Rick Levine va tornar a Nova York quan feia dos mesos que la Nettie shavia traslladat a ledifici. Ella estava molt orgullosa del seu mariner alt, moreno i barbut en presumia al carrer davant de les adolescents de qui shavia fet amiga, larrossegava cap a nosaltres per presentar-nos-el o lobligava a acompanyar-la a la botiga de comestibles i es va transformar visiblement. Tenia la pell més lluminosa. Als ulls verds i ametllats se li veien uns punts de llum. Tots els seus moviments tenien una gràcia diferent: la manera com caminava, com movia les mans, com sallisava els cabells cap enrere. De sobte, tota la seva persona va adquirir un aire aristocràtic. La seva bellesa es va intensificar. Era intocable.
Jo vaig veure aquell canvi i vaig quedar magnetitzada. Al matí em despertava i em preguntava si aquell dia me la trobaria al replà. Si no la veia, buscava una excusa per anar a trucar a casa seva. No és que la volgués veure amb en Rick, ben plantat, però sorrut, toix i taciturn, i res del que passava entre ells minteressava. Era ella que jo volia veure, només ella. I volia tocar-la. La mà sempre se men volia anar cap a la seva cara, cap al seu braç, cap al seu costat. Em moria de ganes danar cap a ella. La Nettie irradiava una mena de promesa de la qual no em podia allunyar, jo volia... volia... no sabia què volia.
Però leufòria va durar poc: la seva i la meva. Un matí, quan feia una setmana que en Rick havia tornat, la mare es va trobar la Nettie quan totes dues sortien de casa. La Nettie es va apartar della.
¿Què passa? va preguntar la mare. Giris. Deixim veure-li la cara. La Nettie es va tombar a poc a poc. Un blau negrós enorme li envoltava lull dret, que tenia mig tancat.
Oh, Déu meu va mussitar la mare, amb un respecte profund.
Ell no ho volia fer va dir la Nettie en un to suplicant. Va ser un error. Ell volia baixar al bar amb els seus amics. Jo no volia que hi anés. Va trigar molta estona abans no em va pegar.
Després daixò, la Nettie va recuperar laspecte que tenia abans que ell tornés a casa. Dues setmanes més tard, en Rick Lavine va marxar altre cop, aquesta vegada en un viatge de quatre mesos. Va jurar a la seva dona, que no el volia deixar anar, que aquell seria lúltim viatge. Quan tornés a casa per labril, va dir, buscaria una bona feina a la ciutat i per fi es podrien instal·lar. Ella va creure que aquesta vegada ho deia de debò i finalment va deixar que li apartés els braços del coll. Quan feia sis setmanes que ell shavia fet a la mar, la Nettie va descobrir que estava embarassada. Més tard, al cap de tres mesos, la Nettie va rebre un telegrama que la informava que en Rick havia mort dun tret en una baralla en un bar dalgun port del mar Bàltic. Havien enviat el cos a Nova York i quedava pendent la qüestió de lassegurança.
La Nettie es va involucrar en la nostra vida quotidiana amb tanta rapidesa, que més endavant mera difícil recordar com passàvem els dies abans que ella visqués al pis del costat. Venia a prendre cafè a última hora del matí, després, altre cop a la tarda, i sopava amb nosaltres tres cops a la setmana. Aviat vaig tenir-hi prou franquesa per entrar a casa seva a qualsevol hora, i ella cada dia consultava la mare sobre alguna qüestió complexa de lassegurança den Rick.
Quina llàstima que fa no parava de dir la mare. Viuda. Embarassada, pobra i abandonada.
