A en Chris i a mi ens agradaven totes les pel·lícules de terror, però teníem una flaca per aquella sèrie de la Universal dirigida per Roger Corman amb títols dEdgar Allan Poe. No matreviria a dir «basada en» obres dEdgar Allan Poe, perquè no tenen res a veure amb els contes i els poemes de Poe (dEl corb en van fer una comèdia, no és broma). Malgrat això, les millors (El palau encantat, The Conqueror Worm, La màscara de la mort roja) tenien una atmosfera al·lucinògena de misteri que les feia especials. En Chris i jo les vam batejar amb un nom propi que les distingia dels altres gèneres. Hi havia els westerns, les romàntiques, les de guerra... i les «poel·lícules».
Anem al cine dissabte a la tarda? preguntava en Chris. Fem dit i anem al Ritz?
Què hi fan? preguntava jo.
Una de motos i una poel·lícula responia ell.
Evidentment, un programa doble com aquell manava de conya. En Bruce Dern flipant dalt duna Harley i en Vincent Price flipant en un castell encantat davant dun oceà turbulent: què més podia demanar? Amb una mica de sort, potser sortia la Hazel Court amb una camisa de dormir atrevida.
De totes les poel·lícules, la que ens va tocar més a en Chris i a mi era El pou i el pèndol. Escrita per Richard Matheson i rodada en format panoràmic i tecnicolor (les pel·lícules de terror en color, lany 1961, encara eren una raresa), El pou i el pèndol agafava un grapat delements clàssics del gòtic i en feia una cosa realment especial. Probablement, va ser lúltima gran producció de terror abans de laparició bestial de La nit dels morts vivents, de George A. Romero, feta per un estudi independent, que ho va capgirar tot (en alguns aspectes, ho va millorar, i en la majoria, ho va empitjorar). La millor escena la que ens va deixar garratibats als seients a en Chris i a mi era la den John Kerr excavant el mur dun castell i descobrint el cadàver de la seva germana, evidentment enterrada viva. No oblidaré mai el primer pla del cadàver, filmat amb un filtre vermell i un objectiu que li deformava la cara i lhi allargava en un crit silenciós i esfereïdor.
Durant la llarga tornada (si trigaves molt a aconseguir que algú et portés, podies acabar caminant sis o set quilòmetres i no arribar a casa fins ben entrada la nit), vaig tenir una idea genial: faria un llibre a partir dEl pou i el pèndol! El novel·laria, com havien fet Monarch Books amb clàssics immortals del cinema com Jack lesbudellador, Gorgo i Konga. Però no només escriuria aquesta obra mestra, sinó que també la imprimiria, amb la impremta de tambor del soterrani, i la vendria a lescola! Entoma aquesta!
Dit i fet. Vaig treballar amb la cura i la paciència que més endavant serien lloades per la crítica, vaig elaborar la versió novel·lada dEl pou i el pèndol en dos dies, escrivint-la directament en les plantilles que servien per imprimir. Encara que no va sobreviure cap exemplar (que jo sàpiga) daquella obra mestra tan singular, crec que feia vuit pàgines, a un únic espai i amb els paràgrafs estrictament imprescindibles (cada plantilla costava noranta-nou centaus, no sha doblidar). Vaig imprimir per les dues cares, com un llibre normal, i vaig afegir una coberta amb el rudimentari dibuix dun pèndol que regalimava petites taques fosques que esperava que semblessin sang. A lúltim moment vaig adonar-me que mhavia oblidat posar-hi leditorial. Al cap duna mitja hora de rumiar-hi alegrement, vaig escriure «L. M. I.» a la cantonada dreta de la coberta. L.M.I volia dir «Llibre Molt Important».
