Sabia que aconseguiria que te nanessis, diu. Ens abracem, començo a dir-li que lestimo fins que les paraules es fan impossibles i ens passem un minut simplement respirant luna enganxada a laltra abans danar-men. Abans dhaver de ser a un altre lloc.
Consulto els missatges mentre baixo de dos en dos els graons de lescala de lhospital fins a la sortida. Un de la Nora, la meva filla de catorze anys: «Com va lElf???????????????? En Will ha trencat la porta dentrada». I un altre den Will, el meu fill de divuit anys, que ha començat aquest any a la Universitat de Nova York, encara que aquests dies li he demanat que sestigui amb la Nora a Toronto mentre jo vaig a Aigües Tèrboles: «La Nora mha dit que té permís per tornar a casa a les quatre de la matinada. Cert? Fes una abraçada a lElf de part meva! El desguàs de la dutxa està embossat de cabells de la N». I un altre de la meva amiga de tota la vida, la Julie, que compta veurem aquest vespre: «Negre o blanc? Un petó a lElfie».
Lúltima vegada que la meva germana va intentar suïcidar-se, ho va fer amb la idea devaporar-se lentament en lespai. Un intent furtiu de deixar aquest món morint-se de gana. La meva mare em va telefonar a Toronto, em va dir que lElf no menjava i que els havia demanat, a ella i a en Nic, que no avisessin cap metge. Estaven desesperats. Hi podia anar? Vaig córrer directament de laeroport a lhabitació de lElf i em vaig agenollar al seu costat. Em va preguntar què hi feia, allà. Li vaig dir que hi havia anat per avisar un metge. Potser la mare li havia promès que no ho faria, però jo no. La mare era al menjador. Desquena a nosaltres. Era incapaç doptar per la idea duna de les filles contra la de laltra, com qualsevol bona mare, per això mateix va fer un pas enrere. Li trucaré, vaig dir. Em sap greu. LElf em va pregar que no ho fes. Mho va implorar. Em va mirar ajuntant les mans amb aire de súplica. Va prometre que menjaria. La nostra mare continuava asseguda a la taula del menjador. Vaig dir a lElf que ja venia lambulància. La porta mosquitera de lentrada era oberta i se sentia lolor dels lilàs. No hi aniré, va dir lElf. Hi has danar per força, li vaig dir. Va cridar la mare. Sisplau, digue-li que no hi vaig. La nostra mare no va respondre. Ni tan sols es va tombar. Sisplau, va insistir lElf. Sisplau! Va reunir tota la força que li quedava per dir-me que em fotés, amb el típic gest del dit, mentre els de lambulància la portaven cap al vehicle.
Va ser la primera vegada que vaig veure la Janice. Jo mestava dreta al costat de la llitera de lElf a Urgències. Aquella seva motxilla tan gastada penjava del pal del sèrum al seu costat. Jo anava passant la mà amunt i avall per la barana dacer inoxidable que la protegia i plorava. LElf em va agafar la mà, sense força, com un moribund, i em va mirar profundament als ulls.
Yoli, va dir, todio.
Em vaig inclinar per fer-li un petó, bo i murmurant que ja ho sabia, que ja nera conscient. Jo també todio, li vaig dir.
Va ser la primera vegada que vam articular duna manera o altra el problema més gran que teníem. Ella es volia morir, jo volia que visqués i érem dues enemigues que sestimaven. Ens vam fer una tendra abraçada, incòmodes, perquè ella era en un llit subjecta a una sèrie de coses.
La Janice ja aleshores portava aquell ninot pelut penjat de la baga del cinturó em va donar uns copets a lespatlla i em va preguntar si podíem parlar un minut. Vaig dir a lElf que tornava de seguida i men vaig anar amb la Janice a una saleta pintada de beix, on em va passar un paquet de mocadors, em va dir que havia fet bé davisar lambulància i que en realitat lElf no modiava. Aquest sentiment es pot vèncer, va dir. No lhi sembla? Pensem en els components. Lodia perquè li ha salvat la vida. Ja ho sé, vaig dir, però gràcies. La Janice em va abraçar. Una abraçada forta, intensa, duna persona forastera, és molt punyent. Em va deixar sola a la saleta beix. Em vaig estar rossegant les ungles i la pell que les envolta fins a fer-mhi sang.
