Et diré el mateix que em va dir aquella nena: «Senyora, ho ha entès tot al revés».
En aquell moment passa el cambrer amb una cafetera fumejant. La mare estira les mans i gairebé el fa caure.
¿Aquest és calent? pregunta en un to exigent. Laltre no ho era.
El cambrer arronsa les espatlles, satura i li omple la tassa de cafè. Ella sel beu amb delit, frisosa.
És calent.
Per fi està satisfeta.
Anem diu, aixecant-se. Fem tard.
Tornem sobre els nostres passos i continuem avançant per Lexington Avenue. Laire és més dolç que abans, més càlid, més ple, i en la grisor brillant sinsinua pluja. Deliciós! De sobte, sento dins meu una onada desperança, però, com de costum, no va gaire més enllà. En comptes de pujar recta, clara, lonada es torça, es replega cap endins i al cap de no res mor ofegada; un cicle que, tristament, conec molt bé. Miro la mare de reüll. Potser ho imagino, però em fa la sensació que veig reflectit en la seva cara el mateix recorregut absurd duna emoció que sha extraviat. Hi ha color a les seves galtes, però té una expressió de sobresalt als ulls i un rictus a la boca. ¿Què veu, em pregunto, quan em mira? Lambient del dia comença a canviar perillosament.
Som entre el número cinquanta i el seixanta. A banda i banda de lavinguda, hi ha aparadors immensos de vidre plens de color i disseny. És una sort que sigui diumenge, perquè les botigues estan tancades i no cal prendre decisions. Ens agrada la roba, a la mare i a mi, ens agrada fer goig amb la roba, però ni ella ni jo podem sofrir anar a comprar. Sempre portem les poques peces que hem triat a cuita-corrents del primer expositor que trobem. Quan ens plantem, com ara, davant dun aparador, i ens veiem obligades a admetre que hi ha dones que es vesteixen amb molta cura, som conscients de les incapacitats que totes dues tenim, i ens convertim en el que som sovint: dues dones dinhibicions extraordinàriament similars unides pel fet dhaver viscut luna dins lòrbita de laltra gairebé tota la vida. En moments com aquests, el fet que siguem mare i filla hi aporta una nota destranyesa. Ja sé que és precisament perquè som mare i filla que les reaccions de luna són reflexos de les de laltra, però, amb tot, ladjectiu filial no sembla escaient. Al contrari, la idea de família, que som família, el concepte de vida familiar és desconcertant: una incertesa tant per a ella com per a mi. Estem acostumades a pensar que som una parella de dones amb mala sort i incompetents (ella viuda, jo divorciada), eternament incapaces de tenir una vida familiar pròpia. Així i tot, mentre ens estem plantades davant de laparador, sembla que el concepte de «vida familiar» és una idea fantasiosa, no verificada, tant per a ella com per a mi. La roba de laparador em fa pensar que ni ella ni jo no hem sabut clarament qui som ni com arribar a saber-ho.
De cop i volta, em sento trista. Molt trista. Una sensació de derrota em travessa de dalt a baix. Em sento desolada, sense direcció ni centre; totes les meves batalles diàries em semblen insignificants, sense rumb. No sé què dir. No només estic en silenci, sinó que mhe quedat sense paraules. La mare sadona que tinc lànim per terra. No diu res. Continuem caminant sense dir res, ni luna ni laltra.
Arribem al carrer Seixanta-nou, girem i ens dirigim cap a lentrada de lauditori del Hunter College. Les portes són obertes. A dins, hi ha dos o tres-cents jueus que escolten asseguts homenatges que commemoren la seva història indescriptible. Aquests actes testimonials són el lligam que uneix. Recorden i persuadeixen. Guareixen i connecten. A la gent, els permeten comprendres a si mateixos. Els discursos sallarguen. La mare i jo ens quedem dretes a la vorera, soles i juntes, davant del so creador de cultura que ens arriba des de dins. «Som un poble maleït», anuncia el conferenciant. «De tant en tant ens destrueixen, amb esforços ens aixequem altre cop, tornem a néixer. Aquest és el nostre destí».
