Aquest raïm primerenc, simbòlicament, podria estar relacionat amb el fet que encara predomina la llum, però hi ha una part de foscor que ja és present i que augmenta progressivament, així com ho farà, a poc a poc, la collita de raïm, a diferència de la del forment.
En línia amb lo comentat adés sobre la collita del blat, afegirem unes paraules que podríem considerar interessants i escrites pel mossén Martirià Brugada Clotas (un home interessat pel tema dels Sants de la Pedra), en la seua obra Abdon i Senén, damunt la pedra ferma95 (editat pel Centre de Pastoral Litúrgica, en el 2004), quan, en lapartat sobre els dos sants i la pagesia, escriu que També cal valorar la situació de la seva festa, el 30 de juliol, a lacabament de les collites de cereals. Aquest fet revestia transcendència en la societat agrària, ja que permetia un respir festiu al bell mig de la canícula estival, especialment quan encara no es coneixia el cultiu del blat de moro o moresc (més generalitzat a partir del segle XVIII [...]). La finalització de les col·lectes de cereals era també ocasió per contribuir, amb més o menys obligació, a les despeses de manteniment de les estructures comunes, socials i eclesials. La festa, amb tots els seus components, era el moment dagrair i de gaudir els resultats de les collites (p. 20). Per tant, com hem vist, no diu res de les collites de raïm, ni de loferiment del raïm primerenc, com encara és típic en algunes poblacions valencianes, si bé en forma dun penjoll (xanglot). Sembla, doncs, que, en aquest sentit, és una festa prioritàriament relacionada amb el forment.
En eixe sentit, Angie Simonis, sobre les ofrenes, comenta que Al tiempo que es una ofrenda pública que afirma al individuo socialmente, es una ofrenda individual, la vía para contactar directamente con la divinidad, una promesa o un acto de agradecimiento por los dones concedidos (p. 380-381). És fàcil de comprendre, de manera sintètica, que, en una societat pagana i vinculada al camp, a la terra i, per tant, al matriarcalisme i que, per exemple, després de la collita, també dedica un temps a lo festiu, es generàs tota mena dactes dagraïment a la Terra Mare i que, entre ells, figurassen les fires (feriae conceptivae). Així, com llegim en lobra Sacralia antiqua. Diccionari del catalogador del patrimoni cultural de lEsglésia96 (http://www.culturaarqbcn.cat/arxius/sacralia.pdf), dirigida per Josep M. Martí i Bonet, amb la col·laboració de Joana Alarcón, Gemma Pallàs i Francesc Tena, i editada pel Museu Diocesà de Barcelona (en el 2013), a través del terme feriae conceptivae es fa al·lusió als dies de festa dels romans sense data fixa (...). Són daquest tipus una sèrie de festes de lestat feriae sementinae97 del temps de la sembra, les festes entre lonze de novembre i el solstici dhivern98; les festes de les messes feriae messis que sesqueien pel juliol o per lagost, segons la raó de la collita; les festes de la verema (feriae vindemianles) que sesqueien entre les vinalia99 (19 dagost) i lequinocci100 de tardor, festes de les quals shan volgut derivar sense fonament, les témpores (...) (p. 100). Les témpores, com podem llegir en la Gran Enciclopèdia Catalana, paraula procedent del llatí tempora (els temps, les estacions, plural de tempus, és a dir, temps) són, En la litúrgia romana, celebració penitencial dacció de gràcies que consagrava linici de les estacions (tempora) de lany. (...) En el nou calendari (1969), sense abolir-les, en deixa la fixació i la manera de celebrar-les a les conferències episcopals de cada lloc. Això mostra la seua pervivència en el temps.
Així, en Revista Valenciana dEtnologia (no. 8, 2016, editada pel Museu Valencià dEtnologia), podem llegir larticle Els Jardinets de Benissa. Nous exemples de Jardins dAdonis fossilitzats en la cultura popular contemporània (https://issuu.com/centredoumentacio.etnologia/docs/revista_valenciana_d_etnologia__n__/186), de Teodor Crespo Mas, segons el qual és eloqüent el cas que ens brinda la festa dels sants Abdó i Senen de finals de juliol. Ací la tradició dels jardinets vindria a coincidir amb un altre gran procés dadaptació del calendari antic al calendari cristià. Així, estem en una fase del calendari coneguda com a període canicular (perquè astronòmicament és el moment en què al cel seleva lestrella Sírius, la més brillant de la constel·lació del Gos Major), que ha estat considerada des de lantiguitat com un moment dextrems climàtics del cicle anual, el de la calor més forta o el de les tempestes més agressives que destrossen collites, i que sha vist tradicionalment en la mentalitat popular com una època de desgràcies, de malalties, de morts, etc. És per això que els patrons de les festes destiu de les partides dels Lleus o Pinos són, en el primer cas, els sants de la Pedra, que protegeixen contra les pedregades, i en el segon cas Santa Bàrbara, que protegeix contra les tempestes. Aquesta circumstància, el fet de trobar una parella de sants en aquest moment del calendari, no sembla casual, ja que el període de la canícula ve introduït per la constel·lació dels Bessons, una constel·lació que dóna pas al període de més calor de lestiu. Aquests Bessons eren identificats, en lantiguitat, amb els déus Càstor i Pòl·lux (nom de les estrelles més brillants de la constel·lació i que representen el cap dels bessons), i la festa dels ludi castorum, a la Roma antiga, se celebrava el dia 15 de juliol. Daltra banda, i per a tancar la quadratura del cercle, el 19 de juliol és la festa duna altra parella de santes, les sevillanes Justa i Rufina, que casualment van ser martiritzades a Hispalis per no haver volgut ofrenar unes macetes i per això són les patrones, significativament, dels terrissaires- a una deessa antiga, Salambós (pp. 166-167).
A més, segons em va escriure Teo Crespo, en un correu del 13 de novembre del 2017, la importància dels sants Abdó i Senent al País Valencià, que ja és palesa al s. XVIII, està directament relacionada amb el seu caràcter de protectors de lagricultura (per això han estat tradicionalment tan venerats entre els camperols). Com a aclariment, direm que les partides de Pinos i Lleus pertanyen a Benissa (comarca de la Marina Alta), que els Sants de la Pedra són els patrons de la partida de Lleus (segons mescrigué el 22 de novembre del 2017, Teo Crespo, i que de Pinos, de la comarca del Vinalopó Mitjà) ho és Santa Bàrbara. El propi historiador afig que, A Benissa, si no recorde mal, els sants estan des del s. XVIII. I, sobre els ludi castorum (o transvectio equitum), escriu que era una desfilada de cavallers romans que se celebrava a Roma el 15 de juliol en honor als Dioscurs, en commemoració de la batalla del llac Regil, del 496 aC, en la qual els dos herois van aparèixer en el camp de batalla per ajudar els romans (igual que després farien els sants jordis i santiagos). I, quant a ladaptació al cristianisme, comenta que la cristianització de divinitats i festes antigues en sants cristians mai no és unívoca: (...) per exemple, hi ha la hipòtesi que el culte a Càstor i Pòl·lux al Fòrum de Roma shauria cristianitzat, amb el temps, en el culte als sants Cosme i Damià, que tenen lesglésia per allí.
Sobre aquesta constel·lació també en parlarem per mitjà de les recerques exposades en lobra Arqueología feminista ibérica (de Francisca Martín-Cano), qui aporta informació clau per a la recerca sobre els Sants de la Pedra.
Igualment, en eixa mateixa línia, en larticle Astronomia popular. Una proposta, dAntoni Veciana, publicat en la revista Caramella (no. 32, en el 2015), podem llegir que A la Provença, Sírius101 es [sic] conegut com En Joan de Milà. Joan Miró Amatller ens dóna el Dragó, la Sargantana, el Jan de Milà, el Guarda, la Matera i la Canícula (del 20 de juliol al 10 dagost, Sant Llorenç, correspon a lèpoca que Sírius es lleva i es pon el Sol) (p. 5).
Finalment, direm que, en el 2005, em plantegí algunes preguntes, com ara, ¿ens estranya ara que la festa dels Sants de la Pedra (i la seua mort) es celebre el 30 de juliol, com deia sant Gregori el Gran, papa entre els anys 590 i 604? ¿És casual? ¿Hi ha ací el motiu del canvi de significat, per part de lEsglésia, a una festa potser ancestral i pagana, això és, a una festa camperola? I observí, per exemple, que a) entre el 21 de juny i el 29 de juliol, coincidint amb el moment més fort de la collita del forment, hi ha trenta-nou dies i b) que entre el 15 dagost, dia de la Mare de Déu dAgost, coincidint, més o menys, amb lo que en temps de lImperi Romà era linici de la collita de lany (la Vinàlia rústica del 19 dagost), i el 22 de setembre (darrer dia de lestiu) hi ha trenta-huit dies. Aquests detalls i temes amb què estan relacionats, els hem tractat en bona part de la recerca.
d. Sembrar. En lEnciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana, de Joan Soler i Amigó, hi ha una entrada: Sembrar. El text, entre altres coses, diu: La labor agrícola de sembrar les llavors té lloc, tradicionalment doctubre a desembre però hi ha les sembres tardanes-. Un període transcendental per al pagès: fineix lany i comença un temps de quietud, de contenció i llarga espera; la llavor enterrada ha de morir perquè neixi una nova vida. La sega, la collita dels fruits serà el premi al treball i a lespera. Temps desperança, també del sol nou, en el solstici dhivern. (...) en la litúrgia cristiana és temps dAdvent, previ a Nadal, naixement del Nen Jesús. Lany agrícola comença amb la sembra com lany natural comença amb el naixement del Sol. (...) Antigament, els homes lliuraven, però eren les dones qui sembraven, per encomanar fertilitat a la terra preferentment, estant embarassades o menstruant--, però no les estèrils. Foren, efectivament, les dones qui iniciaren les labors agrícoles: cavar i sembrar, i dansar damunt dels camps per procurar ritualment la germinació. I senterrava en els solcs brases i cendres, volent procurar a la terra lescalf germinador del sol (pp. 712-713).
