Joan Amades fa menció de la cova on shavia amagat el Cabrer. El lladre hi guardava en gerres els tresors que havia robat i que es veu que tenia encantats. Un cop mort, uns fadrins molt atrevits dUrús els anaren a desenterrar i sels van tornar escorpins, llangardaixos, escurçons i altres animalots semblants que sabraonaren damunt dells fins que els van matar. Hi ha qui assegura, però, que els fadrins no hi van perdre la vida, sinó que sendugueren les monedes a casa i que allí es van convertir en uns escarabats que els donaren molta feina i angoixes. Hi ha gent gran de Cerdanya que parla encara del Cabrer: que si un avantpassat se lhavia trobat als Empedrats, al caient berguedà del Moixeró i al camí del coll de Pendís... Però els anacronismes hi abunden i els fets resulten poc concrets, ja que els situen al començament del segle XX. Tanmateix, el més probable és que el Cabrer no es refugiés al Canals cerdà, sinó a Canals de Catllarí, a la berguedana baga de Canals. Al voltant de Canals de Catllarí hi ha també cingles calcaris, entre els quals els de la serra dEnsija.
El congost del Grau de lOs, per on baixa el torrent del mateix nom, té una estreta relació amb Canals. Des de les restes del poble, el camí de les Manrades de Canals hi duu en ziga-zagues. Es tracta dun camí ample, empedrat, encara ben bastit. Era el camí que comunicava Canals amb Das apunta el Joan. Des de Riu, a Canals hi anàvem per un vell camí de ferradura, i nhi havia un atre que ho feia des de Pedra. Perquè això sí: vius a Canals i morts a Pedra. En Joan explica això perquè els morts de Canals eren enterrats al cementiri de Pedra, avui al terme municipal de Bellver de Cerdanya. Diuen que el nom del congost del Grau de lOs ve dels caçadors que empaitaven els animals perquè hi caiguessin. Jo mateix hi he vist, al fons, esquelets disards. El 1918 hi hagué un greu accident en què va morir una dona i va estar a punt de morir-ne una altra. Totes dues duien el dinar als seus marits, treballadors de les mines de manganès. La crescuda sobtada del torrent les va sorprendre. Eren la Pava, de Riu, una dona gran, i una noia jove de cal Planes, de Das. La Joana, de Riu, es va salvar perquè es va enfilar dalt duna roca. Quan la varen salvar laiga ja li arribava als ginolls.
Sha dit que els caçadors, antigament, quan anaven a caçar, encalçaven els ossos pels emboscats vessants del Moixeró fins que les bèsties queien al congost, on morien estimbades, i que daquí ha sorgit el topònim Grau de lOs. Però, si fem cas de la toponímia pirinenca, sembla que més aviat el nom guarda relació amb sant Grau o Guerau, sovint representat amb un os. Hi ha una coincidència que es repeteix en aquest sant: tres valls que conflueixen en un punt. Aquí, les tres valls són la del torrent de Canals, la del torrent del Saüc i la del mateix torrent del Grau de lOs.
Es pot combinar la visita a Canals amb el recorregut del congost. El més fàcil és fer-ho des de Riu de Cerdanya. Es pren la pista que duu al refugi del serrat de les Esposes, a quatre quilòmetres, on es deixa el cotxe. Des de làrea recreativa del refugi, se segueix la pista en sentit contrari, en direcció a Riu, fins que, passats cinc minuts, es troba, a la dreta, una pista secundària que davalla a Canals. Es perd altitud a través dun terreny pedregós amb boixos, bosquerons de pi roig i pastures. Sarriba a les cases de Canals, vint-i-cinc minuts més tard. Som a 1.380 metres daltura.
