No sé si serveix de res, però les meves disculpes van ser sinceres. Entenia que la senyoreta Margitan shagués ofès de debò pel que havia escrit. Dubto que modiés (segurament tenia massa feina) però era la representant de la National Honor Society, lorganització dàmbit estatal que aplegava els millors estudiants, i quan sem va proposar com a candidat al cap de dos anys, ella em va vetar. Va dir que a la National Honor Society no li calien nois «daquesta mena». Amb el temps, hi he acabat coincidint. Un noi que va arribar a eixugar-se el cul amb una mata dortigues probablement no hauria de pertànyer a un club de gent preparada.
Des de llavors que no he tornat a bregar amb la sàtira.
20
Al cap de poc més duna setmana del final del càstig, em van tornar a cridar al despatx del director. Hi vaig anar ben acollonit, sense saber com lhavia tornat a espifiar.
No era el senyor Higgins qui em volia veure, almenys; aquesta vegada havia estat convocat pel tutor de linstitut. Havien estat parlant de mi, va dir, i de com es podria canalitzar la meva «ploma incansable» per camins més constructius. Shavia posat en contacte amb en John Gould, el director del setmanari de Lisbon, i li havia dit que hi havia una vacant en la secció desports. Linstitut no podia insistir que agafés la feina, però a tota la directiva li semblava una bona idea. La mirada del tutor suggeria: «O acceptes o et caurà el pèl». Potser només era paranoia, però quasi quaranta anys després, em sembla que no.
Em vaig empassar un gemec. Primer el Daves Rag, després El tambor, ara el Weekly Enterprise de Lisbon. Jo no estava atrapat per les aigües; com Norman Maclean a A River Runs Through It, jo era un adolescent perseguit pels diaris. Però què podia fer? Vaig tornar a mirar-me fixament el tutor i vaig dir que estaria encantat de fer lentrevista.
En Gould que no era lhumorista famós de Nova Anglaterra ni el novel·lista que va escriure The Greenleaf Fires sinó una mena de barreja de tots dos, crec em va rebre amb recel però també amb cert interès. Podríem mirar si encaixem o què, va dir, si et sembla bé.
Com que estava lluny dels despatxos de linstitut, vaig carregar-me de sinceritat i li vaig dir al senyor Gould que no en sabia gaire, desports. En Gould va dir:
Pensa que són coses que entén la gent que mira els partits borratxos als bars. Si thi fixes, naprendràs.
Em va donar un rotlle enorme de paper groc perquè hi escrivís les cròniques em sembla que encara el dec tenir ves a saber on i em va prometre un sou de mig centau per paraula. Era el primer cop que algú moferia diners per escriure.
Els dos primers articles que vaig entregar eren sobre un partit de bàsquet en el qual un jugador de linstitut havia batut el rècord de punts. Un era la típica crònica i laltre una columna sobre la proesa den Robert Ransom. Lendemà del partit els vaig dur a en Gould perquè pogués tenir-los per al divendres, quan sortia el diari. Va llegir la crònica i hi va fer un parell de petites correccions. Va passar a laltra peça amb un gros bolígraf negre.
Vaig rebre una bona ració de classes de literatura anglesa en els dos anys que em quedaven a linstitut i també de redacció, ficció i poesia a la universitat, però vaig aprendre molt més en deu minuts amb en John Gould. Tant de bo conservés larticle es mereixeria ser emmarcat, amb les correccions i tot però recordo força bé com feia i com va quedar després que en Gould lhagués pentinat amb el seu bolígraf negre. Vet aquí un exemple:
Anit, al popular gimnàs de linstitut de Lisbon, els seguidors locals i lafició de Jay Hills van quedar igualment astorats per una proesa esportiva sense parió en la història del centre. Bob Ransom, conegut com a Bob la Bala per la seva alçada i punteria, va marcar trenta-set punts. Sí, ho heu llegit bé. I a més a més hHo va fer amb elegància, rapidesa... i amb un respecte poc freqüent: només va cometre dues faltes personals mentre perseguia cavallerescament un rècord que no saconseguia a Lisbon des dels anys de la guerra de Corea (1953).
Quan en Gould va arribar a «els anys de la guerra de Corea», es va aturar i em va mirar.
De quin any és lúltim rècord? va preguntar.
Sort que tenia les meves notes.
De 1953 vaig dir.
En Gould va grunyir i va seguir repassant. Quan va acabar de corregir el text tal com apareix aquí a dalt, em va mirar i va veure alguna cosa a la meva cara. Crec que ho va confondre per horror. No ho era: era pura revelació. Per què, em preguntava, els professors de llengua mai no feien això? Era com «lhome visible» que hi havia a laula de biologia.
Només he tret el que està malament, eh va dir en Gould. En general està molt bé.
Ho sé vaig dir, referint-me a les dues coses: que en general estava força bé, que servia, i que només havia tret el que estava malament. No es repetirà.
Va riure.