Vaig fer una tirada de quaranta exemplars dEl pou i el pèndol, ingènuament inconscient destar infringint tota llei de plagi i de drets dautor de la història; jo estava completament absorbit pensant quants diners podia arribar a guanyar si tingués èxit a lescola. Les plantilles mhavien costat 1,71 dòlars (fer-ne servir una de sencera només per a la portada em semblava que era llençar els diners, però havia de fer bona pinta, vaig acabar decidint, a contracor; les coses shan de fer ben fetes, com cal), el paper, uns cinquanta centaus, les grapes res perquè les prenia al meu germà (una cosa era enviar els contes a les revistes amb clips, però allò era un llibre, no qualsevol cosa!). Hi vaig pensar una mica i vaig posar a la venda el #1 de L.M.I, El pou i el pèndol, de Stephen King, a vint-i-cinc centaus. Pensava que potser en vendria deu (la mare men compraria un per començar, no fallava mai) i això ja sumaria 2,5 dòlars. Guanyaria quaranta centaus, que em servirien per finançar-me un altre viatge educatiu al Ritz. Si en venia dos més, també podria comprar-me un munt de crispetes i una coca-cola.
El pou i el pèndol es va convertir en el meu primer best-seller. Vaig endur-me tota la tirada a la motxilla (el 1961 jo feia vuitè al nou edifici de quatre plantes de lescola de Durham), i al migdia ja nhavia venut dues dotzenes. Després de dinar, ja shavia escampat que shi parlava del cadàver duna noia emparedat («Es van mirar esgarrifats els ossos de la punta dels dits: es van adonar que havia mort gratant com una boja intentant sortir») i nhavia venut tres dotzenes. Tenia nou dòlars en monedes al fons de la motxilla (que duia impresa la lletra de The Lion Sleeps Tonight) i anava amunt i avall amb aquell pes com si estigués en un somni, no em podia creure la meva sobtada ascensió als reialmes abans insospitats de la riquesa. Era massa bo per ser veritat.
Però era veritat. Quan es va acabar lúltima classe, a les dues del migdia, em van cridar al despatx de la directora, on em va dir que no podia prendrem lescola com si fos un mercat, i encara menys, va dir la senyoreta Hisler, per vendre porqueries com El pou i el pèndol. La seva reacció no em va sorprendre gaire. La senyoreta Hisler havia estat professora a la meva antiga escola, la que només tenia una classe, a Methodist Corners, i on havia fet cinquè i sisè. En aquella època, mhavia pescat llegint una novel·la dadolescents problemàtics bastant sensacionalista (The Amboy Dukes, dIrving Shulman) i me lhavia pres. Ara sant tornem-hi, i estava emprenyat amb mi mateix per no haver-ho previst. Mhavia ficat de peus a la galleda.
El que no entenc, Stevie va dir, és per què escrius coses tan indecents. Tu escrius bé. Per què malgastes així el teu talent?
La senyoreta Hisler havia enrotllat un exemplar del #1 de L. M. I. i mel brandava tal com fa la gent amb un diari per amenaçar un gos que sha pixat a la catifa. Va esperar que respongués val a dir que la pregunta no era del tot retòrica però jo no tenia cap resposta per donar-li. Em feia vergonya. Mhe passat molts anys des de llavors massa, em sembla avergonyit del que escric. Crec que va ser als quaranta anys que em vaig adonar que gairebé cada escriptor de narrativa i poesia que ha publicat una ratlla ha estat acusat per algú de malgastar el seu talent diví. Si escrius (o pintes, o balles, o fas escultures o cantes, suposo), segur que algú voldrà fer-te sentir malament: és així. I no minvento res, només intento explicar els fets tal com els veig.
La senyoreta Hisler em va dir que havia de tornar els diners a tothom. Ho vaig fer sense oposar-mhi, fins i tot a aquells nanos (que eren uns quants, i això em fa feliç) que van insistir a quedar-se els seus exemplars del #1 de L. M. I. Al final vaig acabar perdent diners, però a lestiu vaig imprimir quatre dotzenes dexemplars dun nou conte original que es deia La invasió de les criatures estel·lars, i els vaig vendre tots menys quatre o cinc. Suposo que això significa que al final vaig guanyar, almenys en laspecte econòmic. Però en el fons seguia avergonyit. Seguia sentint com la senyoreta Hisler em preguntava per què havia de malgastar el meu talent, per què volia malgastar el temps, per què volia escriure porqueria.
