En Jordi va fixar-la desconfiat i es va remoure inquiet mentre arrufava les celles.
Fa vint-i-quatre anys..., era el 1990... Vaig tenir un accident de moto i vaig estar un mes hospitalitzat. Una mica més i men vaig a laltre barri!
El fet de veure la Lavinia satisfeta va incomodar-lo. Li va explicar que el seu cos ho havia emmagatzemat i en Jordi no sho va creure, al·ludint que segurament ho havia llegit en algun diari de lèpoca, ja que els seus pares eren molt coneguts a Barcelona. La Lavinia no li va fer cas i li va dir que ja li ho havia tret, davant la seva perplexitat.
Pensa que la cinesiologia és com si buidessis calaixos. Tots tenim tendència a guardar-nos les emocions, sovint negatives, que no ens permeten créixer va explicar, mentre es treia el passador i deixava caure els cabells. La meva feina consisteix a ajudar la gent a buidar els calaixos carregats de sofriment i que així puguin obtenir un equilibri emocional i psíquic.
En Jordi va quedar-se sense paraules, pensant que possiblement era una presa de pèl. De fet, laccident de moto era real i prova daixò eren les cicatrius del cos, però ella no les havia pogut veure perquè anava vestit. Se li va emboirar una mica el cap i va decidir deixar-ho córrer.
Molt bé. Per avui ja és suficient va dir, mentre obria la porta de la cabina. Ah! I la pròxima vegada vine amb roba més còmoda. Serà més fàcil per manipular els braços.
En Jordi la va fitar i va pensar que aquesta era la paraula que buscava des de feia estona: manipulació. Potser anava darrere els seus diners i el volia estafar? Va sacsejar el cap per treures aquesta idea de sobre. Sestava tornant un neuròtic i havia fet bé dagafar-se un descans.
3
Oxford, 1972
La vida somreia al Lorenzo Puig de Castellnou des que era estudiant a Oxford i assaboria lestil de vida duniversitari anglès. Les jornades eren plàcides, tot i lestudi. Passejades amb punts1 amb alguna noia bonica, rondes al pub, hores apassionants a la Bodleian Library, escapades a Londres... Fruïa de la llibertat que no tenia a Espanya i sobretot fugia daquell país gris i trist. Un ambient que senganxava a la pell com un vestit gèlid mancat de vida i dalegria.
Els companys, la majoria fills daristòcrates, el tenien en consideració perquè era el primogènit dun marquès. En Lorenzo era tot un gentleman i, per les seves arrels angleses per part de làvia materna, tenia un estil molt elegant i unes maneres exquisides que feien que tothom ladmirés. Amb el seu somriure generós i perfecte, aconseguia el que volia. Ho tenia tot i se sentia amb ganes de menjar-se el món.
Aquella tarda, en Lorenzo estava estudiant a la seva habitació del college. Era un dia qualsevol de pluja fina i insistent que no donava peu a pensar en el lleure. A les parets de la cambra hi havia tapissos comprats un any abans a lÍndia en un viatge que havia fet amb alguns companys dOxford. Els llibres, la gran passió den Lorenzo, samuntegaven arreu.
Un toc-toc contundent a la porta el va treure de la seva abstracció. El conserge va treure el cap i es va excusar per destorbar-lo. Li va entregar una carta que acabava darribar dEspanya i havia pensat que li agradaria tenir-la de seguida.
Gràcies, John va dir, mentre es treia un bitllet de la butxaca. Tingui, això és per a vostè.
El conserge volia refusar-ho però finalment va acceptar davant la insistència del jove estudiant. En Lorenzo va deixar la carta en un racó de la taula i va capbussar-se de nou en el llibre però ja havia perdut la concentració i va decidir obrir-la.
Estimat Lorenzito,
No sé com començar aquesta carta. Magradaria tant que estiguessis a casa.
