Tradicionalment, Cerneres ha estat un lloc de pas de la gent que fugia o que buscava refugi. Durant els segles XII i XIV, aquestes terres van veure passar molts de càtars que fugien del que avui és França. Més tard, en van passar daltres que fugien de la Inquisició. Avui el GR-107, que va de Berga a Montsegur i que és conegut com el Camí dels Bons Homes, passa per Cerneres.
Acabada la Guerra Civil, lany 1939, Cerneres va ser un lloc de pas de contrabandistes, que anaven camí dAndorra. També shi va refugiar un grup de maquis. Carles Gascon, historiador de la Seu dUrgell, explica a la revista Cadí-Pedraforca que la guerra, tal com recorda en Miquel Omella, de cal Canari de Josa, havia passat una mica de llarg en aquestes terres. Només de tant en tant els milicians arribaven a Josa a la recerca de desertors, però en general no hi havia gaire enrenou. Acabada la guerra, i amb un nou alcalde afí al règim, la vida continuava més o menys igual: sense carretera, el poble seguia estant força aïllat i només un cop al mes rebien la visita duna parella de la guàrdia civil a cavall, que venia de Sant Llorenç de Morunys per controlar com anava tot.
Lany 1944 un grup força nombrós de guerrillers van aprofitar la llunyania i lisolament de Cerneres per escapolir-se del jou de la repressió franquista. Tenien poc menjar i molta fred, de tant en tant rebien alguna ajuda dels veïns de Josa. En aquells primers temps, shi podien arribar a aplegar colles de maquis molt nombroses, de fins a més de cent guerrillers, que es repartien entre les cases de Cerneres. Nhi havia tant de catalans com de castellans i gairebé sempre eren homes, tot i que una vegada hi van veure dues dones. Els maquis van tenir alguna topada amb lexèrcit, però en van sortir prou bé. La guàrdia civil, que estava en clara inferioritat numèrica, mirava devitar cap trobada amb els guerrillers. Un dia, havent sabut que hi havia més de mig centenar de maquis a Cerneres, set efectius de la guàrdia civil es van dirigir, en direcció contrària, cap a Josa, es van enfilar al campanar de Santa Maria, van disparar uns quants trets enlaire i van fugir cames ajudeu-me.
Lenfrontament definitiu va arribar ben entrada la tardor del 1944. Un cop a Josa, els soldats van foragitar els guerrillers a trets Alertats pel tiroteig, un grup de guerrillers va baixar de Cerneres i va atacar els soldats amb metralladores. Els soldats van haver de fugir cap a Gósol. Lendemà, però un destacament duns cinquanta soldats sota el comandament del famós general Moscardó, segons em va comentar en Josep de cal Fuster, va atrinxerar-se al capdamunt del tossal del Castell de Termes. Encara hi són ben visibles les trinxeres. Des daquell punt, controlaven tota la vall de Cerneres. Van obrir un tiroteig llarg i intens fins que els maquis van fugir pel sender dels Baixants, per la canal dels Cortils, a llevant del pic de la Costa Cabirolera, i pel pas dels Gosolans, des don van passar a França. Llavors, els soldats van baixar a Cerneres i van cremar les cases de cal Vime Nou, de cal Riera i de cal Pagès perquè els maquis no shi poguessin tornar a refugiar.
Arran daixò la mestressa de la Plana i de cal Pagès de Cerneres, que vivia a cal Tomàs de Josa, va anar a reclamar a lexèrcit perquè, quan havien cremat cal Pagès, havien malmès les patates que hi tenia guardades per passar lhivern. Els soldats li van contestar: Un tiro en la cabeza te tendríamos que dar. Suposaven que havia encobert els maquis.
