Bé vaig dir, sense poder estar-me de riure.
Vaig fer el camí que pujava del riu sota la pluja. A la meva esquena, en Jon sallunyava amb la barca aigua avall. Em vaig preguntar si parlava amb si mateix, com feia jo quan estava sol. Mexplicava en veu alta les coses que acabava de fer, les sospesava i acabava dient-me que no havia tingut elecció. Segur que en Jon no feia aquestes coses.
Estava enravenat de fred i em petaven les dents. Duia el jersei i la camisa sota el braç, però ja era massa tard per posar-mels. El cel era més fosc que en plena nit. A dins de la cabana, el pare havia encès el quinqué, les finestres eren retalls de claror groguenca i càlida, de la xemeneia sortien terbolins de fum gris que la pluja esclafava contra la teulada, i aigua i fum sescampaven per les teules de pissarra com una sèmola grisa. Era una imatge ben peculiar.
La porta estava ajustada. Des del marxapeu sentia la flaire de la cansalada fregida que es colava pel dit de llum. Em vaig aturar sota el ràfec. Per primer cop en molta estona, les gotes daigua no em martellejaven el cap. Em vaig estar quiet un parell de minuts abans dobrir la porta. El pare preparava lesmorzar davant de la cuina econòmica; no mhavia sentit. Em vaig quedar al llindar, gotejant damunt de lestora. No sabia quina hora era, però estava segur que mhavia esperat fins a lúltim moment abans de preparar lesmorzar. A sobre de la camisa de quadres duia un jersei molt vell i ple de forats que li agradava posar-se quan no sortia a treballar. Anava barbut, no shavia afaitat des del dia que havíem arribat. ¡Pelut i lliure!, solia dir fregant-se la barbeta. Magradava, aquell home. Vaig estossegar, ell es va girar i em va mirar amb el cap de gairell. Vaig esperar que parlés.
Caram, ¡això sí que és mullar-se!
Vaig assentir.
Sí, i tant vaig dir petant de dents.
Espera, no et moguis i llavors va enretirar la paella del fogó, va anar al dormitori i va tornar amb una tovallola gran.
Treu-te els pantalons i les vambes.
Vaig fer el que em deia. Em va costar. Despullat al mig de lestora, em sentia com si tornés a ser una criatura.
Vine, acostat a lestufa.
Mhi vaig acostar. El pare va afegir-hi dos tions i va tancar la portella. Per lobertura del regulador veia les flames que sarboraven, el ferro colat escampava onades de calor que quasi ferien la pell. Aleshores el pare em va embolicar de cap a peus amb la tovallola i va començar a fer-me fregues pertot, primer amb molt de compte i cada vegada més fort. Era com si hagués dencendrem, com quan els indis freguen dos pals per fer foc. Jo era el pal, rígid i sec, convertit en una massa incandescent.
Aguanta-ho tu, que ara vinc va dir el pare.
Em vaig subjectar la tovallola damunt del muscle, ell va tornar al dormitori i en va sortir amb uns pantalons nets, un jersei gruixut i mitjons. Em vaig vestir molt a poc a poc.
¿Tens gana? em va preguntar.
Sí vaig respondre, i ja no vaig dir res més en molta estona.
Vaig seure a taula. El pare em va servir ous ferrats amb cansalada i pa que havia cuit ell mateix en el vell forn de la casa; en va fer llesques gruixudes i les va untar amb margarina. Jo em cruspia tot el que em posava al davant, i ell també va seure a esmorzar. Sentíem la pluja que repicava a la teulada; també plovia sobre el riu, sobre la barca den Jon i el camí de la botiga i els prats den Barkald, plovia sobre els boscos, sobre el llom dels cavalls de la cleda i els nius de tots els arbres, sobre els ants i les llebres i sobre totes les teulades del poble, però a dins de la cabana shi estava calent i eixut. La llenya crepitava a lestufa i jo mho vaig anar menjant tot fins que els plats van quedar ben escurats; el pare també anava menjant amb un mig somriure als llavis com si fos un matí qualsevol, tot i que no ho era. I de sobte em va venir el cansament, em vaig inclinar endavant, em vaig aguantar el cap amb les mans i em vaig adormir.