De fet, gràcies a la viduïtat sobtada, ara la Nettie podia ser compadida i despertar altres sentiments sense perill. Era com si des de feia temps, des de molt abans de la mort del seu marit, ella hagués intentat fer saber a la meva mare que ella no podia tenir uns privilegis que a la mare no li faltarien mai, i que vivia només temporalment en un ambient en el qual la mare estava ben arrelada; i quan en Rick va tenir lamabilitat de deixar-se matar, aquella veritat més profunda es va fer evident. La mare ara podia admetre la bellesa de la Nettie sense perdre lequilibri, i la Nettie es podia servir de la respectabilitat de la mare sense sentir-se humiliada. Van fer el pacte sense dir-se ni una paraula. Teníem la bella Nettie a la cuina cada dia, i la Nettie tenia la protecció de la mare dins ledifici. Quan la senyora Zimmerman va tocar el timbre de casa per preguntar maliciosament per la shiksa,1 la mare la va tallar bruscament dient-li que tenia feina i que no tenia temps per sentir bajanades. Després daixò, cap veí de lescala no va dir mal de la Nettie davant nostre.
Quan la mare era lleial a algú ho era incondicionalment. La lleialtat, no obstant, no li impedia jutjar la Nettie; però ara no expressava les seves reserves tan directament com solia fer abans. Per exemple, podia estar-se asseguda a la cuina amb la seva germana, la tieta Sarah, que vivia a quatre cantonades de casa, parlant dels homes que havien començat a aparèixer, lun darrere laltre, a la porta de la Nettie les setmanes següents de la mort den Rick. Aquells homes eren companys de feina den Rick, sobretot els qui havien embarcat amb ell en aquell últim viatge, que venien a donar el condol a la viuda dun dels seus i a parlar de la qüestió de lassegurança de vida per als mariners, que, evidentment, la Nettie no havia cobrat a causa de les circumstàncies de la mort den Rick. Hi havia, deia la mare maliciosament, alguna cosa estranya en la manera com aquells homes lanaven a veure. Ah sí? La tia aixecava una cella, encuriosida. ¿Què tenia destrany, exactament? Bé, responia la mare, alguns homes venien una vegada només, cosa que era normal, però nhi havia que venien dues o tres vegades, un dia rere laltre, i els qui venien dues o tres vegades tenien un no sé què, potser sequivocava, però gairebé semblava que aquells homes amaguessin alguna cosa. I la Nettie es portava duna manera estranya amb aquells homes. Potser això era el que més inquietava, lestrany amanerament amb què la Nettie tractava els homes. La mare i la tieta intercanviaven «mirades».
¿Què vols dir? preguntava jo en veu alta. ¿Què té de dolent la seva conducta? No trobo que tingui res de dolent. ¿Per què parles daquesta manera? Llavors totes dues callaven, sense respondrem i sense tornar a parlar de la Nettie aquell dia, almenys davant meu.
Un dissabte al matí, vaig entrar a casa de la Nettie sense trucar (la porta no estava mai tancada amb clau). Tenia una taula de cuina petita arrambada a la paret, al costat de la porta del carrer el seu rebedor era més petit que el nostre, i de seguida eres a la cuina, i qualsevol que entrava sense avisar «enxampava» els qui seien al voltant de la taula. Aquell matí vaig veure un home alt i prim de cabells rossos molt clars a la cuina. Davant seu seia la Nettie, amb el cap inclinat cap a les tovalles de cotó estampades que tant magradaven (nosaltres hi teníem un hule brillant i anodí, a la taula). Tenia el braç estirat, la mà quieta sobre la taula. La mà de lhome, una mà grossa amb les articulacions dels dits molt ossudes, cobrien la seva. Ell contemplava el cap cot della. Vaig entrar volant, un remolí de nou anys que es ficava allà on no la demanaven. Ella va fer un bot a la cadira i va aixecar el cap. Als seus ulls hi havia una expressió que veuria moltes vegades anys a venir, però que aquell dia veia per primera vegada i, encara que no coneixia el vocabulari per descriure-la, vaig ser prou sensible perquè em trasbalsés. Ella estava calculant la impressió que mhavia fet aquella escena.