Encara avui, a lestiu, a Cerneres hi ha espurnes de vida. LAlfons de cal Francisquet, amb altra gent de Josa com en Martí de cal Magre, en Martí de cal Catxapo i en Diego de ca lAmador, sembra patates a Cerneres a la primavera. Les recull cada tardor. Pels volts del 20 dagost, un grup de veïns de Josa hi celebra un petit aplec. Només és una arrossada que es fa a redós del cirerer de cal Masover. A lestiu també hi sol pasturar en Mingo, pastor de Josa. Amb larribada de la fred, però, els camps queden erms, en Mingo baixa les seves ovelles cap a Osona, on passa lhivern, i Cerneres emmudeix de nou. Tornen el silenci i la solitud, només profanats de tant en tant per excursionistes, caçadors i amants daquest meravellós racó de món, ple de records i dhistòria.
Joan Carreres
Un bocí de cel
Dorve
El Pallars Sobirà
Ara, a Dorve, ja shi pot accedir amb vehicle. Per la carretera C-13 arribareu a la Guingueta dÀneu, una població situada a 925 metres i amorosida per lembassament de la Torrassa, que capta les seves aigües del riu Noguera Pallaresa. Abans de sortir del poble, trobareu a mà dreta una desviació que haureu dagafar. La pista, senzilla, però amb el terra ben ferm, va vorejant el riu. Després dagafar un trencall, una recta llarga i ben indicada us portarà sense problemes fins a Dorve. Aquesta ruta, però no és ni de bon tros la que us permetrà treure tot el suc del paisatge daquest bocinet de territori pallarès. Ja fa molts anys que vaig visitar per primera vegada el poble de Dorve: aleshores, vaig triar el camí més llarg, el que les guies dels excursionistes coneixen amb el nom de la ruta del Castellot. Unes cinc hores de caminada tranquil·la, assaborint la frescor dels camins. Ben mirat, aquesta ruta es pot fer durant tot lany, el recorregut, duns dotze kilòmetres mal comptats, permet visitar les poblacions de la Guingueta, Escalarre, Burgo, Llavorre i, finalment, Dorve, per tornar, baixada avall, altre cop al punt dinici. Aquesta vegada, però el rellotge, implacable, ens va obligar a fer un recorregut entremig de tots dos. Vam deixar el vehicle al final del carrer principal de Llavorre i, seguint un camí en forma de ferradura convenientment marcat pel Consell Comarcal amb les rodones grogues i el punt central negre, ens vam plantar més o menys en una hora a Dorve.
El web de les Valls dÀneu ens informa que el nucli poblacional de Dorve no va tenir accés per carretera fins a lany 2009. Un aïllament que va comportar labandonament del poble, però que va facilitar que es conservés en un estat que podríem qualificar de sincer. Em sembla que no es podria trobar un adjectiu que fos més descriptiu. No hi ha cap simulació, el resultat és que allò que es veu: cases, font, carrers, plaça... és real, sense cap falsedat o hipocresia. És per això que la primera vegada que vaig arribar a Dorve em va semblar que era davant per davant dun infant, amb tota la seva virginitat i innocència immaculada. Potser per això mateix, qui ho sap?, atrapats per aquesta sensació tan positiva, el 2004, lany del Fòrum de les Cultures a Barcelona, lAssociació Sociocultural per a la dinamització Rural de Muntanya va iniciar el que es va conèixer com el Projecte Dorve. Aquest projecte va néixer a partir duna iniciativa promoguda per un grup de joves que pretenia reflexionar sobre els problemes que estan afectant el creixement i el desenvolupament del Pallars Sobirà. A partir daquestes reflexions, es volia poder definir el model de la comarca. LAssociació, coneguda com Rurbans i amb seu a Rialp, va prendre com a marc de tot el projecte el petit nucli de Dorve per intentar explicar, des de la més crua de les realitats, el destí tràgic que han patit alguns poble de muntanya de lAlt Pirineu. En el projecte, per tant, no hi mancaven denúncies: el despoblament a causa de la manca dinversions infraestructurals, la manca de polítiques de planificació territorial, així com un creixement urbanístic poc meditat i una sectorització poc diversificada en làmbit turístic. Tanmateix, parlar daquell projecte amb algunes persones de la Guingueta dÀneu és encetar un tema polèmic que molts consideren que, dat i debatut, no va conduir a res. A res de bo ni a res de dolent.
