Aleshores anava a veure els meus pares i lElf, amb la mainada a coll, en Will tenia quatre anys i la Nora era un bebè. Majeia al llit al costat de lElf, ens miràvem, somrèiem i ens abraçàvem mentre les criatures sens enfilaven al damunt. En aquella època ella mescrivia cartes. Unes cartes llargues, divertides, sobre la mort, sobre la força, sobre Virginia Woolf, Sylvia Plath i la complexitat de la desesperació, en paper rosa i retoladors de colors. Després, al cap duns mesos, va començar a recuperar poc a poc la salut. Va tornar a tocar el piano, va fer uns quants concerts i va conèixer un noi, en Nic, que ladorava, i es van posar a viure junts a Winnipeg, que significa «Aigües Tèrboles», lloc que figura a dalt de tot de la relació de ciutats exòtiques: la més freda del món i alhora la més calorosa, la més allunyada del sol i tot i així la més lluminosa, on s'ajunten dos rius impetuosos per unir forces i conquerir l'home. En Nic va anar uns mesos a classes de piano amb l'Elf. Es van conèixer daquesta manera, però més tard ell va admetre que shavia apuntat a classes simplement per poder-se asseure al costat della a la petita banqueta i deixar que les mans de lElf guiessin els seus dits sobre el teclat. Fins i tot li va regalar una banqueta nova, encara que, tan bon punt la va veure, ella li va fer arrencar lentapissat còmode que tenia què coi hi fa, això, aquí?, com si interpretar música fos una qüestió de confort!
A en Nic li encanta tot el que li demana lElf, cada cosa per a ell és com una festa. En Nic és un home molt precís. Creu en els llibres de text, en els manuals, en les receptes i en les talles per als barrets i els colls de camisa. No suporta la inestable imprecisió del «petit», «mitjà» i «gran». Quan ella li va proposar daprendre a tocar «al voltant» de les notes, va estar a punt de perdre el cap entre la felicitat i la follia duna cosa com aquella. I en Nic no és mennonita, cosa important en un home per a lElf. Els homes mennonites ja li havien fet perdre molt de temps intentant salvar-li lànima i mantenir-la en la vergonya. En Nic és investigador mèdic. Crec que té lobjectiu de fer desaparèixer del món els paràsits de la panxa, però no ho sé pas del cert. La meva mare diu a les seves amigues que està treballant en un remei contra la diarrea. És força escèptica amb això dels remeis, i Nic, li diu, jo veig els morts. Hi tinc converses. Per a mi, són tan vius com nosaltres, potser més i tot. Com ho explica, això, «la teva ciència»? En Nic i lElf sempre parlen de viure a París perquè allí hi ha un laboratori on ell podria treballar i perquè a tots dos els agrada parlar francès, discutir de política, portar fulards tot lany i consolar-se amb la bellesa del vell continent, però fins avui shan estat a Aigües Tèrboles, el París del pas del Nord-oest.
LElf té les mans boniques, encara no fetes malbé pel temps o el sol, perquè no surt gaire. Però lhospital se li ha quedat els anells. No sé per què. Suposo que un anell et podria ofegar si te lempasses o, si el fas servir per colpejar-te el cap dia rere dia, et podria provocar mals prou greus. També és una cosa que podries llançar a un riu impetuós i immergir-thi per recuperar-la.
Com se sent ara?, li pregunta la Janice.
Si em miro de reüll lElf des de laltra banda de lhabitació, sóc capaç de convertir els seus ulls en boscos ombrívols, i les pestanyes, en un embull de branques. Aquests ulls verds della són iguals que els del pare, esgarrifosos, bonics, sense cap protecció davant de la crua brutalitat del món.
Perfectament. Somriu lleument. Força cula-ridi.
Com?, pregunta la Janice.
Cita la nostra mare, responc. Diu coses daquestes: me la fabu. Ja veu. Vol dir força ridícula.
