Aquell estiu la mare va saber que la Pessy «mai no en tenia prou, ja mentens». I la Singer va resultar que era una pesada. «Sempre es desmaiava. Per qualsevol cosa, la Singer girava els ulls en blanc i queia a terra». I la Kornfeld, bé, la Kornfeld era una altra cosa.
El dissabte, a última hora del matí, la Pessy baixava amb la camisa de dormir posada, badallant i fregant-se els ulls. Les altres es posaven a riure. «I doncs, Pessy», deia alguna delles, «explicans què has fet aquesta nit. ¿Has fet res de bo?». La Pessy responia amb un esbufec, «¿Què voleu que us expliqui? Fas el que has de fer, després et gires de cul i tadorms. ¿Què voleu que us digui?». Però ho deia amb la cara vermella i somrient, com si amagués algun secret. Llavors mirava cap a un costat. I la Kornfeld, que seia en un racó de la cuina (era una de les que eren massa pobres per pagar dues habitacions i dormien en una habitació amb tres criatures), estava més callada que mai.
Un diumenge a la nit, quan els homes se nhavien tornat a la ciutat i les dones seien totes al porxo, una va dir de sobte: «¿On és la Kornfeld?». Van mirar al voltant i, efectivament, la Kornfeld no era enlloc. Van posar-se a cridar-la: «Kornfeld! Kornfeld!». Cap resposta. Van entrar a la seva habitació; els nens dormien profundament, però la Kornfeld no hi era. Es van espantar i van començar a buscar-la. Es van desplegar en ventall de dues en dues («Em va tocar la Singer», va dir la mare), totes amb una llanterna («en aquells temps al camp hi havia molta foscor»), i van posar-se a cridar tan fort com podien, «Kornfeld! Kornfeld!».
«Potser feia una hora que corríem per allà fora», va dir la mare, «com boges. Llavors, jo vaig i allà, a uns vuit-cents metres de la granja, vaig veure estirada al mig de la carretera una figura negra que no es movia; però no es distingia què era. La Singer estava a punt de desmaiar-se. Jo que vaig mirar ara la carretera ara la Singer, ara la Singer ara la carretera. No diguis res, Singer, li vaig dir. Tot seguit vaig dirigir-me a aquella figura de la carretera i vaig dir: Aixecat, Kornfeld. La Singer va obrir la boca i la va tancar sense dir ni piu. La figura de la carretera no es va bellugar. Jo altre cop vaig dir: Kornfeld, aixecat. I ella es va aixecar. Vaig fer girar la Singer i la vaig fer tornar a la granja.
«¿Com vas saber que era la senyora Kornfeld?», vaig preguntar la primera vegada que em va explicar lanècdota. «No ho sé», va dir la mare. Ho vaig saber i prou. Ho vaig saber de seguida». Una altra vegada vaig preguntar: «¿Per què creus que ho va fer?». La mare va arronsar les espatlles. «Era una dona apassionada. Mira, els jueus no eren tan atrevits, fa quaranta anys, no com algunes persones de qui et podria dir el nom; no tenien relacions sexuals si els nens eren a lhabitació... Potser ens volia castigar». Un altre any, la mare em va sorprendre dient: «Ai, la Kornfeld! Sodiava a si mateixa. Per això ho va fer». Li vaig demanar que mexpliqués què volia dir amb «sodiava a si mateixa». No va poder.
Però de lanècdota de la Kornfeld sempre nhe recordat sobretot el fet que la senyora Roseman, que sexualment semblava més múrria que totes les dones de ledifici juntes i que considerava la mare una romàntica de la classe obrera, hagués mostrat admiració per la mare perquè havia intuït que aquella figura a la carretera era la Kornfeld.
¿Ten recordes, de les nenes? em pregunta ara la mare, mentre ens acostem al Time and Life Building. ¿Les dues filles que va tenir amb en Roseman?
La senyora Roseman havia tingut un enamorat quan era jove, un comunista italià que havia mort i lhavia deixada embarassada. El senyor Roseman lhavia adorada, shi havia casat i havia pujat el fill (un nen) com si fos propi i després havia tingut dues criatures amb ella.