En despertar-me em trobava sota ledredó al llit de baix de la llitera, que era el del pare, amb tota la roba posada. El sol entrava pel requadre de cel de la finestra del darrere, i així vaig saber que eren les dotze tocades. Vaig enretirar ledredó i vaig posar els peus a terra. Em sentia en plena forma. Tenia tot un costat adolorit, però no mamoïnava gaire. Vaig anar a la sala. La porta estava oberta de bat a bat i el sol inundava el pati. Lherba molla brillava i a un metre de terra la calor havia format un mantell llanut de vapor. Una mosca brunzia a la finestra. Dret davant de larmari del racó, el pare treia la compra de la motxilla i lordenava als prestatges. Havia fet a peu tot el camí de la botiga, danada i de tornada, mentre jo dormia.
Em va veure de seguida i es va quedar parat amb un paquet a la mà. Silenci absolut. Estava tot seriós.
¿Com estàs? va dir.
Bé vaig respondre. Em trobo més bé.
Me nalegro va dir el pare, i va callar un moment abans dafegir: ¿Has estat amb en Jon aquest matí?
Sí vaig respondre.
¿I què heu fet?
Hem sortit a robar cavalls.
¿Què dius que heu anat a fer? el pare semblava a punt desclatar. ¿De quins cavalls em parles?
Els den Barkald. No els anem a robar de veritat, només els volem muntar, però diem que anem a robar-los perquè així sona més emocionant. Vaig fer un somriure caut, però el pare no mel va correspondre. Jo no mhi he lluït gaire vaig dir. He sortit volant per damunt de la tanca i vaig estendre el braç amb la ferida ben visible, però el pare em mirava fixament a la cara.
¿I com estava en Jon?
¿En Jon? Doncs com sempre, fins cap al final. Mha volgut ensenyar els ous dun niu de reietó dalt dun avet, i de cop ha aixafat tot el niu, així vaig explicar, i amb el braç estirat feia el gest desclafar una cosa en el puny; el pare estava endreçant lúltim paquet sense deixar de mirar-me, va assentir i va tancar la porta de larmari, es va fregar els pèls de la barbeta i jo vaig dir: I ha tocat el dos, i després ha vingut la tempesta.
El pare va anar a penjar la motxilla a la porta i es va quedar mirant el pati, desquena a mi, tot gratant-se el clatell. Llavors va venir a seure a taula i va dir:
¿Vols saber què diu la gent a la botiga?
Jo no tenia gaire interès per saber què deia la gent a la botiga, però el pare acabaria explicant-mho de totes maneres.
Sí vaig dir.
El dia abans, en Jon havia sortit amb lescopeta a caçar llebres, com de costum. Jo no entenia aquesta dèria seva de matar llebres a escopetades, però shavia convertit en la seva especialitat i hi tenia traça, nencertava una de cada dues, que déu nhi do tractant-se duna bèstia tan remenuda i ràpida. Ara, no sé si la família se les menjava totes, devien estar-ne tips. En tot cas, en Jon va arribar a casa seva amb dues llebres lligades per les orelles i amb un somriure radiant, perquè aquell matí havia disparat dos trets i tots dos havien fet blanc. Era una proesa, i va entrar a buscar els pares per ensenyar-los els seus trofeus, però aquell dia la mare havia anat a Innbygda a visitar un conegut i el pare era al bosc. Amb les presses per sortir aquell matí, no shavia fixat si hi eren i el cert és que shavia oblidat que li tocava ocupar-se dels bessons. Va deixar lescopeta al rebedor, va penjar les llebres dun ganxo i va posar-se a buscar els seus germans de dalt a baix de la casa, però no els trobava enlloc; va sortir corrent a leixida, va fer la volta al cobert i al paller, tampoc no hi eren. Aleshores va sentir pànic. Va córrer cap al riu i va resseguir a gual lembarcador, escrutant riba amunt, riba avall, sense veure res més que un esquirol dalt dun avet.