Men vaig tornar a veure lElf, que continuava a Urgències. Em va dir que acabava de sentir una frase genial, realment genial. Quina?, li vaig preguntar. Me la va dir literal: Em sorprèn la poca intel·ligència daquesta senyora Von R. Qui ho ha dit, això?, li vaig preguntar. Va assenyalar un metge que anotava alguna cosa en un taulell circular enmig de tots aquells moribunds. Anava vestit com un nen de deu anys, amb pantalons curts dels que duen els que van en monopatí i una samarreta que li anava gran, com si acabés de sortir duna prova per treballar a la sèrie Degrassi High. A qui coi ho deia?, li vaig preguntar. A aquella infermera, va respondre lElf. Em considera estúpida perquè no agraeixo que mhagin salvat la vida. Quin torracollons, vaig respondre, ha vingut a parlar amb tu? Sí, es podria dir que sí, va respondre ella, encara que més aviat ha estat un interrogatori. Escolta, Yolandi, que ja saps com són.
Equiparen la intel·ligència amb el desig de viure?
Sí, va dir, o amb la dignitat.
Aquest cop, el mètode no havia estat deixar-se morir de gana, sinó les pastilles. LElf havia deixat una nota, un full arrencat dun bloc daquests grocs, pautats, com els que en una altra època havia fet servir per dibuixar aquella firma excepcional, TR; expressava lesperança que Déu la pogués rebre, sense temps de deixar-hi marca i adjuntava a la carta una llista amb els noms de totes les persones a qui estimava. La meva mare em va llegir aquells noms per telèfon. Em va dir que lElf els havia escrit amb un retolador verd. Hi érem tots, a la llista. Enteneu-ho, sisplau, també hi havia posat. Deixeu que men vagi. Us estimo a tots. La meva mare em va dir que en aquella pàgina també hi havia una cita, que ella no havia sabut desxifrar. Algú anomenat David Hume?, va dir. Però ho va pronunciar «Um», que, ben mirat, era igual. Un moment, vaig pensar, de manera que lElf creu en Déu? Don va treure les pastilles?, vaig preguntar a la meva mare.
No ho sap ningú, va dir ella. Potser va trucar al 911, al departament de medicaments. Qui sap!
La mare lhavia trobat inconscient al seu llit, a casa i, amb el temps que va trigar a arribar a lhospital, jo ja havia volat des de Toronto i era al seu costat quan va obrir els ulls. Va somriure amb lentitud, un gran somriure, com el duna criatura que acaba dentendre lestructura duna broma per primer cop a la vida. Ets aquí, va dir, i va afegir que havíem de deixar de trobar-nos daquella manera. Em va presentar, amb la màxima formalitat, com si fóssim en un sopar dun consolat, les infermeres dUrgències i la dona que havien llogat perquè no es mogués del seu costat ni es perdés cap gest de lElf.
Ella, va dir, apuntant la barbeta cap a mi perquè tenia les mans lligades amb unes cintes de cotó, és la meva germana petita, la Yoyo.
Yolandi, li vaig dir. Hola. Vaig encaixar amb la dona.
Em va dir que la gran semblava jo. Això em passava sempre perquè lElf, curiosament, shavia escapat dels efectes de lerosió de la vida. Aleshores, lElf em va explicar que ella i aquella dona que la vigilava estaven parlant sobre Tomàs dAquino. Eh que sí?, va dir la meva germana, dirigint un somriure a la seva acompanyant, que em va dedicar una ganyota inquietant mentre encongia les espatlles. No li pagaven pas per parlar de sants amb pacients que havien intentat suïcidar-se. Per què Tomàs dAquino?, vaig preguntar mentre masseia a la cadira del costat daquella dona. LElf va fer un esforç per establir contacte visual amb ella, la vigilant, que seia a laltra cadira. Encara té molta medicació al cos, va dir la dona.
