Ja hi som va dir en Jon. És allà i va assenyalar un avet enorme al marge del camí. Vam aturar-nos.
És enorme vaig dir jo.
No és això va dir en Jon. Vine.
Va anar fins a larbre i va enfilar-shi sense esforç, perquè les branques de baix, llargues i robustes, saclofaven pel propi pes i eren fàcils dabastar, i en un tres i no res ja havia pujat uns quants metres. El vaig seguir. En Jon pujava molt de pressa, però quan va ser a uns deu metres es va aturar i va seure a la branca a esperar que jo arribés a la mateixa altura; hi havia prou lloc per a tots dos, podíem seure un a prop de laltre cadascú a la seva branca. Aleshores en Jon va assenyalar un punt a lextrem de la seva, just on es bifurcava. Sota lentreforc hi havia un niu docells amb forma de bol, fondo com una paperina. Tot i que jo ja havia vist molts nius, no nhavia vist mai cap de tan petit, tan lleuger, una construcció tan perfecta de molsa i plomes. I no penjava. Flotava.
És un niu de reietó va dir en Jon en veu baixa. La segona niuada es va inclinar endavant, va allargar la mà cap al niu, va ficar tres dits per lobertura emplomissada i va treuren un ou tan petit que mel vaig quedar mirant com un badoc. En Jon va fer ballar lou entre les puntes dels dits i mel va acostar prou perquè el pogués examinar de la vora, i quasi vaig sentir vertigen quan, en mirar-lo, vaig pensar que al cap de poques setmanes aquella boleta minúscula, una mica ovalada, es transformaria en un ocell viu amb ales que podria llançar-se des del cim de larbre i baixar en picat i no estavellar-se mai contra terra, sinó que amb voluntat i amb instint sortiria disparat cap amunt i venceria la llei de la gravetat. I aleshores ho vaig formular en veu alta:
Hosti tu... és curiós que una coseta tan petita es torni viva i pugui volar potser no em vaig explicar bé, o no vaig saber expressar la sensació de volubilitat que em burxava per dins; el cas és que en aquell moment va passar una cosa que mera impossible comprendre, perquè quan vaig alçar els ulls i vaig mirar en Jon a la cara, estava blanc com el paper i molt tens. No sabré mai si van ser les meves paraules o lou que tenia entre els dits, però alguna cosa el va fer canviar didea de manera sobtada, em va mirar al fons dels ulls com si no mhagués vist mai, i per una vegada no els va mig aclucar sinó que li vaig poder veure les pupil·les obertes i negres. Va separar els dits i lou va caure tronc avall; jo el seguia amb la mirada i vaig veure com picava contra una branca, com sesclafava i sesmicolava en bocins clars que saltaven en totes direccions i descendien com volves de neu ingràvides que sanaven volatilitzant lentament fins a desaparèixer del tot. O així és com ho recordo, i també recordo que no se macudia res que mhagués trasbalsat mai tant. Quan vaig tornar a mirar en Jon, aquest shavia inclinat sobre la branca, amb una mà havia arrencat el niu de sota lentreforc i, sostenint-lo amb el braç estès, el va polvoritzar a pocs centímetres dels meus ulls. Jo volia dir alguna cosa, però no em sortien les paraules. El rostre den Jon era una màscara de guix amb una boca oberta per on sortien una sèrie de sons que em van glaçar lespinada, mai no havia sentit res igual: eren els sons guturals dun animal que jo no havia vist mai ni tenia cap ganes de veure. Va tornar a obrir la mà, va picar el tronc de larbre amb el palmell obert i va refregar el niu contra lescorça, desfent-lo en estelles minúscules fins que en va quedar una empastifada que jo ja no suportava mirar més. Vaig tancar els ulls i vaig aguantar les parpelles premudes uns instants, i quan els vaig tornar a obrir, en Jon ja era un bon tros avall. Baixava lliscant de branca en branca, jo seguia amb la mirada els seus cabells hirsuts i castanys, però ell no va mirar amunt ni una sola vegada. Els darrers metres els va fer dun salt i va aterrar amb un cop que es va sentir fins al capdamunt de larbre, on jo encara estava assegut; va caure de genolls com un sac, va picar amb el front a terra i així es va quedar, arraulit, durant el que em va semblar una eternitat, i en tota aquesta eternitat vaig contenir la respiració sense mourem ni un mil·límetre. No entenia res del que havia passat, però tenia la sensació que tot era culpa meva. I tanmateix no sabia per què. A la fi, es va alçar, i amb el cos ben dret es va posar a caminar, senda avall. Vaig deixar escapar laire i vaig aspirar-lo de nou, lentament; em va xiular el pit, vaig sentir-ho perfectament, era com el xiulet de lasma. Jo coneixia un home que vivia al final del carrer de casa, a Oslo, que tenia asma i quan respirava sonava així. Ara mhe tornat asmàtic, vaig pensar, hòstia, és així com sagafa lasma, ¡quan ten passa una de grossa! I vaig començar a baixar. No baixava tan ràpid com en Jon, més aviat com si cada branca fos una balisa on mhavia de detenir i agafar-me per no perdrem res, ni un detall, tot era important, i sobretot sense deixar de pensar tota lestona a respirar.
