Els teus Arlen i els teus Sabatini parlen molt, i ningú no ha tingut tantes coses a dir com el vell Dreiser.
Però tenen secrets explicà ella. Shakespeare no té secrets. Ho diu tot.
Ho comprenc; mancava del sentit del matís, del do de la reticència. En altres termes, no era un gentleman insinuà ell.
És exactament el que vull dir.
Així, per un gentleman, shan de tenir secrets?
Oh, em fatigues...
Els personatges de Mirall trencat no sé si són prou consistents. El que realment mha interessat dells ha estat que em permetessin de fer aquell pes de nostàlgia que té tot el que ha viscut intensament i sacaba. No són ni bons ni dolents: com les persones que ens passen pel costat cada dia de la setmana. I tenen secrets. Mirall trencat és una novel·la on tothom senamora de qui no sha denamorar i el qui manca damor busca que nhi donin sigui com sigui: en lespai duna hora o en lespai dun moment.
De joveneta, Teresa havia ajudat la seva mare a vendre peix. Senamora dun fanaler, «un àngel esparracat», com shauria pogut enamorar dun paleta. En té un fill. El fanaler és casat. Havia de fer sortir la Teresa duna situació tan lamentable. El vell Nicolau Rovira, financer, se nenamora veient-la passar tot prenent cafè a la terrassa del Liceu; i shi casa. «El senyor Nicolau Rovira preguntà a la Teresa si es volia casar amb ell: tot el que podia oferir-li era la seva fortuna; sabia de sobres que era vell i que cap noia no sen podia enamorar.» Teresa troba la manera de fer que el fanaler safilli la criatura. Ella li fa de padrina. Ja tenim una persona amb un secret per sempre. Rovira mor aviat i faig aparèixer en la vida de Teresa un nou personatge. Salvador Valldaura ja troba en ella una dona rica, ben educada, elegant. A Salvador Valldaura, abans denamorar-se de Teresa, li dono uns amors tràgics que el perseguiran tot al llarg del camí: una noia violinista, vienesa, que se suïcida, i la mort de la qual, sentimentalment, el marca per sempre. Teresa respira aquesta vida interior del seu marit, però pot rebutjar-ne lamargor enamorant-se ella al seu torn. Ja tenim en escena Amadeu Riera. A Amadeu Riera el vaig imaginar amb el cap de Delacroix, jove, un dia que vaig acompanyar uns amics a casa dun notari que tenia damunt de la taula un gerret de cristall i de plata amb una rosa vermella a dintre. Ens va explicar que lhavia duta personalment de Cadaqués, de la seva finca. Era una tarda de vent i de pluja, grisa com el plom, animada pels llumets vermells dels cotxes que passaven carrer avall. Tot anant cap a casa vaig començar a pensar en lamant de Teresa Goday de Rovira. El faria distingit, prim, amb un cap romàntic. El faria notari. Tindria damunt de la taula un gerret de cristall i de plata amb una rosa vermella a dintre. El presentaria ja sense amor, gran, recordant lamor. Un daquells amors que el temps irisa.
Pel carrer de Santaló, en una de les meves estades a Barcelona, vaig veure una dona vella, molt endreçada, molt neta, carregada amb un cistell ple de menjar. Damunt de préssecs i de pomes, hi havia un pom petit de clavellets moros lila, amb una corona en el cor de les fulles, de color de gra de magrana. Coixejava una mica. La seguia un gosset blanc clapat de ros. En els ulls daquella dona hi havia una mena de tristesa, en tota ella una gran contenció. Encara tenia il·lusions: el pom de clavellets. En aquell moment nasqué Armanda, la cuinera dels Valldaura. Lagafaria de joveneta. Fidel als seus amos.
A Teresa Valldaura li vaig donar una filla que no se li assemblés. Sofia Valldaura mha permès de jugar amb un cor sec, a mi, que només havia jugat amb cors tendres. Freda, es defensa acceptant, dacceptar en fa la seva força, i gira larma de les seves acceptacions contra els seus enemics. Contra un sol enemic: Eladi Farriols, el seu marit, fill i nebot de botiguers i de fabricants de teixits.