19
El relat per entregues per Daves Rag em divertia, però les meves altres tasques periodístiques mavorrien. No obstant això, es podia dir que havia col·laborat en una mena de diari. Es va escampar la notícia i en el meu segon any a linstitut Lisbon vaig passar a encarregar-me de la publicació de lescola, El tambor. No recordo que em deixessin escollir: crec que simplement men van fer encarregat. Al meu segon de bord, en Danny Emond, encara li interessava menys el diari que a mi. A ell només li agradava que la Sala 4, on treballàvem, era al costat del lavabo de noies.
Algun dia perdré la xaveta i mhi ficaré a cops de destrals, Steve em va dir més dun cop. Txac, txac, txac.
Una vegada em va dir, potser per justificar-se:
Aquí les noies més guapes de linstitut saixequen les faldilles.
Em va semblar un comentari tan evidentment estúpid que potser era saviesa, com un koan zen o un dels primers contes de John Updike.
Sota la meva direcció, El tambor no va prosperar. Sempre he alternat períodes de ganduleria i dactivitat frenètica. El curs 1963-1964, només vam publicar un número dEl tambor, però monstruós, un de més gruixut que la guia telefònica de Lisbon Falls. Una nit, fins als collons de «Reportatges de classes», «Novetats danimadora» i els esforços dun pocapena per escriure un poema escolar, vaig crear una revista satírica en comptes de redactar els peus de foto dEl tambor. En van sortir quatre pàgines que vaig titular The Village Vomit, agafant el nom del Village Voice. Aquella mostra dhumor idiota va ser lúnic que em va causar problemes de debò durant els anys dinstitut. També em va donar la lliçó descriptura més important que he rebut mai.
Seguint lestil típic de la revista Mad «preocuparme, jo?» vaig omplir el Vomit amb xafarderies inventades sobre el professorat, fent servir malnoms que els estudiants reconeixerien immediatament. Així que la senyoreta Raypach, la monitora de la sala destudi, es va convertir en la senyoreta Rat Pack; el senyor Ricker, el professor danglès (i el membre més urbanita de linstitut; sassemblava força a Craig Stevens a Peter Gunn) va passar a ser la Vacorra, perquè la seva família tenia la lleteria Ricker.
Em va passar el mateix que a tots els humoristes poca-soltes: em feia una gràcia increïble. Em trobava divertidíssim! Havia de dur el Vomit a linstitut i ensenyarlo a tots els amics! Tothom es pixaria de riure!
I sí: tothom es va pixar de riure. Sabia quatre coses sobre fer riure xavals dinstitut i la majoria estaven exposades a The Village Vomit. En un article, la millor vaca den Ricker guanyava un concurs de pets a la fira de Topsham; en un altre, acomiadaven el professor de biologia per ficar-se ulls de fetus de porc pel nas. Com podeu veure, una gran mostra dhumor swiftià. Molt sofisticat, oi?
A la quarta hora, els meus amics reien tant al fons de la sala destudi que la senyoreta Raypach (Rat Pack per als col·legues) shi va acostar sigil·losament per veure què els feia tant de riure. Va confiscar The Village Vomit on jo, no sé si per un orgull desmesurat o per una ingenuïtat increïble, havia posat el meu nom com a redactor en cap. Per segona vegada en la meva carrera estudiantil, em van cridar al despatx després de classes per culpa del que havia escrit.