Em fa mal al cor el dolor que et causaré, però vull que sàpigues que mai ha estat la meva intenció. Déu només ens ha beneït amb un fill i has estat sempre el nostre orgull. No oblidis mai que testimem.
Recordes en Luis Santos? Mesos enrere em va venir a demanar diners per començar un negoci a Anglaterra. Em va semblar tan engrescador que li vaig dir que jo també hi volia participar. Li vaig donar tot el nostre capital. Em va explicar que en un no res triplicaria limport, que podia estar ben tranquil. En Santos em va dir que ho posaria tot al seu nom i els beneficis que obtindria els dipositaria en un banc anglès i jo no hauria de justificar-los enlloc. En fi, mhi vaig llançar de cap sense pensar que la cosa podia anar malament. La cupiditat no ha estat mai bona consellera. En Santos va tenir els tractes amb un individu que ha resultat ser un pocavergonya que sha apropiat de tots els diners i ens ha deixat a la ruïna. No tenia cap paper firmat amb ell perquè li feia confiança. Fa una setmana ens vàrem assabentar que Santos shavia llevat la vida.
Ho hem perdut tot, Lorenzito. Deus pensar que soc un vell xaruc i tens tota la raó. Em veig en lobligació de vendre la torre de Llavaneres i despatxar el servei que hi teníem. Ai las! La majoria eren amb nosaltres des de tota la vida! No sé com he pogut ser tan irresponsable. Si haguessis estat aquí segurament no hauria tingut aquest moment de bogeria però ara ja és tard. De moment, el palauet de Barcelona el podem conservar però no sé fins quan.
El que més greu em sap és que hauràs de deixar els teus brillants estudis a Oxford en acabar el trimestre, que sortosament ja està pagat. No mho perdonaré mai, fill meu! Torna al més aviat possible a Espanya. Et necessitem.
Et trameto la carta que em va enviar en Santos explicant el que havia passat, per si tu poguessis fer-hi alguna cosa. Ho veig difícil, però intenta-ho.
Una abraçada del teu pare que testima,
Juan Antonio Puig de Castellnou, marquès de Fenolleda
En Lorenzo, atordit, va deixar anar la carta que va caure per terra. Una fiblada intensa li va amartellar el cap en aixecar-se. Va fer una respiració fonda mentre es dirigia cap a la finestra. La pluja no donava cap treva i el pati estava gairebé desert. La verdor dels arbres destacava amb els maons foscos de ledifici més que centenari. Va fixar-se en la renglera de gàrgoles que sobresortien de les teulades. Aquelles cares despant i fàstic no serien res en comparació amb la que farien els companys quan sabessin la veritat. Es convertiria en un pària. Només li hauria faltat un any més per acabar els estudis. La seva vida estroncada per un lladre que havia entabanat el seu pare, un gran home que estimava per sobre de tot la seva família però havia demostrat ser un pèssim gestor en jugar-se el patrimoni a una sola carta.
En Lorenzo havia tingut tot el trimestre per muntar una història que no el deshonorés. Explicava a tots companys que shavia de posar a treballar atès que el seu pare li havia tallat els fons perquè es negava a casar-se amb una parenta que tenia molts títols i diners, però que era lletja com un pecat. Ell estava per sobre de tot això, però es veia obligat a abandonar el seu estimat Oxford a un any dacabar els estudis. Tots estaven indignats i fins i tot els òrgans directius van oferir-se per fer de mitjancers amb el marquès. En Lorenzo els va advertir que el seu pare era del morro fort i que no hi hauria res que el fes canviar dopinió. Va deixar Oxford com un heroi inflexible, però la realitat era una altra. Va començar a treballar al Harrogate Palace de Londres com a concierge. Els seus amics es posaven les mans al cap, ja que consideraven que no era una feina a laltura dun estudiant tan brillant, però en Lorenzo contestava que necessitava diners per viure i que seria transitori. Amb arrogància, no va acceptar cap altra oferta que li fessin els companys.