Res de ridiculitzar, Elfrieda, entesos?, diu la Janice. Vejam, Yoli, vol ridiculitzar lElf?
No, li dic, ni pensar-hi.
I jo tampoc, diu la Janice. Dacord?
Ni jo, diu tot duna la seva companya dhabitació des de laltra banda de la cortina.
La Janice somriu, pacient. Gràcies, Melanie, li respon.
A disposar, diu la Melanie.
De manera que podem dir amb tota seguretat que de ridícula, res, Elfrieda.
Més aviat sen diu posar-se en ridícul, murmura lElf, però tan fluix que la Janice no la sent.
Li ha agradat veure en Nic i la seva mare?, li pregunta la Janice. LElf fa que sí, tota obedient. I quina meravella tenir la Yolandi aquí, no? Ara que ja no és a Winnipeg, la deu enyorar.
La Janice es tomba per mirar-me duna manera curiosa, no sé com, i jo sento la necessitat de disculpar-me. Ningú no sen va de Winnipeg, sobretot per anar a Toronto, sense que li censurin la decisió. És al contrari dallò del comitè de benvinguda. És com abandonar la banda dels Crips per la dels Bloods. LElf posa els ulls en blanc i es va tocant un després de laltre els punts que té al cap. Els compta. Se senten uns sorolls metàl·lics al passadís i també els gemecs dun home. Li haig dassegurar, Elfrieda, que aquí no ha de patir per res, li diu la Janice. Ella fa que sí i es mira, delerosa, a través del plexiglàs del costat del llit, la finestra.
I si les deixo una estoneta soles?, diu la Janice.
Sen va, jo em miro lElf somrient, ella em diu vine aquí, Busqui, maixeco, faig dues passes, massec a la vora del seu llit i hi pujo perquè mamanyagui els cabells i sospiri sota el pes del meu cap. Men torno a la cadira taronja, em moco i me la miro.
Yolandi, diu, no ho puc fer.
Ja ho sé, li responc. Ja ho havies deixat clar.
No puc fer la gira. No hi ha manera que la pugui fer.
Ho sé, li dic. És igual. No pateixis. No té importància.
De debò que no puc fer la gira, diu.
No has de fer res, la tranquil·litzo. En Claudio ho entendrà.
No, respon lElf, li sabrà greu.
Només perquè tu no... perquè ets aquí... lúnic que vol és que et sentis més bé. Ja les sap, aquestes coses. Abans que res, amic, després agent, que no és el que diu sempre? Tha fet costat altres vegades en els mals moments, Elfie, i ara també ho farà.
I en Maurice sempiparà, diu lElf, senrabiarà molt. Fa anys que ho té planificat.
Qui és en Maurice...?
Recordes lAndras, aquell tio que vas conèixer a Estocolm... quan em vas venir a veure al concert?
Sí, què passa?
És que no puc fer aquesta gira, Yolandi, diu l'Elf. I ell ve expressament des de Jerusalem.
Qui?
LIsaak. I una colla més.
I què?, dic jo. Tots plegats ho entendran, i si no, és igual. No és pas culpa teva. Recordes què deia la mare? «A fer punyetes la culpa.» Te'n recordes?
Em pregunta don ve aquest soroll tan horrible i li dic que em sembla que és de plats que cauen al ciment del passadís, però ella em pregunta si estan immobilitzant algú allà fora i li dic que no, que ni pensar-hi, i ella mexplica que sí que passa, de vegades, que ella ho ha vist, i té molta por, que a veure si no he sentit a parlar mai de Bedlam, i que ella no vol deixar ningú a lestacada. Em diu que li sap molt de greu i jo li contesto que ningú no està enfadat, que tots volem que estigui bé, que visqui. Em pregunta per en Will i la Nora, els meus fills, li dic que estan bé, molt bé, i ella es tapa la cara amb les mans. Li explico que ens podem riure de la vida juntes, al cap i a la fi és una farsa, hi estem dacord o no? Sí que hi estem! Però no hem pas de morir. Serem soldats totes dues juntes. Serem germanes siameses. Sempre, fins i tot vivint en ciutats diferents. Busco les paraules amb desesperació.