¡Maleït esquirol! va dir, i es va ajupir per ficar les mans a laigua com si volgués apartar-la per veure-hi, però era absurd, laigua li arribava als genolls i era transparent. Es va incorporar, va agafar aire i provava de pensar, quan va sentir un tret que venia de casa.
Lescopeta. Havia oblidat de posar el fiador i no havia tret lúltim cartutx, cosa que sempre feia tan bon punt entrava a casa. Aquella arma era lúnic objecte de valor que tenia, la cuidava, la greixava i la tenia sempre a punt com si fos el seu nadó, i això dençà del dia que el pare lhi va regalar, el dia dels seus dotze anys, amb ordres estrictes sobre com fer-la servir i, sobretot, com no fer-la servir. Ell sempre posava el fiador, treia els cartutxos i la penjava al seu lloc, al traster, dun ganxo a dalt de tot de la paret. Però aquest cop lhavia deixat a lentrada perquè shavia recordat duna cosa: que ell era el responsable dels seus germans quan es quedaven sols a casa. Només tenien deu anys.
En Jon va sortir a corre-cuita de laigua i va enfilar pel riu abans de tirar cap a casa. De sobte li va semblar que no arribaria mai, els camals xops li pesaven sota els genolls, laigua sortia de les sabates a borbollons, i a cada passa sentia el so dun xuclet que li feia venir nàusees. A mig camí va veure el pare que sortia corrent del bosc a laltra banda de la granja. Mai no lhavia vist córrer, i la visió daquell home alt i feixuc sortint esperitat del bosc i travessant leixida a grans camades que feien retronar el terra i amb els braços flotant-li a laltura de les espatlles com si nedés a contracorrent, era tan aterridora que en Jon va aturar-se i va seure al pla dherba. Fos el que fos el que hagués passat, ara ja era massa tard; el pare arribaria abans a casa, i en Jon va tenir la sensació que no volia saber què havia passat.
El que havia passat era que els bessons havien estat tot el matí jugant al soterrani amb roba vella i sabates gastades. Van pujar les escales esvalotant i van anar a parar al rebedor, on van veure les llebres penjades del ganxo i lescopeta estintolada a la paret. Era lescopeta den Jon, ho sabien perfectament, el germà gran era el seu heroi, i per poc que tinguessin els mateixos models que jo a la seva edat, devia ser per a ells una barreja de Davy Crockett, Hjortefot i Huckleberry Finn en una sola persona. Tot el que feia en Jon era susceptible de ser imitat i transformat en joc.
En Lars va arribar a dalt primer, va agafar lescopeta i la va brandar tot cridant:
¡Miram!
I va disparar. Lespetec i la reculada el van fer caure a terra amb un esgarip. No havia apuntat enlloc, només volia tenir a les mans la meravellosa escopeta i fer de Jon. La bala hauria pogut anar a la llenyera, o al finestró del costat de la porta, o al retrat de lavi de la barba llarga, just a sobre del penja-robes, en un marc daurat que brillava, o a la bombeta que penjava nua i que sempre tenien encesa perquè a fora la veiessin per la finestra i no es perdessin a les fosques. Però la bala no va encertar cap daquests llocs, sinó que va anar de dret al cor de lOdd, a boca de canó. I si tot això hagués passat en una novel·la de lOest, a les pàgines de paper porós shi hauria llegit que la bala duia el seu nom, o que estava escrit a les estrelles o en el gruixut llibre del destí. Que res del que hagués pogut fer o dir ningú no hauria desviat les línies que van creuar-se en aquell instant únic. Que una altra força, diferent de la humana, havia dominat el canó de lescopeta i lhavia dirigit exactament en aquella direcció. Però res de tot això no era veritat, i en Jon, arraulit a lherba, ho sabia. Aleshores el pare va sortir de casa amb el seu germà als braços: lúnic llibre on hi havia escrit el nom dOdd i don no es podia esborrar, era el registre de la parròquia.
