Em vaig quedar una estona al balcó del pis aferrada al coixí morat amb libèl·lules platejades, tremolant, fumant, conspirant, rumiant, intentant esbrinar el codi secret de lElf, el sentit de la vida, de la seva vida, de lunivers, del temps, de lésser, i bevent cervesa. Em vaig passejar pel pis mirant els objectes de la mare. Em vaig aturar en una fotografia del pare que li havien fet dos mesos abans que es morís. Contemplava en Will, que jugava a beisbol en un parc. Era a la lliga juvenil. Portava aquelles ulleres tan gruixudes. Sel veia relaxat. Tenia els braços plegats i somreia. Després vaig veure una foto de la mare amb la Nora de nounada. Es miraven profundament als ulls com si sanessin transmetent duna a laltra per telepatia uns secrets importants. A la nevera, hi havia enganxada una fotografia de lElf en un concert a Milà. Portava un vestit llarg, negre, amb la vora agafada amb grapes. Els omòplats se li marcaven molt a la roba. Se li veien uns cabells brillantíssims, que li queien a banda i banda de la cara, inclinada damunt del teclat. Quan lElf toca el piano, de vegades se li aixeca el cul de la banqueta, cosa de tres o quatre centímetres. Després daquell concert, em va telefonar des de lhotel, plorant, dient-me que tenia molt fred, que se sentia molt sola. Però si ets a Itàlia, li vaig dir. El teu lloc preferit al món. Em va explicar que la seva soledat era visceral, un sac de pedres que traginava dhabitació en habitació, de ciutat en ciutat.
Vaig marcar el número de mòbil de la mare per veure si hi havia cobertura al vaixell. Res.
Vaig veure una nota a la taula del menjador. Era della, i em deia que, sisplau, li tornés els DVDs de seguida que pogués. Sabia que estava destrossada amb tants esforços que havia fet per mantenir lElf en vida. El dia abans danar-sen a Fort Lauderdale a agafar el vaixell, lhavia mossegat el rottweiler dun veí del mateix replà, un gos mig boig, i ni se nhavia adonat fins que la sang li havia començat a travessar la màniga de labric dhivern que duia; se nhavia hagut danar que li fessin uns punts i li posessin la injecció del tètanus. A la nit no havia tingut forces per res més que per esfondrar-se davant de la tele i veure un grapat depisodis de The Wire, metòdicament, com una zombi, un darrere laltre, a tot volum perquè era un pèl sorda, i shavia quedat adormida mentre un nen daquells especials, de Baltimore, li parlava des de la pantalla, la consolava a la seva manera i li explicava el que ja sabia, és a dir, que un nen ha de seguir el seu camí sol en aquest cony de món.
El matí que se nanava a laeroport, accidentalment va arrencar la barra i la cortina de la dutxa, amb tot el desgavell consegüent. Es va acabar de dutxar i quan va sortir somreia, amb expressió radiant, com nova, disposada a laventura. Li vaig preguntar com sho havia fet sense cortina, si no li... i em va dir que no, que tot bé, que cap problema. Quan vaig entrar a la cambra de bany, vaig trobar dos dits daigua a terra i tot, el paper higiènic, les coses del lavabo i el maquillatge de sobre el moble, les tovalloles netes, els dibuixos que havien fet els meus fills, tot plegat, ben xop. Em vaig adonar que allò de «tot bé» era una qüestió relativa en aquella casa i que, en el context de les nostres vides del moment, la mare tenia raó, a mi també manava tot bé, cap problema. De fet, lElf estava en un lloc segur, o més o menys segur, mentre fos a lhospital i no a casa, on es passava gairebé tot el dia sola mentre en Nic treballava, de manera que era el millor moment perquè la mare se nanés a esbargir-se i a reposar un parell de setmanes.
