La Nettie em mirava fixament quan jo deia el que magradaria que passés. Se li apagava la lluïssor dels ulls, parava de moure els dits i els deixava caure a la falda. Crec que sempre esperava que «aquesta» vegada fos diferent, que aquesta vegada li expliqués alguna cosa més semblant a les seves fantasies, alguna cosa que la fes sentir-se bé, no pas que la deixés perplexa i incòmoda. Però ja devia saber que això era gairebé impossible. Si no, mhauria demanat més sovint que li digués quines il·lusions tenia.
Quan tenia catorze anys, les peces de ganxet de la Nettie van ocupar un lloc destacat en un canvi crucial de la meva vida interior. Va ser lany que va morir el pare, lany que vaig començar a passar estones asseguda a la finestra de lescala dincendis a altes hores de la nit inventant-me històries. Lambient de casa havia canviat i semblava el dun dipòsit de cadàvers. El dol de la mare era primari i ho envaïa tot: xuclava loxigen de laire. Sempre que entrava al pis, mentrava al cap i a tot el cos una sensació narcotitzant. Cap de nosaltres ni el meu germà ni jo, i encara menys la mare trobava consol en laltre. Vivíem un exili junts, atrapats en un dolor comú. Per primera vegada vaig prendre consciència de la solitud de lesperit, i vaig mirar cap al carrer, cap a la suggestivitat interna, la malenconia somiosa, que shavia convertit en lúnica font dalleujament dallò que jo de seguida vaig percebre com un estat de pèrdua i de derrota.
Vaig començar a asseurem a la finestra que donava a lescala dincendis a la primavera, i ho vaig fer cada nit durant aquell primer i etern estiu, mentre la mare jeia al sofà darrere meu, gemegant, plorant, de vegades cridant ben entrada la nit, i el meu germà voltava desma pel pis, llegint o anant amunt i avall, i les úniques converses que teníem eren les frases educades i comunes: «Dónam un vas daigua» o «Tanca la finestra, que hi ha corrent daire», o «Surts? Porta llet, quan tornis». Jo trobava que només aconseguia sentir-me una mica millor asseient-me a lampit de la finestra amb les cames penjades i la cara mirant cap enfora, desquena a lhabitació que hi havia darrere meu.
La foscor i el silenci transformaven els carrers pobres i deixats de sota les nostres finestres. En laire nocturn hi havia una claredat, una suavitat i una plenitud duna dolçor indescriptible que intensificava el màgic aïllament que buscava i que em portava fàcilment als meus somieigs. Tan bon punt masseia desquena al pis i amb els ulls clavats al carrer, la imaginació sem posava a treballar amb avidesa. Aquella manera de somiejar només estava a un pas del «No seria fantàstic que» de la Nettie, però era un pas important. El meu somieig començava amb un «Suposem» i després no venien contes sobre salvaments sinó imaginacions de «gran significat». És a dir, les coses sempre sacabaven malament però hi havia grandiositat en el desastre. Les meves històries romàntiques volien deixar clar precisament que la vida és tràgica. Endinsar-se «en la tragèdia» era salvar-se dallò que jo entenia que eren les angoixes pedestres de la meva vida. Aquestes angoixes em semblaven mancades de sentit. I sabia que salvar-me de la manca de sentit ho era tot. Grandesa de significat era redempció. Era linici duna escriptora adolescent. Havia començat a mitificar.
Els últims dies destiu, va aparèixer una dona que no havia vist mai pel barri i va començar a caminar pel nostre carrer, molt tard a la nit, i jo la mirava asseguda a la finestra que donava a lescala dincendis. No la veia mai durant el dia, però cada nit, a les onze en punt, feia cap. Era prima i de pell blanca. Una mata de cabells negres i embullats li emmarcava la cara. Tenia les espatlles estretes i anguloses. Anava maquillada i portava talons alts. Les mitges li feien bosses i arrugues al voltant dels turmells, i quan caminava se li notava una certa desconnexió muscular, com si lhaguessin desmuntada com un titella i lhaguessin tornat a muntar malament. De vegades portava un xal prim amb un estampat tropical. Era, en conjunt, un ésser singular, en aquells carrers plens a vessar de respectabilitat de classe obrera, però jo vaig acceptar la seva presència sense pensar, de la mateixa manera que acceptava les altres persones singulars del carrer. O almenys això em pensava.