Les paraules són com adrenalina per a la mare. Les galtes se li comencen a posar vermelles. Les llàgrimes li il·luminen els ulls. La mandíbula se li tensa. La pell adquireix to muscular.
Entra-hi em diu en veu baixa, pensant que manirà bé. Vine. Et sentiràs més bé.
Jo faig que no amb el cap.
Ser jueva ja no em pot ajudar li dic.
Ella magafa fort el braç. No confirma ni nega les meves paraules, només em mira directament a la cara.
Recorda diu. Ets filla meva. Forta. Has de ser forta.
Oh, mama! exclamo i sento brollar dins meu la vida que, amb por i avidesa, estima la llibertat i que em regalima per la cara de pell suau, la cara que ella mha donat.
Un dia trist i calorós dagost, la Nettie va donar a llum després de cinquanta hores de dolors que gairebé la van destrossar. Va ser un nen i pesava cinc quilos quatre-cents. Li va dir Richard. Des del moment que la mare i jo vam ajudar-la a tornar de lhospital amb el nen, vam començar a criar-lo juntament amb la Nettie i de vegades en comptes della. Lalimentàvem de diverses maneres i, de tant en tant, li donàvem la vida mateixa. Era un nadó malaltís, sovint tenia crup asmàtic, que només li marxava inhalant calor per vapor. Sempre era la mare o el meu germà qui sasseia sota el vaporitzador improvisat (una tovallola que aguantàvem sobre una olla daigua bullent com si fos una tenda) amb en Richie esbufegant als braços; mai no era la Nettie, que es tornava inútil davant de totes aquelles crisis. Es posava a caminar amunt i avall i sestirava els cabells així que sentia els xiulets de la criatura quan respirava.
La Nettie, com es va veure de seguida, no estava dotada per a la maternitat. Hi ha moltes dones que no ho estan. Imiten els gestos i les maneres de les dones que els han ensenyat a ser i esperen que tot surti bé. Però a la Nettie li havien ensenyat a atreure, no pas a adaptar-se a la vida domèstica, i mai no sabia què havia de fer. No podia dominar lart de les farinetes, de fer bullir bolquers ni dels banys a laigüera de la cuina. Els seus dits eren maldestres, els seus moviments ineficaços, el seu cervell incapaç dabsorbir lesquema més senzill dorganització. La cuina feia pudor de bolquers bruts, el nadó anava moll i fastigós, laigüera era plena de pots amb una crosta de llet cremada. La Nettie sempre semblava atordida. Sempre que era a la cuina feia mitja volta amb les cames nues, el tupè alt mig desfet, les celles arrufades, líndex als llavis i rumiava on havia deixat alguna cosa o altra que necessitava... Vejam... ¿on he deixat el nen?
En Richie va sobreviure en una mar de sorda confusió. El recordo al braç dret de la Nettie, amb el bolquer ple de merda, la cara bruta dels dos últims àpats, agafant amb els ditets un floc de cabells rogencs, aferrant-se a la vida, mentre ella no para de fer voltes alarmada i en silenci. Com que ella no diu res, el nen triga una mica a alarmar-se també. Lexpressió dinterès i curiositat de la cara de la criatura a poc a poc es va transformant en una expressió de pànic.
El silenci de la Nettie. Aquesta era una altra cosa que la feia diferent de les altres dones de ledifici. Entre les altres, la primera reacció davant la confusió o la necessitat era deixar anar un devessall de paraules a molts decibels. Però la Nettie no podia. Amb la seva incapacitat es podria haver guanyat les altres dones, hauria pogut obrir una porta daccés natural al seu món «Oh, ensenyi-mho, diguim, ¿és així com ho fa? Gràcies, senyora Zimmerman, Roseman, Shapiro, Berger; que nés despavilada, vostè, i jo sóc tan ignorant! Que contenta que estic de poder aprendre de vostè», però no ho podia fer, ni tan sols sabia per on començar. Se sentia desprotegida davant les dones, quedava callada, insegura, i els amagava les necessitats. Menys a la mare.
