De tant en tant, la mare em clavava la seva mirada envidriada. Després deia el meu nom cridant amb veu aguda i afegia: «Una òrfena! Oh, Déu meu, ets òrfena!». Ningú es veia amb cor de recordar-li que, segons el costum jueu, eres orfe si set moria la mare, i només mig orfe si set moria el pare. Potser no és que no shi veiessin amb cor. Potser sadonaven que no es referia a mi. Es referia a si mateixa. La consumia un sentit de pèrdua tan primari que shavia fet seu tot el dolor. El dolor de tothom. El dolor de la dona, de la mare i de la filla. El dolor lhavia omplert tota i lhavia deixat buida. Shavia convertit en un receptacle, un conducte, una manifestació. Ara posseïa una fluïdesa singular, sensual, exigent. Sestava estirada al sofà com una nina de drap, amb els ulls apagats, cecs, traient la llengua de la boca mig oberta, els braços caiguts. De cop i volta sincorporava, amb el cos tens i alerta, els ulls esmolats, el front xop de suor, i una vena li bategava al coll. Dos minuts més tard, es retorcia, es prostrava davant del sofà, queia a terra, blanca com el guix, els ulls ben tancats, la boca ben comprimida. Això va durar hores. Dies. Setmanes i anys.
Jo em veia a mi mateixa només com una peça dattrezzo en lextraordinari drama del dolor de la mare per la pèrdua. A mi mera igual. No sabia quins havien de ser els meus sentiments, i no tenia temps desbrinar-ho. De fet, estava espantada. No em feia res destar-hi. Vaig suposar que era una reacció tan bona com qualsevol altra. Només que el fet de tenir por imposava unes certes responsabilitats. Per començar, mobligava a no treure els ulls de la mare ni un segon. Jo no vaig plorar mai. Ni una vegada. Vaig sentir que una dona murmurava «Això és antinatural en una criatura». Recordo que vaig pensar: «Ella no ho entén. El pare no hi és i la mare se nanirà en qualsevol moment. Si ploro, no la veuré. Si no la veig, desapareixerà. I llavors em quedaré sola». Així va començar la meva obsessió conscient de no perdre mai de vista la mare.
La primera nit que el pare era sota terra, va començar a nevar. Regirant-se al sofà amarat, la mare va veure que nevava. «Ai, pobra de mi!», va exclamar, «Neva damunt teu, amor meu! Estàs tot sol allà fora, sota la neu!». Un nou calendari havia començat a marcar el temps al nostre pis: la primera vegada que va nevar sobre la tomba del pare; la primera vegada que hi va ploure, la primera verdor de lestiu, la primera tardor daurada. Cada «primer» sanunciava amb un gemec agut que al principi era com si em clavessin una agulla al cor i al final com si me la clavessin al cervell.
El funeral. Vint anys més tard, quan feia de periodista a lOrient Mitjà, vaig presenciar funerals àrabs gairebé cada setmana centenars dhomes i de dones corrent pels carrers, estirant-se els vestits, deixant anar esgarips esfereïdors que semblaven crits danimals; persones que es desmaiaven i eren trepitjades, en un remolí de gent i xiscles incessants. Els occidentals que sestaven vora meu al carrer movien el cap perplexos davant daquella escena tan aliena que els refermava en la convicció secreta que aquella gent era diferent dells. Per a mi, però, tot mera ben familiar, només una mica més sorollós del que recordava, i la bogeria era més repartida. Tal com jo ho recordava, la mare sempre havia ocupat el centre de lescenari.
Quan em vaig despertar el matí del funeral, la mare sagitava al sofà vestida amb la mateixa roba que portava feia quaranta-vuit hores i que es negava a treures, i ja plorava altre cop. Era un plor rítmic, repetitiu: començava amb un gemec greu que de seguida arribava a un to estrident, després reculava perdent energia fins que tornava al gemec original. Cada cicle es tancava al cap de dos o tres minuts, i durant tot aquell matí interminable es va repetir sense cap variació, mentre vuit o deu persones (el meu germà i jo, i uns quants oncles i ties i els veïns) voltaven desma pel pis: entrant i sortint de la cuina, entrant i sortint de la sala destar, entrant i sortint dels dormitoris.