Una nit de començament de tardor, jo lobservava mentre avançava a batzegades pel carrer i llavors em vaig girar de cara a la sala destar, on el meu germà llegia i la mare jeia al sofà. Vaig cridar el meu germà perquè vingués a la finestra i vaig assenyalar la dona del carrer.
¿Lhavies vista mai? vaig preguntar-li.
Sí, i tant va dir ell.
¿Qui és?
És una prostituta.
¿Una què?
Això és una persona que no té casa va dir la mare.
Ah! vaig fer.
En aquell moment em vaig adonar que la dona del carrer mhavia commogut. La seva presència, el seu aspecte, em despertava sentiments. La veia com un ésser desfet, desfet i malalt, i havia començat a imaginar que jo el curava. Aquella imatge va travessar el tel del pensament semiconscient i es va anar desenvolupant. A mesura que jo curava la dona, ella anava canviant; les espatlles se li eixamplaven, la pell se li aclaria, els cabells semblaven més arreglats; sobretot, la mirada se li tornava seriosa i decidida. Així i tot, les nits eren cada cop més fredes i ella tremolava amb el seu vestit prim i el xal espellifat. Jo imaginava que labrigava amb alguna roba bonica i calenta que al mateix temps tenia el poder màgic daccelerar el procés de curació. Durant molt de temps, no vaig saber veure clarament quina mena de roba era. ¿Era una tela prima o gruixuda, llisa o estampada, clara o fosca? Llavors, una nit, mhi vaig fixar bé i vaig veure que era de ganxet. Una sèrie dimatges ràpides em van desorientar. Vaig veure la cara de la Nettie bressolada en una peça de ganxet de les seves. Em vaig veure a mi mateixa, la prostituta i la Nettie, totes amb la cara trista i repenjada sobre peces de ganxet. Cap mantell de ganxet per a cap de nosaltres, només peces petites, i totes nosaltres tristes sobre aquelles peces petites.
Caminem en direcció oest pel carrer Vint-i-tres. És lúltima hora del dia i centenars de treballadors surten del Metropolitan Life Building. La mare, experta caminaire a la ciutat (i, no cal dir, experta a atrapar un seient al metro) sobre pas a cops de colze enmig de la multitud, i jo vaig darrere seu. Ella avança a bon pas fins que un home sinterposa deliberadament al seu camí. Ella es mou cap a lesquerra i lhome es mou cap a lesquerra. Ella es mou cap a la dreta, i ell també es mou cap a la dreta. La mare clava la mirada al pit de lhome i després, ben de pressa, com un ocell espantat, li mira la cara: al capdavall, això és Nova York. Durant uns instants, tots els mecanismes de resposta es tanquen. Ella no reacciona. Es queda allà parada. Després respon cridant en veu alta.
Maddy! exclama davant de lhome. Madison Shapiro. Valgam Déu!
Ara sóc jo qui no reacciona. Conec el nom de Maddy Shapiro molt bé, però no conec la cara que tinc al davant. Ah, llavors hi caic! No és tan sols que faci més de vint anys que no veig en Maddy Shapiro, sinó que, a més, en Maddy Shapiro sha operat del nas. Quedo parada que la mare hagi reconegut en Maddy amb aquella cara nova.
Lhome que tenim al davant té cinquanta anys. Els cabells, arrissats i espessos, són castanys i grisencs, els ulls dun blau fred; la figura sota el vestit ben tallat és prima i sensual, i la línia recta i estreta dun nas encantador encara el fa més atractiu; un nas no gaire llarg ni gaire curt, la mida justa. En una altra vida, era un llastimós nas ganxut de jueu que arrossegava totes les faccions del rostre trist i jove den Maddy fins al fons de la seva ànima. La seva mare, la senyora Shapiro, que vivia a la tercera planta del nostre edifici, sempre lempaitava pel carrer amb un vas de llet que ell no es volia acabar. Els nens cridaven: «Beu-tela-llet-Maddy-beu-te-la-llet!», i el nas den Maddy encara es feia més llarg i la boca li queia en un silenci sorrut que ell adoptava com a mitjà de supervivència.