Tot i així encara no nhi ha hagut prou, va saltar lElf. Vaig començar a protestar. Era broma, Busqui, va respondre. Ostres.
Quan lElf es va quedar adormida, men vaig anar a la sala despera a buscar la mare. Era al costat dun home que tenia un ull de vellut i llegia una novel·la policíaca. Li vaig dir que lElf havia estat parlant de Tomàs dAquino.
Sí, va respondre la mare, amb mi també men va parlar. Durant el deliri, em va preguntar si la podia «tomàs d'aquinoar»; em va costar, però vaig veure que em demanava si la podia perdonar.
I ho faràs?, li vaig preguntar.
No es tracta daixò, va dir ella. No li cal perdó. No ha fet cap pecat.
Però cinquanta miliards de persones et contradirien, vaig fer.
Ells mateixos, va respondre la mare.
Daixò fa tres dies. Després, la mare sen va anar a fer un creuer al Carib perquè en Nic i jo lhi vam obligar. Tot el que va ficar a la maleta minúscula que es va emportar van ser les pastilles per al cor i unes novel·les policíaques. Telefona regularment des del vaixell per preguntar com està lElf. Ahir em va dir que un cambrer del vaixell resava per la nostra família en espanyol. Dios te proteja. Em va encarregar que digués a lElf que havia comprat un CD per a ella a un noi que els venia pel carrer. Un pianista colombià. Probablement és una còpia pirata, vaig dir. Em va explicar que havia tingut una conversa amb el capità del vaixell sobre els enterraments a mar. També em va dir que una nit de tempesta havia caigut del llit, però que no shavia ni despertat, cosa que deixa entreveure el cansament que arrossegava. Al matí es va trobar a tocar del balcó de la cabina. Li vaig preguntar si podia haver caigut del llit al mar i em va respondre que no, que encara que hagués volgut, la barana lhagués aturat. I si no ho hagués fet, hauria anat a parar als bots salvavides que hi ha al voltant de tot el vaixell. És una dona que està convençuda que en aquesta vida, duna manera o altra, algú et salva.
Quan sortia de lhospital, em vaig aturar al taulell i vaig preguntar a la Janice si era veritat que lElf havia caigut al lavabo aquell matí. Em va dir que sí. Havia estat després del trasllat dUrgències a la planta de Psiquiatria. Lhavien trobat estirada a terra, sagnant pel cap i empunyant el raspall de les dents com si fos un ganivet de cuina que estigués a punt de clavar al coll dalgú. Llavors, la Janice sen va haver danar corrents a la sala destar a reduir un pacient que estava destrossant un televisor amb un tac de billar. Una altra infermera es mirava lexpedient de lElf. Va dir que la meva germana havia de començar a menjar per agafar forces i poder-se aguantar dreta i que també havia dadquirir més consciència de lentorn.
Em van venir ganes danar-men de pressa a lhabitació de lElf per explicar-li aquesta última de la infermera, per veure si em mirava posant els ulls en blanc, per crear, si més no, un petit vincle de menyspreu compartit. També li volia dir que a la planta hi havia un paio que tenia tanta ràbia com ella a la televisió i que potser es podien avenir. Però ella mhavia demanat que me nanés i jo li volia explicar que algunes de les seves peticions eren raonables, que les hi podien garantir, que jo respectava els seus desitjos (més o menys) i que tot i que lhavien inscrit com a pacient psiquiàtrica amb el nom mal escrit al plafó blanc del darrere del taulell de les infermeres, ella seria sempre la meva germana gran, llesta encara que inquietant, i que jo sempre lescoltaria. Quan em retirava, vaig topar amb el carret dacer inoxidable carregat de safates de plàstic amb menjar. Vaig demanar disculpes a les dues persones amb bata que em van passar al davant.
Aquesta merda és totalment incomestible, tio, deia un. Si tingués més equilibri, fotria cop de peu al carret.
I tant, va fer laltre. I tant.