No recordo cap conversa; ni tampoc recordo cap abraçada en silenci. Certament, entre nosaltres les conductes explosives eren comunes, mentre que les mostres tendres de consol ens costaven més, però era la mare qui ens havia fet emmudir a tots. El seu sofriment exaltava la mort del papa, ens feia a tots partícips dun fet transcendent, ens deia que havia passat una cosa que no havíem de tolerar ni superar, o que, com a mínim, ens hauria de deixar estabornits per sempre més. Així i tot, era la mare qui ocupava el centre dramàtic de tot, mentre que els altres caminàvem arrossegant els peus al fons de lescenari, movent-nos sense llàgrimes ni paraules en el llot duna grisa tristor. Era com si tots haguéssim quedat absorbits en el seu espectacular abandó, com si ens haguéssim convertit en testimonis de la seva pèrdua en comptes de ser conscients del nostre propi dol. Era en la mare en qui pensàvem mentre voltàvem apesarats pel pis ¿qui podia pensar en el pare en aquell caos?, la mare, a qui calia vigilar i cuidar, la mare, que corria el perill desfondrar-se del tot arrossegada per aquella angoixa mortal. Semblava que el desastre fos imminent, que encara no hagués passat.
Al migdia, la casa de sobte es va omplir a vessar de persones que en comptes danar directament a la funerària els havien demanat que passessin pel pis. Aquestes persones van fer que la situació arribés al límit. Quan una nova cara es posava directament en el camp de visió de la mare, ella se sentia obligada a deixar anar un altre gavadal de llàgrimes i crits. Jo em vaig espantar encara més. Estava convençuda que cauria en un estat dhistèria del qual no sortiria mai més.
Va arribar lhora daixecar-la del sofà, allisar-li la roba i fer-la sortir per la porta. Així que va tombar les cames a un costat, va començar a tenir espasmes i a retòrcer-se convulsivament. Va girar els ulls en blanc, el cos va perdre força, els peus no volien tocar a terra, i van treure-la per la porta arrossegant-la com un pres a punt de ser executat, envoltada dun eixam dhomes i de dones que ploraven, suplicaven, cridaven i es desmaiaven en un gest mimètic dempatia.
A la funerària, la mare va intentar ficar-se dins de la caixa. Al cementiri va intentar llançar-se dins la tomba oberta. Hi va haver altres moments de lenterrament dignes de ser enregistrats el meu germà es va desmaiar; jo vaig mirar tanta estona el taüt, que em van haver dapartar; un camarada de la lluita política va anunciar al peu de la tomba que el pare havia estat un esclau assalariat a Amèrica, però aquests moments són poc clars, borrosos. En el meu record, queden eclipsats per lembogiment brillant i implacable de la mare.
El dia de lenterrament em va fer la sensació que en durava deu. Mai no hi havia menys duna dotzena de persones voltant pel pis. La mare jeia al sofà plorant i perdent el coneixement. Un a un, cada home i cada dona que hi havia al pis shi acostava, la mirava impotent durant uns minuts, per tranquil·litzar-la li deia que el pitjor que podia passar ja havia passat i després li recordava que la vida era així; que ningú no hi podia fer res; que havia de sobreposar-se; continuar endavant. Havent dit tot això, la persona en qüestió saixecava alleujada i es dirigia cap a la cuina, on sempre hi havia de dues a quatre dones per servir una tassa de cafè o un bol de sopa, un plat de carn i verdures. (Jo no recordo haver cuinat. Cada dia, per art de màgia, apareixia menjar preparat.)
La cuina era, de bon tros, el lloc més interessant. Dues de les dones sempre eren la tieta Sarah i la senyora Zimmerman; ni luna ni laltra no tenia un vincle gaire afectuós amb el seu marit i, de ben segur, consideraven el matrimoni com una desgràcia. Totes dues, però, havien quedat mudes davant lextraordinària actuació de la mare. Només molt de tant en tant, la senyora Zimmerman, irrefrenable com era, murmurava tot remenant la seva sopa als fogons: «Sestà allà ajaguda plorant com una boja. Si jo anés a casa i mel trobés mort, seria una benedicció». La Sarah no deia res, però alguna altra de les dones que hi havia a la cuina, una altra tia, una cosina, una amiga (¿per què sempre hi havia dhaver alguna dona amb un vestit negre i un vel amb puntets?), renyava la senyora Zimmerman. «Si us plau, senyora», deia. «Ella no és com vostè. I una mica de respecte pel difunt, si no li fa res». La senyora Zimmerman es tornava vermella com un perdigot i obria la boca, però abans que pogués dir res, la Sarah li posava una mà al braç i li pregava que no fes cap escena. Jo seia a taula, al banc de fusta, repenjant-me en el braç de la Nettie. Animada per aquella conversa, em disgustava que la Sarah shi fiqués. Llavors, la Nettie abaixava el cap, i jo notava el seu somriure entre els cabells. Aquell somriure em feia el mateix efecte que si la senyora Zimmerman hagués replicat alguna cosa. I al cap duna mica, la senyora Zimmerman finalment parlava. I una altra resposta agra tallava laire.