Abans diniciar lexcursió de Llavorre fins a Dorve, vaig voler parlar amb algú que hi hagués nascut. De vegades no és gens senzill perquè el temps és també implacable i perquè cada vegada costa més trobar testimonis que puguin donar fe del que representava la vida dun poble que, a causa de diferents circumstàncies, un dia van haver de deixar. Aquesta vegada, però vaig tenir la sort de trobar el senyor Manel Orteu, nascut a casa Gallimet, de Dorve, i que viu des de lany 1981 amb la seva família a la Guingueta dÀneu. Ens va acompanyar fins al menjador de la casa el seu fill, també nascut a Dorve. Ell mateix va confirmar-nos que daquella operació de Dorve no se nha sabut res més. Ja tho diré: no va servir per res perquè la meitat de la carretera ja estava mig feta. Llàstima, però que aquesta carretera va arribar massa tard. Massa tard per a les vuitanta ànimes que vivien a les vint-i-dues cases que hi havia a Dorve. El senyor Orteu sen lamenta profundament. Sempre diven que farien una carretera, però no la feven mai i al final vam haver de marxar tots. I així, amb dolor, van anar desfilant els propietaris de les cases Badia, Aiguanot, Escusies, Ferrera, Teixó, Cinto, Escart, Gallimet, Caterina, Antònia, Pere, Cabaler, i daltres que el temps gairebé ha esborrat de la memòria.
El senyor Orteu sembla cansat. Són molt anys dexplicar el mateix; el perquè de tot plegat. Què hi podíem fer?. El seu fill, Joan Orteu, assenteix amb el cap. Ell també va néixer a Dorve. Té bona memòria i, juntament amb el seu pare, fa repàs de les cases... Ferrera, Badia. Aquesta, casa Badia, era la segona casa més forta de la Vall dÀneu. Mataven vuit o nou tocinos lany. A Dorve subsistien, si fa no fa, com la resta de poble dels Pirineus dalta muntanya. El nexe comú, però continua essent la rosta de tocino. Menjàvem molta cansalada. Sopes amb cansalada, verdura amb cansalada.... I de carn de vedella?pregunto innocentment. De carn de la bona ben poca, per no dir gens. Diuen que als pobles de muntanya se sabia molt bé què era passar fred, però, gana, el que es diu gana, això no sabien el que era perquè al rebost sempre hi havia alguna cosa per menjar. Collíem herba per al bestiar i blat per fer pa al forn comunitari. I amb lhort i tot plegat passàvom sense cap penúria. I encara et diré una altra cosa, un metge que va pujar una vegada a Dorve em va dir que, si haguéssim sabut com utilitzar totes les plantes medicinals que teníem al voltant del poble, mai no hauríem hagut de comprar una medicina!
El fil conductor amb la civilització continuava essent la Guingueta. A una hora de camí a peu, els de Dorve anaven a la Guingueta a comprar aquells queviures que la natura no els donava. Nevava molt i el trajecte aleshores es feia encara més pesat, però nosaltres ja hi estàvem fets i, gairebé sense adonar-nos-en, baixàvem a comprar a la Guingueta sacs de sucre i també sacs darròs perquè tot lo altre ho fèvem a casa.
A més, els fills anaven a escola a la Guingueta. Joan Orteu, el fill de casa Gallimet, em comenta que ell anava a escola fins que, de més gran, va haver de traslladar-se a Esterri, on es quedava a dormir. A Dorve no hi havia escola, tot i que recordo que una vegada es va llogar un mestre. Durant un parell dhiverns, a mi mhavia fet classe el capellà del poble, mossèn Àngel, que era fill de la Vall dAran i que vivia al pobleem comenta el pare.