Lhome que tenim al davant té cinquanta anys. Els cabells, arrissats i espessos, són castanys i grisencs, els ulls dun blau fred; la figura sota el vestit ben tallat és prima i sensual, i la línia recta i estreta dun nas encantador encara el fa més atractiu; un nas no gaire llarg ni gaire curt, la mida justa. En una altra vida, era un llastimós nas ganxut de jueu que arrossegava totes les faccions del rostre trist i jove den Maddy fins al fons de la seva ànima. La seva mare, la senyora Shapiro, que vivia a la tercera planta del nostre edifici, sempre lempaitava pel carrer amb un vas de llet que ell no es volia acabar. Els nens cridaven: «Beu-tela-llet-Maddy-beu-te-la-llet!», i el nas den Maddy encara es feia més llarg i la boca li queia en un silenci sorrut que ell adoptava com a mitjà de supervivència.
Quan érem adolescents, una nit, en una festa de barri, en Maddy ens va sorprendre a tots com un extraordinari ballador de foxtrot («Tot un Fred Astaire», va declarar la mare). On havia après a ballar així, ens vam preguntar. No era un ball que es pogués aprendre veient Astaire les tardes de dissabte en un cinema fosc, ni fent moviments davant del mirall. Aquest ball te lhavia densenyar algú. Però on?, qui?, quan? ¿Que potser en Maddy tenia una vida secreta? Ens fèiem aquella pregunta, però ningú no podia esperar i encara menys pretendre trobar una resposta.
Gairebé mai vèiem en Maddy, quan va començar a anar a linstitut, però una nit, quan la Marilyn Kerner i jo passàvem lestona a la meva habitació, en Maddy va entrar i shi va afegir. Vam començar a jugar a «¿Com vols que sigui el teu marit (o la teva dona, Maddy)?». Jo vaig dir que el meu havia de ser molt intel·ligent. La Marilyn va dir que no volia cap marit, però que si nhagués de tenir un, voldria que li deixés fer el que volgués. En Maddy es va posar a ballar per lhabitació, amb els ulls tancats, abraçant una parella imaginària. «Ha de ser molt bonica», va dir, «i ha de saber ballar molt bé». El que no va poder dir aleshores, almenys, en part, perquè encara no nestava segur ni ell mateix, era que més que saber ballar molt bé, havia de ser un noi en comptes duna noia.
Fa pocs mesos vaig trobar la teva mare diu la mare. Em va dir que no sap mai res de tu. Sou dallò que no hi ha, tots plegats! Jo me la miro sorpresa. Feia més de vint anys que no veia en Maddy Shapiro, i es pensa que té dret a...
En Maddy es posa a riure i labraça; la gent empeny per passar, empipats perquè els barrem el pas mentre es dirigeixen mecànicament cap al metro.
Sou dallò que no hi ha tots plegats replica ell en un to de veu mig afectuós.
Jo el miro. Sé que si ho hagués dit la senyora Shapiro, la cara se li enfosquiria de ràbia i dolor, però en boca de la mare, aquestes frases són horroroses però entranyables, exasperants però gracioses. A partir daquests moments dobjectivitat confegim el relat de la nostra vida.
Res no canvia mai, oi? En Maddy mou el cap.
No és veritat diu la mare, en un to murri. Tu sí que has canviat. No sé què és, però ets una persona completament diferent.
No completament salta en Maddy. Al capdavall, mha reconegut, no? Dins daquest Maddy nou, vostè ha sabut que encara hi havia el dabans, vostè lha vist. No lhe poguda enganyar, ¿oi que no?
Vaja, vaja, Maddy.
Després duna altra pregunta i resposta de rutina, arribem al límit de linterès mutu. Intercanviem números de telèfon, prometem mantenir-nos en contacte i ens separem sabent que no ens tornarem a trobar.
La mare i jo continuem caminant en direcció oest pel carrer Vint-i-tres. Magafa el braç amb els dits i sinclina cap a mi en un gest de confidencialitat.
Diguem una cosa diu, ¿en Maddy és el que en diuen un homosexual?
Sí dic.
¿Què fan els homosexuals? pregunta.
Fan el mateix que fas tu, mama.
¿Què vols dir?
Carden com tu.
¿Com ho fan? On?
Pel cul.
Deu fer molt mal, això.
De vegades en fa. La majoria de les vegades, no.
¿I es casen? diu rient.
