Eixes pervivències, atenent a lo que escriu Francisco Javier Fernández Conde, com a lo plasmat per Angie Simonis sobre quina política hi havia sota lImperi Romà, a nivell peninsular, explicaria que tant en Astorga (Lleó, don parla lautor) com en la banda mediterrània (a què fa al·lusió Angie Simonis), hi hagués prou tolerància cap a lo autòcton, perquè La religión romana pasaba () a ser un medio de integración de las poblaciones indígenas que, por diversas vías, podrían llegar a considerar beneficios un poder político que contaba con el respaldo de unos dioses propios. Como en otros lugares, el Estado romano permitió la continuidad de los cultos indígenas en áreas rurales del territorio (pp. 377-378).
Així mateix, ens comenta que En las comarcas pirenaicas más orientales, el sustrato de la religiosidad indígena era muy parecido al de las demás regiones norteñas, a pesar de haber experimentado mucho antes la influencia del cristianismo, contando, relativamente pronto, con unas estructuras eclesiásticas de carácter administrativo mucho mejor definidas que las de los vascones y las de los cantabroastures (p.384).
Aquesta manera dentendre la religió, lo diví, lo fantàstic, etc. , es manifesta, per exemple, en la pervivència de balls, com ara, el dels bastons (de què parlarem de manera molt més detallada en lapartat dedicat a la música), actes en què lésser humà, com llegim en larticle El rito convertido en danza. Los cossiers de Mallorca (https://repositorio.uam.es/bitstream/handle/10486/8699/46401_11.pdf?sequence=1), de Francesc Vallcaneras Jaume, estudiós de la música balear, feia ús dUna fe primitiva que le hacía creer, entre otras cosas, que el ruido alejaba los malos espíritus, que los saltos violentos favorecían la siembra de la tierra, o que el danzar rítmicamente propiciaba la buena cosecha (p. 71). Aquests balls encara es conserven, com ara, en les Illes Balears i en moltes poblacions de làmbit lingüístic.
També podem agregar, partint de larticle El mitopaisatge Pirinenc: una aproximació (http://www.francescroma.net/web/laseu.doc), de Francesc Roma i Casanovas, que, en el context en què entraren els Sants de la Pedra (així com ho havien fet altres, ja que aquest article no tracta sobre els sants Abdó i Senent), adquireixen un sentit extraordinari. En el mateix sentit, Enrique Satué ha demostrat en la seva tesi doctoral com aquest procediment era una manera de fer penetrar la religió a través delements viscuts, tangibles i concrets. Per a ell, els elements naturals (un arbre, un camp, una roca o una font) podien donar estatge a una llegenda o a un aprenentatge que conformarien un microcosmos pedagògic o una gran enciclopèdia per integrar-se a la comunitat (...).
Enrique Satué ha estudiat les processons i romeries de lAlt Aragó. En aquests rituals, alguns elements en pedra reforçaven el culte als sants: són les empremtes didàctiques o marques on la tradició diu que el sant shavia aturat o agenollat. Els santuaris i la religió varen trobar en els arbres, roquissars, coves i fonts uns aliats molt potents (...). Aquesta religiositat popular ens mostra una estratègia pedagògica molt útil a lEsglésia en el moment dadaptar-se a les creences i superestructures dominants; shi pot veure una fusió entre el natural i el sobrenatural, el pagà i el cristià. En el seu treball, Enrique Satué ens mostra com es troben petjades de sants en els camins de les peregrinacions per on abans havien caminat els sants personatges. Aquest procediment constituïa un efectiu mecanisme pedagògic fomentat per lEsglésia per tal que la mentalitat popular (...) fos motivada davant duna cosa viva i directa com lempremta dun sant (pp. 4-5).
En la religiositat daquests segles, també estaven presents els éssers fantàstics i una manera de pensar ben distinta a la que predomina en el món actual i, sobretot, a la propugnada des de lideal capitalista, això és, si més no, en el cas de tot làmbit lingüístic, a partir de mitjan segle XVIII, quan començaran a eixir normatives reials que tractaran dintroduir lensenyament primari obligatori per a la població de lo que, amb el temps, acabaria sent Espanya.
