Quatre contes. A vint-i-cinc centaus. El primer dòlar que vaig guanyar com a escriptor.
9
Vam anar a viure a Stratford, Connecticut. Jo ja feia segon i estava bojament enamorat duna adolescent preciosa que vivia al costat de casa. De dia ni em mirava, però de nit, quan estava al llit i madormia, sempre ens escapàvem del món cruel de la realitat. La meva nova professora era la senyora Taylor, una dona simpàtica amb uns cabells grisos com lElsa Lanchester de La nòvia de Frankenstein i els ulls sortits.
Sempre que parlo amb la senyora Taylor tinc ganes daguantar-li els ulls perquè no li caiguin deia la meva mare.
El nostre nou pis, un altre tercer, era a West Broad Street. A una cantonada baixant el turó, no gaire lluny de Teddys Market i a laltra banda de Burrets Bulding Materials; hi havia un solar enorme i assilvestrat amb un abocador en una punta i una via de tren que el travessava. Aquest és un dels llocs recurrents de la meva imaginació: apareix una i altra vegada als meus llibres, amb noms diferents. Els nanos de It en deien «els Barrens», nosaltres en dèiem «la jungla». En Dave i jo la vam explorar per primera vegada poc després dinstal·lar-nos a la ciutat. Era lestiu. Feia calor. Era genial. Ens havíem endinsat en els misteris verds daquella nova atracció fantàstica quan em van agafar ganes de cagar.
Dave vaig dir, anem a casa, que haig dempènyer!
Així havíem batejat aquella activitat.
En David no en volia saber res.
Fes-ho darrere un arbre va dir.
Estàvem a mitja hora de casa i no tenia cap mena dintenció de perdre un lapse de temps tan preciós perquè el seu germà petit sestigués cagant.
No puc! vaig dir, horripilat per la idea. No podré eixugar-me!
Esclar que sí va dir en Dave. Fes servir la fullaraca. Així ho feien els cowboys i els indis.
Segurament ja era massa tard per tornar a casa, tenia la impressió que no em quedava altre remei. A més a més, estava encantat amb la idea de cagar com un cowboy. Vaig ficar-me a la pell de Hopalong Cassidy, ajupit en la bardissa amb la pistola a la mà, no fos cas que menxampessin despistat en un moment tan íntim. Vaig fer el que havia de fer, i em vaig netejar com el meu germà gran mhavia dit, eixugant-me bé el cul amb grapats de fulles verdes i brillants. Eren ortigues.
Al cap de dos dies, estava vermell com un tomàquet, de la part de darrere dels genolls als omòplats. El penis es va salvar però els collons sem van tornar semàfors. Em feia la impressió que la picor del cul marribava al costellam. Però el pitjor era la mà amb què mhavia eixugat: es va inflar com la de Mickey Mouse quan lànec Donald lhi esclafa amb un martell i em van sortir unes butllofes gegantines allà on es fregaven els dits. Quan van rebentar, van deixar unes clapes de carn rosada i crua. Vaig passar-me sis setmanes fent banys calents de midó, deprimit, sentint-me humiliat i estúpid, escoltant com reien la meva mare i el meu germà, a lhabitació del costat, amb la ràdio engegada i jugant a cartes.
10
En Dave era un germà collonut, però massa llest per tenir deu anys. El seu caparró sempre lincitava a fer-ne de lalçada dun campanar i en algun moment segurament després de lepisodi amb el cul i les ortigues es va adonar que era fàcil que el seu germanet Stevie el secundés quan es tractava de malvestats. En Dave no era un delator ni un covard i mai no em va demanar que em carregués la culpa de les seves trapelleries sonades, però en diverses ocasions sí que li va semblar que lhavíem de compartir. Així va ser, crec, que ens va caure el pèl quan en Dave va construir una presa al riu que travessava la jungla i va inundar la part baixa de West Broad Street. Això de compartir les culpes també explica que compartíssim el risc de morir quan vam fer el seu treball de ciències potencialment mortal.
