La Marilyn, si estava dibuixant, no es recordava de deixar el carbonet sobre la taula. Jo, si estava llegint, em quedava asseguda amb una pàgina entre els dits. Si al començament ens molestava veure-la a la porta, finalment sempre ens deixàvem embolcallar per aquella veu urgent i melodiosa. El cor se maccelerava mentre ella parlava, i jo centrava tota latenció en els detalls inesperats que anava donant. La senyora Kerner era captivadora. Tenia la força dels qui tenen un talent innat per explicar contes és a dir, daquells que saben donar forma i sentit a cada bocí dexperiència per mitjà del miracle del discurs narratiu.
La senyora Kerner no explicava històries per la necessitat filosòfica de donar sentit a tot. Més aviat valorava molt els sentiments, i les arts la música, la pintura i la literatura eren un conducte que duia cap a lemoció pura. Explicava històries perquè anhelava viure en un món de bellesa entre persones cultes i sensibles. El sentiment, nenes, ho era tot. La vida duna persona podia ser rica o pobra, digna dun rescat o una cosa per llençar a la cuneta, segons si tenia o no la força del sentiment.
La senyora Kerner solia fer el seu discurs apassionat sobre lart, la vida i els sentiments després dexplicar-nos alguna anècdota. De vegades sarremangava les mànigues i anava corrents cap al piano, que havien comprat per quaranta dòlars malgrat les protestes del senyor Kerner, perquè la Marilyn, que el detestava i mai no el tocava, pogués portar a casa, ben bé a dins de casa, Chopin, Rakhmàninov, Mozart. El piano sestava al vestíbul sense que ningú el toqués, tret de les dues o tres vegades a la setmana que la senyora Kerner shi acostava corrents, fregava la banqueta amb les faldilles, shi asseia amb els gestos exagerats dun pianista, alçava els braços ben enlaire i descarregava amb força els dits damunt les tecles per fer els primers compassos dels «Remers del Volga». I prou. Això era lúnica cosa que sabia tocar. Els primers compassos d«Els remers del Volga». I els repetia deu o vint vegades sense que minvés ni una gota linterès tant per part seva com nostra.
La frisança pel piano generalment li venia als últims moments de la tarda, quan, enardida per lestona dèxtasi que havíem compartit durant el relat, perdia la noció del temps. Mentre graponejava les tecles del piano, sobria la porta, i nosaltres quedàvem paralitzades. El senyor Kerner ens mirava en silenci. Després passava per davant nostre, entrava a dins, feia un tomb per la sala destar, tornava al vestíbul, penjava labric amb compte a larmari del rebedor (era lhome més primmirat que havia conegut mai), deia: «Aquesta casa sembla una cort. ¿Què has fet en tot el dia?», tornava a entrar a la sala destar, sasseia en una de les butaques entapissades i es posava a llegir el diari. Nosaltres fugíem de seguida: la senyora Kerner cap a la cuina, la Marilyn cap a lhabitació i jo cap a la porta.
Un dissabte al matí, la Marilyn i jo vam decidir anar a Tremont Avenue, el principal carrer comercial del nostre barri. Quan érem a lentrada, la Marilyn es va recordar que no havia agafat el moneder. Vam tornar a pujar les escales, vam entrar disparades al pis dels Kerner i vam anar directament a lhabitació, la Marilyn primer, jo al darrere. La Marilyn es va aturar en sec a la porta i jo vaig xocar amb ella. Posant les mans a la seva esquena, vaig mirar per damunt la seva espatlla cap a dins lhabitació. El senyor i la senyora Kerner eren en un dels llits de caoba, ell a sobre della, tots dos tapats amb una manta; només sels veia el tors nu. A ell no li vèiem la cara, ella tirava el cap enrere, amb els ulls tancats i la boca torçada en un gemec silenciós. Amb les mans estrenyia fort lesquena del marit, que li xuclava el coll. La convulsió va ser violenta i, ho vaig saber a linstant, mútua. Una onada descalfor i de por em va recórrer tot el cos, des del coll fins a lentrecuix. Va ser aquella reciprocitat.