He dit incomestible, va puntualitzar laltre.
Ja ho sé, tio. Ja the sentit.
Enmig de tantes veus?
Ha, sí, curiós.
Per això than portat al xalòdrom?
No, per apunyalar el paio que em va entrar al cobert del jardí.
Les ganivetades no, les veus que et deien de fer-ho, sí o no?
Sí, això mateix. Però el ganivet sí que era de debò.
Sí, llàstima. Això és el que mempipa més.
Em van agradar aquells dos que caminaven arrossegant els peus. I em va agradar molt allò de «el que mempipa més». Hauria volgut presentar aquells dos a lElf. Vaig començar a agafar les safates, però la infermera va dir que no calia. Ja ho faria fer a algú, a un zelador. Vaig fer broma amb la infermera dient que potser aquella manca de consciència de lentorn de la meva germana era una cosa congènita que també tenia jo, ha!, però no em va respondre amb cap rialleta, amb cap somriure, i em va venir de seguida al cap la descripció que havia llegit una vegada de la boca duna dona enrabiada: que semblava un ganivet amb dos extrems en punxa. I men vaig anar. Mentre baixava els graons, tres i quatre i cinc i sis, no és la vida un paradís, em disculpava de baix en baix amb lElf per deixar-la allí sola, fent alhora una llista mental de les coses que li portaria lendemà: xocolata negra, un sandvitx damanida i ou dur, L´ésser i el temps (no diem pas el temps és i lésser és, diem hi ha temps i hi ha ésser), un tallaungles, calces netes, ni tisores ni ganivets desbudellar, anècdotes divertides.
Vaig sortir amb el Chevrolet esgavellat de la mare, vaig enfilar per Pembina Highway, una depriment tira dasfalt entre centres comercials abandonats, llançada cap a lenlloc, o le foutoir, com deia lElf, de la meva vida. Li encantava fer servir paraules franceses que sonessin elegants per descriure el detritus, era una manera de restablir lequilibri entre les coses, potser, de polir el turment fins que arribés a brillar com lestel del Nord, el seu far i probablement la seva veritable llar.
Vaig veure un magatzem de matalassos amb un anunci de rebaixes il·luminat a laparador i vaig entrar a laparcament. Em vaig passar deu minuts amb la vista clavada als coixins: farcits de plomissol, farcits de fibra i daltres tipus. En vaig agafar uns quants dels prestatges, els vaig comprimir, i els vaig prémer contra la paret intentant provar-los acostant-hi el cap. La venedora em va dir que mels podia endur al llit de mostra preparat per a això. Va posar una roba protectora damunt del coixí i jo, ajaguda, hi vaig recolzar el cap durant un minut. La noia em va dir que em deixava allí perquè els provés tots. Li vaig donar les gràcies i vaig tancar els ulls. Vaig fer un breu clucull. Quan em vaig despertar, tenia la venedora al costat, somrient, i durant un segon em va venir la imatge de la infantesa i duna mena de pau que lhavia acompanyat.
Vaig comprar per a lElf una funda de color morat, de la mida dun sac de dormir enrotllat, amb libèl·lules platejades brodades al setí. Men vaig tornar al cotxe de la mare i el següent lloc on em vaig aturar va ser al centre comercial Grant Park, on sense ni pràcticament aturar-me vaig comprar dues dotzenes dampolles de cervesa Extra Old Stock, i tot seguit vaig passar pel 7-Eleven a buscar un paquet de tabac, Players Extra Light. Tot el que em presenten com a extra, ho compro. També vaig agafar una barreta Oh Henry! extragran i men vaig anar cap al gratacel on la mare tenia el pis amb vistes al riu Assiniboine, on em vaig empoltronir amb totes les provisions disposada a esperar. Era lèpoca del desglaç de primavera, quan el gel del riu es comença a fondre i a esquerdar i unes grans planxes compactes xerriquen i topen entre si amb una estridència terrible mentre les va arrossegant el corrent. En aquesta ciutat, la primavera no arriba pas pacíficament.