Devia ser el 1958. Jo anava a la Center Grammar School i en Dave a Stratford Junior High. La mare treballava a la bugaderia de Stratford i era lúnica blanca entre les que planxaven. Això és el que feia, planxar, mentre en Dave construïa el seu treball per a la Mostra de Ciències. El meu germà gran no era dels que sacontentaven a esbossar diagrames de granotes o a fabricar «La casa del futur» amb peces de plàstic i cilindres de cartró de paper de vàter: en Dave volia la lluna. Aquell any, el seu projecte era «El Súper-Electro-Imant den Dave». El meu germà tenia una gran afició per tot el que fos «súper» i per tot el que dugués el seu nom; aquesta afició va culminar amb la revista Daves Rag, que comentaré més endavant.
La primera temptativa de construir el Súper-Electro-Imant no va ser gaire súper; de fet, podria no haver funcionat, però no nestic segur. Ho va treure dun llibre, no sho va inventar, això sí. La idea era aquesta: imantaves un clau gran amb un imant normal. La càrrega magnètica donada al clau seria dèbil, segons el llibre, però nhi hauria prou per atraure unes quantes llimadures de ferro. Després de provar això, se suposava que havies denrotllar el clau amb fil de coure i unir les puntes del fil als pols duna bateria. Segons el llibre, lelectricitat augmentaria el magnetisme i satraurien més llimadures de ferro.
Però en Dave no es conformava a arreplegar un grapat ridícul de llimadures de ferro: ell volia arrossegar Buicks, vagons de tren i fins i tot avions de càrrega. En Dave volia capgirar-ho tot i treure el món de la seva òrbita.
Bum! Súper!
Cadascun tenia un paper en la creació del Súper-Electro-Imant: en Dave sencarregava de construir-lo, jo de provar-lo.
La nova versió den Dave de lexperiment canviava la bateria humil (que ell deia que segurament ja estava descarregada quan la vam comprar al magatzem) per lendoll de la paret. En Dave va tallar el cable duna làmpara vella que algú havia deixat a la vorera al costat de les escombraries, va pelar-lo fins a lendoll i va enrotllar-lo al clau. Aleshores, assegut al terra de la cuina del nostre pis de West Broad Street, em va oferir el Súper-Electro-Imant i em va demanar que complís la meva part i lendollés.
Jo vaig dubtar almenys que consti en acta, això però al final lentusiasme boig den Dave era massa irresistible. El vaig endollar. No hi va haver cap magnetisme visible, però laparell va fer saltar tots els llums i electrodomèstics de casa, tots els llums i electrodomèstics de ledifici i tots els llums i electrodomèstics de ledifici del costat (on la meva enamorada vivia a la planta baixa). Alguna cosa va explotar al transformador del carrer i va venir la policia. En Dave i jo ens vam passar una hora terrible mirant des de la finestra del dormitori de la mare, lúnic que donava al carrer (tota la resta tenien una vista magnífica del pati del darrere, pelat i ple de cagarros de lúnic ésser viu que hi corria, un gos sarnós que es deia Roop-Roop). Quan va haver marxat la policia, va arribar una camioneta de tècnics. Un home amb unes sabates de claus va enfilar-se al pal delectricitat que hi havia entre els dos edificis per inspeccionar el transformador. En altres circumstàncies, això ens hauria captivat del tot, però no aquell dia. Aquell dia només podíem pensar que la mare arribaria i ens enviaria al reformatori. Finalment, la llum va tornar i la camioneta sen va anar. No ens havien enxampat i havíem sobreviscut. En Dave va decidir que era millor construir un Súper-Planador en comptes dun Súper-Electro-Imant com a treball de ciència. A mi em tocaria fer el primer vol. Quina emoció, oi?