Alguns sí. La majoria, no.
¿Se senten sols?
Tant com nosaltres, mama.
La mare calla. Tal com ha començat a fer des de fa més o menys un any, fixa la mirada en algun punt a mitja distància, duna manera estranya i abstreta. Està sola dins daquella mirada llunyana, però aquesta soledat és diferent de la soledat que tan bé li conec, aquella soledat que li estrafà les faccions en una màscara de ressentiment; aquella soledat en què fa un recompte de tots els greuges i les decepcions. Aquesta soledat és suau, gens ressentida, plena dinterès, sense ni una gota de compassió de si mateixa. Ara, quan mig tanca els ulls, ho fa per assimilar més bé el que sap, per concentrar-se en el que ha viscut. Reacciona com si sortís dun somni penetrant.
La gent té dret a viure la seva vida diu en veu baixa.
El pare va morir a les quatre de la matinada un dia del final de novembre. A dos quarts de sis va arribar un telegrama de lhospital on feia una setmana que estava ingressat i on jeia, ben espantat, sota una tenda doxigen que van dir que li salvaria la vida, encara que jo ja sabia que no. Havia tingut tres atacs de cor en cinc dies. Lúltim el va matar. Tenia cinquanta-un anys. La mare en tenia quaranta-sis. El meu germà, dinou. Jo, tretze.
Quan van tocar el timbre, el meu germà va ser el primer a aixecar-se, la mare va anar darrere seu i jo, darrere della. Ens vam apinyar tots al minúscul rebedor. El meu germà es va quedar dret a la porta sota la llum duna bombeta de seixanta watts mirant fixament un full de paper quadrat i dun groc pàl·lid. La mare li va clavar les ungles al braç.
El papa és mort, oi? Oi? El meu germà va caure a terra, i van començar els crits.
Oh! va cridar la mare.
Oh, Déu meu! va cridar la mare.
Oh, Déu meu, ajudeu-me! va cridar la mare.
Llavors van caure llàgrimes fins a formar un riu que va omplir el passadís, va entrar a la cuina, va travessar la sala destar, va comprimir les parets de les dues habitacions i ens va inundar a tots.
Tot aquell dia i tota la nit la mare va estar envoltada de dones que ploraven i dhomes espantats. Sestirava els cabells, sesgarrapava i es va desmaiar una vegada i una altra. Ningú no gosava tocar-la. Estava sola dins dun cercle en una estranya quarantena. Li donaven suport però no destorbaven. Ella shavia tornat màgica. Estava posseïda.
De mi, en van fer el que van voler. Passant-sem de lun a laltre en un èxtasi de compassió ritual, em van aïllar del tot, més que si mhaguessin deixat de banda. Mestrenyien contra el seu pit per consolar-me, em feien ennuegar-me amb menjar indigerible, mesfereïen murmurant-me a cau dorella mots tranquil·litzadors i soporífers. La meva única esperança era reclourem en mi mateixa. Vaig adoptar un posat dindiferència i no el vaig deixar.
De tant en tant, la mare em clavava la seva mirada envidriada. Després deia el meu nom cridant amb veu aguda i afegia: «Una òrfena! Oh, Déu meu, ets òrfena!». Ningú es veia amb cor de recordar-li que, segons el costum jueu, eres orfe si set moria la mare, i només mig orfe si set moria el pare. Potser no és que no shi veiessin amb cor. Potser sadonaven que no es referia a mi. Es referia a si mateixa. La consumia un sentit de pèrdua tan primari que shavia fet seu tot el dolor. El dolor de tothom. El dolor de la dona, de la mare i de la filla. El dolor lhavia omplert tota i lhavia deixat buida. Shavia convertit en un receptacle, un conducte, una manifestació. Ara posseïa una fluïdesa singular, sensual, exigent. Sestava estirada al sofà com una nina de drap, amb els ulls apagats, cecs, traient la llengua de la boca mig oberta, els braços caiguts. De cop i volta sincorporava, amb el cos tens i alerta, els ulls esmolats, el front xop de suor, i una vena li bategava al coll. Dos minuts més tard, es retorcia, es prostrava davant del sofà, queia a terra, blanca com el guix, els ulls ben tancats, la boca ben comprimida. Això va durar hores. Dies. Setmanes i anys.