Que aquestes diferències peninsulars puguen haver persistit, fins i tot, en la influència de lorganització política en la històrica Corona dAragó i, així mateix, en la major presència dels Sants de la Pedra en la banda de tot làmbit lingüístic, fou un tema que em plantegí durant la recerca i que presentí a lhistoriador Marc Pons, el 1r de febrer del 2018, amb la intenció desbrinar si hi hauria repercutit en la cultura matriarcalista vinculada a la llengua catalana, cosa que intuïa abans de presentar-li el tema. La seua resposta fou afirmativa.
Així, quan li preguntí si el regne de Castella, a diferència de la Corona dAragó, havia sigut un estat on la política de la monarquia tendia molt més cap a la racionalització (parle abans del matrimoni entre Isabel I i Ferran II) i a lindividualisme, que a la igualtat de drets i la llibertat dexpressió, és a dir, a una actitud més repressiva i, així, típica de lo que podríem dir una espècie de patriarcat, respongué que La diferència entre els models polítics de les corones dAragó i de Castella estibava en el paper que representava la institució monàrquica en la piràmide del poder.
El règim senyorial castellà situava els reis al cim de la piràmide, i les seves institucions estaven sotmeses a la voluntat política dels reis. En canvi a la Corona dAragó el model feudal català i europeu- traçava un equilibri de poders que situava els estaments al cim de la piràmide compartint el poder amb els comtes-reis.
Aquestes línies, clarament, ens recorden una estructura més aïna matriarcalista, tot i que el rei fos el cap destat dels distints regnes i, així, un model més descentralitzat.
Tot seguit comenta que (...) fins i tot dins de la Corona dAragó hi havia diferents models. El Principat de Catalunya, don provingué la gran majoria dels repobladors inicials del Regne de València, va conservar el model feudal iniciàtic (any 1000). En canvi el regne dAragó shavia forjat amb el clàssic model senyorial peninsular, clarament diferenciat del model feudal català i europeu. I el regne de València es va forjar amb un règim senyorial (per un indubtable interès de la monarquia catalano-aragonesa) però amb una traça clarament estamental seguint el model català- on la noblesa latifundista i els mercaders de València cap-i-casal ( de les viles del regne) tenien una quota molt important de poder. Així, el rei Pere III, per posar un exemple, ostentava un poder pactat al Principat (en qualitat de comte o príncep home principal) que el convertia en una mena de cap duna república coronada.
Marc Pons parla, en aquestes últimes línies, duna espècie de república, això és, del sistema dorganització política dun Estat, model històricament relacionat amb un estil de vida més tendent a les relacions digualtat de fet, en línia amb el matriarcalisme.
En canvi, com indicava, en acabant, el monarca esmentat, a lAragó era un rei amb una quota notable de poder; i al regne de València exercia com un sobirà-príncep a mig camí del model català i del model aragonès.
Quan li preguntí, a continuació, Per tant, ¿podríem dir que, encara que el model valencià fos intermedi, afavoria lo que podríem dir unes relacions més horitzontals, a diferència del castellà, verticalista, tot i ser feudal? i li comentava que, segons Angie Simonis, la banda de lo que podríem dir Arc Mediterrani era matriarcalista i shi conservà molt, com en la cultura basca (es dedueix indirectament), respongué:
Així és. I aquest model intermedi permetria que les ciutats i viles creixessin econòmicament amb molta força. Els gremis valencians de principis del XV són potentíssims i les seves elits imaginen una forma de govern que els aproximaria més a les repúbliques italianes que al Principat. (...) si els agermanats haguessin triomfat al País Valencià seria, molt probablement, lHolanda de la Mediterrània.