11
Vaig néixer el 1947 i no vam tenir televisió fins al 1958. El primer que recordo que hi vaig veure va ser Robot Monster, una pel·lícula que protagonitzava un home vestit de mico amb una peixera al cap es deia Ro-Man que corria amunt i avall intentant matar els últims supervivents duna guerra nuclear. Em va semblar que era una bona mostra dalta cultura.
També vaig veure Highway Patrol, amb Broderick Crawford com a intrèpid Dan Matthews i One Step Beyond, presentat per John Newland, lhome amb la mirada més terrorífica de la història. També passaven Cheyenne i Sea Hunt, Your Hit Parade i Annie Oakley. Sortia Tommy Rettig interpretant el primer millor amic dels molts que va tenir Lassie, Jock Mahoney fent The Range Rider i Andy Devine cridant «Esperam, Wild Bill!» amb aquella estranya veu aguda que tenia. Era tot un món daventures en diferit, en blanc i negre, pantalla de catorze polzades i anuncis duna sèrie de marques que encara em semblen pura poesia. A mi magradava tot.
Però la televisió va arribar relativament tard a cals King, i me nalegro. Jo soc, si thi pares a pensar, membre dun club força selecte: el de lúltima generació de novel·listes nord-americans que van aprendre a llegir i escriure abans dempassar-se la seva ració diària de porqueria audiovisual. Potser això no és important. Daltra banda, quan comences a escriure, pots fer coses pitjors que pelar el cable de la televisió, enrotllar-lo a un clau i tornar a ficar-lo a lendoll. A veure què explota i fins a on. Res, idees meves.
12
A finals dels anys cinquanta, un agent literari i col·leccionista compulsiu de tot el que tingués a veure amb la ciència ficció, Forrest J. Ackerman, va canviar les vides de milers de nanos jo nera un quan va començar a publicar una revista que es deia Famous Monsters of Filmland. Si li pregunteu sobre aquesta revista a qualsevol persona que en els últims trenta anys hagi tingut alguna relació amb el món del fantàstic, del terror o de la ciència-ficció, segur que riurà, li brillaran els ulls i li vindrà una riuada de records feliços: quasi hi posaria la mà al foc.
Cap a lany 1960, en Forry (que de vegades es deia a si mateix Ackermonster) va treure Spacemen, una revista efímera però interessant de pel·lícules de ciènciaficció. El 1960, vaig enviar un conte a Spacemen. Era, si no recordo malament, el primer conte que enviava per publicar. No en recordo el títol, però encara estava en la meva fase Ro-Man i aquest conte en particular segur que era deutor del mico assassí amb la peixera al cap.
No mel van acceptar, però en Forry el va guardar (en Forry ho guarda tot, com pot corroborar qualsevol persona que hagi visitat casa seva, lAckermansió). Uns vint anys més tard, estava signant autògrafs en una llibreria de Los Angeles i en Forry va aparèixer a la cua amb el meu conte, redactat a un espai amb la màquina descriure Royal que em va regalar la mare per Nadal quan tenia onze anys, una màquina perduda feia temps. Volia que lhi signés, i probablement ho vaig fer, encara que la trobada va ser tan surrealista que no nestic del tot segur. I que després et parlin de fantasmes. Déu-nhi-doret.
13
El primer conte que em van publicar va sortir a una revista de terror que feia Mike Garrett a Birmingham, Alabama (encara és viu i continua editant). Mel va publicar amb el títol In a Half-World of Terror, però encara crec que el meu títol era molt millor: I Was a Teen-Age Grave-robber («Dadolescent robava tombes»). Súper! Bum!