Així doncs, duna banda hi havia els Kerner, plens dodi, units en secret en espasmes sexuals; i hi havia els meus pares, que sestimaven, però el seu llit es mantenia cast a la vista de tothom. El pis de baix era un caos, el marit estava exiliat a la sala destar; la dona era una somiadora mig boja; el pis de dalt era net com una patena, el marit ocupava el centre, la dona era apassionada i saferrava a les seves opinions. Jo no volia fixar-me en aquestes diferències. No em semblaven ni sorprenents ni crucials. El que sí que sem va gravar va ser que tant la senyora Kerner com la mare adoraven el sentiment romàntic i que totes dues eren casades.
Pugem per la Cinquena Avinguda. Avui tinc un mal dia. Em sento grassa i sola, atrapada en la meva vida fastigosa. Sé que hauria de ser a casa treballant i que sóc aquí fent el paper de filla obedient només per defugir lescriptori. Tinc tanta ansietat que em fa mal lestómac mentre camino. La mare, com sempre, sap que no pot fer res per mi, però la meva infelicitat la neguiteja. No para denraonar; un discurs llarg, tediós, inintel·ligible, sobre una cosina meva que vol divorciar-se.
Quan ens acostem a la biblioteca, un adepte duna religió oriental (cap afaitat, pell translúcida, un sac dossos embolicats en gasa rosa i descolorida) es llança cap a nosaltres, oferint-nos amb una mà un exemplar dels escrits del seu guia. La mare no para denraonar, mentre aquell ésser vestit amb gasa es mou nerviós al voltant nostre i va deixant anar el seu discurs com un brunzit a laire, competint per acaparar la meva atenció. A lúltim, la mare se sent interrompuda. Es gira cap a ell. «¿Què passa?», li diu. «¿Què vol de mi? Digui-mho». Ell lhi diu. Ella lescolta fins que acaba. Després redreça les espatlles, es posa ben dreta amb tota la seva alçada de metre seixanta i diu: «Jove, sóc jueva i socialista. Em sembla que amb això ja en tinc prou per a tota la vida, ¿no troba?». El noi-home vestit de rosa queda encisat i, durant uns instants, desconcertat. «Els meus pares són jueus», confessa, «però sens dubte no són socialistes». La mare el mira fixament, mou el cap, mestreny fort el braç amb els dits i se mendú avinguda amunt.
Sembla mentida! diu, un noi jueu simpàtic safaita el cap i es posa a xerrar pels carrers. Un món ple de bojos. Divorcis pertot arreu, i si no és un divorci, això. Quina generació, la vostra!
No comencis, mama dic. No vull tornar a sentir bestieses de les teves.
Bestieses, bestieses diu, però és veritat. Féssim el que féssim, no ens ensorràvem pels carrers com feu vosaltres. Teníem ordre, calma, dignitat. Les famílies estaven unides i la gent feia una vida decent.
Això és una ximpleria. No feien una vida decent, sinó una vida damagat. No em deus pas voler dir que la gent era més feliç, oi?
No cedeix de seguida. No dic això.
¿Doncs què vols dir?
Ella arruga el front i calla. Rumia i busca dins del cap el que vol dir. I ho troba. Triomfant, acusadora, diu:
Avui dia la infelicitat és molt palpable.
Les seves paraules em sobresalten i em complauen. Sento una gran satisfacció quan diu una veritat o una cosa intel·ligent. En moments així la puc estimar.
Aquest és el primer pas, mama li dic suaument. La infelicitat ha darribar a ser palpable perquè passi alguna cosa.
Ella satura davant de la biblioteca. No vol sentir el que dic, però la conversa lanima. Els ulls castanys i apagats, foscos i brillants quan jo era petita, se li il·luminen a mesura que el sentit de les seves paraules i de les meves li van penetrant el cervell. Les galtes se li tornen vermelles i la cara, flàccida com un flam, se li posa tensa, més definida. La trobo bonica. Sé per experiència que ella recordarà aquesta tarda com una tarda profundament agradable. També sé que no serà capaç de dir a ningú per què ha estat agradable. Li agrada pensar, però no ho sap. No ho ha sabut mai.