Així, continuant amb Francisco Javier Fernández, sobre aquesta mena déssers (aplicable al cas dels simiots, monstres que intervenen, en lo relacionat amb els Sants de la Pedra, en lo que eren els comtats catalans del Pirineu i, després, en Catalunya), diu que Estos seres o fuerzas misteriosas y sobrenaturales, con formas antropomórficas70 en la mayoría de los casos, tienen también comportamientos de la misma índole, aunque carezcan de personalidad propiamente dicha. En realidad, su aparición, más o menos tematizada, habría que situarla en un estadio poco evolucionado de la cultura popular de cada región, mediante la cual los hombres tratarían de explicar, a partir de esa creencia, la dimensión inaprensible71 y misteriosa de ciertas fuerzas o fenómenos naturales el agua, el fuego, el viento, las catástrofes cósmicas, los ciclos naturales del calendario anual-, utilizando el recurso de transfigurar72 y deificar73 la energía que los animaba. Quizá podríamos suponer también la existencia de una mentalidad colectiva que concibiera el universo como realidad infinita, animado por una única fuerza misteriosa, sin ninguna configuración precisa y de contornos difusos. () Por eso, nada tiene de extraño que los supuestos diosecillos de las comarcas norteñas se encuentren muy relacionados con el agua, tan abundante en estas latitudes; y con los bosques, como espacios decisivos para el modo de vida o sistema de producción con una economía basada primordialmente en la recolección (pp. 384-385).
Per mitjà de la curiositat per conéixer sobre aquesta visió de la vida i del món, consultí la revista El Món Medieval (no. 28, 2017), i vaig veure que, en larticle Monstres, es comenta que Lhome medieval té una concepció netament física dallò que és diví: sent lelement sobrenatural com quelcom immediat, que es pot tocar. Parlem del culte a les relíquies que neix a finals de lAntiguitat i travessa com un llamp tota lEdat Mitjana74. (...) Viu amb els morts i amb els éssers divins bons i dolents- gairebé com si fossin veïns. Una proximitat que a nosaltres, homes moderns, ens podria semblar absurda, fins i tot, antinatural.
(...) crida latenció la falta de qüestionament dels escrits medievals sobre la presència déssers fantàstics (...), que no necessitava de cap tipus de filtre racional per exemplificar aquests fenòmens.
Com en la teoria xinesa del Yin i el Yang75, a lEdat Mitjana, el món terrenal i el món fantàstic són com dues peces dun mateix engranatge.
(...) Quin és el paisatge per antonomàsia on viuen els éssers fantàstics de lEdat Mitjana? La resposta és molt senzilla: el bosc76. Tan sols a partir del segle XI, amb lexpansió i consolidació del feudalisme, comencen els grans cultius a lOccident cristià (pp. 68 i 70).
(...) crida latenció la falta de qüestionament dels escrits medievals sobre la presència déssers fantàstics (...), que no necessitava de cap tipus de filtre racional per exemplificar aquests fenòmens.
Com en la teoria xinesa del Yin i el Yang75, a lEdat Mitjana, el món terrenal i el món fantàstic són com dues peces dun mateix engranatge.
(...) Quin és el paisatge per antonomàsia on viuen els éssers fantàstics de lEdat Mitjana? La resposta és molt senzilla: el bosc76. Tan sols a partir del segle XI, amb lexpansió i consolidació del feudalisme, comencen els grans cultius a lOccident cristià (pp. 68 i 70).
Aquests detalls naturalistes i relacionats amb les religions peninsulars que hi havia abans que el cristianisme quallàs en el Pirineu i, per tant, que triomfassen els Sants de la Pedra, en lloc de lo pagà, ho podem captar, per exemple, en distintes obres literàries sobre els Sants de la Pedra, com ara, el llibre de Joan Baptista Anyés (a mitjan segle XVI) i el Miquel Llot de Ribera (de 1591 i escrit quasi trenta anys després del final del Concili de Trento).
Durant la recerca, he trobat informació en aquesta línia, tot i que respecte a altres zones geogràfiques de la península Ibèrica. Així, en el llibre de Francisco Javier Fernández, sobre els segles VII-X, hi ha que, En Galicia, san Martín de Dumio, () arzobispo de la sede bracarense77, preside el II Concilio de Braga (572) e incluye en sus actas una larga serie de cánones de la iglesia oriental. El 71 i el 72 se refieren a estos problemas de aculturación religiosa:
No está permitido a los cristianos el conservar las tradiciones de los gentiles, ni festejarlas, ni tampoco tomar en cuenta los elementos, o el curso de la luna78, o de las estrellas o la vana falacia de los astros, para la construcción de una casa, o para la siembra o planta de árboles (). (p. 393).
Igualment, si passem a llegir sobre el paganisme en el Pirineu català, a partir dels tres articles publicats pocs dies abans per Arnau Folch (qui mels facilità per correu electrònic el 16 de juliol del 2018) en la web Llegendàrium (http://www.llegendesdecatalunya.cat), sobre els simiots, personatges imaginaris que apareixen en els escrits relacionats amb els Sants de la Pedra i amb Arles (el Vallespir), hi ha que Claude Seignolle, segons Arnau Folch, un dels més importants folkloristes i rondallaires francesos, quan tracta sobre els Semiots dArles-sur-Tech, ho fa amb claredat: A lAlt Vallespir, la lluita del cristianisme contra el paganisme va prendre un caràcter especial. Els camperols havien preservat ladoració dels déus boscans, les seves imatges de fusta adoraven els habitatges modestos. Va ser inútil cremar aquests fetills79 blasfems, la memòria dels déus del bosc encara era ben viva. El cristianisme va recórrer als mateixos mètodes que havia emprat contra les fades. Així, a Arles, els déus boscans es van convertir en simiots, grans mones que van causar destrosses i por al territori. LEsglésia va atribuir-los tots els desastres, responsables de tots els mals de la terra.