Avui totes aquestes cases són en ruïnes, totes també són al peu del cingle calcari. Han tingut la seva història. Quan jo era jove explica el Joan, a cal Serres i a cal Sebastià ja no hi havia dingú. A cal Narcís hi va viure un pare sol i es va morir. Els seus fills van anar a Sant Pere Pescador i a Perpinyà. A cal Jaume, hi havia un home que es dedicava a collir herbes medicinals. Passava sovint pel Grau de lOs. Li deien el Peret de les herbes. Les enviava a Barcelona en sacs molt grossos. Shi gonyava la vida. I a cal Tomàs, hi va vinre el propietari. El coneixien pel Manelic, nom que li va posar el Sebastià del Molí, que era el forner de Bellver. El Manelic era un home tou i gros i el Sebastià sempre li havia regalat el tortell de Reis. Hi havia dues cases més: cal Cisquet, on vivia una famili darrendadors dAlp, i cal Monic o Cardaire, que eren els més rics, tenien el doble de terres que els atres. Lúltima persona arrendatària va ser el Xanxo de cal Valentinet, de Talló.
Pocs fets explica, el Joan, de Canals, potser perquè poques coses hi ha per explicar de la vida quotidiana, dels maldecaps diaris, dels patiments per tirar endavant... Les passions queden soterrades i les necessitats atenuen sentiments, alegries i tristeses. Es deia que hi havia hagut un crim a cal Narcís, que a lhome lhavien mort. Sembla que és veritat. No sabem per què. Quan hi havia subhastes de fusta a les mines, baixaven pel Grau de lOs els muls que arrossegaven troncs. Era perillós perquè hi podien caure pedres, sobretot quan es fonia la neu. A Ferreres els carregaven en carros i, demprés, en camions. I per les Manrades tabé shi baixava fusta. Acabada la guerra, els soldats les varen adobar. I en època dels maquis, a Canals hi havia un piquet de cinc o sis soldats amb un guàrdia civil que els manava. No recordo que hi hagués passat re, cap tiroteig ni re semblant. Els minaires també sen van anar. Com que les mines no rendien prou varen marxar a la Tosa, on varen treballar en unes atres mines. Les mines on van treballar són les de la Mena, prop del cim daquesta muntanya, a la capçalera de la Vall de Gréixer, al Berguedà.
El Joan és eloqüent pel que fa al silenci de les cases en ruïnes: A Canals no hi havia carreteres, ni telèfon, ni llum... No hi havia re. Més avall, a la plana cerdana, als anys cinquanta i als seixanta els tractors ja corrien pels prats de dall; les màquines van substituir homes i dones, així com els animals de càrrega. A les explotacions ramaderes saplegaven desenes de caps de bestiar. El sector primari hi progressava i, a Canals, shi estancava perquè el mateix medi no permetia que avancés. Allà hi costava més la salsa que landiot sentencia el Joan, fent referència a lindiot o gall dindi. Massa penes i feines per tan poc rendiment. Cada lloc té el seu temps i el seu espai, i el de Canals havia passat. Cerdanya no perdia població, que Canals fos abandonat va ser una anècdota per als diagrames de les estadístiques, però a Cerdanya hi va haver emigració, un moviment que llavors va redistribuir-ne la població, que la va concentrar a la capital comarcal i als pobles amb més serveis i equipaments. Siniciava així un altre cicle.
Manel Figuera
A la solana del Cadí
Cerneres
LAlt Urgell
Cerneres i la seva vall són a migdia de la serra del Cadí, al vessant solell. El que queda del poble és entre boixos i roquissers, pertany al municipi de Josa, agregat al municipi de Tuixent des de lany 1973. Cerneres és a 1.600 metres dalçada. A la banda de tramuntana, troba la muralla del Cadí. Al costat de llevant, els estreps septentrionals del massís del Pedraforca, la vall està tancada pel Collell, que fa de partió amb Saldes i Gisclareny, ja al Berguedà. A migdia, el tossal del Castell de Termes i el serrat de la Portella fan de límit amb el municipi de Gósol. Finalment, a ponent, és a on trobem la sortida natural del torrent de Cerneres, que baixa cap a Josa. Laïllament geogràfic i la climatologia fan i feien que la vida hi sigui molt dura.
Avui Cerneres roman mig oblidat enmig del silenci i la quietud més absoluta, envoltat dun paisatge meravellós. Les cases i cortals que aixoplugaven la gent i el bestiar i que omplien de vida aquest petit racó del Pirineu estan enrunades.