Tota aquesta teranyina que se manava filant mempresonava. Fatigada, vaig perdre tota mena de comunicació amb les meves criatures. Em fugien dels dits. Em calgué oblidar-los per tornar-los a trobar. Tenia gairebé enllestida la primera part, algun capítol de la segona i lúltim, quan lArmanda surt al parc a buscar esqueixos de roser. Però tot estava poc treballat, mig aguantat enlaire. La novel·la, per altra banda, se manava poblant de gent. Mhi perdia. Em vaig veure obligada a fer-me un fitxer, cosa que em va contrariar perquè pensava que em robaria espontaneïtat. No podia reprendre el treball. Em repel·lia. Mirall trencat sem convertia en una muntanya inaccessible. No lacabaria mai. Havia perdut interès.
Els títols que mhavia proposat mancaven de relleu. Una novel·la és un mirall. Què és un mirall? Laigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de lànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall. Sense somnis ens agermanem a LÉtranger de Camus: «Lever, tramway, quatre heures de bureau ou dusine, repos, sommeil et lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi sur le même rythme...» Però si la novel·la, creguem el que sha dit i repetit fins a la sacietat, és un mirall que lautor passeja al llarg dun camí, aquest mirall reflecteix la vida. Jo, en tot el que tenia escrit de la novel·la duna família, només en reflectia trossos. El meu mirall al llarg del camí era, doncs, un mirall trencat. En trobar el títol vaig poder reprendre la novel·la. Havia passat molt de temps.
Teresa Valldaura, Salvador Valldaura, Sofia, Eladi Farriols, Armanda, són personatges importants. Però nhi ha daltres, aparentment a segon terme, que encara ho són més: els que realment em van donar el nus de la novel·la. Ramon i Jaume, fills de Sofia i dEladi Farriols. I, sobretot, Maria, filla natural dEladi Farriols i de Pilar Segura, cupletista. Lassassinat del petit Jaume pels seus germans (gelosies infantils complicades amb gelosies dels grans) és una de les claus la clau de la novel·la. Complex de culpabilitat de Maria suïcidi i de Ramon fracàs que repercuteix indirectament en els altres: Eladi, Sofia, etc.
En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla. Totes han hagut danar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi. De mica en mica han anat agafant relleu, se mhan convertit en persones de carn i ossos, completament familiars. Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a lombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats. Teresa, Sofia, Armanda, també vénen. Totes pendents de mi i jo dels seus actes. Potser me les trobaré al cel o a linfern. El notari Riera, que ara calla, em farà retrets: «Per què em va donar una vellesa ridícula?» I jo li contestaré: «Per què no magraeix els moments de glòria que li vaig regalar i tantes intermitències del cor?» Vindrà la Teresa i potser, encara que al final la deteriori, em donarà les gràcies dhaver-la voltada de tantes flors i de tants brillants i dhaver-ne fet, de jove, una dona tan bonica. LArmanda sé que estarà contenta de la seva vellesa tranquil·la, només amb una mica de mal als peus. Ramon Farriols, amarg per dintre fins a la fi, ni em mirarà perquè massa diners espatllen les persones. Eladi Farriols tindrà vergonya. Mels trobaré tots. La Colometa també. Em dirà: «Em vas donar penes, eren les penes de molts, algunes alegries, però a lacabament del teu llibre et vaig donar una lliçó: encara que tot sigui trist sempre hi ha una mica dalegria al món: la duns quants ocells que es banyen en un toll daigua. Contents...» I em trobaré amb la Cecília. «Jo no volia dormir amb lun i amb laltre. Jo volia saber qui havia estat el meu pare. Volia saber com era el que mhavia donat la vida, que me lhaguessis deixat veure encara que només hagués estat un moment. No volia res amb tanta de ferocitat. Per què, per què em vas negar el meu pare?» I jo li diré: «Et vaig fer amb uns ulls tristos que són els ulls més bells del món i et vaig donar una vida, jo i només jo, bona o dolenta, però una vida. I més val això que res.» I aleshores vindrà el jardiner de Jardí vora el mar i em dirà tot passejant pels camins del cel: «A la paret més alta, què vol que li planti, buguenvíl·lies o glicines?» I jo li diré: «No sigui tan innocent... no veu que a la paret més alta lúnica cosa que shi pot plantar són camps de núvols i destrelles?» Si em trobo amb el mariner de la meva Cristina sé que no em dirà res. Sem girarà desquena, furiós perquè el vaig fer viure durant molts anys aparellat amb una balena. La pobreta Salamandra em mirarà mig amagada darrera duns quants brins dherba. El senyor d«El senyor i la lluna» em reclamarà modestament un pont més de debò per pujar-hi, sense desencís final. Vindran tots. Nhi ha de nous que ja sacosten i encara no sé com seran. Men sento responsable? Han fet tot el que jo he volgut o alguna vegada han anat per on ells volien? No ho sé. Amb tota la meva deslleialtat he tractat damagar-los. No són; han estat.