Estem, doncs, davant duna part de la península que, no sols en temps de lImperi Romà, sinó, fins i tot, al llarg del primer mil·lenni i fins a primeries del segle XVI (quan sorgeixen les Germanies), conserva una estructura social, política i organitzativa encara no minoritzada per cap Estat polític exterior i molt més pròxima a valors tradicionalment associats, en el món del simbolisme i de letnologia, a la dona, com ara el dos (dos sants, els Sants de la Pedra), lequilibri entre el jo (el rei) i el nosaltres (els estaments), la creativitat (afavoreix la descentralització i el desenvolupament personal, social i econòmic) i que, com veurem més avant (quan parlarem sobre balls i danses tradicionals amb motiu de la festivitat des Sants de la Pedra), perviu a hores dara.
Aquest model matriarcalista, també present en la cultura dorigen català, hui en dia, roman, per exemple, en danses més bé informals i en què la dona és qui porta la iniciativa i on prima més el sentiment de pertinença al grup, mentres es balla, que la formalitat o la cultura de la normativa, clarament pròpia dun sistema patriarcal i racionalista, com és el castellà, com molt bé podem deduir de les frases de lhistoriador Marc Pons, qui gosa escriure i parlar-ne de temes i amb un punt de vista ben lluny del model lineal i positivista que, històricament, sha ensenyat en les escoles públiques espanyoles i present, també, en la propaganda oficial.
La cristianització de la festa dedicada a Demèter i el sorgiment dels sants Abdó i Senent
Ara passarem a tractar sobre les devocions mediterrànies i el manteniment de tradicions anteriors al cristianisme, de què Angie Simonis escriu yo sumaría la tradicional devoción mediterránea a las diosas madre que se asimiló con los diferentes cultos romanos. (...) Las diosas más aceptadas entre los hispanos fueron Venus, Juno, Diana, Minerva, Ceres y Fortuna (p. 395).
Primerament, recordem que la paraula cereal prové de Ceres i que Ceres era la deessa romana dels cereals i dels fruits (segons el Diccionari etimològic manual, de Josep Moran i de Joan A. Rabella), equivalent a Demèter, cosa que ens portaria al tema dels sants Abdó i Senent, directament vinculats a una festivitat relacionada amb els cereals i, concretament, amb el forment.
A més, afegirem que Demèter, com em digué Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), el 15 doctubre del 2017, és una transformació de Ge-meter, la Terra Mare. Pere Riutort mindicà que, per a comprendre la cristianització de les festes paganes, calia recórrer als capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, dins de la Bíblia, i, així, captar quina fou la manera en què es realitzaria, a partir de la Bíblia. Ho he fet, sobretot, tenint present que, a més, es passà duna societat politeista a una monoteista (encara que, limaginari col·lectiu, conservàs, com en bona part dEuropa, molts trets anteriors al cristianisme). Anem a pams.
En lapartat del Nou Testament (de la Bíblia) conegut com Fets dels Apòstols, hi ha fragments interessants que ens poden donar pistes, en aquest sentit, a partir del pas que fa Corneli, un centurió piadós i simpatitzant del judaisme (Ac 10,2), qui, després duna visió, mana que vinga un tal Simó, que respon al nom de Pere (Ac 10, 5) i Pere inicia uns passatges en què intervé el tema de la conversió del judaisme al cristianisme i que, de pas, facilita la comprensió daquesta festa i de moltes més, anteriorment paganes, és a dir, agrícoles. Partiré, en tot cas, de la versió que figura en els texts catòlics del llibre Nou Testament (a càrrec de Jaume Sidera i Plana, amb la col·laboració de Pere Riutort i Mestre i dIgnasi Ricart i Fàbregas), editada per lEditorial Claret juntament amb lEditorial Quatre Rius, en València (en 1990), el qual està en versió directa del text original grec, com podem llegir en la plana primera del llibre. U dels punts que em feu considerar més interessant encara els Fets dels Apòstols és que, després de llegir un estudi que havia fet Pepe Rodríguez sobre els diferents llibres del Nou Testament, en el seu llibre Mentiras fundamentales de la Iglesia católica (publicat per Ediciones B, en 1997, 1a. edició), es deduïa que lautor és Lluc (com en la versió oficial) i que es redactaria a les darreries del segle I dC (fines del siglo I d.C., p. 108), mentres que la font catòlica de què hem partit el situa cap a lany 80, és a dir, que ambdues fonts coincidien en punts claus. Tot seguit exposarem la interpretació que hem fet daquest canvi del paganisme al cristianisme.