El pare no em devia explicar tot això, o no pas amb tants detalls, i en canvi és així com ho recordo. El cas és que no sé si vaig començar a pintar-ho amb els meus colors de seguida o si ho he anat fent a mesura que passaven els anys. Ara bé, el que no es pot discutir són les dades pelades, els fets eren els fets i el pare em mirava, sondejant-me, des de laltra banda de la taula, com si jo pogués dir-hi alguna cosa assenyada perquè potser coneixia els protagonistes del drama més bé que ell; però jo no veia altra cosa que el rostre blanc den Jon i laigua que queia sobre la superfície ondejant del riu quan va empènyer la barca i va deixar que el corrent se lendugués avall, cap a la casa on vivien ell i els que lestaven esperant.
De totes maneres, això no és el pitjor va dir el pare.
El dia abans que en Lars matés el seu germà bessó dun tret, la seva mare havia sortit de bon matí cap a Innbygda amb la furgoneta de repartiment de la botiga. Lendemà, quan va passar tot, el pare lhavia danar a recollir amb el cavall i la carreta. Era una euga de quinze anys que es deia Bramina, de pelatge castany i negre amb una llista blanca al cap i mitjons blancs. Era molt bonica, o a mi mho semblava, però no anava lleugera, i en Jon creia que havia de ser per un principi de febre del fenc que no la deixava respirar, cosa inusual en un cavall. Per anar i tornar a Innbygda amb la Bramina thi podies estar ben bé tot el dia.
El pare era a leixida, amb el nen mort als braços. Al mig del pla hi havia el seu fill gran estès a terra, immòbil, com si també fos mort. Sabia que havia de marxar. Shi havia compromès. No tenia alternativa. I si volia arribar a temps a Innbygda, havia de marxar ja. Va fer mitja volta i va entrar a casa. En Lars era al rebedor, rígid, quiet, mut; el pare el va veure, però era incapaç de pensar en més duna cosa important alhora, per això va entrar al dormitori i va estirar lOdd al llit de matrimoni i va cobrir el cosset amb una manta que va trobar. Es va mudar la camisa tacada de sang i els pantalons, i va sortir a aparellar la Bramina. De cua dull, va veure en Jon que shavia aixecat i sacostava a poc a poc a lestable. Quan leuga va estar enganxada al carro, en Jon ja hi havia arribat. El pare es va girar i el va agafar per lespatlla, massa fort, va pensar tot seguit, però dels llavis del noi no va sortir ni un mot.
Cuida en Lars mentre sóc fora. ¿Daixò en sabràs, oi? va dir el pare mirant cap a la casa. En Lars havia sortit a la porta i sestava plantat al bat del sol, amb els ulls arrufats. El pare es va passar la mà per la cara, va aclucar els ulls un moment, es va escurar la gola, va seure al pescant, va arriar el cavall i el carro es va posar en marxa, va passar la tanca, va sortir a la carretera, va deixar enrere la botiga i a poc a poc va emprendre el llarg trajecte fins a Innbygda.
En Jon es va endur en Lars amb la barca a pescar riu avall, no se li va acudir res més, i shi van estar moltes hores. No he aconseguit mai imaginar-me de què devien parlar, o vés a saber si van arribar a dir-se res. Potser senzillament van quedar-se pescant a la llera cadascú amb la seva canya: tirar la canya i recollir, tirar la canya i recollir, a una distància prudencial lun de laltre, i al seu voltant només el bosc i un gran silenci. Això sí que mho puc imaginar.
En tornar van dur al paller el poc que havien pescat i es van asseure a esperar. No van entrar a casa per res. Al vespre, cap al tard, van sentir els cascs de la Bramina i les rodes del carro que pujaven pel camí de grava. Es van mirar. Shi haurien quedat una estona més, però en Jon es va aixecar, i en Lars es va aixecar, es van agafar de la mà per primera vegada des que els bessons eren molt petits, i van sortir a leixida a mirar com el carro avançava cap a ells pel camí, com saturava, i van sentir el panteix asmàtic de la Bramina i les paraules reconfortants que el pare li adreçava: paraules amables, paraules dolces, paraules que ells mai no havien sentit que digués a ningú.