La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, larmari japonès, la copa de cristall que la Teresa deixa al petit Jaume perquè begui vi com ella, portada de Viena per Salvador Valldaura, amb el peu verd i el dalt de color de rosa, les plomes de paó amb un ull blau a dalt de tot, el senyor sense cap de la casa de les nines que Ramon Farriols es va emportar quan va fugir de casa i el cap del senyor de la casa de les nines que lArmanda va recollir i va guardar en un calaix per poder-lo raspallar de tant en tant, són uns quants elements duna certa importància, entre molts, en Mirall trencat. I naturalment, el llorer.
Darrera de casa, quan jo era petita, el que ara és carrer de Balmes era la riera de Sant Gervasi de Cassoles. A laltra banda de la riera hi havia el parc abandonat del marquès de Can Brusi. Des del menjador es veia frondós darbres centenaris. Ple de rossinyols a les nits destiu. Anava de la plaça Molina fins a lAteneu de Sant Gervasi, a tocar del que ara és Mitre. Al capvespre se sentien crits de paons. Aquest parc, idealitzat, és el parc de la torre dels Valldaura. El jardí de tots els jardins.
Voldria parlar breument de dos temes que apareixen amb una certa freqüència en les meves novel·les: el tema de làngel i el tema de la metamorfosi. En copiaré els fragments. Potser tot plegat ajudarà algun estudiós que sinteressi per la literatura catalana. A Madame Louise Bertrand, de Niça, que fa una tesi sobre La plaça del Diamant, a la senyoreta Eva Bittner, dHamburg, que en fa una sobre la meva obra, i a Carme Arnau, de Barcelona, que també en fa una altra.
Àngels en els meus llibres
A tres o quatre anys el meu avi va dir-me que jo tenia, meu, ben meu, un àngel de la guarda. Tot passejant pel jardí, entre plantes i flors, hi pensava. Els àngels tenien ales, eren rossos i, encastats sota el front, els brillaven dos ulls blaus. Anaven descalços. Ho havia vist a les estampes. No nhi havia ni un que portés sabates. Em passejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que mestimava; duna manera diferent de la meva perquè ell em podia veure i jo no el podia veure a ell. Sabia com era però no podia tocar-lo. El meu àngel invisible no em deixava mai perquè mhavia de guardar. Sense que jo sentís que magafava de la mà sabia que de vegades em duia agafada de la mà. Aquest glop de vent entre les fulles, pensava, el fan les ales de làngel. Una presència. Vaig estar malalta. Enyorada. Per fer-me passar lenyorament em duien a veure aigua que corria. Obrien les aixetes: «Mira laigua.» Engegaven el doll del sortidor: «Mira laigua.» Groga com un ciri, no menjava i dormia poc. Mhavia enamorat de làngel. Al llit em tapava de cap i parlava baixet: Testimo... Hauria volgut abraçar-lo i no era enlloc. Potser com una conseqüència daquest record, a les meves novel·les, no me nhe adonat fins ara, hi surten àngels. En Aloma. En La plaça del Diamant. En El carrer de les Camèlies. En Mirall trencat. En un conte intitulat «Semblava de seda».
Aloma (capítol XIV):
Què fan els àngels?
Es disfressen destrella.
La plaça del Diamant (capítol XXXV):
I damunt de les veus que venien de lluny i no sentenia què deien, es va aixecar un cant dàngels, però un cant dàngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra i el cant deia que miressin el mal que shavia fet perquè tots resessin per acabar amb el mal.