No cedeix de seguida. No dic això.
¿Doncs què vols dir?
Ella arruga el front i calla. Rumia i busca dins del cap el que vol dir. I ho troba. Triomfant, acusadora, diu:
Avui dia la infelicitat és molt palpable.
Les seves paraules em sobresalten i em complauen. Sento una gran satisfacció quan diu una veritat o una cosa intel·ligent. En moments així la puc estimar.
Aquest és el primer pas, mama li dic suaument. La infelicitat ha darribar a ser palpable perquè passi alguna cosa.
Ella satura davant de la biblioteca. No vol sentir el que dic, però la conversa lanima. Els ulls castanys i apagats, foscos i brillants quan jo era petita, se li il·luminen a mesura que el sentit de les seves paraules i de les meves li van penetrant el cervell. Les galtes se li tornen vermelles i la cara, flàccida com un flam, se li posa tensa, més definida. La trobo bonica. Sé per experiència que ella recordarà aquesta tarda com una tarda profundament agradable. També sé que no serà capaç de dir a ningú per què ha estat agradable. Li agrada pensar, però no ho sap. No ho ha sabut mai.
Un any després que la mare digués a la senyora Drucker que era una meuca, els Drucker sen van anar de ledifici i la Nettie Levine es va traslladar al pis que van deixar. No tinc cap record de cap camió ni cap camioneta de mudances que semportés o deixés mobles, plats o roba dels uns o dels altres. Semblava que la gent i totes les seves pertinences sevaporaven dun pis i que unes altres ocupaven el seu lloc. Des de ben petita vaig captar la naturalesa circumstancial de la majoria de les relacions. Al capdavall, ¿quina importància tenia si als veïns del costat els dèiem Roseman, Drucker o Zimmerman? Lúnica cosa que importava era que a la porta del costat hi havia veïns. La Nettie, però, va ser diferent.
Un dia, havent tornat de lescola, jo baixava corrents les escales amb presses per sortir al carrer, i vam xocar al replà fosc. Les bosses de paper amb la compra que ella duia van volar en totes direccions. Totes dues vam exclamar: «Oh!» i vam fer un pas enrere, jo, contra la barana de lescala, ella contra la paret escrostonada. Jo, vermella com un perdigot, em vaig inclinar per ajudar-la a recollir les bosses escampades pel replà i em vaig fixar que els cabells, vermells i brillants, els duia pentinats amunt amb un tupè alt i li arribaven fins més avall de les espatlles. Tenia les faccions de la cara estretes i anguloses (els ulls ametllats, la boca i el nas fins i punxeguts), i les espatlles amples, però ella era prima. Em recordava les fotografies de la Greta Garbo. El cor sem va posar a bategar amb força. Mai no havia vist una dona bonica.
No et preocupis pels paquets em va dir. Surt a jugar. Fa sol. No has de perdre el temps aquí dins a les fosques. Vés, vés. Parlava langlès amb accent estranger, com les altres dones de ledifici, però la seva veu era suau, gairebé musical, i les seves paraules em van sobtar. La mare no mhavia insistit mai que aprofités els moments de plaer, encara que fos el plaer dun carrer assolellat. Vaig acabar de baixar les escales tota contenta. Sabia que era la nova veïna. («Una pèl-roja Ukrainishe casada amb un jueu», havia comentat la mare en un to sec tot just feia dos o tres dies.)
Un parell de dies més tard, quan acabàvem de sopar, va sonar el timbre i jo vaig anar a obrir. Era ella.
Jo... jo... Va deixar anar unes rialles esquerdades, avergonyida. La teva mare mha convidat. Es veia diferent, allà, dreta a la porta, tosca i maldestra, una pagerola de cara bonica; no sassemblava gens ni mica a aquella dona preciosa del replà. A linstant em vaig sentir segura i generosa.
Passi. Em vaig apartar tota educada dins del rebedor minúscul perquè ella pogués passar cap a la cuina.
