En Jon i jo vam deixar el corriol que travessava els prats per agafar la pista de baixada, i encara que hi havíem passat moltes vegades, aquest cop va ser diferent. Anàvem a robar cavalls, i sabíem que sens notava. Érem uns delinqüents. Això canvia la gent, els canvia la mirada i els fa caminar duna manera peculiar sense que puguis fer-hi res perquè no es noti. I anar a robar cavalls era el pitjor de tot. Coneixíem la llei que impera a loest del riu Pecos, havíem llegit els còmics de cowboys i, encara que en realitat fóssim a lest del riu Pecos, hi érem tant, a lest, que no venia daquí, perquè en el fons tot depèn des don et miris el món, i en tot cas era una llei implacable que si tenxampaven et penjaven de la branca dun arbre sense pensar-sho gens: el tacte aspre del cànem contra la pell fina del teu coll, la cleca que clava algú a la gropa del cavall i el cavall que fuig de sota teu, i tu que arrencaves a córrer fent anar les cames en el buit per salvar la vida mentre precisament la teva vida et passava davant dels ulls amb imatges cada cop més difuses, fins que tu i tot el que havies vist sesfumava de les imatges i les imatges somplien de boira fins a tornar-se negres del tot. Només quinze anys, aquest seria el teu últim pensament, no eren molts, i a sobre per un cavall, i ara, a més a més, ja era massa tard. La granja den Barkald simposava, ferma i grisa, a la vorada del bosc, i semblava més amenaçadora que mai. Les finestres a aquesta hora del matí estaven a les fosques, però qui sap si lhome no era a dins sotjant el camí i el que hi fèiem nosaltres, i ho sabia.
Però ara ja no podíem fer-nos enrere. Vam baixar uns dos-cents metres per la pista, amb les cames encarcarades, fins que la granja va desaparèixer darrere dun revolt, vam enfilar un altre corriol que travessava un altre camp que també era propietat den Barkald i vam entrar al bosc. Al principi tot era molt fosc i els troncs dels avets estaven molt atapeïts, sense gens de sotabosc, només la molsa verd fosc que sestenia com una gran catifa flonja sota els nostres peus, perquè la llum del sol no hi tocava mai, i vam seguir la senda en fila índia amb la sensació que el terra ondulava a cada passa que fèiem, en Jon davant i jo darrere, amb les nostres vambes que tenien les soles gastades. Després ens vam desviar com per fer volta, sempre cap a la dreta, fins que la claror es va obrir pas entre les branques que shavien anat esclarissant damunt dels nostres caps i, tot dun plegat, vam veure brillar el doble filat espinós. Havíem arribat. Vam fer un cop dull a una clariana que ja havien desemboscat, només hi quedaven els pins més joves i els bedolls, un paisatge estrany el daquells arbres tan espigats i solitaris, abandonats a la intempèrie, nhi havia algun que no havia resistit les envestides del vent del nord i jeia estès a terra, tan llarg com era, amb les arrels enlaire; però entremig de les soques lherba creixia ben verda i espessa, i darrere duns arbustos, una mica més endavant, vam veure els cavalls, o els seus culs i les seves cues espolsant mosques i tàvecs. Vam sentir lolor de tifa de cavall i molsa molla, i vam respirar la fragància, dolça i intensa, embolcallant, dalguna cosa que era més gran que nosaltres i tot el que poguéssim abastar, una cosa que ens superava: lolor del bosc que sestenia sense límit cap al nord, entrava a Suècia, seguia fins a Finlàndia i arribava a Sibèria, un bosc dins el qual podies fer-te fonedís i encara que tot un exèrcit el pentinés durant setmanes no tindrien ni la més mínima possibilitat de trobar-te. Segurament no deu ser tan terrible, vaig pensar, desaparèixer aquí dins; però no estava segur de pensar-ho seriosament.
En Jon va ajupir-se per passar entre els dos filferros prement el de sota amb les mans, mentre jo mestirava a terra i passava rodolant, i tots dos ens vam trobar a laltra banda de la tanca sense una esgarrinxada ni un estrip als pantalons ni al jersei. Ens vam aixecar amb compte i vam travessar el prat en direcció als cavalls.
