Joan Alcover, el nostre primer líric, era primer un raïm sucós; esdevingué llavors una pansa; ara, dençà que fa interpretacions bíbliques, és una sarment dura i rígida (4 març 1918).
En lordre polític, i per a Cambó, segons confidències de Joan Sureda i Elvir Sans, Alcover «és una relíquia que només lhem de treure els dies de professó gran»; Estelrich en seria lalternativa perquè «té vertader talent polític», si no fos que «pateix una equivocació; fa catalanisme més tost que mallorquinisme» (22 març 1918).
Tractà més esporàdicament Miquel dels Sants Oliver, concretament amb motiu de la preparació si més no del volum tercer dHojas del sábado, el febrer de 1919. El dia 2 daquest mes, anotava, escandalitzat o sorprès, que Oliver «parla en castellà en família!».
Dels literats i polítics de Mallorca del seu entorn generacional, destaca el relleu reconegut a Gabriel Alomar, i fa referència amb regularitat, entre altres, a Rafel Ramis (amb qui manté la correspondència més abundosa), Guillem, Bartomeu i Miquel Fortesa, Llorenç Riber («aquest capellà sensual que espipella onsevulla (Mistral, DAnnunzio, Virgili», 29-4-1918), Josep i Joan Sureda, Elvir Sans, «president de la Joventut Lliberal i nacionalista convençut» (22 març 1918) i Bartomeu i Miquel Ferrà, amb el qual hi ha una soterrada rivalitat en la cerca dascendent sobre els coetanis:
En Miquel Ferrà és insuportable; amb rectitud dintenció, sens dubte, vol imposar entre nosaltres el seu cacicatge de director artístic i espiritual. Ens hem aplegat per a tractar de fer una campanya contra labsurd tallament de pinars, olivererars i xiprers que es fa a Mallorca; ara han estat tallats els xiprers del Calvari del meu poble, Felanitx; els meus paisans són una gent bàrbara zótica, vil. En la reunió, en Ferrà sha despenjat contra la Lliga, contra lOrs, contra López-Picó, contra els literats joves de Catalunya, contra lInstitut, etc., etc. Hem discutit una mica, però molesten els gestes dictatorials den Ferrà; sempre farà rialles un capità general que comandi, per tot exèrcit, cinc soldats, indisciplinats, tot lo més (27 febrer 1918).
En Miquel Ferrà és insuportable; amb rectitud dintenció, sens dubte, vol imposar entre nosaltres el seu cacicatge de director artístic i espiritual. Ens hem aplegat per a tractar de fer una campanya contra labsurd tallament de pinars, olivererars i xiprers que es fa a Mallorca; ara han estat tallats els xiprers del Calvari del meu poble, Felanitx; els meus paisans són una gent bàrbara zótica, vil. En la reunió, en Ferrà sha despenjat contra la Lliga, contra lOrs, contra López-Picó, contra els literats joves de Catalunya, contra lInstitut, etc., etc. Hem discutit una mica, però molesten els gestes dictatorials den Ferrà; sempre farà rialles un capità general que comandi, per tot exèrcit, cinc soldats, indisciplinats, tot lo més (27 febrer 1918).
En el context de linterès dEstelrich per lestudi de diversos aspectes del judaisme,13 és de destacar aquesta mostra de manifesta i irònica desafecció envers els xuetes:
He anat a passetjar per Bellver amb en Bartomeu Fortesa. Lhe anat a buscar a casa duna tia seva que feia festa (sant Josep); ma entrada en aquella casa ha estat com si amollessin un moix dins un galliner. Consternació de prompte; després shan anat refent i pertot eixien xuetons, xuetonets, xuetes, xuetonetes; tots molt milocos i servils. En Tomeu, que té lapariència de molta salut i pateix neurastènia, mha recitat algunes de ses poesies en broma; té una gran facultat: la dagafar la part còmica i especial de la seva gent (10 març 1918).
A aquestes amistats i coneixences, cal afegir-hi les de persones laterals o molt al marge de lacció política i la cultural públiques, especialment el matrimoni Antoni Pol i Caterina Escales, que van contribuir a la constant afició a la música de Joan Estelrich a través de les «vetllades íntimes» que organitzaven a Son Muntaner i en què es tocaven al piano «les peces predilectes de Beethoven, Rachmaninov, Schumann, Schubert i Mendelshon» (11 març 1918).
El grup de La Revista i lentorn noucentista i culturalista
Són abundosos els apunts referits a les qualitats literàries o artístiques dautors i obres concretes, alguns esbossos de retrats literaris i algunes reflexions més generals sobre tendències i moviments literaris dactualitat, i del paper principal que, en el nacionalisme modern ha de tenir «lestament dels literats i artistes», que són els que han de «donar una jerarquia a Catalunya»,14 dacord amb el que exposava devers abril-maig 1920, no comptant ja amb Eugeni dOrs:
Últimament, per causa dun sorollós fracàs personalíssim, conseqüència fatal duna morbosa incapacitat de col·laboració desinteressada en obres de cultura nacional, algú volia marcar antagonismes irreductibles entre la intel·ligència i la política, entre lhome desperit i lhome dacció que treballen per Catalunya. ¿Qui, dels intel·lectuals catalans, no és polític, i qui, dels polítics del catalanisme, no és un intel·lectual, un puríssim home desperit, a voltes? Donada la transcendental representació del nacionalisme, que condensa a casa nostra tots els ideals de cultura de lànima, de civilització, destètica, de progrés social, la intervenció de lartista i lhome de lletres en la lluita política ha estat acte supremament definidor, com si per aquest acte lintel·lectual prengués posició, ferma i significada, davant la vida [].