De fet, va lluir des del primer dia. Luniforme li esqueia com si lhaguessin fet a mida en alguna sastreria de Saville Road i les seves maneres elegants destacaven al costat duna clientela que era força exigent i immensament rica. No tenia mai un no per a ningú i santicipava als seus desitjos. La seva història era coneguda per tothom i sobretot que era fill de marquès, i això lajudava a tenir més propines per part de les aristòcrates que sel miraven amb bons ulls. Fins i tot els altres col·legues començaven a estar empipats perquè preferien tractar amb ell. En els pocs mesos que feia que treballava, despuntava més que ningú i el propietari de lhotel, en Henry Windmarch, shi va fixar arran dels comentaris elogiosos del més granat de la societat anglesa. Ell, que era rabassut i de maneres artificioses, es mirava de cua dull aquest jove que havia esdevingut imprescindible. Lamo era ell i no li agradava que algú altre agafés protagonisme però era un home de negocis i sabia veure que en trauria més profit si el tenia al seu costat. En un temps rècord, Lorenzo va esdevenir el seu adjunt i estava ben satisfet i orgullós dhaver pujat esglaons, tot i que en Henry Windmarch no era de tracte fàcil.
No et pensis que ets algú perquè the nomenat el meu adjunt. Qui mana aquí soc jo. Ho has entès? va preguntar enutjat. A aquesta vella classe rància els agrada gent com tu, que sap com llepar-los, però a mi no menganyes. Limitat a acontentar-los.
En Lorenzo el considerava barroer i vulgar, però era conscient que lhauria daguantar si volia fer-se una posició.
No es preocupi, no faré res que el pugui decebre...
Prou xerrameques. Ah! I amb mi no empris aquest to pompós. Al cap i a la fi ets un aristòcrata vingut a menys va dir triomfant, mentre en Lorenzo canviava lexpressió de la cara Què et penses? Que caic de larbre, o què? La teva història romàntica que mhan explicat no saguanta per enlloc o sigui que no ets ningú i el que et paga aquí soc jo. No ho oblidis mai, si vols conservar la feina.
En Lorenzo va engolir saliva i va acatar el que li deia Windmarch. No tenia cap altra sortida. Va observar amb deteniment el retrat de grans dimensions que havia fet pintar per Lord Tingerbouth. Estava clar que tenia al davant un home ambiciós, provinent duna família de classe baixa que era capaç de trepitjar a tota persona que se li posés al davant per obtenir els seus propòsits. En Lorenzo va pensar que tanta mala llet i ganes de rebaixar la gent era una manca de seguretat profunda.
1 Punts és el nom que se li dona a unes barques de passeig
habituals al riu Tàmesi.
4
Soldeu, Andorra, 2017
Ja feia algunes hores que esquiava i en Jordi va agafar una pista curta i sense gaire pendent que servia per enllaçar amb un telecadira cap a Soldeu. Lliscava per una zona estreta on duna banda tenia un mur de neu que el sobrepassava almenys dues vegades i, a laltra banda, sobria la vall dels cortals dEncamp amb una vista esplèndida de cims nevats que salçaven majestuosament fins a linfinit. Empegades a la muntanya, les pilones transportaven les cabines a vessar desquiadors des dEncamp fins a dalt del cim. Només saventuraven a trepitjar aquesta vall els qui feien esquí fora pista.
Ja estava una mica cansat i no li venia de gust de posar-se a fer schuss . La neu era compacta i gelada per la qual cosa lliscava amb facilitat. A aquestes altures el vent es movia amb força i el va sorprendre una boira espessa. No shi veia un borrall. A en Jordi no li feia gens de gràcia la situació, però valia més no parar, ja que si venia algun esquiador lenforquillaria. Devia ser a mitja pista i sentia una mica lluny la remor del telecadira denllaç o del telecabina, no sabria dir-ho.