Si això és veritat, mai no hauràs de treballar per guanyar-te la vida. Podràs dedicar-te a això. Cal que texpliqui les correccions?
No vaig dir.
Quan escrius una història, te lestàs explicant a tu mateix va dir. Quan reescrius, el més important és eliminar tot el que no és la història.
El dia que vaig entregar els meus dos primers articles, en Gould va dir una altra cosa interessant: escriu amb la porta tancada i reescriu amb la porta oberta. Dit duna altra manera: al principi només escrius per a tu, però després ho treus a fora. Quan tens clara la història i lhas escrit bé tan bé com saps, esclar, serà de qualsevol que la vulgui llegir. O criticar-la. Si ets molt afortunat (això és idea meva, no den John Gould, però crec que li hauria semblat bé), la majoria preferiran llegir-la que criticar-la.
21
Just després del viatge de final destudis a Washington, D. C., vaig començar a treballar a la fàbrica tèxtil Worumbo, a Lisbon Falls. Jo no volia la feina era dura i avorrida, i la fàbrica, un forat de merda abocat a les aigües contaminades del riu Androscoggin, com a les novel·les de Dickens però necessitava el sou. La mare guanyava quatre rals fent de bidell duna residència per a malalts mentals a New Gloucester, però estava entestada que anés a la universitat, com el meu germà David (Universitat de Maine, curs del 66, cum laude). Per ella, leducació havia passat a ser gairebé un tema menor. Durham, Lisbon Falls i la Universitat de Maine, a Orono, formaven part dun món petit on la gent seguia fent pinya i encara es preocupaven els uns dels altres i xerraven per telèfon en les party lines que estaven tan de moda als poblets. A fora, al gran món, als nanos que no anaven a la universitat sels enviava a ultramar a lluitar en la guerra no declarada pel president Johnson, i molts tornaven a casa en caixes de fusta. La mare estava a favor de la «guerra contra la pobresa» del president («aquesta és la meva guerra», solia dir) però no la que hi havia al sud-est asiàtic. Un cop li vaig dir que maniria bé allistar-me i anar-hi, que segur que en podria treure material per a un bon llibre.
No siguis pallús, Stephen va dir. Amb la vista que tens, series el primer a rebre un tret. I no pots escriure si ets mort.
No siguis pallús, Stephen va dir. Amb la vista que tens, series el primer a rebre un tret. I no pots escriure si ets mort.
Nestava convençuda: de cap i de cor. Per tant, vaig sol·licitar beques, vaig demanar préstecs, i vaig començar a treballar a la fàbrica. Amb els cinc o sis dòlars la setmana que em donaven per escriure sobre tornejos de bitlles i curses amateurs a lEnterprise no anava enlloc.
Les últimes setmanes a linstitut la meva jornada era així: em llevava a les set, anava a linstitut a dos de vuit, acabava a les dues del migdia, entrava a la tercera planta de Worumbo a les 14.58 h, empaquetava teles durant vuit hores, sortia les 23.02, arribava a casa a un quart de dotze, em fotia un bol de cereals, queia rendit al llit, maixecava lendemà i sant tornem-hi. De tant en tant feia doble jornada, dormia una o dues hores al meu Ford Galaxie del 60 (heretat den Dave) i, havent dinat, la quarta i cinquena hores les passava dormint a infermeria.
Amb les vacances, la cosa va millorar: em van traslladar al soterrani, a la tintoreria, i allà la temperatura era trenta graus inferior. La meva feina era tenyir teles de llana de lila o blau marí. Suposo que a Nova Anglaterra encara hi ha algú que té una jaqueta a larmari tenyida per un servidor. No va ser lestiu de la meva vida però vaig aconseguir que no sem mengés la maquinària ni que sem cosissin els dits amb una daquelles cosidores industrials que fèiem servir per lligar la roba sense tenyir.
La setmana del 4 de juliol, la fàbrica va tancar. Els treballadors que feia més de cinc anys que treballaven a Worumbo tenien una setmana de vacances pagades. Als que feia menys els van oferir afegir-se a la colla que havia de netejar la fàbrica de cap a peus, inclòs el soterrani, que no shavia tocat en quaranta o cinquanta anys. Segurament mhi hauria apuntat pagaven un cinquanta per cent més però tots els llocs estaven agafats quan el capatàs va arribar als alumnes de linstitut que marxarien al setembre. Quan vaig tornar a treballar la setmana següent, un dels de la tintoreria em va dir que mho havia perdut, que havia estat una bogeria.
Les rates del soterrani eren grans com gats va dir. Hòstia, nhi havia alguna que fins i tot era gran com un gos!
Rates grans com un gos, collons!
Un dia del meu últim semestre a linstitut, després dels exàmens finals i amb temps lliure, vaig recordar la història que mhavia explicat el de la tintoreria sobre les rates de sota la fàbrica grans com gats, hòstia, i algunes fins i tot com gossos i vaig començar a escriure un conte que vaig titular El torn del cementiri. Va ser un passatemps duna tarda de finals de primavera, però al cap de dos mesos la revista Cavalier va comprar el conte per dos-cents dòlars. Abans nhavia venut dos, però junts sumaven només seixanta-cinc dòlars. Amb aquest era el triple, i de cop. Em vaig quedar de pedra. Era ric.