La meva mare va ser la salvació per a la Nettie durant el primer any de vida den Richie. No tant pel que la mare feia per ella, encara que tots els petits gestos (portar-li pa i llet, vigilar en Richie una hora, banyar-lo o donar-li menjar de tant en tant) sens dubte li feien la vida més fàcil, a la Nettie; sinó sobretot perquè la mare lescoltava quan es desfogava. Ara i adés, la mare entrava a la seva cuina i en dues o tres hores de feinejar amb concentració lhi deixava neta i endreçada. Llavors es girava cap a la Nettie com dient-li: «Ara ja ho tens tot a punt. Comença a viure». La Nettie li somreia, labraçava i li feia un petó, i al cap de tres dies tot tornava a estar exactament igual que abans. La Nettie acceptava la feina de la mare, no pas com ho faria una dona jove observant una dona més gran per aprendre-ho a fer ella mateixa, sinó més aviat com una criatura que se sent salvada temporalment per una germana gran i una mica manaire. Es refugiava en en Richie, com si tots dos fossin uns nens orfes: li cantava fluixet, sarraulia amb ell, samagava dies seguits amb ell sota els llençols al llit de matrimoni que ocupava la major part del que hauria dhaver estat la sala destar.
El pis de la Nettie era el més petit, més fosc i el menys moblat de ledifici. La cuina, que, com la nostra, també donava al carreró i a la qual també hi tocava el sol al matí, era lúnica estança agradable. Darrere la cuina hi havia dues habitacions de dimensions diferents amb finestres que donaven a una paret de totxos. Una daquestes habitacions hauria dhaver estat la sala destar, laltra, el dormitori, però la Nettie no sabia muntar una sala destar. A lhabitació més gran hi havia un llit de matrimoni, una calaixera, uns quants prestatges i una tauleta vella i atrotinada. Laltra habitació es va convertir en un quarto dels mals endreços, una mena darmari dobra on podia amagar el pitjor desordre.
Així i tot, a mi em semblava que el pis, com la mateixa Nettie, tenia un toc de promesa i encant. Jo no coneixia la paraula bellesa, no hauria pogut dir que a casa nostra no nhi havia; jo només sabia que petits bocins de plaer visual transformaven el piset diminut de la Nettie, que em feien sentir-me feliç i expectant quan travessava la porta de casa seva. La maternitat lhavia pertorbada, havia trastornat els seus hàbits casolans, estranys i entranyables, lhavia precipitat al caos, així i tot, al llit hi tenia un cobrellit prim de llana dUcraïna amb un estampat de caixmir; damunt la tauleta vella i tronada, un canelobre de plata; a la paret, una icona; la taula plegable de cartró que hi havia a la cuina quedava amagada sota unes tovalles amb un estampat geomètric extraordinari; i a lampit de la finestra shi veia un gerani molt gros, sempre ben cuidat, amb la terra humida i negra i les fulles dun verd intens. Els dies més foscos, el vermell, el negre i el verd brillants de la planta alegraven lambient. No era pels objectes en si mateixos nosaltres teníem un samovar de llautó preciós a la sala destar en el qual no em vaig fixar fins que vaig tenir vint-i-cinc anys, era la manera com la Nettie posava i arranjava les coses, un do que tenia per crear gràcia i bellesa allà on abans no nhi havia. I després, és clar, hi havia les puntes de ganxet; a tot arreu, les puntes de la Nettie.
La Nettie tenia molta traça per fer puntes de ganxet. De fet quan va conèixer en Rick Levine, ella treballava en una fàbrica de puntes. Sabia fer vestits, abrics, tovalles, cobrellits, però mai no va emprendre treballs de tanta envergadura. Només feia tapets, coixineres, macassars, peces petites per alegrar el seu piset. No tenia mai una idea específica o un disseny fix al cap quan sasseia a fer ganxet, només shi posava i anava fent. Sasseia en una cadira vora la taula de la cuina quan finalment en Richie queia rendit a última hora de la tarda o a la nit (mai no el portava a dormir, la criatura simplement sadormia), es passava un tros de fil de cotó sedós i llis pel canell i líndex, agafava un ganxet dacer prim i shi posava. Ho feia per estar tranquil·la, per entretenir-se i calmar lagitació que sentia (la Nettie sempre havia de refer-se de la maternitat). No es prenia seriosament el seu talent. Si lobservaves mentre treballava, tadonaves que sinteressava pel que feia semblava que els dibuixos brotessin del seu ganxet; la sorprenien, sentia curiositat per saber com quedaria cada peça, però no mantenia linterès gaire estona: tan aviat estava concentrada i absorta en la labor, com sen desentenia, la deixava estar i loblidava. Fer ganxet era un entreteniment apreciat només a mitges, una companyia quan estava nerviosa, relaxada, il·lusionada, tensa, eufòrica o deprimida.