Un poc després comenta que El medievalista occità, especialista en Catalunya, Pierre Bonnassie, en els detallats assajos que va escriure sobre la Catalunya medieval és encara més explícit. Bonassie va estudiar com, a diferència daltres llocs dEuropa, lescriptura cristiana va trigar 500 anys a implantar-se en terres catalanes segles III al IX-, a més a més hi van perviure antropònims noms de persona- que remeten a noms preindoeuropeus, fet que no va passar a França o altres contrades dEuropa. Aquests noms, com Ènnec, Galí o Eló, els podem trobar per tot Catalunya, Occitània oriental i a lAragó de parla aragonesa durant lalta edat mitjana.
Aquest fet, unit a laïllament de Catalunya, que va ser una terra de pas de diferents exèrcits que van disputar-se la seva dominació, sense arribar a penetrar culturalment en ella per manca defectius, va produir un llarg període dimmobilitat cultural que no es trencà fins als primers comtes francs independents, que van dedicar-se a fundar monestirs i esglésies arreu del territori. (...) Inicialment (...), el cristianisme va tindre moltes dificultats per predicar i convèncer a terres catalanes, així que va optar per sincretitzar-se o, tot sovint, ignorar el que passava més enllà de les zones urbanes llogarrets, pobles i ciutats- deixant el camp i els nuclis aïllats per més endavant.
El professor Claude Leouteax (...) no deixa lloc al dubte quan ens explica que la mentalitat medieval era habitada per nombrosos éssers i esperits: El cel era lhàbitat de temibles éssers que podien espaordir a la gent, fantasmes que pertorbaven lordre meteorològic i natural de les coses, portant amb ells el caos al territori. Segons Lecouteux, lavenç del cristianisme va encotillant80 aquestes creences als llocs on era més difícil accedir-hi, és a dir, els boscos i les muntanyes més recòndites. Aquesta idea xoca frontalment amb daltres autors que veuen els boscos i les muntanyes, no com a nuclis de resistència, sinó com a nuclis generadors. En tot cas, ambdues idees no són excloents luna de laltre (sic). A més, Claude Lecouteux, lingüista i historiador francés, comenta que, en eixos segles, el geni malvat de la muntanya adopta essencialment tres formes: la de lanimal monstruós, la del gegant i la del cavaller depravat i de costums brutals.
El bosc, per la mentalitat medieval hereva de lantiguitat, era el lloc que quedava enfora de la civilització, un espai de frontera on tot era possible.
Un poc després, Arnau Folch, per mitjà de lentrada dun cas com el de la Vall de Núria, que sajusta al tema, trau el nom dels Sants de la Pedra i dArles, a través dun escrit del 1665, redactat pel sacerdot Francesc Marés, en un llibre dedicat a la Mare de Déu de Núria (i que, segons aquest capellà, era una còpia dun manuscrit de 1338), qui, quan parla sobre els simiots en Arles (el Vallespir), inclou que Y en la historia dels Sants Abdon i Senen Martyrs, que escriu lo Pare Viçens Domenech en son Flos Sanctorum dels Sants de Catalunya, trobam que (...) desaparegueren del tot en el punt que foren arribats allí los Cossos dels gloriosos Martyrs.
Com bé comenta, Arnau Folch, Francesc Marés i la còpia que en fa, era fidel a la història medieval original. A més, Marés era de Llívia, ciutat de la plana cerdana81, al Pirineu, propera a Arles i al Canigó. Això indica que el sacerdot podia saber perfectament de què estava parlant. I, en tercer lloc, el detall més important de tots és que en cap moment diu que aquestes criatures ataquessin a ningú, sinó que la gent de muntanya les veia i escoltava (...). Aquest tret, (...) dóna un interès particular a la narració.
I, tocant un tema que té a veure amb Arles i amb els Sants de la Pedra, el de la Rodella (relacionat amb una processó que es celebra el dia 30 de juliol i que sinicià en el segle XV), de què també parlarem en lapartat de les llegendes relacionades amb els sants Abdó i Senent, llegim que el que hi ha darrere daquesta visió i de la processó de la Rodella és una antiquíssima tradició anterior al cristianisme, que aquest buscà sincretitzar adaptant al seu culte, probablement perquè era massa arrelat al territori com per a eradicar-lo de soca-rel. La Rodella té molt de representació solar i el seguici82 de ritu de protecció de les terres contra les tempestes estiuenques.