Avui Cerneres roman mig oblidat enmig del silenci i la quietud més absoluta, envoltat dun paisatge meravellós. Les cases i cortals que aixoplugaven la gent i el bestiar i que omplien de vida aquest petit racó del Pirineu estan enrunades.
Una pista forestal que comença a lanomenat pont de Cerneres, a la carretera que va de Gósol a Josa, ens permet arribar còmodament al poble. Quan la van obrir, Cerneres ja era abandonat. Avui aquesta pista té restringit el pas de vehicles perquè es troba dins de lespai del Parc Natural del Cadí-Moixeró, però el poble no és gaire lluny, shi pot arribar passejant tranquil·lament. En Pep Riera, excoordinador general del sindicat Unió de Pagesos, la família materna del qual prové de cal Masover, de Cerneres, em va dir que per aquest rodal no hi havia ni hi passava cap roda. La gent anava a peu o damunt danimals de bast. I això va continuar així fins ben entrada la segona meitat del segle XX, quan es va obrir a pic i pala la carretera de Josa, una infraestructura que va donar feina a la gent del poble, tal i com comenta lAlfons Escribano, de cal Francisquet, que és també alcalde pedani de Josa.
En Pep Riera diu que hauríem de buscar lorigen de Cerneres als segles XVII-XVIII, lúltima època desplendor de la pagesia catalana. En aquell temps a Josa hi havia uns vuitanta focs, no quedava gaire terra lliure per treballar. Deu ser per això que una part de la gent va traslladar-se als racons inhòspits i elevats de Cerneres.
LErnest Sitjes, pastor de la Pobla de Lillet, explica que cap al segle vuitè es va viure una època llarga de clima molt càlid, que va durar molts anys. Gràcies a això es van arribar a plantar vinyes fins i tot al Pla dAnyella, a uns 2.000 metres dalçada. Però un bon dia, a Cerneres, va començar a caure una cosa blanca del cel Ningú no ho havia vist mai, ningú no sabia què era. Espantats, un grup de veïns va decidir anar a veure lhome més vell del poble, que era cec i de qui tothom deia que era un savi. Li van preguntar què eren aquelles petites boles blanques, fredes i molles que queien del cel i que quedaven a terra enganxades. Pel que em digueu, deu ser neu. Va explicar-mho el meu avi fa molt de temps, però jo no nhe pas vista mai va contestar. I què hem de fer? li van preguntar atabalats els veïns. Agafeu una euga, deixeu-la caminar sola i aneu-la seguint. Allà on saturi feu-hi un nou poble. I així ho van fer. Van anar seguint leuga fins que va aturar-se en un turó més assolellat i més arrecerat. Serà aquí, doncs. I allà van bastir el primer poble de Gósol, on avui trobem encara les restes del poble vell.
A començaments del mes de desembre de lany 2012 vaig anar a Cerneres amb els meus pares. Feia un dia fred i calmat, es veia una llum nítida i radiant, sota un cel transparent. A Cerneres quedava encara alguna resta de la primera nevada que havia caigut. Tot estava embolcallat dun silenci pregon, trencat esporàdicament pel lladruc dun gos de cacera i per unes veus que ressonaven a laltre costat de la vall. Després de visitar les restes de tres o quatre cases, vam trobar lalcalde pedani de Josa, lAlfons Escribano, que anava acompanyat dun noi i del seu gos. Em va explicar tot de coses sobre Cerneres. Va ser ell també qui em va dir que la família materna den Pep Riera provenia duna daquelles cases.
Aquell dia, mentre anava assenyalant-les, lAlfons em va anar desgranant els noms de totes les cases i de tots els cortals de Cerneres. A la part baixa i mitjana de la vall, hi ha les restes de cal Masover, de cal Riera, de cal Vime Nou, de cal Rotà i els cortals del Bosquet, del Palanca damunt del qual hi ha les coves del Tut, de cal Masover i de lAmericano, que era el malnom dun veí de Josa que va anar a Amèrica a fer fortuna. Més amunt, passada la canal dels Cortils, hi havia cal Roig, cal Cuera i cal Calrí, força més a prop de la riera. Al sector de la Plana, hi havia cal Pagès, el Pou i cal Serilla. A la part més alta de la vall, per sota el Collell, hi ha la barraca del Bover, que servia destada al vaquer que guardava la vacada que hi pasturava i que avui està en procés de consolidació com a possible refugi eventual. LAlfons també em va explicar que, segons mossèn Ramon M. Anglerill, rector de Gósol, a Cerneres hi havia hagut una església o una ermita. Però ningú no sap on devia ser ni quina advocació havia tingut.
