La dona es desploma. Un sobresalt i sha acabat. Una cosa que es parteix en sec. El cap al fang de neu ja no és més que un monyó. Els ulls, dues nafres brutes.
Totes aquestes mortes que ja no em miren. Mamà, en Flac sha mort. Ha agonitzat molta estona. Després sha arrossegat fins a lescalinata. Ha fet una ranera que no sortia del coll i sha mort. Semblava que lhaguessin escanyat.
LSS estira la corretja. El gos saparta. Té una mica de sang al morro. LSS xiula una cançó, sen va.
Davant de la porta del block 25, la manta amb els peus descalços i el cap rapat no ha parat de saltironar. Es fa de nit.
I ens quedem dretes a la neu. Immòbils a la plana immòbil.
I ara sóc en un cafè i escric això.
LA MARIE
El seu pare, la seva mare, els seus germans i les seves germanes van ser gasejats a larribada.
Els pares eren massa vells, els germans, massa petits.
Ella diu: Era bonica, la meva germaneta. No us podeu imaginar com nera, de bonica.
No la devien veure.
Si lhaguessin vist bé, no lhaurien matada.
No haurien pogut.
LENDEMÀ
De nit hi ha hagut el recompte i ara ja és de dia. La nit era clara i freda, cruixent de gel aquesta colada de glaç que davallava de les estrelles. El dia és clar i fred, clar i fred fins a lintolerable. Xiulet. Les columnes es mouen. El moviment ondula fins a nosaltres. Sense saber com, hem girat cua. Sense saber com, també ens movem. Avancem. Tan balbes que semblem un tros de fred que avancés duna sola peça. Les cames avancen com si no fossin part de nosaltres. Les primeres columnes passen la porta. A banda i banda, els SS amb els seus gossos. Van embotits en capots, passamuntanyes, bufandes. Els gossos també, en abrics per a gossos, amb les lletres SS retallades de negre en un cercle blanc. Abrics fets amb banderes. Les columnes sestiren. Hem danar ben dretes per passar la porta, espaiades. Així que lhem passada ens apinyem com fan els animals, però el fred és tan intens que ja no el notem. Davant nostre la plana centelleja: el mar. Seguim. Les files travessen la carretera, caminen de dret cap al mar. En silenci. Lentament. ¿On anem? Avancem per la plana centellejant. Avancem en la llum solidificada pel fred. Els SS criden. No entenem què criden. Les columnes senfonsen en el mar, cada vegada més endins en la llum de glaç. Els SS repeteixen ordres més amunt. Avancem enlluernades per la neu. I de sobte la por ens paralitza, el vertigen arran daquesta plana encegadora. ¿Què volen? ¿Què faran de nosaltres? Criden. Corren i les seves armes dringuen. ¿Què faran de nosaltres?
Aleshores les columnes formen quadrats. Deu per deu, en deu files. Un quadrat rere laltre. Un escaquer gris enmig de la neu centellejant. Lúltima columna. Lúltim quadrat simmobilitza. Crits perquè la vora de lescaquer quedi ben delineada a la neu. Els SS vigilen les cantonades. ¿Què volen fer? Passa un oficial a cavall. Observa els quadrats perfectes que dibuixen quinze mil dones a la neu. Fa fer mitja volta al cavall, satisfet. Els crits cessen. Els sentinelles comencen a fer la seva ronda amunt i avall dels quadrats. Tornem a tenir consciència de nosaltres mateixes, encara respirem. Respirem fred. Més enllà de nosaltres, la plana.