Sí dic. Recordo les nenes.
¿Recordes que durant la guerra, la més petita, devia tenir disset anys aleshores, va agafar una pneumònia? Es pensaven que es moriria, en aquells temps la gent moria de pneumònia, i jo la vaig comprar. Després daixò, sempre em va dir mama.
¿Que vas fer què? Em vaig aturar.
Que la vaig comprar, la vaig comprar. Mira, els jueus creien que si algú que estimaves corria perill, el venies i així prevenies el mal dull. Es posa a riure. Si ja no eren res teu, ¿què els podia passar?
Jo la fulmino amb la mirada. Ella no en fa cas.
La Roseman va trucar a casa i em va dir: «La nena sem mor. ¿Me la vols comprar?». I jo la vaig comprar. Em sembla que li vaig donar deu dòlars.
Mama dic, ¿tu sabies que això era una superstició de pagerols i un conte de la vora del foc i, així i tot, ho vas fer? ¿Vas acceptar de comprar-la?
És clar que sí.
Però, mama! Totes dues éreu comunistes!
Mira, noia diu. Havíem de salvar-li la vida.
Els meus pares dormien alternativament en una de les dues habitacions del mig, uns anys a la del darrere, daltres, a la del davant, amb la qual cosa lhabitació que no servia de dormitori es feia servir de sala destar. Durant anys van arrossegar una ràdio Philco enorme i tres mobles gegants (un sofà i dues butaques voluminosos entapissats amb una tela granat i amb brodats daurats) amunt i avall de lhabitació del davant a la del darrere.
Quan vaig ser més gran, no entenia per què els pares no shavien quedat mai una de les habitacions petites, per què dormien en territori obert, com si diguéssim, i quan ja havia complert els vint vaig preguntar-ho a la mare. Ella em va mirar uns trenta segons. Després va dir: «Sabíem que vosaltres dos necessitàveu una habitació cadascun». Jo també la vaig mirar trenta segons. Havia convertit el seu matrimoni en una història damor intolerable, ens havia clavat a tots a la creu de la mort prematura del pare, i ¿ara em deia que havien renunciat a la intimitat necessària per als plaers sexuals pel bé dels seus fills?
A ledifici la mare era admirada no tan sols pel seu anglès sense accent estranger i la seguretat que mostrava en la seva manera de fer, sinó també per la seva condició de dona feliç en el matrimoni. No, no ho he dit bé. No tan sols era un matrimoni feliç. Era un matrimoni màgic. Definitiu.
Els meus pares eren, penso, feliços junts; es tractaven duna manera civilitzada, afectuosa però un concepte idealitzat de la felicitat conjugal impregnava lambient que la mare i jo compartíem i feia que la simple realitat fos una circumstància poc digna de respecte i, sens dubte, molt lluny del que havia de ser. I el que havia de ser es reflectia en lactitud de veneració que tenia la mare cap a la bondat del seu matrimoni, acompanyada dun menyspreu per tots els matrimonis que no sassemblessin al seu, i en la ferma instrucció que vaig rebre della de cent maneres diferents, durant milers de dies, segons la qual lamor era la cosa més important a la vida duna dona.
Lamor del pare tenia, efectivament, unes propietats meravelloses: no tan sols compensava lavorriment i lansietat de la mare, sinó que també era la causa daquell avorriment i daquella ansietat. Incomptables frases que feien referència a tots els aspectes de la vida que la mare trobava insatisfactoris començaven així: «Creu-me, si no estimés el vostre pare», o «Creu-me, si no fos per lamor del vostre pare». Deia obertament que li havia fet molta ràbia haver de deixar de treballar quan es va casar (havia fet de comptable en un forn de pa del Lower East Side), que estava molt bé tenir diners propis a la butxaca i no haver de rebre la setmanada com una criatura, que la seva vida ara era absurda i que li hauria agradat molt tornar a treballar. Si no fos per lamor del pare.