Em vaig quedar una estona al balcó del pis escoltant la fosa del gel. Semblava un atac dartilleria, un rebombori de gent amb una bandada danimals rugents com a teló de fons. La lluna plena penjava com la panxa duna gata prenyada. Veia llums a les cases de laltra banda del riu. Veia gent que ballava. Els podia convertir en invisibles amb la punta del dit i un ull tancat. Vaig telefonar a lhospital per demanar si podia parlar amb lElf. Em vaig anar passejant pel balcó mentre esperava que els de la centraleta em posessin amb Psiquiatria. Feia aparèixer de nou la parella que ballava. Desaparèixer. Aparèixer.
Sí?
Sí.
Podria parlar amb lElfrieda?
És la seva germana?
Sí.
Li agraeix la trucada.
Ah, vaja, però puc parlar-hi?
Sestimaria més no fer-ho.
Sestimaria més no fer-ho?
Sí.
Li pot portar el telèfon?
Em sembla que no.
Bé, però...
Per què no ho prova més tard?
Podria parlar amb la Janice?
La Janice ara no shi pot posar.
Ah. No sap pas quan shi podrà posar?
Aquesta informació, no la tinc.
Com vol dir?
Que no tinc accés a aquesta informació.
Només li pregunto quan podria trucar per parlar amb la Janice.
I jo li responc que no tinc aquesta informació.
No és informació, és una resposta i prou.
Em sap greu, però no estic autoritzada a respondre.
Més o menys quan podré parlar amb la Janice? Com vol dir que no està autoritzada?
Haurà de trucar més tard, dispensi.
Però no tenen un sistema, o el que sigui, per buscar-la?
Em sap greu, però jo no hi puc fer res.
No la pot avisar?
Passi-ho bé.
Esperi, esperi.
Em sap greu dir-li que no hi puc fer res.
Podria fer una excepció.
Com diu? (Li costava de sentir-me amb el soroll del desglaç.)
Simplement volia sentir la veu de la meva germana.
Em pensava que volia parlar amb la Janice.
Sí, però vostè ha dit que...
Li recomano que ho provi més tard.
Per què la meva germana no vol parlar amb mi?
Jo no he dit que no volgués parlar amb vostè. He dit que sestimaria més no haver danar a la sala comuna per respondre la trucada. Si hagués de portar el telèfon als pacients cada cop que els truquen, no tindria temps de fer res més. I ens estimem més que siguin els pacients els qui facin lesforç de connectar amb la família i no a linrevés.
Ah.
Realment li recomano que ho provi més tard.
Dacord, i tant, per què no?
Vaig penjar i vaig llançar el telèfon al riu. No vaig llançar el telèfon al riu. Em vaig frenar a lúltim segon i vaig ofegar un crit ja ofegat dabans. Vaig decidir que tant de bo pogués calar foc a lhospital. Hauria volgut no tenir lànima tan destrossada. Bartleby, lescrivent «sestimava més no fer-ho» fins que es va estimar més no treballar, no menjar, no fer res, i es va morir a sota dun arbre. Robert Walser també es va morir a sota dun arbre. James Joyce i Carl Jung es van morir a Zuric. El nostre pare es va morir a tocar duns arbres damunt de les vies de ferro. La policia, després, va entregar a la mare una bossa amb les seves pertinences, amb el que duia a sobre quan shavia mort. Ves a saber per què les ulleres no se li van trencar, potser li van volar de la cara i van anar a parar damunt duns trèvols tendres, o bé se les va treure amb compte i les va deixar a terra, però quan la mare les va treure de la bossa de plàstic, se li van esmicolar a les mans. I el rellotge també. El temps. Trinxat. També li va quedar esmicolat lanell de casat, així com els seus dos-cents sis ossos.
En aquell moment, portava setanta-set dòlars al damunt, que vam fer servir per comprar menjar tailandès, ja que, com diu sempre la meva amiga Julie sobre ocasions daquestes: Bé sha de menjar alguna cosa.
En aquell moment, portava setanta-set dòlars al damunt, que vam fer servir per comprar menjar tailandès, ja que, com diu sempre la meva amiga Julie sobre ocasions daquestes: Bé sha de menjar alguna cosa.
4
En Nic havia de passar a veure lElf al vespre quan sortís de treballar i després ens havíem de trobar tots dos per fer una cervesa, moment en què ens miraríem fixament lun a laltre, preparats per a la batalla, desconcertats, i parlaríem del pas següent. Teníem la intenció de reunir un equip de cuidadors que, de seguida que ella sortís de lhospital, es pogués posar mans a lobra.
En Nic havia insinuat amb gran delicadesa a lElf que un punt de col·laboració era un factor clau en el camí de recuperar la salut. Ella no estava per coses daquestes. Per descomptat. Deia que quan sentia la paraula «acoblar» només li venien al cap uns cavalls desbocats. En un equip, el jo desapareix, o no, Yoli? Citava lentrenador de bàsquet que teníem a linstitut i deia que lexpressió sempre lhavia esgarrifat. Què faria aquell equip amb ella?, preguntava. Què faria lElf amb lequip? Unes llistes? Establir uns objectius? Acceptar la vida? Iniciar un diari personal? Capgirar larruga del front? Amb aquella idea posava al descobert els enormes problemes bàsics de tot plegat. Déu meu. Nicolas, deia. Camí? Salut? Que no veus què dius? Jo també lhavia escoltat, en Nic, i mhavia semblat tot prou raonable, però lElf estava enfurismada, feia carrisquejar les dents davant daquella història dautoajuda tan pagada de si mateixa que en definitiva servia per vendre llibres i anestesiar els més vulnerables, alhora que permetia que els «ajudadors» professionals es rabegessin en lautocomplaença afirmant que havien fet tot el que havien pogut. Em faran fer llistes! Em faran marcar objectius! Sempre animen els pacients a fer cada dia una cosa «divertida»! (Calia sentir el to burleta en la veu de lElf quan pronunciava «divertida», com si escopís la paraula «Eichmann» o «Mengele».)
Als experts implicats, els costava moltíssim comprendre la terrible hostilitat de la nostra família envers tot el muntatge sanitari. Quan la mare va tenir laccident amb el tallagespa i va quedar estirada a lherba a tocar dels seus dos dits del peu i els de lambulància van saltar del vehicle per endur-se-la, sels va mirar i els va dir: Però que coi feu aquí? I quan el metge li va dir que mhavien dextreure les amígdales, ella li va respondre que potser sí, però que en tot cas ja ho faríem a casa, gràcies.
El que ens semblava més important era que lElf no es quedés sola. En Nic shavia de tornar a posar a treballar per acabar amb les cagarrines de la gent i jo me nhavia de tornar a Toronto a rellevar en Will de la responsabilitat de fer de cangur perquè pogués reprendre les classes i així capgirar les estadístiques de lu per cent. En la llengua mohawk, Toronto es pronuncia «Tkaronto» i significa «arbres drets a dins de laigua». (Magrada que les ciutats canadenques tinguin noms de coses com fang, arbres i aigua, sobretot quan ara els entesos els posen sobrenoms de lestil de Centre financer, Centre tecnològic, Capital de la indústria editorial o la Ciutat més cosmopolita del món.) Però mentrestant, aquell vespre havia quedat per anar a fer unes copes de vi amb la Julie, al porxo daquella seva casa tan mal girbada que tenia a Wolseley, un barri marginat on els oms ferrenys creaven un sostre de catedral amb una ombra pigallada, i mentrestant la seva canalla, a dins, es posaria un vídeo.
La Julie i jo havíem crescut juntes a East Village. Érem cosines de segon grau i les nostres mares, íntimes amigues. (Per cert, lElf i jo també som cosines, i germanes, però per entendre això sha de saber que només van venir aquí, al Canadà, des de Rússia, divuit mennonites pioners, per fugir de lexèrcit anarquista, de manera que... ja ho veieu.) La Julie i jo, de petites, ens banyàvem juntes, havíem inventat un joc que anomenàvem «amagar el sabó» i fèiem pràctiques de tocar-nos mútuament la llengua quan a poc a poc vam anar comprenent, horroritzades, que allò era una cosa que en el futur hauríem de fer molt si volíem portar una vida normal amb els nois i els homes.
