Tenien el caminar dallà. El cap endavant, el coll endavant. El cap i el coll arrossegaven la resta del cos. El cap i el coll tiraven els peus. En les cares descarnades cremaven els ulls, enclotats, amb les pupil·les negres. Els llavis estaven inflats, negres o massa vermells, i quan els obrien es veien les genives sanguinolentes.
Passaven a prop. Nosaltres murmuràvem Franceses, franceses per saber si hi havia compatriotes en el grup. Fins aleshores no nhavíem trobat cap.
Absorts en caminar, ni ens miraven. Nosaltres sí que els miràvem. Els miràvem. La pietat ens feia estrènyer les mans. Ens perseguia la seva imatge, el caminar, els ulls.
Entre nosaltres hi havia tantes malaltes que no menjaven que teníem molt de pa. Intentàvem convèncer-les amb les raons que fos perquè mengessin, perquè superessin el fàstic que els feia menjar i mengessin per sobreviure. Les nostres paraules no aixecaven cap voluntat. Ja havien renunciat al moment darribar.
Un matí, sortim amb pans sota la roba. Per als homes. No creuem cap columna dhomes. Esperem el vespre amb impaciència. A la tornada sentim que marquen el pas darrere nostre. Drei. Vier. Links. Van més ràpid que nosaltres. Ens hem dapartar per deixar-los passar. ¿Polonesos? ¿Russos? Homes, llastimosos, que la misèria cobreix de sang com tots els homes aquí.
Quan arriben a la nostra altura, duna revolada traiem els pans i els els llancem. Tot seguit comença la batussa. Cullen el pa, sel disputen, se larrenquen. Tenen ulls de llop. Nhi ha dos que rodolen per la cuneta amb el pa que sescapa.
Els mirem barallar-se i plorem.
LSS crida, els avia el gos. La columna es torna a formar, reprèn la marxa. Links. Zwei. Drei.
Ni tan sols shan girat a mirar-nos.
EL RECOMPTE
Han passat els SS amb les seves capes negres. Han comptat. Encara esperem.
Esperem.
Des de fa dies, el dia següent.
Des de la vetlla, lendemà.
Des de mitja nit, avui.
Esperem.
El dia despunta al cel.
Esperem el dia perquè cal esperar alguna cosa.
No esperem la mort. Ens lesperem.
No esperem res.
Esperem el que arriba. La nit perquè succeeix al dia. El dia perquè succeeix a la nit.
Esperem que acabi el recompte.
El final del recompte és un xiulet que fa que totes ens girem cap a la porta. Les files immòbils es converteixen en files a punt per posar-se en marxa. En marxa cap als aiguamolls, cap als maons, cap als fossats.
Avui esperem més estona que de costum. El cel empal·lideix més que de costum. Esperem.
¿Què?
Un SS apareix a la punta de la Lagerstrasse, ve cap a nosaltres, satura davant de les nostres files. Pel caduceu de la gorra ha de ser el metge. Ens considera. A poc a poc. Parla. No crida. Parla. Una pregunta. Ningú no respon. Demana: Dolmetscherine. La Marie-Claude fa un pas endavant. LSS repeteix la pregunta i la Marie-Claude tradueix: Pregunta si hi ha algú que no pugui suportar el recompte. LSS ens mira. Al seu costat la Magda, la nostra blockova, ens mira, saparta i parpelleja una mica.
De debò, ¿qui pot suportar el recompte? ¿Qui es pot estar a peu dret sense moures durant hores i hores? En plena nit. Enmig de la neu. Sense haver menjat, sense haver dormit. ¿Qui pot suportar aquest fred durant hores?
Algunes alcen la mà.