Només queda per esmentar cal Vime Vell, lúnica casa de Cerneres que es trobava a la part obaga de la vall, per sota del tossal del Castell de Termes. A Josa es deia que lhome que hi vivia en va marxar perquè els llops no el deixaven dormir. També sexplica que un dia que tornava de fosc de Gósol el va empaitar un llop i que va haver de fer foc a la faixa que duia per foragitar-lo. Cansat dels llops, va decidir treure les teules i els cairats de la casa i dur-ho tot a laltre costat de la vall, a la solana del Cadí, on va edificar cal Vime Nou.
En Josep Tomàs, en Josep de cal Fusté, de Gósol, carter del poble i del municipi de Josa i Tuixent, va explicar-me una vegada que en una casa de Cerneres una dona anava de part. El seu home va afanyar-se a anar fins a Josa a buscar la llevadora. En sortir de la casa, va sentir un udol. Damunt la paret, hi havia set llops mirant-lo. Va entrar a la casa ràpidament, tan de pressa com va poder. Saps què? Haurem despavilar-nos tots dos sols va dir a la dona.
A començaments del segle XX totes les cases de Cerneres eren habitades. De mica en mica es van anar buidant i abandonant. La família materna den Pep Riera va marxar de cal Masover lany 1922 i es va afincar a Mataró. Lavi den Pep era pastor transhumant. Cada tardor, pels volts de sant Miquel, marxava de Cerneres seguint el camí ramader, tot buscant herbes i pastures. Acompanyat del ramat, primer de tot anava cap al coll de Josa, Gósol i Saldes. Després, seguia la vall del Llobregat i arribava a les terres baixes del Maresme on sestava fins ben entrat el mes de juny. Lestiu el passava a Cerneres amb el ramat i la família. Però, amb els anys, pensant en la comoditat i el benestar de tots els seus, va decidir abandonar Cerneres i posar una vaqueria al carrer Sant Josep, de Mataró. Les teules de cal Masover van servir per fer el teulat del cobert de ca la Joana, de Gósol. Segons li explicaven el seu avi i la seva mare, a cal Masover hi vivien els avis den Pep amb els seus tres fills. Tots tres anaven cada dia a peu al col·legi de Josa, juntament amb els altres nens de Cerneres. A lhivern, quan nevava, quedaven aïllats durant dies. A vegades, no podien baixar a Josa; daltres, no podien tornar a Cerneres i shavien de quedar a dormir a casa dalgun parent.
Un cop la família den Pep Riera va ser fora, la família Tomàs-Colell va anar a viure a cal Masover. Entre altres, hi havia lEnric i en Josep Tomàs, conegut com el Catxapo, un dels últims estadants de Cerneres. Va morir fa un parell danys. LAlfons, de cal Francisquet de Josa, va parlar-hi moltes vegades perquè als estius, la seva sogra anava a cal Masover. Ha estat gràcies al Catxapo i a gent com ell que no sha perdut del tot el record de la vida que es va fer a Cerneres.
En aquesta banda del Cadí hi plou més que a Josa. A Cerneres la terra és més bona. I els conreus també. Antigament shi sembraven patates i cereals, sobretot espelta, don sortia la farina per fer el pa. Els camps eren a les feixes que shavien artigat i que envoltaven les cases i el poble. Normalment, tot el que es produïa era per al consum propi, quan hi havia algun excedent, es venia al mercat de Bagà. Com que Cerneres és a molta alçada, les patates no se sembraven fins al mes de maig. Un any que va fer molta fred i que no tenien res més, molts veïns van haver de desenterrar les patates que havien sembrat feia poc dies i menjar-se-les. Guardaven i conservaven les patates que collien al mateix camp, enterrades dins unes concavitats de pedra que feien expressament.