vinculava dalguna manera al Noucentisme, i, amb aquest motiu, a Foix (que alguna vegada, en el futur, es mostrarà «discret» però «encara insuportable»):
En Foix, el de laimant de tota novetat, no està exempt de talent, sent deler de gustar exquisideses, però és esnob de cap a peus; no hi ha serenitat a la seva ànima, ni gust depurat, ni sentiment estètic pregon. En Poal dóna lefecte de lhome constantment excitat, pateix de segur dalguna malaltia mental (7 gener 1918).
Cada dia mempipa més linsuportable esnobisme den Foix; aquest nois no discuteixen ni parlen; minformen mutualment de noms dautors joveníssims estrangers i títols de llibres. I amb això ja es creuen superiors a tothom. Al seu costat, lUnamuno, o lOrtega Gasset, o lAlcover o en Carner són uns ignorants estúpids. Un dia faré un tro i nels hi diré quatre de fresques! (7 febrer 1918).
Lo que me turba més dels esnobistes davui és la foscor de ses imatges i de son estil; jo vull escrits clars, transparents, que les idees es dibuixin tan clares com la silueta duna estàtua dins la llum de les illes nostres. No és sensibilitat lo daqueixos poetes a lhora; la més estranya sensibilitat és comprensible, sinó confusió conscient, que esdevé inconscient, hipersensibilitat, o cerebralisme malaltís (18 febrer 1918).
A Barcelona, freqüentava els concerts del Palau i dels Amics de la Música, en els quals pogué afegir als compositors ja coneguts daltres com Rameau, Haydn, Chopin, Frank i Debussy, i hi fou testimoni de les primeres estrenes en públic de Robert Gerhard:
Estrena de les cançons den Gerhard; les millors no són les que més arriben al públic; aquest, sobtat i fred de tot duna, ha reaccionat després. En Gerhard té emprament de músic i té serenitat, a vegades sabandona al romanticisme, però, i recorda als lieder alemanys; sap fer ús també duna joia simpàtica, ben de casta francesa. Es presenta ara amb gran virior; i malgrat son apassionament resta quasi clàssic (22 gener 1918).
La relació amb Josep Carner inclou temes i interessos literaris i professionals. El considera un poeta dalta qualitat que «ha donat sonoritats novelles a la llengua catalana» (10 maig 1918), les «belles finors» de Bella terra, bella gent (9 novembre 1918) del qual, «entre els lírics mundial», Shelley el més semblant (4 març 1918). En canvi, Estelrich no donava «cap valor a prosa literària, com la den Carner, dedicada a glosar lactualitat política» perquè «lestil poètic no escau al realisme polític» (7 gener 1918). Abordaren també la relació de catalans i mallorquins, els quals, segons Carner, si no es feien «copartíceps en la glòria de la resurrecció dun Estat novell, el català», shaurien de resignar «a ésser uns provincians de lEstat espanyol o castellà» (3 febrer 1918). També amb relació a Mallorca, Carner li parlava «de la fantasia» de fer-li dirigir un diari nacionalista promogut per Editorial Catalana (15 agost 1918).22 Fou un projecte real, exposat lany següent, el de la creació duna nova editorial, amb la participació directa de Rovira i Virgili, Bofill i Mates «i alguns altres»,23 per a la qual Estelrich buscaria, al seu moment, la complicitat dels mallorquins Cristòfol Magraner i Guillem Colom:
Lo que me turba més dels esnobistes davui és la foscor de ses imatges i de son estil; jo vull escrits clars, transparents, que les idees es dibuixin tan clares com la silueta duna estàtua dins la llum de les illes nostres. No és sensibilitat lo daqueixos poetes a lhora; la més estranya sensibilitat és comprensible, sinó confusió conscient, que esdevé inconscient, hipersensibilitat, o cerebralisme malaltís (18 febrer 1918).
A Barcelona, freqüentava els concerts del Palau i dels Amics de la Música, en els quals pogué afegir als compositors ja coneguts daltres com Rameau, Haydn, Chopin, Frank i Debussy, i hi fou testimoni de les primeres estrenes en públic de Robert Gerhard:
Estrena de les cançons den Gerhard; les millors no són les que més arriben al públic; aquest, sobtat i fred de tot duna, ha reaccionat després. En Gerhard té emprament de músic i té serenitat, a vegades sabandona al romanticisme, però, i recorda als lieder alemanys; sap fer ús també duna joia simpàtica, ben de casta francesa. Es presenta ara amb gran virior; i malgrat son apassionament resta quasi clàssic (22 gener 1918).
La relació amb Josep Carner inclou temes i interessos literaris i professionals. El considera un poeta dalta qualitat que «ha donat sonoritats novelles a la llengua catalana» (10 maig 1918), les «belles finors» de Bella terra, bella gent (9 novembre 1918) del qual, «entre els lírics mundial», Shelley el més semblant (4 març 1918). En canvi, Estelrich no donava «cap valor a prosa literària, com la den Carner, dedicada a glosar lactualitat política» perquè «lestil poètic no escau al realisme polític» (7 gener 1918). Abordaren també la relació de catalans i mallorquins, els quals, segons Carner, si no es feien «copartíceps en la glòria de la resurrecció dun Estat novell, el català», shaurien de resignar «a ésser uns provincians de lEstat espanyol o castellà» (3 febrer 1918). També amb relació a Mallorca, Carner li parlava «de la fantasia» de fer-li dirigir un diari nacionalista promogut per Editorial Catalana (15 agost 1918).22 Fou un projecte real, exposat lany següent, el de la creació duna nova editorial, amb la participació directa de Rovira i Virgili, Bofill i Mates «i alguns altres»,23 per a la qual Estelrich buscaria, al seu moment, la complicitat dels mallorquins Cristòfol Magraner i Guillem Colom:
Conversa llarga i important amb en Carner. Mha exposat el projecte duna societat descriptors catalans perquè lin donés opinió i després un altre projecte de formació duna casa editorial de potència, en la qual jo hi tindria part directiva. Això minteressa moltíssim; només així veig la possibilitat de guanyar diners que em calen i atendre ensems a les meves aspiracions espirituals (27 març 1919).
Shi referiria encara alguna vegada, malgrat que considera que Carner «no és gaire de fiar a causa del seu caràcter vel·leïtós», tot remarcant que leditorial li fóra per a ell «una gran solució econòmica» (23 juliol 1919).
Primera relació amb Francesc Cambó i el seu entorn
Va ser Josep Carner qui, segurament lany 1916, suggerí a Francesc Cambó de fer venir Joan Estelrich a Barcelona, però va ser Gustau Gili qui, ja passat lestiu de 1917, el féu entrar a la seva empresa editorial i a la Cambra del Llibre,24 li proporcionà els recursos per alliberar-lo del servei militar, que havia hagut danar a complir a Mallorca quan ja era a Barcelona, amb el fi destalviar-li el «tedio de las interminables horas del servicio militar» i de tornar-li a ell «el colaborador inteligente y dúctil al que me había ya acostumbrado».25