Si comptés les hores que em vaig estar asseguda a la taula de la cuina mentre la Nettie feia ganxet, sumarien ben bé dos o tres anys. Solia anar-hi a última hora de la tarda i sovint al vespre, havent sopat. Ella feia puntes i jo observava el moviment del ganxet; era la nostra manera destar juntes. Ella deixava anar la imaginació en veu alta mentre treballava i jo escoltava, activament, les seves fantasies.
«No seria fantàstic que...», començava dient sempre. A partir daquí, amb la mateixa facilitat amb què feia passar el fil de seda entre els dits, anava teixint un relat amb final feliç i relacionat amb lamor o els diners. Com els arguments de les novel·letes roses que llegia (movia els llavis al mateix ritme que anava passant a poc a poc els ulls per la pàgina), les seves fantasies eren senzilles, repetitives, avorrides. Les que tenien a veure amb els diners les solia començar dient: «No seria fantàstic que una velleta travessés el carrer i quan un camió estigués a punt datropellar-la, jo la salvés i ella digués: Oh, maca, com tho puc agrair; té, agafa això, i em donés el collaret que portava i jo el vengués per mil dòlars». O bé: «No seria fantàstic que un dia jo, asseguda en un banc del parc, veiés entre els taulons una bossa de paper marró que ningú no tocava perquè estava arrugada i bruta, i que jo lobrís i hi trobés mil dòlars a dins». (A finals dels anys quaranta, en alguns cercles socials, mil era com un milió.)
Li agradaven molt més les fantasies centrades en lamor, i shi esplaiava amb tot detall: «No seria fantàstic que un dia jo baixés del tramvia, rellisqués, em torcés el turmell, em portessin a lhospital i el metge que em vingués a atendre fos molt ben plantat, amable i afable, que em mirés la cara i jo el mirés a ell i que ni ell ni jo no poguéssim apartar els ulls de laltre, com si haguéssim quedat enganxats, com si ens haguéssim estat mirant tota la vida i ara tinguéssim por dapartar la mirada tan sols uns instants, i que ell em digués: Fa temps que tespero. ¿Et vols casar amb mi?. I que jo li digués: Però vostè és un metge, un home amb estudis, i jo sóc una pobra dona, ignorant sense estudis. Savergonyirà de mi. I que ell em digués: Has de ser meva; no val la pena viure si no et puc tenir, i ja està, a partir daquell dia estem junts per sempre».
De vegades, al cap duna hora o més així, em deia: «Ara diguem què tagradaria que passés». I jo li deia: «No seria fantàstic que hi hagués una inundació, una epidèmia o una revolució, i que, encara que jo fos una noieta, em trobessin i em diguessin: Com que parles tan bé has de guiar la gent per sortir daquest desastre». Mai no somiava diners ni amor, sempre somiava que feia discursos eloqüents que feien que deu mil persones prenguessin consciència de la seva vida i que reaccionessin.
La Nettie em mirava fixament quan jo deia el que magradaria que passés. Se li apagava la lluïssor dels ulls, parava de moure els dits i els deixava caure a la falda. Crec que sempre esperava que «aquesta» vegada fos diferent, que aquesta vegada li expliqués alguna cosa més semblant a les seves fantasies, alguna cosa que la fes sentir-se bé, no pas que la deixés perplexa i incòmoda. Però ja devia saber que això era gairebé impossible. Si no, mhauria demanat més sovint que li digués quines il·lusions tenia.