No anava gaire ràpid, volia ser prudent. De sobte, va notar el contacte de dues mans a mitja esquena que el van empènyer bruscament cap endavant i van fer que canviés la trajectòria que estava seguint. Lespenta el va fer agafar impuls i va notar com els esquís es corbaven cap a baix. Va cridar com un boig abans de caure al buit. Les fixacions van saltar i va perdre els esquís mentre continuava rodolant. I després, va sobrevenir la foscor.
Sembla que reacciona!
En Jordi va obrir els ulls que va tornar a tancar quan la claror el va encegar. En un nou intent, va veure quatre homes que lobservaven. Un dells li va preguntar si el sentia. Tot li feia mal i estava una mica estabornit. Va tancar de nou els ulls.
Em roda una mica el cap...
Els homes van emetre un so dalleugeriment.
No tanqui els ulls! I mirim fixament, així li passarà va dir un dells, mentre li somreia. No pateixi, som de lequip de rescat de les pistes i ara lajudarem a pujar. Sobretot, no intenti treures el casc. Deixarem que ho facin a la infermeria per si hi ha algun traumatisme en Jordi volia assentir, però estava massa rígid per fer cap moviment. Ha tingut sort de quedar enclotat en aquest banc de neu.
En Jordi va marejar-se i va tornar a perdre el sentit. El van carregar en una llitera lleugera lligada a una corda que sostenien des de dalt amb un enginy. Laccés a la zona era una mica complicat, però van caminar lentament i de manera feixuga per una drecera fins a arribar a dalt de la pista on shavien congregat nombrosos badocs amb cara de feredat que preguntaven si shavia matat. No es va despertar fins a la infermeria. El metge de pistes lestava examinant i li va semblar que no tenia res trencat.
Nano, sort que portaves casc i granota! li va etzibar en veure que obria els ulls. Que sinó ja te nhauries anat a laltre barri.
En Jordi el va mirar una mica desorientat mentre el metge continuava amb la seva xarrera. Al costat hi havia dos dels homes que lhavien rescatat. Un dells va contestar.
Podria haver estat molt greu. Quan hem rebut lavís daccident ens hem temut el pitjor va exclamar. Sort nhi ha que ha cridat i que un dels pisters lha sentit. Sinó, ves a saber quan lhauríem descobert.
En Jordi va aconseguir articular algunes paraules i va explicar que lhavien empès. Els tres homes es van mirar circumspectes. Les caigudes daquest tipus feien que a vegades laccidentat imaginés coses que no eren i sortosament no hi havia hagut conseqüències tràgiques. Més duna vegada shavien trobat que les persones que socorrien, sota limpacte de la caiguda, perdien una mica el sentit i la realitat es tornava irreal.
És fàcil que et desorientis amb la boira va dir el metge, mentre li posava la mà a lespatlla per tranquil·litzar-lo.
No estic desvariejant. Algú em va fer caure...
Una infermera els va interrompre per anunciar que lhelicòpter els estava esperant.
Molt bé, Jordi. Et traslladaran a lHospital Nostra Senyora de Meritxell per fer-te uns escàners i descartar que no hi hagi cap contusió interna el metge va fer una pausa però, a priori, jo ho veig bé. Estaràs adolorit uns quants dies, per això.
El van traslladar a una llitera i van sortir cap a fora on un vent gèlid li va glaçar de nou la cara. Allà, en mig del gran aparcament, el van col·locar dins de lhelicòpter que es va enlairar ràpidament en direcció a Escaldes-Engordany.
Estava espantat. No havia estat una caiguda fortuïta i aquella gent no sel creia.
En Jordi havia reclinat el cap al marc de la porta de sortida de la terrassa amb la mirada perduda. Lhospital lhavia deixat anar sota la seva responsabilitat. Eren prop de les nou del vespre i la llum, dels focus de la façana, quedava esmorteïda pels flocs de neu, espessos, que anaven caient amb una cadència lenta. Més enllà no hi havia visibilitat.