La neu centelleja en una llum refractada. No hi ha rajos, només llum, una llum dura i glaciar en què tot es perfila amb arestes afilades. El cel és blau, dur i glaciar. Penses en plantes atrapades en el glaç. A lÀrtic deu passar, que fins la vegetació submarina quedi atrapada en el glaç. Estem atrapades en un bloc de glaç dur, afilat, igual de transparent que un bloc de cristall. I aquest cristall està travessat de llum, com si la llum estigués atrapada en el glaç, com si el glaç fos llum. Necessitem estona per adonar-nos que ens podem moure dins daquest bloc de glaç en què ens trobem. Belluguem els peus dins del calçat, intentem picar de peus. Quinze mil dones piquen de peus i no fan gens de soroll. El silenci sha solidificat en fred. La llum està immòbil. Som en un lloc on el temps ha quedat abolit. Ja no sabem si som, només glaç, llum, neu encegadora, i nosaltres, en aquest glaç, en aquesta llum, en aquest silenci.
Ens quedem immòbils. El matí sescola temps fora del temps. I la vora de lescaquer ja no és tan nítida. Les files es disgreguen. Algunes fan passes, tornen al seu lloc. La neu centelleja, immensa, en lestesa on res no fa ombra. Retallats amb caires vius, els pals elèctrics, els teulats dels barracons gairebé colgats per la neu, amb els filats traçats a ploma. ¿Què volen fer de nosaltres?
El temps sescola sense que canviï la llum. Sempre tan dura, glaçada, sòlida, el cel igual de blau, igual de dur. El glaç aferra les espatlles. Safeixuga, ens esclafa. No és que tinguem més fred, cada vegada estem més entumides, cada vegada més insensibles. Atrapades en un bloc de cristall més enllà del qual, lluny en la memòria, veiem els vius. La Viva diu: Mai més magradaran els esports dhivern. És estrany que la neu pugui evocar-li res més que un element mortal, hostil, fora de la natura, insospitat fins ara.
Als nostres peus, una dona sasseu a la neu, amb poca traça. Ens aguantem per no dir-li: A la neu no, que agafaràs fred. Un altre reflex de la memòria i de les velles nocions. Seu a la neu i shi fa un forat. Un record de lectura infantil, els animals que es fan el jaç per morir. La dona safanya, amb gestos menuts i precisos, sajeu. La cara a la neu, gemega suaument. Les mans es desclouen. Calla.
Hem mirat sense comprendre.
La llum sempre immòbil, feridora, freda. És la llum dun astre mort. I la immensitat glaçada, enlluernadora fins a linfinit, és un planeta mort.
Immòbils en el glaç en què estem atrapades, inertes, insensibles, hem perdut tots els sentits de la vida. Cap ni una diu: Tinc gana. Tinc set. Tinc fred. Transportades dun altre món, de cop i volta ens trobem sotmeses a la respiració duna altra vida, a la mort vivent, en el glaç, en la llum, en el silenci.
De sobte, per la carretera que voreja els filats, arriba un camió. Circula per la neu. Sense fer soroll. És un camió descobert dels que fan servir per transportar grava. Va carregat de dones. Van dretes, amb el cap nu. Petits caps rapats de noiet, caps magres, comprimits els uns contra els altres. El camió circula en silenci amb tots aquests caps que es perfilen clarament contra el blau del dia. Un camió silenciós que llisca al llarg dels filats com un fantasma precís. Un fris de rostres contra el cel.
Les dones passen a prop nostre. Criden. Criden i no sentim res. Aquest aire fred i sec hauria de ser conductor si fóssim en lentorn terrestre ordinari. Criden cap a nosaltres sense que ens arribi cap so. Les seves boques criden, criden els seus braços estesos cap a nosaltres, tot en elles crida. Cada cos és un crit. Tantes torxes que flamegen en crits de terror, crits que han pres cos de dona. Cadascuna és un crit materialitzat, un udol que no sentim. El camió circula en silenci per la neu, passa sota un porxo, desapareix. Sendú els crits.
Un altre camió idèntic al primer, igual de carregat de dones, que criden i que no sentim, llisca i desapareix al seu torn sota el porxo. Després, un tercer. Aquest cop som nosaltres que cridem, un crit que no transmet el glaç en què estem atrapades ¿o és que potser ens han fulminat aquí mateix?
