El plautdietsch era la llengua de la vergonya. Els mennonites havien après a callar, a aguantar el patiment. Als meus besavis per part de pare, els van matar en un camp que tenien a prop del graner, però el seu fill, el meu avi, va sobreviure enterrant-se en una pila de fems. Després, al cap duns dies, el van carregar en un vagó de bestiar i el van portar, juntament amb milers de mennonites més, a Moscou, des don els van enviar al Canadà. Quan va néixer lElf, lavi va dir als pares que no ensenyessin el plautdietsch als seus fills si volien que sobrevisquessin. La meva mare, a la universitat, on va anar a estudiar psicoteràpia, va aprendre que el patiment, encara que shagi viscut fa molt, es va passant de generació en generació, igual com lagilitat, la gràcia o la dislèxia. El meu avi tenia uns grans ulls verds que, fins i tot quan somreia, reflectien tènuement escenes de massacre, de neu tacada de sang.
Absurditats i mentides, Yoli, va dir la meva mare. El pitjor que pots fer a la vida és intimidar la gent.
Li vaig fer lentrevista al cotxe quan anàvem cap a laeroport de Winnipeg. Com quasi sempre, els meus pares anaven al davant, ell conduïa, i lElf i jo, al darrere. Eh que ja no tornaràs mai més?, li vaig dir fluixet. Va respondre que era la cosa més estúpida que li havien dit mai. Miràvem els camps i la neu. Ella portava aquell collar de cuiro blanc amb una pedra blava, cenyit al coll, i una jaqueta militar. La carretera estava glaçada.
És la pregunta per a l'entrevista?, em va demanar.
Sí, vaig contestar.
Nhavies dhaver preparat daltres, Yoli, va dir.
Entesos, vaig fer, què té de genial tocar el piano?
Va dir que el més important era establir la tendresa de bon començament o, si més no, abans del punt àlgid, simplement un indici, un murmuri, això sí, un murmuri profund, perquè la tensió ha de pujar, sha de crear lemoció i el drama jo ho anava anotant tan de pressa com podia, i quan lacció sintensifica, el públic probablement recordarà el primer moment de tendresa i aquesta memòria els portarà a enyorar la infantesa, la seguretat, lamor pur, i aleshores ten pots allunyar, pots introduir la violència i el sofriment de la vida a cada nota, intensificar el ritme, cada cop més, fins que arriba el moment de prendre una decisió important: tornar a la tendresa, encara que sigui de manera fugaç, un lleu albir, o bé continuar amb la veritat, la violència, el dolor, la tragèdia, lautèntic final.
Entesos, li vaig dir, amb això nhi hauria dhaver prou, moltes gràcies per haver contestat més o menys la pregunta, mira que ets rareta, eh!
Totes dues opcions són vàlides. Depèn d'on vols portar el públic, feliços i contents, altre cop innocents, com criaturetes, o bé desfermats, agitats, delerosos duna cosa que amb prou feines coneixen. Luna i laltra són bones.
Ja ho he captat, gràcies, li vaig dir. I ara qui et girarà les pàgines? Alguna noruega?
Va agafar un llibre de la motxilla militar tot ho duia militar, com la Patty Hearst i el Che Guevara i mel va deixar anar a la falda. Quan hagis acabat amb les novel·letes de cavalls, la teva vida de debò començarà aquí. Anava picant el llibre amb el dit. Parlava de la meva obsessió per Cavall negre. A més, havia començat a anar a classes dequitació amb la meva amiga Julie i estava a punt daconseguir el tercer lloc en rodeo amb cursa de barrils de la província en la categoria de menys de tretze anys, que tenia tan sols tres membres.
En certa manera, em tranquil·litza que ten vagis a Oslo, li vaig dir.
O això o anar-men fent autoestop descalça fins a la costa oest.
Les carreteres estan glaçades, va dir el meu pare. Heu vist el semiremolc a lescorranc? Volia canviar de tema. El pla de fer autoestop de lElf era una idea esbojarrada que ja havia matat. La meva mare es va posar a riure dient que allò danar fent autoestop descalça cap a loest podia ser una idea raonable, encara que no al gener. A ella, no li interessava matar res.
I això què és? Mirava el llibre que mhavia donat lElf.
Ostres, Yolandi, va fer ella. Quan veus a la portada dun llibre les paraules «antologia poètica», què creus que hi pot haver a dins?