¿Va ser aleshores que es va capgirar el temps? Crec que sí. Jo ja havia posat els peus a terra, però no veia en Jon enlloc, shavia esfumat per la senda don havíem vingut, quan, de sobte, vaig sentir la remor dels arbres sobre el meu cap. Vaig mirar amunt i vaig veure les capçades dels avets que balandrejaven i xocaven entre elles, vaig veure com el vent vinclava els pins més alts i vaig notar també el sotabosc que ondulava sota els meus peus. Era com caminar damunt de laigua, em rodava el cap i vaig mirar al meu voltant per trobar un punt on agafar-me, però tot es movia. El cel, que fins feia un moment era blau i serè, ara era dun gris plom esquinçat per la lluïssor groga esblaimada que il·luminava el turó a laltra banda de la vall. En aquell moment va llampegar amb violència al cim del turó. Poc després va tronar de tal manera que vaig sentir el retruny per tot el cos, notava com la temperatura queia en picat i el braç em feia mal allà on el filat espinós mhavia fet un tall. Vaig posar-me a caminar tan de pressa com podia sense arrencar a córrer, baixant la senda que havíem fet de pujada, cap al prat dels cavalls. En arribar-hi, vaig mirar la cleda a través dels arbres però no hi havia ni un cavall, si més no dins del meu camp visual, i em va passar pel cap fer drecera per la cleda, però en comptes daixò vaig fer tota la volta seguint el filat per fora fins que vaig arribar al corriol que baixava a la pista, vaig girar a lesquerra i vaig arrencar a córrer avall. Ja no feia vent, però al bosc hi havia una calma tensa i lasma tot just descoberta moprimia el pit.
Les primeres gotes em van caure al front quan arribava a la pista. Vaig veure lesquena den Jon davant meu. No devia haver corregut, no el tenia gaire lluny: no anava de pressa, però tampoc a poc a poc. Senzillament, caminava. Sem va acudir cridar-lo i demanar-li que mesperés, però em feia por que la respiració sem tallés. Hi havia, també, un no sé què en la seva esquena que em va frenar, o sigui que vaig posar-me a caminar darrere seu, sempre a la mateixa distància. I així vam desfer tot el camí, i quan passàvem per la granja den Barkald, que ara tenia llum a totes les finestres a causa de la negror sobrevinguda del cel, em vaig preguntar si lhome seria a dins, mirant-nos, i si sabria on havíem estat. Vaig mirar enlaire amb lesperança que serien quatre gotes i prou, però de sobte un llamp va il·luminar el turó i en el mateix segon es va sentir un tro. Jo mai no havia tingut por dels llampecs, tampoc em vaig espantar aleshores, però sabia que quan el llamp i el tro anaven tan seguits, podia descarregar on fos a prop teu. Anar pel camí sense cap mena de recer era una sensació molt especial. En aquell moment, la pluja va desplomar-se com una paret, i en pocs segons em vaig trobar darrere daquesta paret, xop de cap a peus, i si hagués anat despullat tampoc no hi hauria guanyat gaire. El món sencer es va tornar gris aigua i amb prou feines podia entreveure en Jon a cent metres davant meu. Tampoc el necessitava perquè mensenyés el camí, ja sabia per on havia danar. Vaig trencar pel corriol que travessava els prats den Barkald, ara lherba altíssima menganxaria els pantalons a les cames i em pesarien encara més, si no fos que ja anava tot moll i no venia daquí. Vaig pensar que en Barkald hauria desperar uns dies que lherba fos prou seca per segar-la. El farratge no es pot segar moll. Vaig preguntar-me si enguany en Barkald també ens demanaria al pare i a mi que lajudéssim amb la sega, igual que lany anterior; i em vaig preguntar si en Jon hauria agafat la barca i estaria travessant el riu tot sol o si mesperava a la llera. Podia remuntar el camí cap a la botiga, passar el pont i baixar per laltra riba, a través del bosc, però la marrada es faria llarga i pesada; o bé podia travessar el riu nedant, però segur que laigua ja era freda i els corrents massa ràpids. La roba xopa em glaçava fins el moll de los, i sem va acudir que aniria més bé sense. O sigui que em vaig aturar a treurem el jersei i la camisa. Va costar perquè la roba se marrapava al cos, però a la fi mho vaig treure tot, vaig fer-ne un bolic i mel vaig posar sota el braç. Tot estava tan moll que feia riure, la pluja em regalimava pel pit i em donava una escalfor estranya. Vaig passar-me la mà per la pell i quasi no vaig sentir res de tan balba que la tenia, em notava cansat i somnolent, mhauria anat molt bé estirar-me i aclucar els ulls una estona. Vaig fer unes passes més. Meixugava laigua de la cara amb la mà, em sentia una mica marejat. I així, com qui no ho vol, em vaig trobar a la vora del riu sense haver-lo sentit. Davant meu hi havia en Jon dalt de la barca. Amb la mullena, la mata de cabells hirsuts se li havia aixafat contra el crani. Em va mirar a través de la pluja mentre ciava per mantenir la popa arran de riba, però no va dir res.