Tractem, a la fi, dassignar un rang, una jerarquia al nostre poble. A Itàlia i França, això fou obra de laristocràcia nobiliària; al països septentrionals, obra de professors; aquí, per mercè especial dels déus hel·lènics, sembla que haurà désser obra de literats i artistes. Si no ho fessin talment, abandonarien Catalunya a la furor dels odis econòmics i a la migrada ideologia que departeix un poble, brutalment, en patrons i obrers.15
Cap al final de 1918, reconeixia que a Barcelona havia estat acollit «amb cordialitat» pels elements de La Veu de Catalunya, en què havia començat a col·laborar el 1916. Va col·laborar també de seguida a La Revista amb un primer article sobre «lacció del nacionalisme a Mallorca» i tingué relació continuada molt especialment amb Josep Maria López Picó i Joaquim Folguera, «el més càustic i penetrant i discret i altament irònic de tots els de La Revista» (23 febrer 1919). Tots tres signarien un «Informe de la ponència nomenada per la Comissió Editorial Pedagògica [de lAssociació Protectora de lEnsenyança Catalana], a lobjecte destudiar la creació dun organisme propulsor del llibre català» (14 desembre 1918). López-Picó era considerat un escriptor més limitat que no pas Folguera, perquè aquell «és poeta; no és, doncs, analitzador; és, conseqüentment, un crític literari detestable» (7 gener 1918); i encara el seu concepte de poesia ratllaria labsurd en considerar-la gairebé una «normalitat fisiològica, ordinària i permanent: una mena de secreció deia jo com la suor de lestiu i lorí en tots temps» (29 març 1919). Per a Estelrich, «poesia és expressió (de sentiments o idees o fins conceptes superficials o pregons), però res més que expressió» (26 abril 1919), i per això, «els poetes que cerquen profunditat són ximples, curts de gambals». El Poema espars, que va llegir amb atenció i que troba massa influït per López-Picó («sou quasi tot dEn López-Picó; en la tècnica, sobretot»), pateix de «manca dinspiració; massa cerebralisme», però és també lobra dun poeta «que posseeix lart de fixar un frisson i donar un caràcter dintensitat i deternitat a ço que ell sap efímer i superficial» (11 abril 1918), i que va ser objecte dun comentari sincer enviat a lautor i reproduït al dietari:
[] lhome qui comença a llegir un llibre amb lencarcarament espiritual del crític de professió no sent ni semociona, i jo, en tota poesia, no hi sé buscar els estils ni les escoles, ni res de tot això, sinó lemoció estètica tan sols. Lestructura dels versos impecable; shi veu lartífex; en tot el llibre només he trobat un vers desplaent. Sentiments: Serenitat: una serenitat que, per estones, sacosta a la fredor. Solitud; una solitud leopardiana. Castedat; una castedat leopardiana també (vull dir això no ho pos a la carta castedat dimpotent)16 []. Posseïu linstant; vet aquí la vostra més excelsa característica. Ço fugitiu i divers esdevé, en vós, estàtic i infinit. La vostra sensibilitat és moderníssima; cerebralisme; tranquil·litat esfereïdora davant la Mort. Per damunt de tot, un to moral delegia pura [] (31 març 1918).
Poc després, en rebé una «llarga i afectuosa carta», en la qual «intenta explicar-me els versos que jo li deia que no entenia; en part, mels ha fet entendre» (13 abril 1918).
Dins i fora del cercle de La Revista, conegué i tractà molts altres escriptors i artistes, entre els quals Joan Arús, «ànima càndida, caràcter afectuós, físic feble, molt feble, gairebé tant com el dEn Riba, però sense lanimació desguard dEn Riba» (24 juliol 1918);17 de «temperament poètic, glosa i amplifica els temes senzills que tracta, escassa cultura, tracte immillorable, bondat» (25 juliol 1918).18 Carles Riba era, amb Josep Farran i Mayoral, una de «les persones de la Catalunya novella més ben farcits de cultura vasta i multiforme» (20 abril 1918), i, per això, capacitat per qualificar-lo d«home insuficientment preparat» (3 agost 1918). Mai no hi arribà a haver entre ells una relació confiada i cordial més enllà del que era estrictament necessari en làmbit professional de la Fundació Bernat Metge, i cadascun dells es referí en privat a laltre més aviat amb reticència i fredor.19
[Poal] té aquella cordialitat que manca als companys de La Revista; són mesquins i superficials aquesta gent; són audaciosos; parlen de lestil dunes obres sense entendre la llengua en què estan escrites; desconeixen els esperits més selectes de la literatura mundial però somplen la boca dels darrers joveníssims poetes italians o francesos. Quina estretor dhoritzons i quina petulància; tenen un cert aire de decadent de veritat; els entusiasma la freda aparatositat, la sensibilitat morbosa, el neocristianisme dels moderníssims autors francesos (16 febrer 1918).
Em trobo aquí entre els literats, especialment els de La Revista, Picó, Riba, etc., com en un terrèn desconegut, en un ambient impropi pel meu caràcter; i totes mes facultats hi semblen somortes o encongides; i no em considero capaç de fer res excel·lent, com si en poc temps hagués caigut en la impotència espiritual o intel·lectual, sense fe en cap cosa, sense estímuls, sense ambicions. La fredor i acidesa daqueixa gent és capaç de gelar el més xardorós entusiasme (23 juliol 1918).