Pots anar més de pressa?, vaig preguntar al meu pare. Que no se li escapi lavió. Intentava fer-me la dura però estava convençuda que em podia morir dun atac de cor quan se nanés la meva germana, fins al punt que havia redactat un petit testament en què llegava el monopatí a la Julie i el meu cadàver a lElf, cosa que comptava que la faria sentir culpable per haver-me deixat morir tota sola. No tenia res més que el monopatí i el cos per deixar a ningú, però també hi vaig afegir una nota dagraïment per als meus pares i el dibuix duna moto amb el lema de lestat de Nou Hampshire: «Viure lliure o morir».
I, per cert, li vaig dir, ja no en llegeixo, de novel·les de cavalls.
I doncs què llegeixes?, em va preguntar ella.
Adorno, vaig dir.
Es va posar a riure. Vaja, perquè vas veure que el llegia jo?, em va demanar.
No diguis «el llegia», vaig respondre. Te les dones de tan sàvia...
Yoli, no diguis «te les dones de tan sàvia», que és el que per aquí diu tothom quan algú pretén saber alguna cosa. Podria dir que demà és dijous i tu em podries respondre «ah, te les dones de tan sàvia...» no ho tornis a dir. És déclassé.
La nostra mare va dir, au va, Elf, prou consells de com ha de viure una dilettante. Aviat seràs fora. Per què no aprofitem el preciós temps que ens queda per divertir-nos! LElf es va repapar al seient i va explicar que només pretenia ajudar-me a sobreviure al món de fora del nostre poblot. A més, va afegir, dilettante és precisament la paraula que no havies d'haver utilitzat en aquest context. Entesos, Elf, va fer la mare, però limitat a parlar la nostra llengua, a cantar o a alguna cosa daquestes. Havia tingut quinze germans i germanes i dominava lart de mantenir la pau. El pare va suggerir que juguessin al veig, veig.
Mare de Déu, em va dir lElf a cau dorella. Ara tenim sis anys? Sisplau, no els diguis que ja he tingut tres tipus diferents de relacions sexuals.
Com vols dir, tres?
Em va explicar que quan el poeta Shelley shavia ofegat, havien cremat el seu cos allí mateix, a la platja, però com que el cor no shavia encès, la seva dona, Mary, lhavia guardat en una bosseta de seda al seu escriptori. Li vaig preguntar si no shavia podrit i feia pudor, però em va explicar que no, que shavia calcificat, com un crani, i que en realitat allò eren només les restes del cor. Li vaig dir que jo faria el mateix amb el della, guardar-lo a lescriptori o a la bossa de gimnàstica, a lestoig dels llapis, en algun lloc que estigués sa i estalvi, i ella em va abraçar i, rient, em va dir que era un detall molt tendre, però que en realitat era una cosa romàntica que feien els amants.
Abans no desaparegués darrere de les portes de vidre esmerilat del control de seguretat de laeroport, lElf i jo vam jugar una última partida de memorama i entremig de totes aquelles topades de cames i xocades de mans, em va dir, Busqueta (era el motiu que mhavia trobat perquè sovint movia el cap ençà i enllà a la recerca dalgun indici que majudés a entendre el que passava i no el trobava mai), valdrà més que mescriguis cartes. Li vaig dir que sí, que ja ho faria, però que serien avorrides. No hi passa mai res, a la meva vida. És que no hi ha de passar res, va dir ella, perquè sigui vida. Està bé, vaig respondre, ho intentaré. No, Yoli, amb això no nhi ha prou. Sem va llançar als braços. Sisplau. Ho has de fer. Compto amb tu.
Anunciaven el seu vol, em va deixar anar i em va apartar. Els meus pares estaven allí, aclaparats, però feien el cor fort, dibuixaven uns somriures grans i seixugaven els ulls amb mocadors. Llavors li vaig dir que sí, que ja ho faria. Que tranqui. Molt bé, va fer ella, toco el dos... i no diguis «tranqui». Adieu, arrivederci! Estic segura que plorava, encara que va girar el cap a lúltim segon perquè no me nadonés i jo vaig pensar que lin parlaria en una carta en lapartat dObservacions sobre coses que shaurien de dissimular. De tornada cap a casa, va conduir la meva mare i el meu pare es va estirar al seient del darrere amb els ulls tancats. Jo em vaig posar al davant. Nevava. No veia res més que flocs de neu al reflex dels llums del davant i un trosset minúscul de carretera enfront. Em va venir la idea que els flocs de neu semblaven notes i compassos que anaven caient i arremolinant-se per sobre del petit pentagrama de la carretera que teníem al davant, un compàs de música. La meva mare em va dir que tocaria lleugerament el fre per veure si el paviment encara era glaçat i sense que tingués temps daturar-la, vam començar a girar sense control i vam acabar de cap per avall a la cuneta.