Al carregament del camió hi ha mortes barrejades amb les vives. Les mortes van nues, apilades. I les vives procuren evitar el contacte amb les mortes. Però quan hi ha empentes, sotracs, sagafen a un braç o a una cama rígida que sobresurt per les baranes. Les vives estan garratibades de por. De por i de fàstic. Xisclen. Nosaltres no sentim cap so. El camió llisca en silenci per la neu.
Mirem amb ulls que criden, que no creuen.
Cada rostre està escrit amb tanta precisió a la llum de glaç, al blau del cel, que shi grava per tota leternitat.
Per tota leternitat, caps rapats, comprimits els uns contra els altres, que esclaten en crits, boques torçades pels crits que no se senten, mans agitades en un crit mut.
Els udols queden escrits al blau del cel.
Era el dia que buidaven el block 25. Carregaven les condemnades dalt dels camions que anaven a la cambra de gas. Les últimes, abans de pujar-hi, havien de carregar els cadàvers per incinerar.
Com que les mortes les llençaven de seguida al crematori, ens preguntàvem: les de lúltim camió, les vives barrejades amb les mortes, ¿passen per la cambra de gas o tota la càrrega va de dret al braser?
Elles xisclaven perquè ho sabien, però les cordes vocals sels havien trencat a dins del coll.
I nosaltres estàvem emparedades en el glaç, en la llum, en el silenci.
EL MATEIX DIA
El fred ens convertia en estàtues dalt daquell sòcol de glaç que eren les nostres cames soldades al glaç del sòl. Tots els gestos havien quedat abolits. Gratar-se el nas o escalfar-se les mans amb lalè pertanyia al reialme de la fantasia, com si un fantasma es gratés el nas o sescalfés les mans amb lalè. Algú diu: Crec que ens fan tornar. Però dins nostre res no respon. Havíem perdut consciència i sensibilitat. Érem mortes per a nosaltres i tot. Ens fan tornar. Els primers quadrats ja formen files, i lordre anava arribant a tots els quadrats. Es formaven files de cinc. Seixamplaven les muralles de glaç. Una primera columna arribava a la carretera.
Ens recolzàvem les unes en les altres per no caure. Així i tot, no notàvem lesforç. Els nostres cossos caminaven al marge de nosaltres. Posseïdes, desposseïdes. Abstretes. Érem insensibles. Caminàvem amb moviments encongits, just el que permetien les articulacions glaçades. Sense parlar. Tornem al camp. No havíem previst que pogués acabar-se aquella immobilitat començada la nit abans.
Tornàvem. La llum ja no era tan implacable. Deu ser això, el crepuscle. O potser és que tot es confonia davant dels nostres ulls, els filats que eren tan nítids feia no res i la neu que centellejava, tota tacada de diarrea. Bassals bruts. El final de la jornada. La neu estava coberta de mortes, al mig dels bassals. De vegades calia passar-hi per sobre. Una gambada. Per a nosaltres eren obstacles i prou. Ja no hi havia manera de sentir res de res. Caminàvem. Caminaven autòmats. Caminaven estàtues de fred. Caminaven dones exhaustes.
Avançàvem quan la Josée, a la fila del davant, es va girar per dir-nos: Quan arribeu a la porta heu de córrer. Passeu-ho. Creu que no lhe sentida i ho repeteix: Heu de córrer. Lordre sanava transmetent sense despertar en nosaltres cap voluntat dexecutar-la, cap imatge de nosaltres corrent. Com si ens haguessin dit: Si plou, obriu el paraigua. Igual dabsurd.