Fa una tarda ennuvolada dabril, càlida i grisa; laire, dolç de primavera. La mena de temps que ens remou parts que no sabem identificar. Sescau que avui també és laniversari de laixecament del gueto de Varsòvia. La mare vol anar a la trobada commemorativa que es fa cada any al Hunter College. Mha demanat que lhi acompanyi. Jo li he dit que no, però he acceptat de pujar amb ella per Lexington Avenue fins aquell centre. Mentre caminem, mexplica una cosa que li va passar ahir al carrer.
Fa una tarda ennuvolada dabril, càlida i grisa; laire, dolç de primavera. La mena de temps que ens remou parts que no sabem identificar. Sescau que avui també és laniversari de laixecament del gueto de Varsòvia. La mare vol anar a la trobada commemorativa que es fa cada any al Hunter College. Mha demanat que lhi acompanyi. Jo li he dit que no, però he acceptat de pujar amb ella per Lexington Avenue fins aquell centre. Mentre caminem, mexplica una cosa que li va passar ahir al carrer.
Jo mestava dreta a lavinguda em diu esperant que el semàfor canviés, i una nena, que devia tenir uns set anys, era al meu costat. Tot dun plegat, abans que el semàfor canviés, la nena es disposa a travessar el carrer. Jo que la faig recular, la faig pujar a la vorera altre cop i li dic: «Reina, no travessis mai en vermell. Només has de travessar en verd». La nena em mira amb cara de llàstima i em diu: «Senyora, ho ha entès tot al revés».
Aquesta nena no arribarà als vuit anys dic jo.
És el mateix que vaig pensar jo fa la mare, rient.
Som a Lexington Avenue, a laltura del número quaranta-u o quaranta-dos. És diumenge. El carrer pràcticament està desert, les botigues i els restaurants es veuen tancats, hi ha molt poques persones caminant.
Necessito un cafè anuncia la mare.
Els desitjos de la mare són senzills però no són negociables. Per a ella, són necessitats. Ara mateix, ha de prendre una tassa de cafè. Res no la distraurà daquest desig que ella anomena necessitat fins que no tingui a les mans una tassa daquell líquid fumejant a punt per acostar-se-la als llavis.
Anem fins a la Tercera Avinguda dic. Allà hi haurà alguna cosa oberta. Travessem el carrer i anem en direcció est.
Aquest matí he parlat amb la Bella diu la mare quan som a laltre costat de lavinguda, movent el cap duna banda a laltra. Que nés, de cruel, la gent! No ho entenc. Té un fill, que és metge, i perdona que tho digui, però se li porta molt malament. No ho entenc. ¿Quin mal li faria convidar la seva mare a passar un diumenge al camp?
¿Al camp? Em pensava que el fill de la Bella treballava a Manhattan.
Viu a Long Island.
¿I això és el camp?
No és pas la West End Avenue!
Entesos, entesos. Així doncs, ¿què ha fet, ara, el fill?
No es tracta del que ha fet ara, sinó del que fa sempre. Aquest matí la Bella ha parlat amb el seu nét i el nen li ha dit que ahir a la tarda van tenir molts convidats, i que tots sho van passar molt bé menjant al porxo. Ja et pots imaginar com sha sentit la Bella. Fa mesos que no lhan convidada. Ni el seu fill ni la seva jove senten res per ella.
Mama, que el fill aconseguís sobreviure tenint la Bella per mare i, encara més, que acabés medicina... això només passa a les pel·lícules, i ho saps molt bé.
És la seva mare.
Déu meu.
No em vinguis amb «Déu meu!». És veritat. Ella és la seva mare. Ben senzill. Es va estar de moltes coses perquè ell pogués tenir alguna cosa.
¿Tenir què? ¿La bogeria de sa mare? ¿La seva ansietat?
Una vida. Així de senzill. Ella li va donar la vida.
Daixò fa molt de temps, mama. No pot recordar-sen.
És molt poc civilitzat si no sen recorda.
Sigui com sigui, no per això ha de tenir ganes de convidar-la a seure amb els seus amics una tarda preciosa de dissabte de començament de primavera.
Ho hauria de fer, tant si en té ganes com si no. No em miris així. Sé de què parlo.