¿Veus aquell bedoll? va dir en Jon assenyalant amb el dit. Vés i enfila-thi.
No gaire lluny dels cavalls hi havia un bedoll gran i solitari, de branques robustes, la de més avall a tres metres de terra. Mhi vaig acostar a poc a poc, però sense vacil·lar. Els cavalls havien alçat el cap i shavien girat a observar-me mentre avançava, però sense deixar de mastegar, sense moures de lloc ni alçar un casc. En Jon els estava encerclant per laltra banda. Em vaig treure les vambes amb dues puntades de peu, vaig abraçar-me al tronc del bedoll i vaig clavar-hi els dits en un greny de lescorça: primer em vaig impulsar amb un peu, després vaig aixecar laltre i vaig posar-lo pla contra el tronc, i a poc a poc em vaig enfilar com un mico fins a abastar la branca amb la mà esquerra i recolzar-mhi i agafar-mhi amb laltre braç; llavors vaig treure els peus del tronc rugós i vaig quedar penjat un moment, abans denfilar-me a la branca i asseure-mhi gronxant les cames. En aquella època era capaç de fer aquestes coses.
¡Ja estic! vaig cridar sense alçar gaire la veu.
En Jon seia ajupit ben bé de cara als cavalls i els parlava en veu baixa; ells sestaven quiets, amb les orelles dretes tirades endavant, escoltant aquella veu que era com un murmuri. Des de la meva branca jo no entenia què deia, però quan va sentir el meu ¡Ja estic! va fer un bot i va cridar:
¡Hoi! i quan va obrir els braços, els cavalls van girar-se i van arrencar a córrer cap a laltre cantó, no gaire ràpid, però tampoc lents, dos van tirar cap a lesquerra i els altres dos van venir de dret cap al meu bedoll.
¡Estigues a punt! va cridar en Jon estirant tres dits enlaire com se saluden els escoltes.
¡Sempre a punt! vaig contestar, i em vaig enroscar de panxa a la branca, agafant-mhi amb les mans per conservar lequilibri i agitant les cames en el buit com si fossin tisores. Vaig notar al pit una vibració que venia dels cascs repicant a terra i senfilava per dins del tronc, i també vaig sentir un tremolor que venia dun altre lloc, de dins meu, que havia començat a la panxa i se mhavia instal·lat als malucs; però com que no podia fer-hi res, vaig mirar de no pensar-hi. Estava preparat.
I van arribar els cavalls. Jo sentia la seva respiració panteixant, i la vibració a larbre era cada cop més intensa, el so dels cascs momplia el cervell, i tan bon punt vaig veure sota meu el morro del cavall que tenia més a prop, em vaig deixar caure de la branca amb les cames obertes i estirades, vaig deixar anar les mans i vaig aterrar sobre el llom del cavall, una mica massa amunt, massa a prop del bescoll, i els ossos de les seves espatlles sem van clavar a lentrecuix i la nàusea em va pujar fins a la gola. Semblava molt fàcil quan ho feia el Zorro a les pel·lícules, però a mi les llàgrimes em regalimaven galtes avall, i havia de contenir les ganes de vomitar al mateix temps que maferrava a la crinera amb les dues mans, i em vaig inclinar endavant i premia els llavis tan fort com podia. El cavall agitava el cap fora de si tot colpejant-me lentrecuix amb la creu, es va llançar al galop i laltre va fer el mateix, i vam arrencar a córrer plegats, esquivant les soques i fent retronar el terra. Vaig sentir en Jon que cridava ¡jihaaa! darrere meu, i jo també volia llançar aquell crit, un crit triomfal, però no em va sortir, tenia la gola tan plena de vòmit que no podia respirar. Aleshores vaig obrir la boca i vaig deixar que regalimés coll avall. Una mica de pudor de vòmit barrejada amb la fortor del cavall marribava als narius, ja no sentia la veu den Jon. Em xiulaven les orelles i els cascs repicaven cada cop més lluny, els cops de creu a lentrecuix ressonaven dins meu igual que els batecs del cor; de sobte, el silenci es va imposar al meu voltant estenent-se per tot, i va ser en aquest silenci que vaig sentir els ocells. Vaig sentir ben bé la merla al cim dun avet, i vaig distingir més clarament encara el cant de lalosa a les altures, i també vaig sentir altres ocells que no sé com es diuen. Era una sensació ben estranya, com duna pel·lícula muda que li haguessin afegit un so equivocat, jo era a dos llocs alhora i res no em feia mal.