14
La meva primera idea original per a un conte (crec que de la primera sempre ten recordes) em va venir a finals dels vuit anys del mandat benèvol dEisenhower. Estava assegut a la taula de la cuina de casa nostra a Durham, Maine, mirant com la mare enganxava segells verds en un àlbum (eren els S&H Green Stamps, venien amb certs productes i es podien canviar per premis; per a més anècdotes pintoresques sobre aquests segells, llegiu The Liars Club.) La nostra petita troica familiar shavia traslladat altre cop a Maine perquè la mare pogués cuidar els seus pares al declivi de les seves vides. La iaia devia tenir vuitanta anys i era obesa, hipertensa i quasi cega. Lavi en tenia vuitanta-dos, era esprimatxat, sorrut i propens a certs atacs onomatopeics que només podia entendre la mare. Ella li deia «Fazza».
Les germanes de la mare li havien aconseguit aquesta feina, potser pensaven que així matarien dos pardals dun tret: els avis vellets serien cuidats en un entorn acollidor per una filla afectuosa i el problema insidiós de la Ruth quedaria resolt. Ja no estaria més a la deriva cuidant dos fills com podia mentre transitava sense rumb entre Wisconsin i Connecticut, fent galetes a les cinc de la matinada o planxant llençols en una bugaderia on les temperatures, a lestiu, pujaven fins als 43º i lamo, de juliol a finals de setembre, repartia pastilles de sal cada dia a la una i a les tres del migdia.
A mi em sembla que odiava la seva nova feina. En el seu intent per ajudar-la, les seves germanes van convertir la nostra mare autosuficient, divertida i una mica sonada en una parcera condemnada a una existència sense diners a la butxaca. El que li pagaven cada mes gairebé només arribava per al menjar. Ens enviaven caixes de roba. Cap al final de lestiu, loncle Clayt i la tia Ella (que no eren, crec, parents de veritat) ens duien piles de conserves. La casa on vivíem pertanyia a la tia Ethelyn i loncle Oren. Un cop shi va instal·lar, la mare va quedar-hi atrapada. Quan van morir els seus pares, va trobar feina i va viure en aquella casa fins que el càncer se la va endur. Quan va sortir de Durham per darrer cop (en David i la seva dona Linda la van cuidar les últimes setmanes de la malaltia), em fa lefecte que ja no tenia més ganes de viure.
15
Val més que aclareixi una cosa important ara mateix: no hi ha cap Dipòsit dIdees, cap Central de Relats, cap Illa dels Best-Sellers Enterrats. Sembla que les bones històries surten, literalment, del no-res, que et cauen del cel: dues idees que no tenen res a veure es troben i tot duna neix alguna cosa nova sota el sol. La feina de lescriptor no és trobar aquestes idees sinó saber-les reconèixer quan apareixen.
El dia que aquesta idea en concret la primera realment bona em va caure del cel, la mare va comentar que li calien sis àlbums de segells més per poder-li regalar la làmpara que volia, per Nadal, a la seva germana Molly, i que no sabia si arribaria a temps.
Suposo que llavors li hauré de regalar pel seu aniversari va dir. Aquest cony de segells semblen una muntanya fins que els enganxes a làlbum.
Es va fer la guerxa i va treurem la llengua. La tenia verda dels segells. Vaig pensar que seria collonut si poguessis fer aquell coi de segells al soterrani de casa i en aquell precís instant va néixer el conte Happy Stamps. La idea de falsificar segells i la imatge de la llengua verda de la mare el van crear en aquell moment.
Lheroi de la meva història era el típic desgraciat, un tal Roger que havia estat a la presó dues vegades per falsificar diners: si lenxampaven per tercera vegada, ja seria un desastre com una casa. En comptes de diners, va començar a falsificar «Happy Stamps», fins que va descobrir que el disseny dels segells era tan absurdament senzill que en realitat no els estava falsificant sinó que estava fabricant grans quantitats de segells autèntics. En una escena divertida segurament la primera escena que vaig escriure amb una mica dofici, en Roger és al menjador amb la seva vella mare, fent volar coloms davant dun catàleg de «Happy Stamps» mentre la impremta, al soterrani, escup un feix de segells rere laltre.