¡Hola! vaig dir jo mentre baixava els últims metres saltant, amb molt poca traça, pels còdols llisos i arrodonits. Vaig ensopegar un cop, però no vaig caure. Quan per fi arribava a la barca vaig seure al banquet de popa i en Jon va posar-se a vogar tot seguit. Li costava, es veia, perquè teníem el corrent en contra, i només molt a poc a poc vam poder sortir dallà. Volia portar-me fins a casa, tot i que estava baldat. Ell vivia riu avall de la nostra cabana, i jo volia explicar-li que no calia, que si em deixava a laltra riba ja en tenia prou, faria lúltim tros a peu. Però no vaig dir res. No tenia esma.
A la fi vam arribar. Amb un darrer esforç, va virar la barca i va remar fins a la llera de manera que jo pogués baixar directament a terra. I així ho vaig fer, vaig baixar i em vaig quedar palplantat allà mateix, mirant-lo.
Que vagi bé vaig dir-li. Fins demà.
Però en Jon no em va contestar. Es va limitar a treure els rems fora de laigua i va deixar que el corrent arrossegués la barca mentre em mirava fixament amb els ulls afuats, uns ulls que jo aleshores ja sabia que no oblidaria mai més.
3
El pare i jo havíem sortit dOslo catorze dies abans, primer havíem agafat el tren i després lautobús, durant hores i hores. Un autobús que seguia un sistema de parades que no vaig entendre mai, però que en tot cas saturava molt sovint. De tant en tant mendormiscava amb lescalfor del sol, al caliu del seient, i quan obria els ulls i mirava per la finestra era com si no haguéssim avançat gens perquè el paisatge era exactament el mateix que abans dadormir-me: una carretera sinuosa de grava amb camps a banda i banda, granges amb la casa pintada de blanc i els coberts de vermell, alguns més grans, daltres més petits, i vaques rere el filat de les pletes, que arribaven fins arran de carretera i on mandrejaven ajagudes damunt lherba, al sol, amb els ulls mig clucs. Quasi totes eren brunes i només alguna tenia clapes blanques sobre el marró o el negre; i després hi havia el bosc, rere les granges, amb algun núvol trencat en el blau del cel, suspès damunt dun turó, sempre el mateix, inalterable.
El viatge va durar si fa no fa tot el dia, i és estrany però no sem va fer pesat. Magradava mirar per la finestra fins que les parpelles em pesaven, calentes, tornava a adormir-me, em despertava de nou i mirava per la finestra per mil·lèsima vegada o més, o em girava a mirar el pare, que es va passar tot el viatge immers en un llibre tècnic sobre construcció, maquinàries, motors, el que fos, aquests temes el tornaven boig. Aleshores el pare aixecava els ulls, em mirava i assentia somrient, jo li tornava el somriure i ell se submergia de nou en el seu manual. Jo mendormiscava i somiava coses càlides i flonges, i lúltim cop que em vaig despertar va ser perquè el pare em va tustar lespatlla.
¡Ep, mestre! em va dir, i vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant.