Segui, segui va dir la mare, amb un to de veu aspre però cordial, molt diferent del seu to aspre i imperiós habitual. Prengui una tassa de cafè i una mica de pastís. Va empènyer el meu germà. Apartat. Deixa seure la senyora Levine al banc. Al llarg dun costat de la taula hi havia un banc de fusta de respatller alt; el meu germà i jo sempre ens afanyàvem a ocupar-ne tant despai com podíem.
¿Li ve de gust una copa de Schnapps? El pare, tan ben plantat i afable, somreia orgullós de veure que la seva dona era tan educada amb una gentil.
Oh, no va respondre la Nettie, em pujaria al cap, i si us plau va afegir, adreçant-se fervorosament a la mare, diguim Nettie, no pas senyora Levine.
La mare es va posar vermella, complaguda i confosa. Com feia sempre quan se sentia insegura, de seguida va canviar de tema fent una insinuació.
Encara no he vist el senyor Levine, oi? va dir. Per a ella, era una pregunta neutral, per a qualsevol altra persona era una afirmació categòrica que vorejava lacusació.
No, no lha vist va dir la Nettie, somrient. No és aquí. Ara mateix és en algun punt del Pacífic.
Oy vay, és a lexèrcit va fer la mare, que començava a perdre color a les galtes. Estàvem en guerra. El meu germà tenia setze anys, el pare prop de cinquanta. A la mare lhavien deixada tranquil·la. El seu sentiment de culpabilitat era excessiu.
No va dir la Nettie, que semblava confosa. És a la marina mercant. No crec que entengués del tot la diferència. La mare, de ben segur, no lentenia. Va mirar el pare amb una expressió interrogant. Ell va arronsar les espatlles amb cara de no entendre res.
És mariner, mama va dir de seguida el meu germà. Fa de mariner, però no està a la marina. Treballa en vaixells per a empreses privades.
Però em pensava que el senyor Levine era jueu va replicar la mare en un to innocent.
El meu germà es va posar vermell com un tomàquet, però la Nettie només va somriure orgullosa.
Sí, ho és va dir.
La mare no va gosar dir el que tenia ganes de dir: Impossible! ¿Per què un jueu hauria de voler treballar en un vaixell?
Va resultar que tot el que estava relacionat amb la Nettie era impossible. Era una gentil casada amb un jueu que no era com cap dels jueus que havíem conegut mai. Sola gairebé sempre i, aparentment, lliure per viure on volgués, havia triat de viure entre jueus de classe treballadora que no li oferien res, ni caritat. Semblava que aquella dona guapa i sensual que provocava mirades fugaces denveja i curiositat valorava amb desmesura la vida de les dones respectables i sense gràcia. Lloava generosament la mare per les seves aptituds com a mestressa de casa la seva habilitat per treure el màxim profit dun salari baix, per fer que la casa sempre fes olor i que els nens estiguessin contents destar-se a casa com si aquestes aptituds fossin un tresor, un do preciós que a ella li havia estat negat i que simbolitzava un tipus de vida del qual havia estat exclosa. La mare en el fons tan fascinada com qualsevol altre per lencant de la Nettie la mirava pensarosa quan intentava (sovint duna manera vaga i incoherent) parlar de les diferències que hi havia entre elles, i començava dient: «Però vostè ara és una dona casada. Ja les aprendrà, aquestes coses. No són res. No costen gens daprendre». Aleshores la Nettie es posava vermella i amb una expressió de dolor feia que no amb el cap. La mare no ho entenia, i ella no ho sabia explicar.
Rick Levine va tornar a Nova York quan feia dos mesos que la Nettie shavia traslladat a ledifici. Ella estava molt orgullosa del seu mariner alt, moreno i barbut en presumia al carrer davant de les adolescents de qui shavia fet amiga, larrossegava cap a nosaltres per presentar-nos-el o lobligava a acompanyar-la a la botiga de comestibles i es va transformar visiblement. Tenia la pell més lluminosa. Als ulls verds i ametllats se li veien uns punts de llum. Tots els seus moviments tenien una gràcia diferent: la manera com caminava, com movia les mans, com sallisava els cabells cap enrere. De sobte, tota la seva persona va adquirir un aire aristocràtic. La seva bellesa es va intensificar. Era intocable.