22
Durant lestiu del 1969, vaig treballar de becari a la biblioteca de la Universitat de Maine. Aquella temporada va tenir coses bones i dolentes. Al Vietnam, Nixon estava executant el seu pla per acabar la guerra, que segons sembla consistia a bombardejar tot el sud-est asiàtic i fer-lo miques. Els Who cantaven «Meet the new boss, same as the old boss» (Aquí teniu el nou amo, igual que lanterior). Eugene McCarthy, el candidat demòcrata rival de Johnson, estava immers en la seva poesia, i hippies feliços duien pantalons de campana i samarretes que deien «Matar per la pau és com follar per la castedat». Jo duia unes patilles de pam. Creedence Clearwater Revival cantaven Green River noies descalces a la llum de la lluna i en Kenny Rogers seguia amb The First Edition. Martin Luther King i Robert Kennedy eren morts, però Janis Joplin, Jim Morrison, Bob «The Bear» Hite, Jimi Hendrix, Cass Elliott, John Lennon i Elvis Presley encara no, i tocaven. Jo vivia prop del campus, a les habitacions Ed Price (set dòlars la setmana, amb un canvi de llençols). Lhome havia arribat a la Lluna, i jo, a la llista dalumnes problemàtics. Era una època de miracles i prodigis.
Un dia de finals de juny daquell estiu, una colla dels que treballàvem a la biblioteca dinàvem a la gespa de darrere de la llibreria universitària. Entre en Paolo Silva i lEddie Marsh, hi havia asseguda una noia esvelta amb una rialla estrepitosa, els cabells tenyits de vermell i les cames més boniques que havia vist mai, que destacaven sota una minifaldilla groga. Duia un exemplar de Soul on Ice, dEldridge Cleaver. No me lhavia creuat per la biblioteca i no em podia creure que una estudiant duniversitat pogués riure duna manera tan meravellosa i desvergonyida. A més a més, per molt que fos bona lectora, renegava com una obrera, no com una estudiant (jo ho podia dir perquè havia treballat en una fàbrica). Es deia Tabitha Spruce. Al cap dun any i mig ens vam casar. Encara estem casats i mai sestà de recordar-me que quan la vaig conèixer em vaig pensar que era la nòvia de poble de lEddie Marsh, no una estudiant. Potser una cambrera lectora, que treballava a la pizzeria i tenia la tarda lliure.
23
Ha funcionat. El nostre matrimoni ha durat més que tots els dirigents mundials excepte Castro, i si seguim parlant, discutint, follant i ballant els Ramones gabba-gabba-hey! és probable que segueixi funcionant. Veníem de diferents tradicions religioses, però la Tabby, com a feminista, mai ha tingut gaire afició pel catolicisme, on els homes dicten les normes (inclosa la directiva divina de fer-ho sempre sense condó) i les dones renten la roba interior. I jo crec en Déu però no minteressa la religió organitzada. Tots dos veníem de classe treballadora, tots dos menjàvem carn, érem demòcrates típicament reticents de tot el que hi havia fora de Nova Anglaterra. Érem sexualment compatibles i monògams per naturalesa. Malgrat tot, el que ens uneix més profundament són les paraules, el llenguatge i lofici compartit.
Quan ens vam conèixer, tots dos treballàvem en una biblioteca, i jo vaig enamorar-me della en un taller de poesia la tardor del 1969, quan jo feia quart i la Tabby tercer. Vaig enamorar-me della, en part, perquè jo entenia què escrivia. Vaig enamorar-me della perquè ella sabia què escrivia. També perquè duia un vestit negre sexi i mitges de seda, de les que van amb lligacames.
No vull ser gaire despectiu amb la meva generació (o sí: vam tenir loportunitat de canviar el món i vam acabar optant per la teletienda), però hi havia la idea, entre els estudiants que escrivien que coneixia llavors, que la bona escriptura sortia espontàniament, en un rampell dinspiració que shavia datrapar al vol; si volies «assaltar els cels», no podies passejar-te simplement amb un piolet a la mà. Potser lars poètica del 1969 mai va quedar més ben expressada que en aquella cançó de Donovan Leach que feia així: «First there is a mountain / Then there is no mountain / Then there is». (Primer hi ha una muntanya / Després ja no hi ha cap muntanya / Després sí.) Els aspirants a poetes vivien en un món de rosades fabuloses, com de Tolkien, i caçaven els poemes directament de lèter. Lopinió era força unànime: lart de veritat venia del... més enllà! Els escriptors eren taquígrafs ungits pel dictat diví. Com que no vull avergonyir cap dels meus companys de lèpoca, aquí teniu una versió inventada del que comento, a partir de trossos de poemes de veritat: