Hi ha qui vol veure-hi un record llunyà de ritu matrimonial, on la rodella es sostindria per sobre dun dolmen o en un lloc com un coll o un cim, en unió entre la roca, el cel i el mar. De rocs i dòlmens la Catalunya del Nord, com la del sud, nestà plena. Molt properes a Arles i Montboló trobem el Roc de lAmorriador, a Glorianes i el Roc de les Nou Creus, a Céret; totes tenen creus, com les que trobem per la resta dEuropa, a la Roca del Vallès mateix. Això pot ser degut a intents de cristianització a lús antic de la creu com a símbol solar, on es marquen els quatre punts cardinals i les quatre estacions.
En línia amb aquesta tradició anterior al cristianisme, de què parla Arnau Folch, en lentrada Processó de la Rodella (https://ca.wikipedia.org/wiki/Process%C3%B3_de_la_Rodella), publicada en Viquipèdia, podem llegir: Gilles Borrat veu en aquesta tradició un fenomen de substitució dun costum origen druídic, per un acte promogut per lesglésia catòlica com a forma dafirmació. Conta que la tradició celta se servia duna roda paral·lela a terra on sestava una parella de nuvis, i que es feia girar enmig duna cerimònia presidida per un druida. Lesglésia catòlica, en un moment determinat, hauria pres la simbologia de la roda, lhauria unida a la de la creu i hauria pres aquests elements per vincular-los a una processó cristiana, que anava duna església parroquial a la gran abadia comarcal. Quan la processó entra a Arles, el seu itinerari descriu un gran cercle al voltant de labadia de Santa Maria, implorant la protecció divina diu Borrat- de lespai que envolta labadia.
Cal recordar també que aquest és lespai sagrat de la sagrera o cellera, descrit a Toluges a la primera assemblea de Pau i Treva de Déu dels comtats catalans, lany 1027, sota la presidència de labat Oliva.
Adduirem que Arnau Folch continua amb un paràgraf més, al final del qual escriu que considera que tot això són hipòtesis i suposicions. Immediatament, sí que mostra clarícia cap al fet que, després de la guerra catalana del segle XV (1462-1472), Els exèrcits francesos van envair la Catalunya del Nord (...) fins que el 1493 es van recuperar els comtats. Durant aquests anys tot va canviar al Rosselló, els francesos van desposseir als senyors catalans desafectes dels seus feus i els van distribuir entre la nova administració.
Això també va afectar a Montboló, doncs lautoritat de la seva església fortificada va passar a formar part del domini abacial de Santa Maria dArles. És en aquest temps, al voltant del 1462-65, quan lautoritat recau en labadia, que podríem buscar una cristianització definitiva del seguici de la Rodella, la preeminència de la Creu en els 8 braços solars, lanada fins a Santa Maria i laparició de figures com els simiots i les bruixes. La figura de la roda apareix per tota la contrada: El sarcòfag de la Santa Tomba, dorigen paleocristià o precristià, té una roda esculpida a la part baixa. El cavaller Gaucelm, enterrat a sobre, porta un penjoll amb la roda. A lesglésia de labadia, a la nau, sobre el cor, hi ha penjada una roda de fusta adornada amb campanes que sutilitzava per les noces, tal com es veien a la Bretanya.
(...) a lEdat Mitjana, la roda servirà per castigar els convictes i els infidels. Una manera radical de debilitar els cultes pagans i tornar la gent a les esglésies. La Rodella suggereix un cercle espiral sobre una creu cristiana, és el món de lesdevenir; la creació contínua. (...) És per això que pastors i agricultors la veneren, per protegir-se del mal temps en el sentit més ampli del terme.
Finalment, per a acabar aquest apartat dedicat a la Rodella, el qual ens aporta molta llum a la religiositat i a la festa dels Sants de la Pedra, adduirem, en paraules del mateix autor, que El 1591, el sacerdot dArles, Miquel Llop [= Llot de Ribera], va donar la culpa als simiots duna sèrie de calamitats relacionades amb el mal temps i cultius perduts per la nit. El que això ens marca és que, a finals del segle XVI, les creences en aquestes éssers seguien encara vives per la zona. Així, el P. Miquel Llop de Ribera, en lobra Libre de la translatio dels invencibles y gloriosos Martyrs SS. Abdon y Sennen, y de la Miraculosa aygua de la santa Tumba del monestir de sanct Benet en la vila dArles en lo Comptat de Rosselló83 (http://weblioteca.uv.es/europeana/pdf/uv_im_i20013668_p0001-0239.pdf), escriu que els habitants dArles, antes de la vinguda dels sancts Reys, estaven ya per haver de morir, ab la multitut dels castics: ab los quals Déu omnipotent los castigava, axí per los animals als quals vull84 en dia diuen Symiots, com per les tempestats, de les quals se vehent vuy en dia totalment remediats. Y si algunes vegades envia Déu omnipotent algunes tronadizes, tempestats, en acudir als sants martyrs y posar-los de per mig restan encontinent sosegats (p. 85A).
El fet que Miquel Llot manifestàs aquesta pervivència del paganisme és important, ja que coincideix amb la que fa el valencià Joan Baptista Anyés (en 1542) en la seua obra sobre els Sants de la Pedra), respecte a altres formes de paganisme, com ara, relacionades amb les danses i amb els pans beneïts, pans que encara es reparteixen amb motiu de la celebració de la festa dels sants Abdó i Senent. I, a més a més, podem dir que també es mantenia viva en altres zones de la península, fins i tot, en Astorga (en terres lleoneses), on, partint de paraules de lobra La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X), de Francisco Javier Fernández, hi ha que En pleno Concilio de Trento ya, una reunión sinodal de la diócesis leonesa de Astorga (1553) pinta un panorama poco halagüeño para la ortodoxia cristiana, constatando que estas prácticas supersticiosas no eran patrimonio exclusivo de las gentes ignorantes y sencillas, puesto que participaban también en ellas algunas personas culturalmente cualificadas y capaces de utilizar con normalidad un Libro de conjuros (p.395). Així, escriu, entre el document sinodal, que Y si sabeis de algunos que tengan libros de conjuros, supersticiosos, o que estén prohibidos e reprobados en derecho por la Yglesia. Eren, en paraules de lautor, alguns de los problemas del cristianismo oficial (p. 395). Tot i això, i coincidint, com ara, amb lexposició de David Algarra en el llibre El Comú Català, direm que, com afirmava Erik G. Schwimmer i escriu Francisco Javier Fernández, Las sociedades más simples, carentes de una jerarquía política central y de un sacerdocio jerárquico, tienden a crear sus propios mitos como representaciones (proyecciones) de las fuerzas incontrolables (pero objetivamente existentes) de la naturaleza. Sus mitemas85 constituyentes tienden a relacionarse con signos de un sistema de pensamiento que clasifica las especies naturales y sus variedades, los rasgos geográficos y cosmológicos, las formas, los colores y los olores. En cambio, en su evolución hacia formas de Estado, la tendencia que aparece es la de desplazar el centro del discurso mítico lejos del campo de las fuerzas naturales (que en ese estadio se encuentran bajo mayor control) y en dirección a una proyección de las nuevas formaciones sociales complejizadas y los nuevos detentores de poder (pp. 385-386).
Primerament, direm que, aquestes línies sobre els Sants de la Pedra, en el 2005, només pretenien ser un apartat de lestudi que feia, aleshores, sobre el vocabulari agrícola i administratiu que hi ha en les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar de 1740,... ¡però no una recerca nova!
En segon lloc, abans dendinsar-nos de ple en aquest apartat de lestudi, vos demane una cosa ben simple. Imagineu-vos que pertanyeu a un orfeó i que visiteu una església en què laltar té els Sants de la Pedra, és a dir, Sant Abdó i Sant Senent. Imagineu-vos, també, que sou una mare, Àngels, o un pare, Sebastià, i que hi sou junt amb un fill de 5 anys, David. El vostre fill, David,...
DAVID (en veu baixa): - Pare, ¿qui és eixe home barbut de lesquerra?
SEBASTIÀ (baixet): - No és un barbut, sinó un sant. El pare no sap qui és. Ara ens ho dirà el capellà.
DAVID (assenyalant el sant de la dreta): - ¿I qui és aquell, pare?
SEBASTIÀ (suaument): - El pare no ho sap, David. Qui millor ho sabrà és el capellà del poble. Segur. Ell segur que ho sap.
DAVID (amb un fil de veu i interessat): - ¿I no tenen nom?
SEBASTIÀ (sorprés i somrient): - ¡No soltes rucades, David! ¿Tu, no en tens, de nom?
DAVID (un poc afrontat): - És que...
El capellà fa la seua presentació i comença a descriure la vida dambdós sants. Indica que són els Sants Màrtirs, Sant Abdó i Sant Senent, també coneguts com els Sants de la Pedra.
SEBASTIÀ (es dirigeix a Àngels): - ¿Què ha dit el capellà, Àngels? (assenyalant David). És que aquest impertinent...
ÀNGELS (respon): - Ha dit que són Sant Abdó i Sant Senent.
DAVID (estranyat): - ¿Quèèè? ¿Com, mare?
ÀNGELS (de nou i amb dolçor): - Sant Abdó i Sant Senent.
DAVID (fent capteniments): - Abdó..., Senent..., Abdó..., Senent..., Abdó...
ÀNGELS (demanant-li quietud i més atenció): - ¡Xist, xist! David, per lamor de Déu, mira el capellà i escoltal. I deixa ja de...
DAVID (a mitja veu i amb certa resignació): - Sí, mare.
CAPELLÀ (cap a laltar major; en primer lloc assenyala el Crist): - ... com hi veuen vostés, nhi ha u que porta un manat despigues, sant Abdó, mentres que laltre, Sant Senent, duu un penjoll de raïm. Això simbolitza...
DAVID (en veu baixa, a son pare): - Pare, pare...
SEBASTIÀ (sorprés i enutjat, prega atenció i silencia a David): - ¡Xist, xist! (amb rectitud) Escolta: has vingut a aprendre, com la mare i jo, no a donar la matraca. Mhas entés, ¿no? (continua) I ara, si vols, em fas lultima pregunta. ¡I prou!
DAVID (amb un to més formal): - Dacord, pare. (suaument) ¿Per què Sant Abdó no porta el penjoll de raïm?
¿Què li respondríeu? ¿Vos imagineu que sou el capellà, la mare o el pare? ¿Contestaríeu igual a una persona de quaranta anys? En cas contrari a dir la primera cosa que pensàsseu, tindríeu davant una muntanya ben alta, muntanya que tot seguit intentarem de pujar. Escric ben alta perquè em fa lefecte que poques persones del Poble shan fet mai la pregunta de David. Fins i tot, jo: vaig llegir el nom popular, els Sants de la Pedra. Però el text (i altres posteriors) no especificava ¿qui és qui?, això és, qui es relaciona amb el forment i qui amb el raïm. Comencí a preguntar a rectors: He llegit Sants de la Pedra i forment (o blat) i... Però, ¿qui és qui?. Algú em va manifestar: No mho havia preguntat mai. Mimagine que sant Abdó serà el de lesquerra [de laltar major des don faig les misses]. Era el rector duna parròquia..., des de feia uns quinze anys. Nhi hagué qui em va dir que representaven el símbol de la unió del pa i del vi (sic).
Altres persones, com Pere-Joan Llabrés (Inca), mhan oferit informació, sempre des duna visió catòlica. En primer lloc començaré per ací, per fonts catòliques.
En el moment de començar la recerca, en la primavera del 2005, eren poques les fonts que tenia a labast. Una delles, fou lestudi de Pere-Joan Llabrés I Martorell, i el seu estudi Els Sants a lart dInca (2001), a què vaig accedir després de parlar amb Pere Riutort, qui, aleshores, vivia en la Ciutat de València. A més, em recomanà consultar lEnciclopedia Cattolica i la Bibliotheca Sanctorum, fonts que poguí llegir en la Facultat de Teologia de la Ciutat de València.
En primer lloc direm que, Pere- Joan Llabrés, diu així:
Nomen, locus, dies: vet ací les tres dades que cal saber dels màrtirs autèntics, que reben culte dins lEsglésia, segons sant Gregori el Gran. Doncs bé, és justament el que sabem de bona font, dels nostres patrons: el seu nom, el lloc de la sepultura i el dia de la mort o enterrament.
El primer calendari romà que conservam, el Cronògraf de lany 354 [ja parla dels enterraments del màrtirs: ] El tercer dia abans de les calendes dagost, Abdos i Sennes, enterrats en el cementeri de Poncià devora el lloc dit ad Ursum Piliatum . Les tres dades exigides per Gregori el Gran ja les tenim: el nom, que després sescriurà més dacord segurament amb la seva procedència, Abdon i Sennen (en llatí); el lloc de la sepultura: el cementeri dit de Poncià; el dia: 30 de juliol.
Aquesta és la notícia històricament certa que tenim de la vida, del martiri, de lenterrament primer dels nostres patrons. (...) De lany del martiri, el calendari romà no ens diu res. Però la Passio [llegendària del s. VI] situa el martiri sota limperi de Deci, el qual inicià la seva terrible persecució lany 250. (...) Anotem també que la festa dels nostres màrtirs a Roma era tant o més antiga que la festa de Nadal, que compareix per primera vegada en el dit calendari [romà]. Per tant, fa al·lusió al Cronògraf (de lany 354).
Aquells dies passí a consultar lEnciclopedia Cattolica (Vol. I), editada en Ciutat del Vaticà, la qual diu que són sants i màrtirs, i passa immediatament a la Passio. També apareix el fresc del cementeri de Poncià, del segle VI o VII.
En el 2005, si entràvem en http://www.santibeati.it/nomi/Detailed/1007.html per a saber la història de la vida de cada sant, hi havia el mateix text en la plana corresponent a cadascú dels sants (ABDONE o SENNEN, noms en italià). En eixes dues planes també es podia llegir sobre el fresc, del segle VI, i una descripció física de cada sant. Si no consultàvem aquesta font per Internet, havíem de cercar la Enciclopedia dei Sancti. Bibliotheca Sanctorum, és a dir, el diccionari en què apareixen els noms dels sants, amb informació dinterés.
Fins ací tota la informació que trobí, en la primavera del 2005, al voltant dels sants i des de fonts cristianes (oficials o molt extenses) sobre els Sants de la Pedra. Recordem segons sant Gregori el Gran i la data de la incorporació al primer Cronògraf romà que es conserva, de lany 354.
Tot seguit exposarem punts diferents als de la versió oficial que apareixen en eixes fonts i, en acabant, com veurem en altres punts de la recerca, ho farem amb més detall i per temes. Primerament, començarem amb alguns daquests punts: el sol, el solstici dhivern, el 25 de desembre, la generació, el misteri de la sexualitat (¿es tracta dun dualisme simbòlic home/dona?), el símbol del gra, la sembra, el temps despera, la vida nova, el sol nou, lAdvent, Nadal, etc.
¿Una festa pagana i, per tant, camperola?