Lautobús estava aturat, amb el motor apagat, a lombra dun roure immens davant de la botiga. Vaig veure el camí que duia al pont, allà on el riu sestrenyia i laigua es precipitava amb fragor per un petit ràpid. El sol baix feia espurnejar les crestes descuma. Érem els últims, baixàvem a lúltima parada. No es podia anar més enllà. El darrer tros de camí lhauríem de fer a peu, molt típic del pare, vaig pensar, portar-me tan lluny com fos possible sense sortir de Noruega. No vaig preguntar-li per què precisament allà, era com si el pare volgués posar-me a prova i ja mestava bé. Jo confiava en el pare.
Vam agafar les motxilles i tot el fato al compartiment del fons de lautobús i vam anar cap al pont. Ens vam aturar al mig a fer el badoc, laigua era quasi verda i passava rabent, vam empunyar les nostres canyes de pescar de bambú, les vam clavar a terra i reclinar contra la barana de fusta acabada de construir, vam escopir al riu i el pare va dir:
¡No fugis, Jacob!
Per al pare, tots els peixos es deien Jacob, tant si era allà a casa, davant les aigües salades del fiord dOslo, quan treia el pit per la borda amb un somriure murri i alçant el puny ¡no fugis, Jacob, que venim a pescar-te! com aquí, en un riu que venia de la frontera amb Suècia i feia un semicercle que travessava el poble abans de tornar-sen a Suècia unes quantes milles més al sud. I recordo que lany anterior, tot contemplant els remolins, mhavia preguntat a mi mateix si es podia veure o notar o tastar que laigua fos sueca i que els daquest cantó de la frontera només la teníem a manlleu. Però jo era molt jove aleshores i sabia ben poca cosa de com anava el món, en el fons no va ser més que una idea fugaç.
Dalt del pont, el pare i jo ens vam mirar i ens vam somriure, però jo notava les expectatives que em recargolaven lestómac.
¿Com estàs? em va demanar.
Bé vaig dir, sense poder estar-me de riure.
Vaig fer el camí que pujava del riu sota la pluja. A la meva esquena, en Jon sallunyava amb la barca aigua avall. Em vaig preguntar si parlava amb si mateix, com feia jo quan estava sol. Mexplicava en veu alta les coses que acabava de fer, les sospesava i acabava dient-me que no havia tingut elecció. Segur que en Jon no feia aquestes coses.
Estava enravenat de fred i em petaven les dents. Duia el jersei i la camisa sota el braç, però ja era massa tard per posar-mels. El cel era més fosc que en plena nit. A dins de la cabana, el pare havia encès el quinqué, les finestres eren retalls de claror groguenca i càlida, de la xemeneia sortien terbolins de fum gris que la pluja esclafava contra la teulada, i aigua i fum sescampaven per les teules de pissarra com una sèmola grisa. Era una imatge ben peculiar.
La porta estava ajustada. Des del marxapeu sentia la flaire de la cansalada fregida que es colava pel dit de llum. Em vaig aturar sota el ràfec. Per primer cop en molta estona, les gotes daigua no em martellejaven el cap. Em vaig estar quiet un parell de minuts abans dobrir la porta. El pare preparava lesmorzar davant de la cuina econòmica; no mhavia sentit. Em vaig quedar al llindar, gotejant damunt de lestora. No sabia quina hora era, però estava segur que mhavia esperat fins a lúltim moment abans de preparar lesmorzar. A sobre de la camisa de quadres duia un jersei molt vell i ple de forats que li agradava posar-se quan no sortia a treballar. Anava barbut, no shavia afaitat des del dia que havíem arribat. ¡Pelut i lliure!, solia dir fregant-se la barbeta. Magradava, aquell home. Vaig estossegar, ell es va girar i em va mirar amb el cap de gairell. Vaig esperar que parlés.
Caram, ¡això sí que és mullar-se!
Vaig assentir.
Sí, i tant vaig dir petant de dents.
Espera, no et moguis i llavors va enretirar la paella del fogó, va anar al dormitori i va tornar amb una tovallola gran.
Treu-te els pantalons i les vambes.
Vaig fer el que em deia. Em va costar. Despullat al mig de lestora, em sentia com si tornés a ser una criatura.
Vine, acostat a lestufa.
Mhi vaig acostar. El pare va afegir-hi dos tions i va tancar la portella. Per lobertura del regulador veia les flames que sarboraven, el ferro colat escampava onades de calor que quasi ferien la pell. Aleshores el pare em va embolicar de cap a peus amb la tovallola i va començar a fer-me fregues pertot, primer amb molt de compte i cada vegada més fort. Era com si hagués dencendrem, com quan els indis freguen dos pals per fer foc. Jo era el pal, rígid i sec, convertit en una massa incandescent.