Jo no sabia si totes les dones que havien perdut el marit es comportaven com la mare, però sí que sabia que la conversa de la cuina era immensament interessant. Una de les dones parlava amb acritud; una altra, fent conjectures; i una altra, imperiosament. La conversa era dura i brillant, conferia a lestança energia i intensitat. La Nettie, és clar, gairebé no deia res, però el seu cos, sovint a tocar del meu, parlava per ella, amb un discurs amagat, inquiet, entretingut. Jo no entenia què passava a la cuina, però la receptivitat entre les dones em deia que aquell era un tema viu. I com shi immergien! Mencantava. Em sentia nodrida i protegida, contenta i alleujada per aquell ambient. En recordo, sobretot, la sensació dalleujament.
No hi havia blanor enlloc, no nhi havia a la cuina ni a la sala destar, cap element de suavitat i consol amb el qual poguessis curar-te o llepar-te les ferides. Així i tot, la diferència entre la sala destar i la cuina era la mateixa que hi havia entre lofec i la supervivència. A la sala destar lambient era monòton, avorrit, espès i enrarit. Allà, hi respiraves fondo, aguantaves laire fins que no podies més i llavors o bé te nanaves o queies. A la cuina hi havia variació de tons, lambient pujava i baixava, sapagava i es tornava a animar. Hi havia moviment i espai, llum i aire. Hi podies respirar. Hi podies viure.
La Nettie passava molt de temps a casa nostra. Vora meu, no de la mare. Es quedava a la porta o al rebedor, sasseia tímidament a la cuina, però rarament entrava a la sala destar. Amb totes aquelles respectables jueves, no podia obrir-se pas per arribar fins a la mare. De tant en tant, passava la porta i es quedava allà plantada com una criatura, cargolant-se les mans darrere lesquena. Fins que la mare no la veia, estirava un braç i deia amb veu queixosa: «Nettie, he perdut el meu estimat!», ella no gosava (és a dir, shi sentia obligada) a acostar-se-li corrents, caure de genolls vora el sofà i posar-se a plorar.
Amb mi, però, no només shi trobava còmoda sinó que em veia com una igual i se sentia necessària. Sasseia amb mi al banc de la cuina, em passava el braç pel coll en una abraçada relaxada i em pentinava els cabells amb aquells dits tan llargs que tenia. Totes dues sabíem que ella no tenia ni la saviesa ni lautoritat per alleujar lansietat que jo sentia (ni tan sols era una confident, perquè ella sempre havia tingut més franquesa amb mi per parlar que no a linrevés), però sabia posar-se a la pell duna òrfena, arraulir-se vora meu com ho havia fet amb en Richie, donar-me el consol del seu cos càlid i impotent.
Durant aquelles hores de la setmana del funeral que vam compartir al banc de la cuina va començar a néixer alguna cosa diferent. Quan les dones parlaven dels homes i del matrimoni i jo notava el somriure secret de la Nettie entre els meus cabells i les rialles que ofegava a la meva esquena, sentia dins meu una excitació pertorbadora. Ella sabia una cosa que ningú més daquella habitació sabia, i jo notava que em volia atreure cap a allò que ella sabia, volia que ho compartís, que arribés a ser una veritable amiga.