LSS les fa sortir de les files. Les compta. Massa poques. Diu una altra frase, suaument, i la Marie-Claude tradueix: Pregunta si no nhi ha daltres, de velles o malaltes, que el recompte els resulti massa dur al matí. Salcen més mans. Aleshores la Magda, de pressa, clava un cop de colze a la Marie-Claude i, sense canviar de to, la Marie-Claude: Però val més no dir-ho. Les mans alçades sabaixen. Menys una. Una velleta remenuda es posa de puntetes, estira i agita els braços tan amunt com pot de por que no la vegin. LSS sallunya. La velleta senardeix: Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys. Les seves veïnes li fan xst!. Ella sempipa. ¿Per què, si hi ha un règim menys dur per a les malaltes i les velles, haurien dimpedir que sen beneficiï? Desesperada que lhagin oblidat, crida. Amb una veu aguda i vella com ella, crida: Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys. LSS ho sent, es gira: Komm i la velleta safegeix al grup que acaba de formar-se i que el metge SS escorta fins al block 25.
UN DIA
Estava aferrada a la banda denllà del talús, aferrada amb les mans i els peus a la banda denllà del talús cobert de neu. Tibava tot el cos, les mandíbules, el coll desarticulat en cartílags, tibava el poc múscul que li quedava als ossos.
I els seus esforços eren vans els esforços dalgú que estirés una corda ideal.
Estava apuntalada des del dit índex fins al dit gros del peu, però cada vegada que aixecava una mà per agafar-se més amunt i intentar escalar el talús, queia cap avall. De sobte el seu cos es tornava flonjo, miserable. Després alçava el cap i podies resseguir en el rostre el treball mental que es produïa dins seu per reajustar els membres a lesforç. Les dents sestrenyien, la barbeta safilava, les costelles feien cercles sota la roba enganxada, un abric de civil una jueva, els turmells sestiraven. Intentava hissar-se de nou cap a laltra riba de neu.
Cadascun dels seus gestos era tan lent i maldestre, traïa una tal debilitat, que et preguntaves com era que podia moures. Al mateix temps no entenies gaire que fes un esforç tan desproporcionat amb lempresa, tan desproporcionat també amb un cos que no devia pesar gens.
Ara saferrava amb les mans a una crosta de neu endurida, els peus no trobaven cap punt on repenjar-se i buscaven una esquerda, un relleix. Es movien en el buit. Duia les cames embolicades amb draps. Eren tan primes que, amb draps i tot, feien pensar en les canyes de lligar mongeteres que es posen als espantaocells per fer de cames, i que els pengen. Sobretot quan es movien en el buit. Tornava a caure al fons del fossat.
Ella gira el cap com per mesurar la distància, mira amunt. Es pot veure la desesperació que li creix als ulls, a les mans, al rostre convuls.
¿Què els passa a aquestes dones que em miren així? ¿Què hi fan aquí comprimides en files de cinc, per què sestan parades? Em miren i sembla que no em vegin. No em veuen, sinó no es quedarien aquí plantades. Majudarien a pujar. ¿Per què no majudeu ja que sou aquí mateix? Ajudeu-me. Estireu-me. Inclineu-vos. Doneu-me la mà. Oh, no es mouen.
I la mà es retorçava cap a nosaltres en una crida desesperada. La mà torna a caure una estrella morada pansida damunt la neu. Un cop caiguda era menys descarnada, sablania, tornava a ser una cosa viva i llastimosa. El colze es repenja, rellisca. Tot el cos sesfondra.
Al darrere, més enllà dels filats, la plana, la neu, la plana.
Érem totes allà, uns quants milers de dones, dretes a la neu des del matí és així com se li ha de dir a la nit, perquè el matí era a les tres de la nit. Lalba il·luminava la neu que abans havia il·luminat la nit i el fred shavia aguditzat.
Immòbils des de mitja nit, pesàvem tant damunt de les nostres cames que ens enfonsàvem a terra, en el glaç, sense poder fer res contra lentumiment. El fred masegava les temples, les barres, semblava que els ossos es disloquessin, que el crani esclatés. Havíem renunciat a saltar dun peu a laltre, a picar de talons, a fregar-nos els palmells. Era una gimnàstica esgotadora.
