Suposo que llavors li hauré de regalar pel seu aniversari va dir. Aquest cony de segells semblen una muntanya fins que els enganxes a làlbum.
Es va fer la guerxa i va treurem la llengua. La tenia verda dels segells. Vaig pensar que seria collonut si poguessis fer aquell coi de segells al soterrani de casa i en aquell precís instant va néixer el conte Happy Stamps. La idea de falsificar segells i la imatge de la llengua verda de la mare el van crear en aquell moment.
Lheroi de la meva història era el típic desgraciat, un tal Roger que havia estat a la presó dues vegades per falsificar diners: si lenxampaven per tercera vegada, ja seria un desastre com una casa. En comptes de diners, va començar a falsificar «Happy Stamps», fins que va descobrir que el disseny dels segells era tan absurdament senzill que en realitat no els estava falsificant sinó que estava fabricant grans quantitats de segells autèntics. En una escena divertida segurament la primera escena que vaig escriure amb una mica dofici, en Roger és al menjador amb la seva vella mare, fent volar coloms davant dun catàleg de «Happy Stamps» mentre la impremta, al soterrani, escup un feix de segells rere laltre.
Déu meu! diu la mare. Segons la lletra petita, amb «Happy Stamps» es pot aconseguir el que vulguis, Roger. Només els has de dir què vols i ells et diuen quants àlbums fan falta. Potser per sis o set milions dàlbums podríem tenir una caseta als afores!
En Roger acaba descobrint que, tot i que els segells són perfectes, la pega és dolenta. Si els llepes i els enganxes, cap problema, però si fas servir un humidificador industrial, els segells, que són roses, es tornen blaus. Al final del conte, en Roger és al soterrani, davant del mirall. Al darrere, a la taula, hi ha uns noranta àlbums de «Happy Stamps», amb els segells enganxats amb saliva. Els llavis del nostre heroi són rosa. Treu la llengua: encara és més rosa. Fins i tot les dents se li estan tenyint de rosa. La mare el crida des de dalt i molt contenta li explica que acaba de parlar per telèfon amb la Central Nacional de Bescanvi de Segells de Terre Haute i la senyora li havia dit que per uns 11.600.000 àlbums li podrien oferir una casa destil Tudor a Weston.
Que bé, mare diu en Roger.
Es torna a mirar un moment al mirall, amb els llavis rosa i els ulls desesperats i sen va altre cop, lentament, cap a la taula. Darrere seu hi ha bilions de «Happy Stamps» entaforats en caixes de magatzem. A poc a poc, el nostre heroi obre un nou àlbum i comença a llepar segells i a enganxar-los. Només em queden 11.590.000 àlbums, pensa al final del conte, perquè la mare tingui la seva casa Tudor.
La història tenia els seus punts febles (el pitjor, probablement, que en Roger no canviï de pega) però era simpàtica, força original i sabia que hi havia algun tros força ben escrit. Després de passar lestona estudiant el mercat amb el meu Writers Digest fet pols, vaig enviar Happy Stamps a lAlfred Hitchcocks Mystery Magazine. Mel van tornar al cap de tres setmanes amb una nota estàndard de rebuig, on hi havia linconfusible perfil dAlfred Hitchcock en tinta vermella i em desitjaven sort amb el meu conte. A baix hi havia un missatge a mà i sense firmar, lúnica resposta personal que vaig rebre de lAHMM després de vuit anys denviaments periòdics. «No grapi els originals», deia la postdata. «La manera correcta denviar un original és ajuntant els fulls amb un clip». Em va semblar un consell fred però de certa utilitat. Mai més he tornat a grapar un original.