Arribem a una cafeteria de la Tercera Avinguda, un local barat amb pretensions, tot de plàstic que imita la fusta, pell sintètica, canelobres de llautó platejats amb bombetes amb forma despelmes enceses, en un ambient cursi i fosc.
¿Et sembla bé? em diu la mare, en un to alegre.
Si jo digués: «Mama, aquest lloc és horrorós», ella diria: «La meva filla tan refinada, ella. Jo vaig créixer en un pis on només hi havia aigua freda i el vàter era al replà, però això és poc per a tu. Doncs, molt bé, tria tu el lloc», i continuaríem caminant per la Tercera Avinguda. Però faig que sí amb el cap, ens asseiem totes dues en una taula vora el finestral i em preparo per beurem una horrible tassa de cafè mentre continuem la nostra conversa tan important sobre pares i fills.
Ben calent diu la mare al cambrer dulls caiguts i cabells negres que sacosta a poc a poc a la nostra taula. Vull el cafè ben calent.
Ell se la mira amb tan poca expressió que totes dues pensem que no lha entès. Després el cambrer es gira cap a mi i es limita a arquejar les celles per preguntar-me què volia. La mare li agafa el braç i inclinant el cap li fa un somriure exagerat.
¿Don és vostè? li pregunta.
Mama! exclamo.
Estrenyent el braç del cambrer amb els dits, repeteix:
¿Don és?
El cambrer somriu.
De Grècia li diu. Sóc grec.
Grec! diu ella, com si calculés el valor daquella nacionalitat. Molt bé. Magraden els grecs. Recordi. Calent. Vull el cafè ben calent. Ell es posa a riure. La mare té raó. Sap de què parla. Sóc jo que estic desorientada en el món, no pas ella.
Aclarida la situació, ella reprèn el fil de la conversa.
És inútil. Digues el que vulguis, els fills no estimen els pares com quan jo era jove.
Mama, ¿de debò que ho creus, això?
I tant que sí! La mare va morir als braços de la meva germana, envoltada de tots els seus fills. ¿Com moriré, jo? ¿Mho pots dir, sisplau? Probablement trigaran una setmana a trobar-me. Passen els dies. No sé res de tu. El teu germà, el veig tres vegades lany. ¿Els veïns? Quins? ¿Qui hi ha que es preocupi de mi? Manhattan no és el Bronx, saps?
Exactament. Daixò és tracta. Manhattan no és el Bronx. La teva mare no va morir als braços de la seva filla perquè la teva germana lestimés més del que nosaltres testimem a tu. La teva germana odiava la teva mare, i ho saps molt bé. Era amb ella perquè era el seu deure i perquè des que es va casar sempre va viure a la cantonada. No tenia res a veure amb lamor. No era una vida millor, era una vida dimmigrants, una vida de classe treballadora, una vida dun altre segle.
Digues el que vulguis respon ella enfadada. Era una manera de viure més humana.
Totes dues callem. Ve el cambrer amb el cafè. Ella agafa la tassa entre les mans abans que ell shagi girat del tot. Fa una xarrupada i llança una mirada desdenyosa a lesquena del cambrer.
¿Daixò en diu calent? es queixa. No ho és, de calent.
Cridal.
Ella fa un moviment amb la mà.
Tant se val. Mel beuré així; no em moriré per això. Veig clarament que la conversa la deprimeix.
Jo només puc dir que si no fos fill seu, la Bella no el tornaria a veure mai més.
Doncs ja són dos, no? Ell de ben segur no la tornaria a veure mai més si no fos la seva mare, no?
La mare em mira fixament des de laltre costat de la taula.
¿On vol anar a parar la meva filla tan intel·ligent?
Dic que avui dia lamor sha de guanyar. Fins i tots les mares i els fills.
Ella queda bocabadada i em mira amb una llàstima profunda. El que acabo de dir és una barrabassada tan grossa que potser no recuperarà mai més la capacitat de parlar. Després, movent el cap dun costat a laltre, diu: