Fet?
Fet.
Vam fer xocar els palmells i ens vam fer un porret. Començàvem a agafar fred allà fora, al porxo. Sèiem escoltant com el riu esquerdava i trencava blocs de glaç i a mi sem va acudir que si aquelles planxes poguessin volar, quina impressió faria de veure un tros de gel gegant camí de Portage Avenue, de retorn cap al nord. Ens vam mirar el cel nocturn, labril fred, clar, sense estrelles. Vèiem com sencenien i sapagaven els llums del carrer i de tant en tant abaixàvem la vista cap a la finestra, on vèiem les criatures de la Julie adormides al sofà, amb pijames de franel·la, aferrant els comandaments a distància dun miler daparells moderns.
I tu, escolta, com és que no és en Dan qui socupa de la Nora?, em va preguntar la Julie. (En Dan és el pare de la Nora. Un tipus esvalotat i sentimental. Estem en tràmits de divorci.) Dona, aquesta és una situació durgència. No et va dir que en cas durgència podries comptar sempre amb ell? Li has explicat això de lElf?
És a Borneo o no sé a on, vaig dir. Amb una trapezista.
Quina sort, no? Jo em pensava que vivia a Toronto.
Sí, sí que hi viu... per ser a prop de la Nora, diu ell, però ja ho veus, ara és a Borneo.
I shi queda?, va fer la Julie.
No, per sempre, no. No ho sé. La Nora ja li va explicar això de lElf.
I en Barry paga la universitat den Will a Nova York?, va preguntar la Julie. (En Barry és el pare den Will. Remena molta pasta, es passa el temps creant models aleatoris de volatilitat local per a un banc i es comporta duna manera força misteriosa. Jo quasi no mhi parlo.)
Sí... de moment, sí.
I a la Nora, com li va la dansa? (Bàsicament per la dansa ens vam traslladar a Toronto. Perquè, gràcies a una beca, es pogués matricular en una escola de ballet on no hauria pogut arribar daltra manera.)
Li agrada molt, però troba que està massa grassa.
Ostres, va exclamar la Julie. Quan sacabaran aquestes merdes...
Laltre dia la vaig enganxar fumant.
Fuma per no menjar?
Suposo, vaig respondre. Com totes les ballarines. Lin vaig parlar, però...
I a en Will, li agrada molt Nova York?, va fer ella.
Doncs sí, li vaig dir. I ara és marxista, em penso. Diu Kapital, mai no hi posa el Das.
Modern.
Psè.
Aleshores vaig ajudar la Julie a portar les criatures al llit, mig caminant, mig a coll, i ens vam dir bona nit. Per desgràcia, aquell dia no tenia cap sanció per insubordinació, de manera que lendemà shavia de llevar dhora. Va deixar a fora aquelles botes amb grampons de luniforme de correus i es va posar a preparar els dinars dels nens. Un hivern, en una tempesta de gel, em vaig trobar embarrancada en una de les ribes lliscoses de lAssiniboine, en un lloc que semblava una peixera. Havia passat caminant pel glaç del riu amb la idea de pujar dallí fins a prop del pont dOsborne Street. Ho veia com una drecera per anar al centre, però mhi vaig quedar clavada, amb les sabates de sola llisa, totalment incapaç de trobar un agafador que majudés a pujar pel terraplè. Intentava agafar-me a aquelles branques primes dels arbres que sinclinaven cap al riu, però totes sem trencaven i tornava allà on havia començat. Em vaig estirar al gel rumiant què podia fer, vaig treure una barreta de cereals que duia a la motxilla i tot duna vaig recordar aquelles botes amb grampons que tenia la Julie. Li vaig trucar amb el mòbil, em va dir que casualment era allí a prop fent la ruta de repartiment i em podia venir a socórrer. Va comparèixer al cap duns minuts, es va treure les botes, me les va llançar i finalment vaig poder enfilar-me al terraplè. Ella va posar els peus damunt de la saca perquè no se li mullessin i es va fumar un cigarret mentre jo pujava amb penes i treballs el marge com Sir Edmund Hillary amb les botes de grampons. Després vam anar a prendre un cafè i una pasta farcida de crema. Les missions de salvament de vegades són ben senzilles.
Vaig dir adéu a la Julie i men vaig anar a fer un vol per la ciutat en cotxe amb ganes i sense ganes de passar per lantiga casa de Warsaw Avenue, intentant i no intentant recordar aquells anys de felicitat conjugal.
En Dan, el meu segon ex, el pare de la Nora, va pujar en Will com si fos el seu propi fill mentre el pare biològic del nen, el meu primer ex, era als Estats Units consagrat en cos i ànima a la volatilitat, i tots dos sentíem que aquell cop lhavíem encertada, després dunes parelles espantoses, i que a la fi resoldríem les angoixes de les ànsies romàntiques insatisfetes i acabaríem amb les decisions equivocades. Ara hem iniciat una guerra de desgast, però bàsicament, com tots els amants moderns, a través de missatges de text i electrònics. De tant en tant vivim unes curtíssimes treves en moments en què o estem massa cansats per barallar-nos o, duna manera o altra, tots dos ens inclinem cap a la nostàlgia i lesperit conciliador a la vegada. De vegades menvia enllaços de cançons que li agraden o assajos sobre ones o el que sigui, com ara lunivers, o també excuses per a un milió de coses, però també hi ha dies que es torra i madjunta diatribes llargues i càustiques, lletanies sobre els meus fracassos, que nhi ha per parar un tren.
Tenia al cap les paraules «encara no ha passat res greu» d'una cançó de Loudon Wainwright mentre circulava a poc a poc davant de la casa de Warsaw Avenue. Allí havia començat jo a escriure les novel·letes sobre rodeos per a adolescents, una cosa que havia funcionat prou bé una temporada per contribuir a la hipoteca i anar a comprar al supermercat. Ja nhan sortit nou. Una sèrie de la Rhonda, la geneta del rodeo. Però ja ha arribat el moment que aquesta noia canviï, segons leditora. La major part dadolescents ara viuen a la ciutat i tenen ben poc a veure amb els rodeos, barrils i domes de cavalls. Aquests dies, leditora es mostra molt pacient mentre treballo en el meu «text literari». Diu que li encanta esperar el Rondha número deu mentre «amplio lobra». El nou propietari de la casa està posant una capa sòlida de blanc auster damunt de loriginal vermell i groc que hi havíem tingut en Dan i jo fa anys, moguts per una ximple rauxa en un moment en què estàvem pelats com una rata, però feliços, plens de valentia i, oh, tan convençuts del nostre amor, del nostre futur, del domini daquella família flamant, de la indestructible solidesa de la nostra aliança al món. La tanca encara no lhavien repintada del tot, i en aquella llum crepuscular es veia un groc lluent i alegre, i mirant-ho bé, encara hi vaig poder distingir les calcomanies que hi havia clavat aquí i allà la Nora, unes imatges gracioses de granotes, cotxes, mitges llunes i sols radiants amb cares de felicitat. Fixada a la tanca hi havia la petita placa metàl·lica que havíem comprat en algun viatge que havíem fet tots junts, deia: «Compte: aquí hi viu un gos especial». En aquest punt és on de vegades la gent diu: No sé què ha passat. No sé on ens vam perdre.
Men vaig anar fins a can Nic i lElf i vaig aparcar a laccés del davant de la casa. Finalment shavia fet fosc. Vaig contemplar en Nic per la finestra durant un minut, assegut, també a les fosques, amb la vista fixa a la pantalla mat de lordinador. Era el moment de parlar de lElfrieda, diniciar la nostra conferència nocturna que tampoc no ens acostaria a cap solució, però si més no afermaria la nostra solidaritat en la causa de mantenir-la en vida. Ens vam asseure a la saleta entremig de piles de llibres de música i novel·les en mandarí, la darrera dèria d'en Nic, mentre preníem una infusió amb les dues últimes tasses que li quedaven netes i intercanviàvem reflexions com ara: avui m'ha semblat que estava un xic més optimista, més disposada a conversar, a tu no? Doncs sí, potser sí... i la tallada de cabell? Aquella caiguda? Tu saps si es pren les medecines? Ella diu que sí, però... Avui la infermera mha dit que no li hauríem de portar menjar de fora, que si té gana sha daixecar i anar al menjador a les hores dels àpats. Sí... però no ho farà. Es deixarà morir de gana. No, no li permetran. No, nestàs segur? Mmm...
Men vaig anar fins a can Nic i lElf i vaig aparcar a laccés del davant de la casa. Finalment shavia fet fosc. Vaig contemplar en Nic per la finestra durant un minut, assegut, també a les fosques, amb la vista fixa a la pantalla mat de lordinador. Era el moment de parlar de lElfrieda, diniciar la nostra conferència nocturna que tampoc no ens acostaria a cap solució, però si més no afermaria la nostra solidaritat en la causa de mantenir-la en vida. Ens vam asseure a la saleta entremig de piles de llibres de música i novel·les en mandarí, la darrera dèria d'en Nic, mentre preníem una infusió amb les dues últimes tasses que li quedaven netes i intercanviàvem reflexions com ara: avui m'ha semblat que estava un xic més optimista, més disposada a conversar, a tu no? Doncs sí, potser sí... i la tallada de cabell? Aquella caiguda? Tu saps si es pren les medecines? Ella diu que sí, però... Avui la infermera mha dit que no li hauríem de portar menjar de fora, que si té gana sha daixecar i anar al menjador a les hores dels àpats. Sí... però no ho farà. Es deixarà morir de gana. No, no li permetran. No, nestàs segur? Mmm...
No ens havien dit res més de l«equip» dajuda psiquiàtrica a domicili i ens començàvem a preguntar si realment existia. Volíem saber amb quina regularitat plantejarien les visites i quant costarien. Ens vam posar dacord que els diners no tenien importància i en Nic va dir que tornaria a trucar lendemà al matí des de la feina al contacte de lhospital, jo em vaig oferir un cop més a demanar cita amb el psiquiatre de lElf, era un cosa així com intentar veure el capo de la família Gambino. Ni tan sols estava segura que existís. Si més no, vaig dir, parlaré amb una de les supervisores dinfermeria que coneix bé el cas de lElf, i li suplicaré que sobretot no li donin lalta fins que no tinguem en marxa el pla que dèiem o fins que, com diuen ells, no hagi sortit del forat.
I la gira, què?, vaig dir.
La gira, que es foti, va respondre en Nic.
Sí, vaig respondre. Tens tota la raó. Però ens nhem docupar. La fa patir això de deixar la gent a lestacada.
Ja ho sé. En Nic es va alçar i va agafar un paper de damunt del piano. Missatges per a lElfrieda, va dir. Jean-Louis, Felix, Theodor, Hans, Andrea, la meitat, ni els conec.
Ho has dit a en Claudio?
No. No... Però ha deixat missatges. La Free Press vol fer una ressenya per a una antologia de música, i la BBC Music Magazine també prepara alguna cosa. Ha!
En Nic va tornar a la taula i va recolzar la barbeta damunt de les mans encreuades. Tenia els ulls injectats de sang. Semblava que hi tingués quasi tota la cara. Somreia, perquè era valent.
Cansat?, li vaig preguntar.
Això és una epopeia, va respondre.
Es va aixecar a posar un disc, de vinil, la seva obsessió del moment. Li agradava allò del pas a pas del procés. Laguantava de la manera que ho fan els entesos, no amb els dits sinó amb els palmells. El va bufar. La música era un suau murmuri, una guitarra acústica, sense veu. Quan va tornar a la taula, em va dir que li mirés els ulls.
Se mhumitegen, va dir. És com si hi tingués una infecció o una cosa daquestes.
Conjuntivitis?, vaig preguntar.
No ho sé, va dir. Sembla que em van rajant, amb un líquid clar, no és pus. Quan sóc al llit, tot el líquid va sortint pels costats. Potser hauria danar a veure el metge, un oftalmòleg o un daquests.
Estàs plorant, Nic.
No...
Sí. Daixò sen diu plorar.
Però tota lestona?, va preguntar. Doncs ni en sóc conscient.
És un nou tipus de plor, li vaig dir. D'una nova època. M'hi vaig acostar, li vaig agafar les espatlles amb les mans i després la cara, de la mateixa manera que ell havia aguantat el disc.
Ens vam estar una estoneta asseguts en silenci i llavors en Nic em va dir que creia que lElf tenia un assaig al cap de tres setmanes, dos dies abans del concert. Li vaig dir que no veia manera que hi pogués anar i ell hi va estar dacord perquè de tot el que parlava era daquesta gira que no podria fer, i com més aviat ho sabessin els implicats, millor. Li vaig dir que el que havia de fer era trucar a en Claudio, que ell se nocuparia, com havia fet sempre.
Li trucaré jo, si vols, vaig dir.
No ho sé, potser hauríem desperar una mica.
Jo crec que ho ha de saber ara.
Ui, sé com reaccionarà, en Claudio, va respondre en Nic. Dirà que ja ho veurem. Segur que es pensa que sen tornarà a sortir com lúltima vegada. Dirà que els concerts li van salvar la vida i que ara també anirà així.
Potser sí.
No et dic que no tingui raó, que si lempenyéssim una mica aniria més bé.
Psè, vaig fer.
És clar que... és evident que no hauria de fer tota la gira, va continuar ell. Vist en general, tampoc no té tanta importància. Lúnic que dic és que tot duna pot decidir que la vol fer i aleshores...
Tens raó, de manera que ara mateix no lhauríem danul·lar.
A en Nic, el cap li va caure damunt de la taula, lentament, com un floc de neu. Tenia el braç estirat, amb el palmell formant una mena de copa.
Nic. Li vaig dir. Ei, Nic, te nhauries danar a dormir.
Llavors vam fer el que fèiem sempre després de les xerrades que teníem. Sospiràvem, ens fregàvem la cara, fèiem alguna ganyota, somrèiem, arronsàvem les espatlles, parlàvem dalguna altra cosa, com del caiac, que estava construint ell sol amb tot allò que anava trobant, i sobre el projecte que tenia dacabar-lo aviat i a la primavera portar-lo al riu, a una cantonada de casa seva, i remar corrent amunt, allò seria el més dur, per després baixar seguint el curs de laigua fins a arribar a casa.
El vaig deixar assegut davant de lordinador, amb la cara il·luminada com la de Boris Karloff en la fantasmagòrica llum de la pantalla. Em vaig preguntar què devia mirar. Quin tipus de coses pots buscar a Google quan la persona que estimes més del món ha decidit abandonar-lo? Vaig entrar al cotxe de la meva mare i vaig mirar el telèfon. Un missatge de la Nora, des de Toronto: «Com va lElf? Em cal permís teu per fer-me un pírcing al melic. Sispli??? Testimo!». Un altre den Radek, que em convidava a casa seva. En Radek és un violinista txec de mirada trista que vaig conèixer un dia que acompanyava la Julie mentre repartia el correu, lúltima vegada que vaig ser a Winnipeg. Com tu, Yoli, va dir. Havia anat a Winnipeg a escriure un llibret. El que fa tothom, vaja. És un racó del món fosc i fecund, la confluència de les Aigües Tèrboles, un lloc que planteja la pregunta de com organitzar les paraules per traduir la partitura tràgica de la vida. En Radek i jo no parlem la mateixa llengua, bé, o no ho fem del tot, però ell mescolta amb paciència, amb la idea que, el cas és que no ho sé segur, però una cosa així com que si es passa un parell dhores sentint-me divagar sobre les meves ensopegades en una llengua que en realitat no entén, a la fi podrà, inxal·là, cardar.
Ara mateix em ve al cap que això de «cardar» ja no es diu tant, però em fa vergonya demanar a la Nora que em posi al dia. Tinc una edat en què he quedat entre dues generacions, una que parla de «cardar» i l'altra de «fotre un clau», o sigui que, com ho he de dir? A la petita cuina de l'àtic que té llogat en Radek a Academy Road, parlava amb ell sobre lElf, sobre la seva desesperació, lentumiment, aquell seu «moment de plom», com en diu Emily Dickinson, i el meu pla fràgil com el vidre per encomanar-li ganes de viure, sobre la futilitat i la ràbia, sobre els mars de la lluna anomenats Serenitat i Enginy, i al costat de quin sestimaria més viure (Serenitat), li demanava si sabia que en algun lloc del Canadà hi havia una glacera que es diu Decepció, que desemboca al riu Decepció, el qual alhora desguassa a la conca de la Decepció, però que aquesta no té cap aturador. I en Radek assentia, servia dues copes més de vi, preparava menjar i quan em passava pel costat per anar a remenar la pasta o larròs, em feia un petó al clatell. En Radek té la pell molt blanca i un pèl negre i ferreny que li cobreix tot el cos. En aquell seu anglès entrebancat feia broma que estava a mitja evolució i jo li deia que ladmirava per no haver-se fet arrencar tota la pelussera com fan als Estats Units, que viuen terroritzats pel pèl. El pèl corporal és lúltima frontera en la lluita per lalliberament de la dona, Radek. Nestic fins al capdamunt. Ell va fer que sí: Ah, sí?