16
La meva habitació de la casa de Durham era al pis de dalt, que tenia per sostre els ràfecs del taulat. De nit, al llit encaixat sota un dels ràfecs si mincorporava tot duna em fotia un bon nyanyo, llegia amb una làmpara flexible que feia una ombra molt divertida al sostre, com de boa constrictora. Algunes nits hi havia tant silenci que només se sentia el murmuri de la caldera i les corredisses de les rates per les golfes; daltres, la meva àvia es passava una hora, cap a mitjanit, cridant perquè algú anés a veure si en Dick tenia menjar. En Dick, un cavall que havia tingut quan era professora, feia quaranta anys que era mort. Jo tenia un escriptori a laltra banda de lhabitació, sota laltre ràfec, amb la meva vella màquina descriure Royal i uns cent llibres de butxaca, quasi tots de ciènciaficció, contra el sòcol. Sobre la calaixera hi tenia una Bíblia que havia guanyat recitant versos de memòria a la Congregació Juvenil Metodista i un tocadiscos Webcor automàtic amb un plat de vellut verd. Hi posava els meus discos, gairebé tots singles de Elvis, Chuck Berry, Freddy Cannon i Fats Domino. Mencantava en Fats; sabia fer rocknroll i es veia que sho passava bé.
Quan vaig rebre la nota de rebuig de lAHMM, vaig clavar un clau a la paret, damunt del Webcor, vaig escriure Happy Stamps al sobre i el vaig penjar al clau. Aleshores vaig seure al llit i vaig escoltar «Im ready» de Fats Domino. La veritat és que estava prou content. Quan encara ets massa jove per afaitar-te, loptimisme és una resposta perfectament legítima al fracàs.
Quan vaig fer catorze anys (i mafaitava dues vegades a la setmana, calgués o no), el clau de la paret ja no podia aguantar el pes dels sobres de rebuig que hi havia acumulat. El vaig canviar per un de més llarg i vaig seguir escrivint. Quan vaig fer setze anys, vaig començar a rebre notes de rebuig amb comentaris a mà una mica més encoratjadors que el consell de no grapar i fer servir clips. El primer daquells comentaris esperançadors era de lAlgis Budrys, que llavors editava Fantasy and Science Fiction, que es va llegir un conte meu titulat La nit del tigre (inspirat en, crec, un episodi dEl fugitiu en el qual el doctor Richard Kimble treballava en un zoo o en un circ netejant gàbies) i va escriurem: «El conte és bo. No encaixa en la nostra línia editorial, però és bo. Té talent. Segueixi-ho provant».
Aquelles quatre frases breus, gargotejades amb una ploma que tacava molt, van alegrar lhivern trist dels meus setze anys. Al cap de deu anys, més o menys, després dhaver venut un parell de novel·les, vaig trobar La nit del tigre en una caixa de vells originals i vaig pensar que seguia sent un conte prou digne, encara que es notava que lhavia escrit un principiant. El vaig reescriure i dun rampell el vaig enviar a F&SF. Aquella vegada sí que el van acceptar. Vaig aprendre que, un cop has tingut una mica dèxit, les revistes ja no fan servir tan automàticament lexpressió «No encaixa en la nostra línia editorial».
17
Encara que era un any més jove que els seus companys de classe, el meu germà gran savorria a linstitut. En part, devia ser per les seves capacitats intel·lectuals tenia un coeficient entre 150 i 160, però jo crec que més aviat era perquè no parava quiet. Per a en Dave, linstitut no era prou súper, no hi havia explosions ni deliri, no era divertit. Ho va solucionar, almenys temporalment, inventant-se una revista que va batejar com a Daves Rag, una cosa així com «el fanzine den Dave».