¡Jihaa! vaig cridar, i vaig sentir perfectament la meva veu però com si sortís dun altre lloc, de lespai immens on piulaven els ocells, una piuladissa que provenia del fons daquell silenci, i per un instant vaig ser completament feliç. Sem va eixamplar el pit com la manxa dun acordió, i a cada respiració sortien notes noves. Aleshores vaig veure una cosa que brillava entre els arbres davant meu; era el filat. Havíem creuat la cleda al galop i ens acostàvem rabent a la tanca, la creu tornava a masegar-me lentrecuix, em vaig aferrar amb força i vaig pensar: Ara saltem. Però no vam saltar. Just abans darribar al filat, els dos cavalls van frenar i van girar cua, les lleis de la física em van fer sortir disparat en línia recta i vaig passar volant per damunt de la tanca. Vaig notar com les punxes del filat mesquinçaven la màniga del jersei i vaig sentir una coïssor, i just després jeia estès sobre el bruguerar i amb el xoc tot laire mhavia fugit del cos.
Crec que em vaig desmaiar uns segons, perquè recordo que vaig obrir els ulls com si tot comencés de nou: res del que veia em resultava familiar, tenia el cervell buit, ni un pensament, tot net, el cel dun blau transparent, tampoc no sabia com em deia, ni tan sols em sentia el cos. Flotava sense nom i em mirava el món com si fos la primera vegada que el veia: tenia una lluminositat estranya i era duna bellesa cristal·lina, i aleshores vaig sentir un renill i el martelleig dels cascs. En aquell moment em va venir tot al cap com un bumerang fendint laire que mencertés de ple al front, ¡pam!, i vaig pensar, merda, mhe quedat paralític. Vaig mirar-me els peus nus que sobresortien entre les mates de bruc: el fil entre ells i jo shavia trencat.
Encara jeia a terra, completament quiet, quan vaig veure que en Jon sacostava a la tanca muntat dalt del cavall i dirigint-lo amb una corda que li havia lligat al morro. El va aturar duna estrebada just a la meva altura i el cavall es va posar de costat, arran de la filferrada. En Jon em va mirar de dalt a baix.
¿Què hi fas aquí a terra? va dir.
Mhe quedat paralític vaig dir jo.
No ho crec.
Bah, suposo que no vaig dir. Vaig tornar a mirar-me els peus i em vaig alçar. Em feia mal lesquena i tot un costat del cos, però per dins no hi havia res trencat. La sang rajava dun tall a lavantbraç i traspassava el jersei, que tenia un bon set just al lloc de la ferida, però això era tot. Vaig estripar el tros de màniga que quedava i mel vaig enroscar al braç tot recolzant-lo sobre la cuixa. La ferida coïa com una mala cosa. En Jon continuava dalt del cavall, tranquil. Aleshores vaig veure que duia les meves vambes a la mà.
¿Tornaràs a muntar? va preguntar.
No ho crec vaig dir jo, em fa mal el cul tot i que no era ben bé on em feia mal, i em va semblar que en Jon somreia una mica però no ho sé segur perquè tenia el sol de cara. Va baixar del cavall, li va treure la corda del morro i li va fer un gest amb la mà perquè marxés. I les ganes que en tenia lanimal.
En Jon va sortir de la cleda com hi havia entrat: lleuger, sense cap esgarrinxada. En arribar al meu costat, va deixar caure les sabates a terra, damunt les mates.
¿Pots caminar? va preguntar-me.
Crec que sí vaig respondre, i vaig ficar els peus a les vambes sense lligar-me els cordons, per no haver dajupir-me. Vam tornar dins del bosc, en Jon davant i jo darrere amb lentrecuix adolorit, lesquena entumida, la pota ranca i el braç encongit contra les costelles, i tot avançant en la boscúria em vaig preguntar si tindria prou forces per fer tot el camí de tornada. Llavors vaig pensar en el pare, que una setmana abans mhavia demanat que segués lherba darrere de la cabana. Ja era alta i aviat es vinclaria, senduriria i formaria una estora de tiges seques que no deixaria créixer res. Em va dir que podia fer servir la dalla curta, més manejable per un aprenent com jo. Vaig anar a buscar-la al cobert i mhi vaig posar amb totes les forces, imitant els moviments que li havia vist fer quan segava ell, i dalla que dalla vaig quedar xop de suor, però no ho devia fer tan malament per a algú que no hi tenia pràctica. Només que al llarg de la paret hi havia tot un tros dortigues altes i tupides, i jo procurava segar sense acostar-mhi massa. Aleshores el pare va aparèixer a la cantonada de la casa i em va mirar amb el cap de gairell tot gratant-se la barbeta, mentre jo redreçava lesquena i esperava el seu veredicte.
¿Per què no segues les ortigues?
Vaig mirar el mànec curt de la dalla i després les ortigues.
És que fa mal vaig respondre-li. Ell em va somriure i va fer que no amb el cap.
Tu decideixes si fa mal o no em va dir, i tot de cop es va posar seriós i va venir cap a mi i va començar a arrencar-les amb les mans nues, duna en una, sense perdre la calma, i la pila dortigues arrencades anava creixent i ell no es va rendir fins que no en va quedar ni una. El seu rostre no traïa dolor. Tot enfilant el camí darrere den Jon, em va venir una mica de vergonya i vaig estirar lesquena i accelerar el pas, procurant caminar com si no hagués pres mal. Unes passes més i ja no sabia per què no ho havia fet així des del començament.
¿On anem? vaig preguntar-li.
Vull ensenyar-te una cosa va dir en Jon. No és gaire lluny.
El sol ja era alt, entre els arbres feia calor, feia olor de calor, i els sorolls del bosc ens arribaven de totes bandes: ales que baten, branques que es gronxen, branquillons que cruixen, el xiscle dun esparver, lúltim sospir duna llebre o el cop esmorteït duna abella cada vegada que topa amb una flor. Sentia les formigues atrafegades pel bruguerar. La senda sanava fent més costeruda a mesura que enfilàvem el turó, jo respirava fondo pel nas i pensava que, tirés cap on tirés la meva vida i per lluny que arribés a viatjar, sempre recordaria aquell indret tal com era en aquell moment, i que el trobaria a faltar. Vaig girar-me a contemplar la vall a través dun enreixat de pins i avets, vaig veure el revolt del riu i laigua espurnejant, vaig veure la teulada roja de la serradora den Barkald, i una mica més al sud, a la riba, les altres granges, més petites, escampades per les clapes verdes que enrivetaven el fil daigua. Jo coneixia les famílies que hi vivien i sabia quants eren a cada casa. Tot i que no podia veure la nostra cabana a laltra riba del riu, podia assenyalar amb exactitud darrere de quin arbre samagava, i em vaig preguntar si el pare encara dormia o si ja shavia llevat i rondava per casa tot preguntant-se on parava jo, però sense amoïnar-shi gaire: si arribaria aviat, si podia començar a preparar lesmorzar, i tot duna em vaig adonar de la gana que tenia.
Ja hi som va dir en Jon. És allà i va assenyalar un avet enorme al marge del camí. Vam aturar-nos.
És enorme vaig dir jo.
No és això va dir en Jon. Vine.
Va anar fins a larbre i va enfilar-shi sense esforç, perquè les branques de baix, llargues i robustes, saclofaven pel propi pes i eren fàcils dabastar, i en un tres i no res ja havia pujat uns quants metres. El vaig seguir. En Jon pujava molt de pressa, però quan va ser a uns deu metres es va aturar i va seure a la branca a esperar que jo arribés a la mateixa altura; hi havia prou lloc per a tots dos, podíem seure un a prop de laltre cadascú a la seva branca. Aleshores en Jon va assenyalar un punt a lextrem de la seva, just on es bifurcava. Sota lentreforc hi havia un niu docells amb forma de bol, fondo com una paperina. Tot i que jo ja havia vist molts nius, no nhavia vist mai cap de tan petit, tan lleuger, una construcció tan perfecta de molsa i plomes. I no penjava. Flotava.