Lamor del pare ho transformava tot, des de la feina a la cuina fins al sexe al dormitori, i crec que des de ben petita vaig saber que calia transformar el sexe. Ella no el detestava, el sexe, però sí que semblava que shi resignés. No va dir mai que lamor físic no fos important o que fos repugnant per a una dona, però frases com ara: «El teu pare era un home molt apassionat. El teu pare sempre estava a punt. El teu pare podria fer-ho amb deu dones en una nit» em feien pensar que per despullar-te i ajeuret amb un home havies destimar-lo de debò, si no, no sortia bé. Recordo que a setze anys, amb la virginitat assetjada per primera vegada, cada dia em despertava la batalla interminable que es lliurava en el meu cap i en el meu cos, i suplicava en silenci a la mare: Però mama, ¿com sé si realment lestimo? Lúnica cosa que sé és que em bull la sang i que ell em pressiona, no para de pressionar-me. Al passadís, als bancs del parc, cada nit a la cuina mentre tu et regires inquieta a laltre costat duna paret, a dos metres de mi, protegida darrere les línies, jo sóc aquí a les trinxeres...». Però no rebia cap resposta.
Lamor, en el lèxic de la mare, no era amor, era amor amb majúscula. Un sentiment de primer ordre, de natura espiritual, de motlle moral. Per damunt de tot, un sentiment que era inconfusible quan era present i també inconfusible quan era absent. «Una dona sap si estima un home», deia. «Si no ho sap, no lestima». I pronunciava aquelles paraules com si vinguessin del Sinaí. A casa nostra no calien interpretacions que expliquessin les diferents conductes humanes derivades de lamor. Si la mare no veia que les respostes duna altra dona davant del marit o lamant eren com les seves, allò no era amor. I lamor, deia ella, ho era tot. Lamor determinava la vida duna dona. El seu intel·lecte descartava, ometia i eliminava sistemàticament del seu discurs totes les proves que indiquessin el contrari i de proves no en faltaven; es negava a admetre-les. Una vegada, davant meu (jo devia tenir deu anys), una amiga li va dir que anava completament errada, que el seu concepte de lamor era absurd i que era esclava de la idea del matrimoni. Quan vaig preguntar a la mare què volia dir la seva amiga, ella va respondre: «Una dona poc refinada. No sap què és la vida».
Tots els barris tenien el seu ximple o beneitó; al nostre nhi havia tres. Hi havia en Tom, el repartidor de seixanta anys que treballava per al carnisser. Portava un paquet de carn corrent, es parava en sec, tirava el paquet a la vorera, lamenaçava amb un dit i deia ben alt: «No et portaré més als braços, fastigós!». Hi havia la Lilly, una dona mongòlica de quaranta anys que voltava vestida com una nena petita, amb un llaç de setí rosa als cabells greixosos, i que travessava els carrers amb el semàfor en vermell i quedava envoltada de cotxes que frenaven grinyolant. I hi havia la senyora Kerner, una dona menuda com un ocell que corria pels carrers amb els cabells embolicats amb un drap de fregar, feia gestos exagerats i es movia amb una abruptesa demencial. Aturava gent que no coneixia a la botiga de queviures, a la carnisseria o a la farmàcia, ajuntava les mans tancades en dos punys laxos davant la cara i, amb els ulls castanys brillant intensament, deia: «Oy, avui he llegit un conte molt boonic de la literatura russa! Un relat tan tendre que fins i tot lànima més miserable protestaria contra la injustícia daquesta vida!». Després no es recordava més del perquè era a la botiga, es girava i sortia corrents.
La senyora Kerner era la mare de la Marilyn Kerner. La Marilyn era la meva millor amiga. Els Kerner vivien una planta més avall que la nostra, al pis del costat, i no podien ser més diferents de la nostra família, pensava la mare. Jo no hi trobava cap diferència. Els Kerner eren senzillament la família de sota, i jo pensava: «Són a casa seva i poden fer el que vulguin».