La Janice entra a lhabitació de lhospital a parlar amb nosaltres. Ja la coneixem daltres vegades. És infermera de Psiquiatria i dedica el temps lliure al tango, perquè, segons diu ella, el tango va dabraçar-se. Porta un xandall rosa pàl·lid. A la baga del cinturó hi duu penjat un animaló de peluix. Representa que és una cosa que deu relaxar i fer somriure els pacients. Quan arriba, fa una abraçada a lElf i li diu que està contenta de veure-la, però no tant de veure-la aquí. Un altre cop.
Ja ho sé, ja ho sé, respon lElf. Em sap greu. Es passa els dits pels cabells i sospira.
Em sona el mòbil i agafo la bossa per apagar-lo.
Ei, diu la Janice, no hem de demanar disculpes, eh? No ho hem de sentir. No ha fet res mal fet ni equivocat. Ha seguit limpuls dun sentiment. És veritat o no? Volia acabar amb el patiment. És comprensible i nosaltres intentarem ajudar-la a acabar amb el sofriment daltres maneres. Amb un sistema més sa. Dacord, Elfrieda? Sistemes constructius. Començarem de cap i de nou. Sasseu en una de les cadires de color taronja.
Està bé, diu lElf, està bé.
Sencongeix perquè se sent com una idiota. Aquestes paraules, el to de la Janice. Però la Janice és la mare Teresa comparada amb altres infermeres de Psiquiatria, i lElf ha tingut sort que no lhagin empès nua fins a una habitació de ciment, sense mobles, amb el desguàs al mig.
Com va això, Yolandi?, diu la Janice. També mabraça. Bé, perfecte, li dic. Gràcies. Preocupada. Una mica.
Ja mho imagino, diu ella. Es mira directament lElf, que li gira la cara.
Elfrieda? La Janice vol que se la miri. Mescuro la gola, lElf sospira i tomba lentament el cap per coincidir amb la mirada de la Janice. LElf està molt emprenyada, bàsicament amb ella mateixa per haver-la vessat, però fa molts esforços per mostrar-se educada, ja que el seu nou mantra són les «maneres». Abans era l'«amor», però com més pronunciava el mot, més li semblava una cosa sinistra, com una efígie de cera, i allò li feia pànic i les llàgrimes li venien als ulls. Doncs deixa de dir-ho!, li repetia jo. Ja ho sé, Yoli, ja ho sé, responia, però tot i així. Tot i així, què?, li preguntava. LElf em va explicar que era exactament igual que aquell paio que havia sortit al diari, un paio cec de naixement a qui havien fet una operació de còrnia a més de quaranta anys i de sobte hi havia vist. Malgrat que li havien dit que trobaria que la vida era sorprenent, després de loperació li va semblar horrible. El món el deprimia, els seus defectes, la falsedat, la podridura, la porqueria, la tristesa, totes les coses repugnants se li havien fet paleses, tot li va resultar apagat, descolorit. Es va enfonsar en una depressió i no va trigar gaire a morir. Com jo!, havia dit lElf. Li vaig recordar que ella tenia la vista bé, podia veure les coses, sempre ho havia fet, però ella em va respondre que mai no shavia adaptat a la llum, que mai no havia aconseguit tolerància envers el món, que la vacuna no li havia fet efecte. La realitat era simplement un parany rovellat. Escolta, vaig saltar jo, doncs per què no pares de repetir «amor» una vegada i una altra? Deixa-ho, va. És que no ho entens, Yoli, va dir ella. Ets incapaç dentendre-ho. Cosa que no era certa, del tot. Jo entenc que si vas repetint i repetint una paraula que et comença a fer sentir malament, el que has de fer és plegar duna punyetera vegada de dir-la. Com és que continuem amb aquestes converses tan exasperants? Li preguntava jo. Això no són converses!, deia. Estem solucionant coses.