Quan ja portem una bona estona de conversa, apareix la mestressa de la casa que ens diu que estava entretinguda fent el dinar. Amb un somriure complaent safegeix a la conversa. Pel que ens comenta es pot deduir que li agradava força viure a Dorve. Els camins fins arribar al poble eren molt, molt, bonics. Ple de fontetes que mai no deixaven de rajar. Anaves pujant i a tot arreu hi havia aigua. De debò que era un lloc molt acollidor. La meva dèria pels bolets mobliga a fer la pregunta. De bolets?... Sí, i tant, que en plegàvem. Collíem sobretot carreretes... Nhi havia tantes que hi anàvem amb càrrega. Les veníem i així en trèiem uns diners per al gasto.
La guerra va girar com un mitjó la vida dels veïns de Dorve. Els van evacuar a laltra banda del riu tan bon punt van entrar els nacionals. De dia, ens deixaven anar a treballar la terra. Ens van donar un pase que havíem densenyar cada dia perquè, si no, no mos deixàvem passar. I a la nit, apa, ens feien tornar cap a baix. El senyor Orteu ens comenta que pel poble hi van passar molt maquis. Un dia, un guàrdia civil en va pelar un. Després de la guerra, va arribar la llum a Dorve. La feva un duna casa dEscaló que tenia la concessió del riu. Hi va construir una mena de minicentral que donava llum a Berrós, a Escaló i també a Dorve. Però, com que no ni ha un nap sense una col, quan la minicentral dEscaló va plegar, es va acabar la llum. I que nés de grossa la cosa! Ara que tenim la carretera, doncs, ara no tenim llum a Dorve!
Tal com ha passat a tots els pobles que, si us plau per força, shan anat abandonant, també a Dorve els lladres han buidat les cases. Es van emportar de tot. Ha estat una vergonya. Robaven dins les cases. Mentre nosaltres hi vam ser, no, però, després, ai! Quan tots els veïns vam haver marxat, van arramblar amb el que van poder i encara més. A casa meva també hi van entrar i es van emportar moltes coses: plats, eines del camp i, fins i tot, sem van emportar el bres, el meu llit de quan eren un nadó. I de lesglésia?li pregunta el seu fill encuriosit. De lesglésia sho van emportar tot: tots els sants i fins i tot van desfer els altars!. El senyor Orteu fa una breu aturada en el seu relat i continua recordant i explicant-nos-ho. Però no tot ho van robar els lladres que van aparèixer de la nit al dia perquè els capellans van ser els primers que es van vendre el que van voler. Recordo que hi havia quatre àngels que van desaparèixer. També, la marededeu del Roser i, quan ja no hi quedava gairebé res, finalment els capellans es van acabar demportar cap a Esterri els dos últims sants... Ah! I encara, un santcristo de plata. Sel va emportar un capellà que deia missa a Escós... I una calaixera, que estava tota mostreada, també se la van emportar.
Molts propietaris de cases han refet alguns enllosats perquè no caiguin les seves cases. Ara, tot i que només hi viu una persona, hi ha dues cases que sestan recuperant. Va venir una família de Barcelona fa més de 20 anys. Després, la dona va marxar; més tard, els fills, i ara només hi queda lhome que fa una vida molt solitària. Ni tan sols no saluda.
Passejar pels carrers de Dorve produeix una sensació de calma infinita. Tot i que ja he visitat un bon reguitzell de pobles abandonats, Dorve, és, de lluny, el que magrada més. Lestructura del poble gira al voltant duna plaça molt ampla, ben feta, assolellada i, tot i la distància i posant-thi una mica dimaginació viatgera, sovint em recorda els carrers ataronjats dalgunes poblacions del sud dItàlia. La font que presideix la plaça deixa anar un bon doll daigua que a lestiu sagraeix de valent. Les cases, totèmiques, majestuoses, amb les portes guardades per un bon cadenat que sovint algú acaba trencant, supuren nostàlgia. I sembla que et vagin vigilant silenciosament els passos. Lesglésia parroquial de Sant Bartomeu és dorigen romànic, del segle XII. Seguint el prototipus propi daltres esglésies del Pallars, és duna sola nau, coberta amb volta de canó. Té un absis semicircular amb arcuacions llombardes entre lesenes, i una torre de base quadrada.
Marta Alòs
Un passat a canvi dun feix de bitllets