La Julie és cartera, una cartera fora mida que recorre vint-i-quatre quilòmetres cada dia amb saques de vuit quilos de cartes a lesquena. Quan plou, obre, amb una clau que porta sempre en un espectacular clauer metàl·lic gegantí, una daquelles bústies verdes que hi ha a les cantonades i shi instal·la a dins a fumar i a escoltar amb els auriculars podcasts de notícies de la BBC. El seu supervisor lha renyat moltes vegades per aquest acte dinsubordinació, i per altres, com allò que fa denrotllar-se cap amunt la trinxa de la faldilla-pantaló de luniforme de correus per quedar més sexi. De vegades li cauen un, dos o tres dies de suspensió, segons la gravetat de la infracció, però a ella, ja li agrada, perquè així pot passar més estona amb els seus fills abans que entrin a lescola, i són dies que no els ha darrossegar a les fosques a ca la veïna en pijama. Fa poc que sha separat del marit, un escultor i pintor altíssim, que treballa la tècnica de loli, i per això ella aprofita lassegurança mèdica de Canada Post, que li proporciona un psicoterapeuta. No té problemes a la vida. És prou feliç, lúnic que vol és permetres el luxe de poder parlar della mateixa, dels sentiments que té, els objectius, les esperances, les decepcions. I qui no? El seu psicoterapeuta, que és junguià, li ha dit que és la persona més optimista que ha conegut en tots els seus anys de pràctica terapèutica i que els seus sons sense somnis constitueixen per a ell un desafiament constant.
Ens vam instal·lar al porxo a beure vi negre ordinari, a menjar formatge amb galetes salades i a parlar de qualsevol cosa menys de lElf, que era un tema semblant al temps, em veia incapaç de copsar-lo tot i que minfluïa duna manera terrible. La Julie té dues criatures, un nen i una nena de vuit i nou anys, sempre disposats a abraçar la gent i a asseures a la falda de tothom. Eren a dins veient Shrek i cada cinc o deu minuts sortien (moment en què la Julie deixava el cigarret encès a lherba perquè no veiessin que fumava i el recuperava després), i ella exclamava: Ostres, ei, tot bé, nens? Hauríeu dhaver vist això, és com, és com... aleshores es passaven un parell de minuts discutint com era, i nosaltres dues fèiem que sí completament sorpreses, ella sense perdre de vista el cigarret de lherba. Després, tot duna, desapareixien com un parell daloses pradenques, com fletxes cap dins a recuperar els seus llocs al sofà.
Es pensen que fumar provoca la sida, em va dir la Julie, mentre recuperava el cigarret candent. Vam parlar sobre el fet que tant era ledat que tinguessin, que estàvem obsessionades pel seu benestar i patíem terriblement, intensament, i ens culpàvem nosaltres mateixes de cada nanosegon dinfelicitat que poguessin viure. Ens hauríem estimat més immolar-nos que no pas tornar a veure mai més els ulls dels nostres fills inundats de llàgrimes. Vam parlar dels nostres exmarits i examants, de la por que ens feia no tornar-nos a sentir desitjades sexualment mai més, de morir soles i sense amor enmig de la nostra merda, amb unes úlceres tan profundes que deixessin al descobert els ossos trencadissos, podia ser que haguéssim fet alguna cosa bé a la nostra vida?
Probablement, vam decidir. Havíem mantingut lamistat, sempre podíem comptar luna amb laltra, i un dia, quan la mainada ja fos gran i ens hagués deixat rebolcant-nos en laments, malenconia i decrepitud, els nostres pares ja haguessin mort de tristesa i cansament de viure i els nostres marits i amants haguessin tocat el dos o sortit escales avall amb una puntada de peu al cul, aleshores compraríem totes dues una casa en algun lloc bonic i ens dedicaríem a tallar llenya, a pouar aigua, a pescar, a tocar el piano, a cantar juntes seguint la banda sonora de Jesucrist superstar i Els miserables, bo i reinventant els nostres passats i esperant la fi del món.