Elfrieda, diu la Janice, el meu germà la va veure en un concert a Los Angeles i diu que en sortir va plorar dues hores seguides. LElf no diu res. Sespera que senti gratitud o alguna cosa així, però no mou fitxa. Totes tres restem en silenci a lhabitació. LElf està concentrada en la vora de la manta i nallisa les arrugues. Jo mimagino dues hores de plor. La Janice a la fi sescura la gola fent força soroll i la meva germana i jo ens sobresaltem.
Té previst algun concert aviat?, li pregunta la Janice.
Sí, bé, ho sembla... diu lElf, en un murmuri. Em fa por que no deixi de parlar totalment.
De fet, té una gira per cinc ciutats, dic. Comença... quan, Elf? Ella fa un gest dindiferència. Aviat, dic jo, daquí a unes setmanes. Mozart. Elf. Era Mozart?
De vegades, la meva germana deixa de parlar. El nostre pare també ho feia, una vegada va ser tot un any. Llavors, després dhaver anat a veure un vodevil a Moose Jaw, a Saskatchewan, va tornar a parlar com si no hagués parat mai. Al principi, quan ho feia lElf, manguniejava, però després vaig comprendre que en realitat no havia pas canviat destat dànim, simplement callava. Ens escrivia notes.
Però quan té concerts, en acabat parla moltíssim, toca temes mundans, terrenals, detallets, xerra i xerra durant hores com si tingués necessitat daterrar, de tornar dallà on lhavia portat la música.
Les escales del piano havien estat la banda sonora de la meva joventut. Li podia fer el que fos, a lElf, mentre practicava i ni se nadonava. Li podia posar panses a les tecles i ella les apartava, impertèrrita, mentre movia els dits, fuents, amunt i avall del teclat. Em podia haver estirat a dalt del piano en una postura sexi cantant I am a V-A-M-P, com la Cher, i ella no hauria tocat ni una nota per laltra, no apartava mai els ulls del teclat, tret del segon o dos en què els tancava en un intens èxtasi, abans de transformar el ritme de la música, que era quan els esbatanava i es llançava al piano com un guepard sobre una serp, en un atac salvatge com si el piano fos alhora el seu amant i el seu enemic més mortal.
A la fi va tornar de Noruega i duna pila daltres llocs. Es va instal·lar a casa dels pares, on es passava hores i hores al llit, plorant o amb la mirada perduda a la paret. Tenia uns cercles foscos al voltant dels ulls i se la veia malenconiosa, lànguida i després curiosament eufòrica, per tornar al pessimisme més profund. En aquella època jo mhavia traslladat dEast Village a Winnipeg i havia tingut dues criatures amb dos paios diferents... a tall dexperiment social. Ho dic de broma. Més aviat a tall de fracàs social. I mespavilava com podia per guanyar algun calé, per estudiar i dominar (i fracassar en el domini) lart de ser adult.
Aleshores anava a veure els meus pares i lElf, amb la mainada a coll, en Will tenia quatre anys i la Nora era un bebè. Majeia al llit al costat de lElf, ens miràvem, somrèiem i ens abraçàvem mentre les criatures sens enfilaven al damunt. En aquella època ella mescrivia cartes. Unes cartes llargues, divertides, sobre la mort, sobre la força, sobre Virginia Woolf, Sylvia Plath i la complexitat de la desesperació, en paper rosa i retoladors de colors. Després, al cap duns mesos, va començar a recuperar poc a poc la salut. Va tornar a tocar el piano, va fer uns quants concerts i va conèixer un noi, en Nic, que ladorava, i es van posar a viure junts a Winnipeg, que significa «Aigües Tèrboles», lloc que figura a dalt de tot de la relació de ciutats exòtiques: la més freda del món i alhora la més calorosa, la més allunyada del sol i tot i així la més lluminosa, on s'ajunten dos rius impetuosos per unir forces i conquerir l'home. En Nic va anar uns mesos a classes de piano amb l'Elf. Es van conèixer daquesta manera, però més tard ell va admetre que shavia apuntat a classes simplement per poder-se asseure al costat della a la petita banqueta i deixar que les mans de lElf guiessin els seus dits sobre el teclat. Fins i tot li va regalar una banqueta nova, encara que, tan bon punt la va veure, ella li va fer arrencar lentapissat còmode que tenia què coi hi fa, això, aquí?, com si interpretar música fos una qüestió de confort!