Entra a lhabitació un capellà i pregunta a lElfrieda si és lElfrieda Von Riesen i lElf li diu que no. El capellà se la mira sorprès i després em diu a mi que hauria jurat que lElf era lElfrieda Von Riesen, la pianista.
No, li dic. Sha equivocat. El capellà es disculpa dhaver-nos molestat i sen va.
A qui se li acut?, dic.
Acudir, què?, respon ella.
De preguntar a una persona en un hospital si és qui ell creu que és. No haurien de ser més discrets els capellans?
No ho sé, diu lElf. És normal.
Jo crec que no, responc. És molt poc professional.
Sempre et molesta el que no és professional. No pares de dir, oh!, això és molt poc professional, com si hi hagués alguna definició de professional que impliqués un imperatiu moral de comportament. Jo ni sé què és ser professional.
Saps perfectament què vull dir, replico.
Plega de mentir sobre el que és la vida, fa ella.
Sí, Elf, plegaré de mentir-te si tu plegues dintentar matar-te.
Aleshores, lElf em diu que té un piano de vidre a dins seu. Està esgarrifada que es pugui trencar. No pot deixar que es trenqui. Diu que el té entaforat a la part inferior dreta de lestómac, que de vegades nota els cantells que empenyen cap a la seva pell, que té por que es desplaci i acabi sagnant fins a morir. Però més que res la terroritza que se li trenqui a dins. Li pregunto quin tipus de piano és i em diu que és un antic Heintzman vertical que havia estat un piano mecànic però que li havien tret el mecanisme i shavia tornat tot de vidre, fins les tecles. Tot. Quan sent les ampolles que cauen a la part del darrere del camió de les escombraries, o bé una campaneta de vent o fins i tot algun tipus docell que canta, ella es pensa a lacte que és el piano que es trenca.
Aquest matí, una criatura reia, una nena que havia vingut a veure el seu pare, però jo no he copsat que fos una rialla, ho he pres pel so del vidre que sesmicola i mhe agafat fort lestómac pensant no, sisplau, no, ja està!
Assenteixo amb un somriure i li dic que jo també tindria molta por que es trenqués si tingués un piano de vidre a dintre meu.
O sigui que ho entens?, em pregunta.
Sí, li dic. De debò que ho entenc. És que, què passaria si es trenqués?
Gràcies, Yoli.
Ei, tens gana?, li pregunto. Vols alguna cosa?
Somriu, no, res.
3
LElfrieda està tan prima i té la cara tan pàl·lida que quan obre els ulls és com una mena dassalt per sorpresa, com un daquells atacs aeris que converteix la nit en dia. Li pregunto si recorda el dia que totes dues vam interpretar una versió lentíssima i corprenedora de Wild Horses per a un grup de vellets mennonites que estaven en una residència. La mare ens havia demanat que participéssim en la celebració del setanta-cinquè aniversari de casament de la parella més gran que vivia allí i a nosaltres ens havia semblat que aquella cançó era superxula i molt apropiada per a locasió. LElf la tocava al piano, jo em vaig asseure al seu costat i vam començar a cantar amb tota lànima davant dun públic embadalit, col·locat al voltant nostre, amb cadires de rodes o bé drets, ben recolzats amb els bastons i els caminadors.
Vaig pensar que aquell record la faria riure, però em va dir que me nanés. Es va adonar abans que jo que estava allargassant lanècdota perquè representava una altra cosa i molt més que no pas la suma de les seves parts. Yoli, va dir, ja sé per on vas.
Prometo que no li tornaré a parlar del passat si això li fa mal. No li parlaré de res si és que no ho vol, mentre em deixi estar al seu costat.
Ves-ten, sisplau, diu.