Aquest cop la situació era força més peluda. La majoria dels professors estaven disposats a prendres esportivament les meves bromes fins i tot el de biologia hauria oblidat allò dels ulls de porc, però una no. Era la senyoreta Margitan, que ensenyava taquigrafia i mecanografia a les noies. Se la respectava i se la temia; seguint una tradició antiga, la senyoreta Margitan no pretenia ser ni la teva amiga, ni la teva psicòloga ni cap inspiració. La seva feina era dotar-te duna sèrie deines i volia que totes les lliçons sadeqüessin a unes regles: les seves. De vegades, les noies de la classe shavien dagenollar i si la vora de les faldilles no els tocava a terra, les enviava a casa a canviar-se. No lestovava cap mar de llàgrimes i no hi havia raonament que li fes canviar la seva visió del món. La seva llista dalumnes castigades era la més llarga de linstitut, però les seves alumnes figuraven sistemàticament al quadre dhonor i solien aconseguir bones feines. Moltes lacabaven estimant. Altres lodiaven i segurament encara ho fan, tants anys després. Aquestes li deien la Bruixa, i segur que les seves mares també li deien així abans que elles. A The Village Vomit hi havia un article que començava així: «La senyoreta Margitan, que tothom de Lisbon coneix afectuosament com la Bruixa...».
El senyor Higgins, el nostre director calb (al Vomit rebia el simpàtic apel·latiu de Bola de Billar), em va dir que la senyoreta Margitan estava molt ofesa i empipada pel que havia escrit. Però no devia estar tan ofesa per oblidar aquella admonició bíblica que diu: «La venjança és meva, va dir la professora de taquigrafia». El senyor Higgins em va explicar que la Bruixa havia demanat que mexpulsessin.
En la meva personalitat, una mena de salvatgia i el més profund conservadorisme estan entrelligats com en una trena. La part més sonada de mi havia escrit The Village Vomit i lhavia dut a linstitut; ara aquell enredaire Mr. Hyde havia tocat el dos i només quedava el doctor Jekyll, que havia dimaginar-se com reaccionaria la meva mare si sabia que mhavien expulsat, com em miraria, trista. Me lhavia de treure del cap de pressa. Feia segon de batxillerat, tenia un any més que la majoria dels companys de classe, i amb un metre i vuitanta-cinc, era dels més alts de linstitut. Maldava per no plorar al despatx del senyor Higgins, sobretot pels nanos que eren al passadís i miraven per la finestra, encuriosits: el senyor Higgins al seu escriptori i jo a la cadira dels problemàtics.
Al final, la senyoreta Margitan es va conformar amb unes disculpes formals i dues setmanes de càstig per al gamberro que shavia atrevit a dir-li Bruixa per escrit. No estava bé, però així era linstitut, no? Els anys que ens hi vam passar atrapats, com ostatges en una sauna turca, a tots ens semblava que linstitut era la cosa més seriosa del món. No va ser fins a la segona o tercera reunió dexalumnes que vam començar a adonar-nos de com nera dabsurd, tot plegat.
Un o dos dies més tard, em van dur al despatx del senyor Higgins i em van fer encarar-me amb ella. La senyoreta Margitan seia tota enravenada amb les mans artrítiques agafades a la falda i clavant-me els ulls grisos. Em vaig adonar que tenia alguna cosa que la diferenciava de la resta dadults que coneixia. Al començament no hi queia, però vaig entendre que era immune als afalacs, era impossible guanyar-se-la. Més tard, mentre feia volar avions de paper amb els altres gamberros a la sala de càstig (que no era tan dura, al capdavall), vaig arribar a la conclusió que era força senzill: a la senyoreta Margitan no li agradaven les criatures. Era la primera dona que em trobava a la vida que no li agradaven les criatures: gens ni mica.
No sé si serveix de res, però les meves disculpes van ser sinceres. Entenia que la senyoreta Margitan shagués ofès de debò pel que havia escrit. Dubto que modiés (segurament tenia massa feina) però era la representant de la National Honor Society, lorganització dàmbit estatal que aplegava els millors estudiants, i quan sem va proposar com a candidat al cap de dos anys, ella em va vetar. Va dir que a la National Honor Society no li calien nois «daquesta mena». Amb el temps, hi he acabat coincidint. Un noi que va arribar a eixugar-se el cul amb una mata dortigues probablement no hauria de pertànyer a un club de gent preparada.