Immòbils des de mitja nit, pesàvem tant damunt de les nostres cames que ens enfonsàvem a terra, en el glaç, sense poder fer res contra lentumiment. El fred masegava les temples, les barres, semblava que els ossos es disloquessin, que el crani esclatés. Havíem renunciat a saltar dun peu a laltre, a picar de talons, a fregar-nos els palmells. Era una gimnàstica esgotadora.
Ens estàvem immòbils. La voluntat de lluitar i resistir, la vida, shavien refugiat en una porció cada vegada més petita del cos, just a la immediata perifèria del cor.
Ens estàvem allà, immòbils, uns quants milers de dones de totes les llengües, premudes les unes contra les altres, cap cot sota les ràfegues de neu que ens fuetejaven.
Ens estàvem allà, immòbils, reduïdes al batec dels nostres cors.
¿On va aquella que surt de la fila? Camina com si fos invàlida o cega, una cega que mira. Va cap al fossat a passes rígides, de fusta. Ja ha arribat a la vora, sajup per baixar-hi. Cau. El peu ha relliscat a la neu que senfonsa. ¿Per què vol baixar al fossat? Ha sortit de la fila sense dubtar, sense amagar-se de lSS que sestà dreta embolicada amb la capa negra damunt de les botes negres, vigilant-nos. Se nha anat com si es trobés en un altre lloc, en un carrer on canviés de vorera o en un jardí. Evocar un jardí, aquí, pot fer gràcia. Podria ser una daquelles velles guillades que espanten les criatures als parcs. És una dona jove, gairebé una noia. Quines espatlles tan fràgils.
Sestà allà, al fons del fossat, amb les mans que graten la neu, els peus que busquen, la feixuguesa del cap, que alça amb esforç. Ara té la cara girada cap a nosaltres. Els pòmuls violetes, sortits, la boca inflada violeta fosc, les òrbites plenes dombres al fons. Té el rostre de la desesperació nua.
Lluita una bona estona contra la indocilitat dels membres per recuperar laplom. Es debat com un que sofega. Després estén les mans per hissar-se a laltra riba. Les mans busquen un agafador, les ungles esgarrapen la neu, tot el seu cos es tiba en un espasme. I senfonsa, esgotada.
Deixo de mirar-la. No la vull mirar més. Voldria canviar de lloc, deixar de veure-hi. Deixar de veure aquests forats al fons de les òrbites, aquests forats que fiten. ¿Què vol fer? ¿Arribar als filats elèctrics? ¿Per què ens fita? ¿No massenyala a mi? ¿No mimplora a mi? Giro el cap. Mirar a una altra banda. Una altra banda.
A laltra banda davant nostre hi ha la porta del block 25.
Dret i embolicat amb una manta, un nen, un noiet. Té un cap minúscul, afaitat, una cara on sobresurten les mandíbules i larc de les celles. Va descalç, saltirona sense parar, lanima un moviment frenètic que fa pensar en el dels salvatges quan ballen. Vol sacsejar també els braços per escalfar-se. La manta sobre. És una dona. Un esquelet de dona. Va nua. Se li veuen les costelles i els ossos ilíacs. Es posa bé la manta damunt de les espatlles, continua ballant. Un ball mecànic. Un esquelet de dona que balla. Té els peus petits, prims i nus a la neu. Hi ha esquelets vivents i que ballen.
I ara jo sóc en un cafè i escric aquesta història perquè això es converteix en una història.
Una clariana en els núvols. ¿Ja és la tarda? Hem perdut la noció del temps. Apareix el cel. Molt blau. Dun blau oblidat. Han passat hores des que he aconseguit no mirar més la dona al fossat. ¿Encara hi és? Ha assolit el capdamunt del talús ¿com sho ha fet? i allà sha aturat. Estén les mans cap a la neu que centelleja. Nagafa un grapat i sel duu als llavis amb un gest duna lentitud exasperant, que li deu costar un esforç infinit. Xucla la neu. Ara entenem per què ha sortit de la fila, aquest determini al seu rostre. Volia neu neta per als seus llavis tumefactes. Des de lalba estava fascinada per aquesta neu neta que volia assolir. A aquesta banda, la neu que hem trepitjat és negra. Xucla la seva neu però sembla que ja no en tingui ganes. La neu no calma la set quan tens febre. Tots aquests treballs per un grapat de neu que a la seva boca és un grapat de sal. La mà cau, el clatell es doblega. Una tija fràgil a punt de trencar-se. Lesquena es vincla, els omòplats li sobresurten sota la fina tela de labric. És un abric groc, del mateix color que el nostre gos Flac, tan emmagrit per la malaltia que a lhora de morir sarrodonia tot com lesquelet dels ocells en un museu natural. La dona està a punt de morir.