El carrer de les Camèlies (capítol XLII):
Li vaig bufar els forats del nas i li vaig dir que era el meu àngel.
La Cecília, enamorada de lEsteve, li diu que és el seu àngel. Al cap de temps, quan ja té per amic en Martí, la Cecília comença a comprar àngels. El record de làngel que per a ella havia estat lEsteve la porta, inconscientment, a omplir-se el dormitori dàngels de talla.
(capítol XLVIII):
Un dia en un antiquari de la plaça del Rei vaig veure un àngel de fusta, alt com una persona, que em va agradar. Vaig anar a mirar-lo unes quantes vegades i mel vaig comprar pel meu sant. Quan el vaig tenir a casa el vaig posar als peus del meu llit, ben a la vora, de cara al capçal. Làngel em mirava com una persona que hagués patit molt; portava una túnica dor amb una faixa vermella a lacabament de la faldilla i al voltant del coll. Els plecs de la roba de fusta li tapaven els peus: no tenia mans. Magradava tocar la vora rasposa dels punys, allà on les mans havien estat tallades. Era la primera cosa que veia així que obria els ulls i aviat men vaig comprar un altre de més petit. El que no tenia mans el vaig dur a la torre i a en Martí vaig dir-li que lhavia canviat per aquell més petit. Vaig anar comprant àngels i els feia dur tots a la torre. En tenia dalts i de baixos, amb tirabuixons, amb els cabells estirats, amb una copa a la mà, amb una palma, amb un raïm. Magradava entrar al meu dormitori a les fosques, amb la llum de la celístia que venia de la finestra, i em feien una mena de por que més aviat era una companyia. Com si shaguessin de posar a dir el meu nom baixet. Però callaven, drets i corcats, i sense poder volar.
«Semblava de seda» (conte inèdit):
Damunt de la tomba no es veia ni rastre de crisantems, però a terra, ben encastada a la pedra, una cosa negra, llarga i prima com una ganiveta de tallar pa, brillava enxarolada: era una ploma. No gosava tocar-la tot i que men moria de ganes, perquè trobava curiós que fos tan grossa. Quina ala o quina cua docell havia pogut aguantar una ploma com aquella? Sense respirar vaig ajupir-me i vinga mirar-la fins que no em vaig poder aguantar més i li vaig passar un dit per sobre unes quantes vegades: semblava de seda. «Que preciosa que seràs a dins dun gerro», vaig dir-li. I en el punt en què anava a agafar-la per endur-me-la a casa, un espetec dales junt amb una gran ventada em va rebotre contra lolivera. I tot va canviar. Làngel estava allí, alt i negre damunt de la tomba. Les branques, les fulles, el cel amb tres estrelles, ja eren dun altre món. Làngel, de tan quiet, no semblava de debò; fins que es va decantar cap a un costat, a punt de caure, i molt dolçament per abaltir-me? va començar a gronxar-se duna banda a laltra, duna banda a laltra, duna banda a laltra... i quan ja em pensava que no acabaria mai de fer allò, com un gemec va fugir amunt, foradant laire per deixar-se caure a terra vaporós. Així que el vaig tenir a tres pams, cames ajudeu-me! Corria esperitada esquivant tombes, ensopegant amb matolls, aguantant-me les ganes de xisclar. Convençuda que làngel mhavia perdut, vaig aturar-me amb les mans damunt del cor perquè no em fugís. Jesús meu!, el tenia al davant, més alt que la nit, tot ell fet de núvol, amb les ales que li tremolaven, grosses com veles. Jo el mirava i ell em mirava i vam passar una estona, oh, que llarga!, mirant-nos encantats. Sense deixar de mirar-lo vaig estirar un braç i dun cop dala mel va fer enretirar. «Vés-ten!», vaig sentir que deia una veu que ja no vaig saber si era la meva. I altra vegada vaig estirar el braç. Cop dala! Com si acabés de tornar-me boja em vaig posar a cridar: «Vés-ten, vés-ten, vés-ten!» A la tercera vegada que vaig estirar el braç vaig topar amb una atzavara. De pressa i no sé com em vaig arrupir al darrera, segura que làngel no mhavia vist. El tros de lluna, que ja shavia enfilat al mig del cel, escopia foc pels costats.