La redacció era una taula als confins del nostre soterrani infestat daranyes que corrien pel fang i les parets de pedra. Estava entre la caldera i el rebost, on en Clayt i lElla guardaven mil llaunes de conserves. El Rag era una combinació estrafolària de noticiari familiar i publicació quinzenal de poble. De vegades era mensual, si en Dave estava absorbit per altres interessos (fer sucre a partir de xarop de saba, fer sidra, construir coets o tunejar cotxes, per dir-ne alguns) i llavors començaven les bromes que jo no entenia sobre com en Dave aquest mes anava una mica tard o que no el molestéssim, que tenia la regla.2
Amb bromes o sense, de mica en mica la tirada va anar augmentant dels cinc exemplars inicials per número (venuts a la família propera) a gairebé cinquanta o seixanta, que els nostres parents i els veïns del poble (el 1962, Durham tenia uns nou-cents habitants) esperaven amb candeletes. Un número típic podia explicar com estava la cama trencada den Charley Harrington, quins oradors convidats vindrien a lEsglésia Metodista, quanta aigua treien del dipòsit els fills de la senyora King perquè no es buidés el pou de darrere casa seva (per molta aigua que hi fiquéssim, el pou sassecava cada puto estiu), qui visitava els Brown o els Hall i quins familiars vindrien de visita cada estiu. En Dave també hi posava esports, passatemps, reportatges meteorològics («hi ha força sequera, però Harold Davis, el nostre veí pagès, diu que si no cau ni un sol xàfec a lagost, somriurà i petonejarà una truja»), receptes, un conte per entregues (escrit per mi) i els acudits den Dave, amb autèntiques perles.
Durant el primer any, el Rag era violeta: aquells números es van fer amb una placa de gelatina que es deia hectògraf. El meu germà no va trigar gaire a considerar que lhectografia era un conyàs: li semblava massa lenta. Fins i tot quan era un marrec que no aixecava dos pams de terra, en Dave odiava que linterrompessin. Cada vegada que el nòvio de la mare, en Milt («més tendre que llest», em va dir un dia mesos després de treure-sel del damunt), saturava en un embús o en un semàfor, en Dave treia el cap des del seient del darrere del Buick den Milt i cridava:
Atropellals, oncle Milt! Atropellals!
Dadolescent, en Dave embogia dimpaciència quan havia desperar que lhectògraf es refresqués entre pàgina i pàgina (quan es refrescava, la tinta es fonia en una mena de membrana porpra, que quedava enganxada a la gelatina com lombra dun manatí). També es moria de ganes dincloure fotos a la publicació. En feia de bones, i als setze anys ja les revelava. Va muntar un quarto fosc en un armari i del seu interior diminut, que feia tuf de química, en sortien fotografies que de vegades sorprenien per la seva llum i composició (el retrat de la contraportada de Possessió on surto jo amb una còpia de la revista que va publicar-me el primer conte, la va fer en Dave amb una Kodak vella i la va revelar al quarto fosc de larmari).
A més a més daquestes frustracions, lambient insalubre del nostre soterrani feia que les plaques de gelatina de lhectògraf tinguessin tendència a incubar i alimentar colònies duna mena despores estranyes, malgrat que érem molt meticulosos i cada vegada que imprimíem tapàvem bé aquella puta baluerna. El dilluns no tenia cap aspecte estrany i el cap de setmana ja semblava treta dalgun conte ominós dH. P. Lovecraft.
A Brunswick, on tenia linstitut, en Dave va trobar una botiga on venien una petita impremta de tambor. Funcionava... daquella manera. Passaves loriginal a unes plantilles que es compraven a una botiga de material doficina a 99 centaus la fulla aquesta tasca normalment la feia jo, perquè solia fer menys errates. Les plantilles senganxaven al tambor de la impremta, sempastifaven amb la tinta més enganxifosa i pudent del món i apa, a fer-la girar fins que et caiguin els braços! En dues nits podíem arribar a fer el que abans trigàvem una setmana amb lhectògraf, i tot i que la impremta de tambor era una porcada, almenys no semblava que tingués una infecció mortal. Daves Rag va entrar en la seva breu edat dor.