Ja no ens mira. Descansa a la neu amb el cos arraulit. Amb la columna vertebral arquejada, en Flac està a punt de morir, el primer ésser que jo veia morir. Mamà, en Flac és davant de la porta del jardí. Està tot arraulit. Tremola. LAndré diu que està a punt de morir.
He de posar-me dreta, posar-me dreta. He de caminar. He de seguir lluitant. ¿Que no majudaran, aquelles? Ajudeu-me, vosaltres que esteu aquí plantades amb les mans buides.
Vine mamà, ràpid, en Flac està a punt de morir.
No sé per què no majuden. Estan mortes. Estan mortes. Ai! Sembla que estiguin vives perquè saguanten dretes repenjant-se les unes en les altres. Estan mortes. Jo no em vull morir.»
La mà sagita un cop més com un crit però ella no crida. ¿En quina llengua cridaria, si cridés?
Vet aquí una morta que avança cap a ella. Un maniquí vestit de ratlles. En dos passos es planta al seu costat, lestira per un braç, larrossega cap a nosaltres perquè recuperi el seu lloc a la fila. La capa negra de lSS sha apropat. És més aviat un sac groc i brut el que la morta arrossega cap a nosaltres, i es queda allà. Durant hores. ¿Què podem fer? Ella està a punt de morir. En Flac, ¿sabeu?, el nostre gos groc que estava tan magre, està a punt de morir. Qüestió dhores.
De sobte un estremiment sacseja lembalum que fa aquell abric groc en el fang de neu. La dona intenta aixecar-se. Els seus gestos es descomponen en un ralentí insuportable. Sagenolla, ens mira. Cap de nosaltres es belluga. Recolza les mans a terra el seu cos magre sarqueja com el den Flac que estava a punt de morir. Aconsegueix posar-se dreta. Titubeja, busca on agafar-se. És el buit. Camina. Camina en el buit. Va tan vinclada que sembla mentida que no caigui. No. Camina. Vacil·la però avança. I els ossos del seu rostre reflecteixen una voluntat que espanta. La veiem travessar el buit davant de les nostres files. ¿I ara on va?
¿Per què us sorprèn que camini? ¿No heu sentit que mha cridat aquell SS que hi ha davant de la porta amb el seu gos? No el sentiu perquè esteu mortes.
LSS de la capa negra ha marxat. Ara davant de la porta hi ha un SS de verd.
La dona avança. Sembla que obeeixi. Satura davant de lSS. El fred li sacseja lesquena, lesquena tota arrodonida amb els omòplats que sobresurten sota labric groc. LSS duu el gos lligat. ¿Li ha ordenat res, li ha fet cap senyal? El gos sabraona contra la dona sense grunyir, sense bufar, sense bordar. Tot és silenciós com en un somni. El gos sabraona contra la dona, li clava els ullals al coll. I nosaltres no ens belluguem, envescades com estem en una mena de pega que no ens deixa esbossar ni un gestcom en un somni. La dona crida. Un crit que se li escapa. Un sol crit que esquinça la immobilitat de la plana. No sabem si prové della o de nosaltres, del seu coll rebentat o del nostre. Sento els ullals del gos al meu coll. Crido. Udolo. De mi no surt cap so. El silenci dun somni.
La plana. La neu. La plana.
La dona es desploma. Un sobresalt i sha acabat. Una cosa que es parteix en sec. El cap al fang de neu ja no és més que un monyó. Els ulls, dues nafres brutes.