Per a reforçar lo que escriu Joan Soler i Amigó respecte al paper de les dones en les labors agrícoles, Angie Simonis, en la seua tesi La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres, escriu que La agricultura, ese gran paso de la humanidad en el Neolítico que se recupera como atributo de origen femenino, desde la cultura de la Diosa, aparece desde la perspectiva tradicional como una actividad primordialmente masculina (algo convencionalmente aceptado en los estudios de género), a pesar de las múltiples pruebas que indican lo contrario en multitud de culturas separadas geográfica y temporalmente en miles de kilómetros y miles de años, y cuyo único nexo vinculatorio lleva necesariamente a creencias ancestrales comunes en nuestro inconsciente colectivo. Otro tanto sucede con las otras actividades estrella de la intervención de las mujeres, como la alfarería, el tejido o las más polémicas y elevadas del comercio, el sacerdocio o las artes, que en nuestro país [, España,] apenas se mencionan ni mucho menos se investigan como actividades femeninas desde otra perspectiva que no sea la de género (p. 371).
Una llàstima que lautora no inclogués exemples deixes cultures, tot i que la tesi confirma, al llarg de lestudi, lo que acaba de dir.
Quant a la participació de la dona en les tasques agrícoles, Angie Simonis, més avant, escriu: Hay una cuestión que es evidente y que debería cambiar falsos mitos: son las mujeres las encargadas de las tareas agrícolas y no los hombres. Debería dejar de atribuírsele al hombre, en vista de las abrumadoras pruebas existentes, la invención de la agricultura, que, junto con el fuego, resulta ser el mayor descubrimiento de la especie humana en su evolución primigenia (p. 377).
I, tot això, en lagricultura, una activitat de la vida que, com comenta Mª Ángeles Díaz en lentrada En pos de Deméter (2) (http://symbolos.com/s27demeter2.htm), tret del Programa Agartha, i publicat en SYMBOLOS102 (no. 25-26, p. 192), Hesíode, poeta grec (ss. VIII-VII aC), la tenia com una ciencia sagrada cuya práctica procura al hombre un vehículo para aprender a conocer las leyes del cielo y de la tierra, ya que es un espejo del otro. Por otro lado, desde el punto de vista tradicional, cualquier trabajo digno para el hombre debe desplegar las capacidades intrínsecas de aquel que lo realiza, ya que aprender y desarrollarse forma parte de la naturaleza humana. Sólo desde esta perspectiva el trabajo del hombre tiene sentido, de otro modo es más apropiado para el mulo, el buey y el asno.
La agricultura (...) aglutina una amplia gama de conocimientos que al interrelacionarse entre sí crean la trama de una civilización. Hablamos de la agricultura como la cultura del agro, que nace de la observación del firmamento y del vínculo íntimo que sus energías establecen con todos los elementos, incluyendo los procesos y cambios por los que pasan los vegetales. La agricultura transforma la vida de los campos y organiza la vida de todos, especialmente cambia las imágenes.
Mhan semblat unes paraules molt bones per a definir-la en una línia molt pròxima a la que estem emprant en lestudi, de relació entre les persones, amb els peus en terra, vivint damunt de la terra, i el cel, amb les deesses i, posteriorment, amb els sants, en el nostre cas, Abdó i Senent (els Sants de la Pedra), com a intermediaris entre Déu i les persones dedicades al camp.
Quant a la vida de les persones relacionades amb lo agrícola, principalment, els treballadors (històricament, com veiem, majoritàriament, dones), en larticle En pos de Deméter (2) , de Mª Ángeles Díaz, llegim que tenen present que su labor no depende únicamente de él, [el agricultor,] pues a su esfuerzo y conocimientos humanos deben unirse las demás fuerzas de la naturaleza, ¡todos a una!, en un equilibrio que obedece a una causa, finalmente misteriosa. El agricultor sabe () que cuanto mayor sea su conocimiento sobre ellas [, las potencias,] mejores serán los logros obtenidos en su cosecha como ser humano. () el trabajo que el agricultor realiza sobre la tierra y el que realiza sobre su alma no es posible establecer una división () dado que en verdad ambos forman parte de la misma realidad.
De fet, a hores dara, veiem com, en el món agrícola, encara estan atents, per exemple, a les llunes, tema de què vaig sentir parlar al meu oncle José, agricultor durant més de seixanta anys.
Respecte a lexpressió fer lAdvent (el sembrat), lemprem per a indicar el sofriment de retard en la naixença, a causa dhaver sembrat massa tard i dhaver-hi sobrevingut el fred més ràpid de lo que convenia. És a dir, entre les primeres fredorades i Nadal.