_________
2. Rag també vol dir regla. (N. del t.)
18
A mi, tot allò de la impremta no minteressava gaire, i encara menys els misteris de fer fotografies per després revelar-les. Ni canviar les peces dun cotxe, fer sidra o trobar la fórmula exacta per fer volar un coet fins a lestratosfera (normalment no passaven ni del terrat de casa). Entre els anys 1958 i 1966, el que minteressava més eren les pel·lícules.
Quan els cinquanta van donar pas als seixanta, només hi havia dos cinemes a prop, tots dos a Lewinson. LEmpire feia les estrenes, les pel·lícules de Disney, les superproduccions bíbliques i els musicals amb companyies de dansa impecables que ballaven i cantaven. Si algú mhi duia, hi anava una pel·lícula és una pel·lícula, al capdavall, però no magradaven gaire. Eren tan decents que et mataven davorriment. Eren previsibles. Durant la projecció de Tu a Boston, jo a Califòrnia, jo volia que la Hayley Mills es trobés en Vic Morrow de La jungla de les pissarres, així shauria animat una mica la història! Em semblava que la navalla den Vic i la seva mirada penetrant haurien redimensionat una mica els insignificants problemes domèstics de la Hayley. I al llit estirat, de nit, sota el ràfec, amb el vent que movia els arbres i les rates passejant per les golfes, no somiava amb la Debbie Reynolds, la Tammy o la Sandra Dee fent de Gidget, sinó amb la Yvette Vickers de Latac de les sangoneres gegants o la Luana Anders de Demència 13. Res de tendresa; res doptimisme; res de Blancaneus i els set nans: als tretze anys, jo volia monstres que es menjaven ciutats senceres, cadàvers radioactius que sortien del fons de loceà i endrapaven surfistes i noies amb sostenidors negres, canalles, perilloses.
Pel·lícules de terror, de ciència-ficció, pel·lícules de bandes dadolescents que rondaven, de motoristes fets caldo: això és el que em feia perdre loremus. I tot això no ho feien a lEmpire de dalt de Lisbon Street, sinó a laltra banda, al Ritz, entre cases de préstecs i a prop de Louies Clothing, on el 1964 em vaig comprar les primeres botes Beatle. De casa al Ritz hi havia vint quilòmetres, i durant vuit anys, entre el 1958 i el 1966 (quan em vaig treure el carnet de conduir) hi vaig anar fent autoestop gairebé cada cap de setmana. De vegades hi anava amb el meu amic Chris Chesley, de vegades sol, però si no estava malalt o passava alguna cosa, no mho perdia mai. Va ser al Ritz que vaig veure I Married a Monster from Outer Space, amb en Tom Tryon, The Haunting, amb la Claire Brown i la Julie Harris; Els àngels de linfern, amb en Peter Fonda i la Nancy Sinatra. Vaig veure com lOlivia de Havilland li treia els ulls al James Caan amb un parell de ganivets improvisats a Lady in a Cage, vaig veure com ressuscitava Joseph Cotten a Hush, Hush, Sweet Charlotte i vaig mirar sense respirar si lAllison Hayes creixia prou per estripar la seva roba (i sense cap interès lasciu) a Attack of the 50 Ft. Woman. El Ritz oferia el millor del món: només calia seure a la tercera fila, parar atenció i no parpellejar quan no tocava.
A en Chris i a mi ens agradaven totes les pel·lícules de terror, però teníem una flaca per aquella sèrie de la Universal dirigida per Roger Corman amb títols dEdgar Allan Poe. No matreviria a dir «basada en» obres dEdgar Allan Poe, perquè no tenen res a veure amb els contes i els poemes de Poe (dEl corb en van fer una comèdia, no és broma). Malgrat això, les millors (El palau encantat, The Conqueror Worm, La màscara de la mort roja) tenien una atmosfera al·lucinògena de misteri que les feia especials. En Chris i jo les vam batejar amb un nom propi que les distingia dels altres gèneres. Hi havia els westerns, les romàntiques, les de guerra... i les «poel·lícules».