I mhi convidava amb el moviment del seu cos arran del meu, amb la llibertat i la intimitat daquell cos. Els seus gestos eren rítmics, la seva abraçada reconfortant. Macariciava els cabells i lespatlla. Em sentia consolada i sedada. Jo marraulia encara més contra ella. Les seves carícies van començar a semblar insistents. Sentia que mestirava. Cap a on, no ho sabia. Era com si la Nettie fos a la boca dalguna cosa fosca i suau i que em tibés, que el seu cos em digués: Vine. No tinguis por. Jo tajudaré a sortir-ne. Dins del cap, dins del pit, se manava dissolent una taca borrosa, vaga. Mendormiscava contra el seu pit: oberta, disposada, excitada.
De sobte, el terror em va pessigollejar la pell. Vaig sentir que em precipitava cap endavant, de cap. Aquell lloc fosc i suau era un buit negre. ¿I ella? ¿Qui era ella? Només una dona-noia que somreia damagat, una nena gran. Quan ens explicàvem les nostres fantasies, jo sempre em sentia més gran que ella. Si mendinsava en la foscor amb ella, seríem dues nenes allà dins, soles i juntes. ¿Com podia refiar-men? No shi podia confiar, en ella. El cos sem va posar rígid en la seva abraçada. Ella va fer un bot, tan perduda en aquell moment hipnòtic com jo, desconcertada i alarmada per la meva retirada sobtada.
Vull anar a veure la mama vaig dir.
Àgil com un gat, els ulls de la Nettie es van tornar opacs, el coll se li va allargar, va posar bé els braços i les cames. Jo podia anar-men de la taula quan volgués.
A la sala destar em vaig aclofar a terra vora la mare, que de seguida va estrènyer el meu cap contra el seu pit. Els seus braços forts maferraven, els seus gemecs em sacsejaven. En qüestió de segons lencant somnolent de la Nettie shavia dissipat. Per dins tremolava de dalt a baix, com si mhagués anat dun pèl de caure en un perill. Lansietat tenia un tacte fred i brut. Vaig deixar que la mare mestrenyés ben fort contra el seu pit càlid. No vaig resistir-mhi. Era amb la mare que havia destar. Amb la mare la situació era clara: em costava respirar, però estava segura.
Al matí ha plogut i ara, a la una de la tarda, durant uns instants, Nova York es veu ben neta. Els carrers lluen a la claror pàl·lida de la primavera. Els cotxes radien una alegria sense pols. Els aparadors de les botigues llambregen despreocupats. Fins i tot la gent sembla diferent.
Baixem per la Vuitena Avinguda cap al Village. A la cantonada de la Vuitena i de Greenwich hi ha una hamburgueseria Withe Tower on una colla dindigents que hi tenen la residència permanent la fan petar amb daltres del carrer Catorze, Chelsea i fins i tot del Bowery. Aquesta tarda, la colla de la cantonada, que sovint fan molt denrenou, estan desanimats i indiferents al bon temps que fa. Quan travessem la porta de doble batent del restaurant, però, un home amb aires de senyor se separa del grup, fa dues o tres passes insegures i ens barra el pas. Es planta, tambalejant, davant nostre. És negre, dedat compresa entre els vint-i-cinc i els seixanta anys. Té la cara tallada i inflada, les parpelles gairebé tancades del tot. Els cabells són una mata bruta de cent cuetes, els pantalons se li aguanten amb un cordill, les sabates són dues talles massa grosses i no du mitjons. Tampoc no porta camisa i se li veu el pit sota un abric ronyós de xeviot que se li obre a cada moviment que fa. Aquest ésser sens encara, para la mà i parla.
Senyores, ¿que em poden donar mil dòlars per a un martini? pregunta.
La mare el mira directament a la cara.
Ja sé que hi ha inflació diu, però ¿mil dòlars per a un martini?
Lhome queda bocabadat. És la primera vegada des de Déu sap quan que una dona distingida li fa cas.
És bonica, vostè balbuceja. Bonica.
Fixat en aquest home em diu ella en jiddisch. Mira-tel bé.
Lhome gira els ulls lleganyosos cap a mi.
¿Què ha dit? pregunta en un to exigent. ¿Què ha dit?
Ha dit que vostè li trenca el cor li dic.
¿Ha dit això? Gairebé obre els ulls. ¿Ha dit això?
Jo faig que sí amb el cap. Lhome es gira cap a ella.
Portim a casa seva i facim lamor diu amb veu dolça, i allà mateix, al carrer, a ple dia, comença a udolar. La necessito li diu a crits i es doblega, clavant-se el puny a lestómac. La necessito.