Li dic que li puc llegir com feia ella amb mi quan jo estava malalta. Em llegia Shelley i Blake, els seus amants poetes, com en deia ella, imitant-los les veus, masculines i britàniques, escurant-se la gola... Stanzas Written in Dejections, near Naples. «El sol és càlid, el cel és clar, les onades dansen ràpides i lluents.» I si canto? I si ballo? Com una onada. També podria xiular. I puc fer imitacions. Aguantar-me amb el cap. Li podia llegir Lésser i el temps de Heidegger. En alemany. El que sigui! Com era aquella paraula?
Dasein, murmura lElf. Mig somriu. Ésser aquí.
Ah, això! Sisplau! Massec i em torno a aixecar. Va, li dic. Tagraden els llibres amb «ésser» al títol, sí, no? Sisplau. Em torno a asseure al seu costat i li acosto el cap a lestómac. Com era aquella frase que tenies a la paret?, li pregunto.
Quina frase?, diu.
A la paret de la teva habitació, quan érem petites.
La lluita és clau per a la pau?
No, no... aquella altra, sobre el temps. Alguna cosa sobre lhoritzó de lésser.
Ves amb compte, diu ella.
El piano?
Sí. Em posa suaument les mans al cap i les hi deixa com si reposessin damunt duna panxa embarassada. Noto la calor que transmeten. Sento que li ronca la panxa. Marriba lolor del detergent Ivory Snow amb què sha rentat la samarreta que porta a linrevés. Macaricia les temples i maparta del seu cos. Diu que no sen recorda, de la frase. Diu que el temps és una força i que hem de permetre que faci la seva feina, que li hem de respectar el poder. Em plantejo de dir-li que ella falta al respecte a aquest poder intentant esquivar-lo, però llavors madono que potser ja shi ha fixat i que la reflexió se la dedica a ella mateixa, tant com a mi. No hi ha res per afegir. Sento que murmura una altra disculpa i em poso a taral·lejar una cançó dels Beatles sobre lamor i el que ens cal.
Recordes la Caitlin Thomas?, li dic.
LElf no respon.
I recordes la manera en què va entrar desenfrenada i borratxa a lhabitació de lhospital de Dylan al St. Vincent de Nova York, on ell agonitzava duna intoxicació alcohòlica, i es va llançar al damunt daquell cos turmentat suplicant-li que no se nanés, esperonant-lo a lluitar, a ser un home, a estimar-la, a parlar, a alçar-se, a abandonar duna vegada això de morir, per lamor de Déu. A la meva germana li agrada que la compari amb Dylan Thomas, però es disculpa i em torna a demanar que men vagi, que necessita pensar. Li dic que dacord, que me naniré, però que tornaré demà. Mexplica que troba curiós que cada segon, cada minut, cada dia, mes, any, pugui comptabilitzar-se i anomenar-se, quan el temps, o la vida, és impossible de copsar, és tan intangible i llisquent. Això la mou a compadir els qui han inventat el concepte de «dir l'hora». Quin optimisme, exclama. Quina cosa tan preciosament fútil. Perfectament humana.
Però Elf, li dic justament el fet que no tinteressin els sistemes que ajuden a mesurar les nostres vides no vol dir que no shagin de mesurar.
Potser sí, respon, però no seguint un concepte burgés de compartimentar el temps. És una disposició feixista duna cosa el temps que de manera natural i essencial se situa a fora del domini de les categories i fins i tot de la definició.
De fet, estic dacord danar-men ara mateix, li dic. Em sap greu haver de sortir abans de classe, professor Capfluix, però se mestà acabant el temps del parquímetre. Lhe agafat per dues hores i em penso que se mestan acabant. Això parlant del temps...
Sabia que aconseguiria que te nanessis, diu. Ens abracem, començo a dir-li que lestimo fins que les paraules es fan impossibles i ens passem un minut simplement respirant luna enganxada a laltra abans danar-men. Abans dhaver de ser a un altre lloc.