La Marilyn era filla única. Els Kerner tenien un pis de tres peces. La Marilyn i la seva mare dormien a lhabitació en dos llits de caoba; el seu pare dormia en un llit plegable vora el sofà a la sala destar. El senyor Kerner, com el meu pare, treballava al ram del tèxtil. Era un home ben plantat, callat, de cabells grisos i espessos i ulls blaus i freds, que en la meva imaginació era una font perpètua de por i ansietat. La seva dona i la seva filla agraïen el moment que se nanava i temien la seva tornada. La seva presència no tan sols posava fi a les estones agradables de la tarda al pis dels Kerner, sinó que, a més a més, era percebuda com una amenaça. Quan, a dos quarts de sis, la senyora Kerner es posava rígida i alerta, aixecava líndex enlaire i deia: «Silenci! Ja ve!», era com si Barbablava estigués a punt dentrar per la porta.
Mestimava més passar la tarda al pis dels Kerner que en qualsevol altre lloc. Hi feia la sensació que no hi havia pares, en aquella casa. La senyora Kerner es podia disfressar dadult al carrer, però la Marilyn i jo sabíem que les aparences enganyaven. En el cas de la senyora Kerner era tan evident que lautoritat era un estatus adquirit que vaig començar a sospitar que potser més duna mare se latribuïa, que no sel guanyava. La senyora Kerner era encantadora i exasperant; la seva companyia era més interessant que la de qualsevol mare normal i, curiosament, més instructiva. La presència de la meva mare era potent, però la de la senyora Kerner era entranyable. La seva angoixa era tan òbvia, tan palpable, que jo sentia com si un dit em pressionés el cor quan ella sexposava a les burles i al menyspreu duns murris de dotze anys.
Era una mestressa de casa terrible que no parava mai de feinejar. Sempre duia un drap embolicat al cap, un plomall per treure la pols a la mà i una expressió confosa als ulls. Voltava per la casa desma, passant el plomall per aquí i per allà. O bé treia una aspiradora de ferro monstruosa que, quan lengegava, feia tant soroll que semblava que un avió estava a punt daterrar a la sala destar, la passava per la moqueta vella i gastada uns quants cops, es distreia i la deixava dreta al punt on lhavia apagada, de vegades dos o tres dies.
També cuinava amb el forn; feia menjars horribles, com una mena de pa, sempre la mateixa massa rígida i mig crua. En partia un tros, se lacostava al nas amb un gest exagerat, inhalava profundament, deia que era menjar dels déus i ens el donava a la Marilyn o a mi. «És bo, eh?», deia, amb la mirada brillant, i jo feia que sí amb el cap, el mastegava tan de pressa com podia per fer-lo baixar (podia trigar ben bé tres o quatre minuts), sabent que notaria aquell pes a lestómac tot el dia. Però jo mel volia empassar. Sabia que la senyora Kerner estaria més desorientada que de costum si no ho feia (¿què havia fet malament, ara?, es preguntaria), i crec que vaig adoptar una actitud protectora cap a ella des de la primera vegada que vam estar juntes.
Mai no acabava de passar laspiradora per la moqueta perquè a mig fer es parava, feia mitja volta (de vegades sense apagar laspiradora) i anava corrents a una habitació o a la cuina, on la Marilyn i jo estàvem llegint o dibuixant, i, amb les mans a la cara i els ulls brillants, exclamava: «Oy, noies! Aquesta tarda he llegit un article al diari. Una dona pobra, bona i bonica travessava corrent el carrer, amb lúltim penic a la mà per comprar llet per a una criatura malalta que havia deixat a dalt al pis; només la va deixar un minut per comprar llet; llavors un cotxe gira a tota velocitat a la cantonada, latropella, la fa caure, la xafa i la destrossa. Oh gevalt! La gent hi va corrents. Sang pertot arreu! Tot queda xop de sang. Se lenduen. ¿I sabeu què? No us ho creuríeu mai. Cap ment humana no podria imaginar mai el que va passar aleshores. ¿Esteu preparades? Una hora més tard, troben la seva mà a la cuneta. I encara aferrava el penic».