Quan davant nostre es produeix la desbandada, sabem que hem arribat a la porta. Totes arrenquen a córrer. Corren. Les galotxes, les sabates cordades de qualsevol manera volen per tots cantons sense que ningú sen preocupi. Corren. En una confusió que resulta grotesca per part destàtues de gel, corren. Quan ens toca a nosaltres, quan som a la porta, nosaltres també arrenquem a córrer, a córrer recte amunt, decidides sense que hi intervingui la decisió o la voluntat, a córrer fins a perdre lalè. I això ja no ens resulta gens grotesc. Correm. ¿Cap a on? ¿Per què? Correm.
No sé si havia entès que calia córrer perquè a banda i banda de la porta i al llarg de la Lagerstrasse, en doble fila, tot el que el camp contenia dSS amb faldilla i de presoneres amb braçal i camisa de tota mena de colors i graus anava armat amb pals, bastons, corretges, cinturons i fuets i batia com blat a lera qualsevol que passés entre les dues files. Evitar un cop de bastó era caure sota una corretja. Els cops plovien damunt dels caps, dels clatells. I les fúries bramaven Schneller!, Schneller!, més ràpid, més, batien cada vegada més ràpid aquell gra que sescolava i corria i corria. No sé si havia entès que calia córrer perquè thi anava la vida. Corria. I a cap de nosaltres se li acudia rebel·lar-se contra labsurd. Corríem. Corríem.
No sé si vaig reconstruir tota lescena després o si de seguida em vaig formar una idea del conjunt. El cert és que em sentia dotada dunes facultats molt agudes i atentes per veure-ho tot, captar-ho tot, prevenir-ho tot. Corria.
Era una cursa insensata que hauria calgut observar des duna altura familiar per mesurar-ne tota la insensatesa. No estava a labast de cap de nosaltres imaginar-se que contemplava lescena de fora estant. Corríem. Schneller. Schneller. Corríem.
Un cop al fons del camp i sense alè, sento algú que diu: Ara al block. De pressa. Entreu al block. La primera veu humana que sentim en despertarnos. Em refaig i miro al meu voltant. Havia perdut les meves companyes. Narribaven daltres darrere meu que es reconeixien: Tu, ¿ets aquí? ¿I la Marie? ¿I la Gilberte?
Surto de lal·lucinació on pul·lulaven unes cares retorçades, les cares congestionades i escabellades de les fúries. Schneller. Schneller. I la Drexler que enxampa una de les meves veïnes amb lansa del bastó. ¿Qui? ¿Qui és? Impossible recordar-ho, tot i que li veig la cara, lexpressió petrificada en sec pel coll de la camisa que lescanya, la Drexler estira amb el bastó i la fa caure, larramba a un cantó. ¿Però qui era? I aquesta manera insensata de fugir que només un espectador extern hauria trobat insensata, perquè nosaltres ja ens havíem sotmès a la fantasia i teníem oblidats els reflexos duna persona normal davant de les coses extravagants.
Entreu al block. Aquí, per aquí. Les primeres que es recobren guien les altres. Entro a la foscor cap on em dirigeixen les veus: Per aquí. Aquí. Ja hi ets. Puja. I maferro als taulons per pujar al nostre quadrat.
¿Què feies? Ets lúnica del grup que faltaves, començàvem a patir. Mhissen unes mans. ¿Amb qui anaves?
Amb mi, anàvem juntes diu la Yvonne B. Havia estat tota lestona al meu costat però no lhavia vista.
¿Heu vist lHélène?
¿LHélène?
Sí, per terra. Donava el braç a lAlice Viterbo i han caigut.
A lAlice lhan enxampada.
LHélène la volia estirar, però lAlice no podia aixecar-se.
Aleshores lHélène lha deixada.
LHélène arribava.
¿Thas pogut escapar?
Mha agafat algú i mha estirat cridant-me: Deixa-la. Deixa-la. Mhe posat a córrer. He hagut dabandonar lAlice. ¿No podem anar a buscar-la?
No. No hem de sortir del block.
Una per una, les dones tornen. Estabornides. Rebentades. A mesura que arriben, ens comptem.
Viva, ¿hi sou totes les del vostre grup?