A més, afegirem que Demèter, com em digué Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), el 15 doctubre del 2017, és una transformació de Ge-meter, la Terra Mare. Pere Riutort mindicà que, per a comprendre la cristianització de les festes paganes, calia recórrer als capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, dins de la Bíblia, i, així, captar quina fou la manera en què es realitzaria, a partir de la Bíblia. Ho he fet, sobretot, tenint present que, a més, es passà duna societat politeista a una monoteista (encara que, limaginari col·lectiu, conservàs, com en bona part dEuropa, molts trets anteriors al cristianisme). Anem a pams.
En lapartat del Nou Testament (de la Bíblia) conegut com Fets dels Apòstols, hi ha fragments interessants que ens poden donar pistes, en aquest sentit, a partir del pas que fa Corneli, un centurió piadós i simpatitzant del judaisme (Ac 10,2), qui, després duna visió, mana que vinga un tal Simó, que respon al nom de Pere (Ac 10, 5) i Pere inicia uns passatges en què intervé el tema de la conversió del judaisme al cristianisme i que, de pas, facilita la comprensió daquesta festa i de moltes més, anteriorment paganes, és a dir, agrícoles. Partiré, en tot cas, de la versió que figura en els texts catòlics del llibre Nou Testament (a càrrec de Jaume Sidera i Plana, amb la col·laboració de Pere Riutort i Mestre i dIgnasi Ricart i Fàbregas), editada per lEditorial Claret juntament amb lEditorial Quatre Rius, en València (en 1990), el qual està en versió directa del text original grec, com podem llegir en la plana primera del llibre. U dels punts que em feu considerar més interessant encara els Fets dels Apòstols és que, després de llegir un estudi que havia fet Pepe Rodríguez sobre els diferents llibres del Nou Testament, en el seu llibre Mentiras fundamentales de la Iglesia católica (publicat per Ediciones B, en 1997, 1a. edició), es deduïa que lautor és Lluc (com en la versió oficial) i que es redactaria a les darreries del segle I dC (fines del siglo I d.C., p. 108), mentres que la font catòlica de què hem partit el situa cap a lany 80, és a dir, que ambdues fonts coincidien en punts claus. Tot seguit exposarem la interpretació que hem fet daquest canvi del paganisme al cristianisme.
En primer lloc, a Pere, per segona vegada, li arriba la veu: Allò que Déu ha declarat pur, deixa de considerar-ho profà (Ac 10,15). Un passatge semblant es repetirà, però en el capítol 11 (i també per segona vegada), quan llegim (...) Allò que Déu ha purificat, deixa, tu, de considerar-ho profà (Ac 11,9). A hores dara, es considera que lo pur, lo net, lo destil·lat, és lo masculí, lo espiritual. Calia, doncs, el pas duna societat que mirava al camp, cap a una que, com a mínim, incorporàs la fe cristiana en lloc del culte a les divinitats femenines agràries, és a dir, que deixàs arrere Demèter i la Terra Mare, si més no, així com Persèfone, la deessa que fa parella amb Demèter. Ens situaríem, pel cap baix, en una època de transició, almenys, en determinats ambients de les cultures mediterrànies. Així mateix, si tenim present que els Sants de la Pedra eren hòmens (associats, històricament i simbòlica a lo pur), ja en tenim una primera explicació. També podem incloure la pregunta següent: ¿seria considerat profà, en bona mida (i, com em comentà Pere Riutort, el 15 doctubre del 2017), lo jueu o, almenys, com a punt de partida? Així, Pere Riutort, diu que La cultura pagana passà a batejar-se, a fer-se cristianisme: tot lo que ve del món jueu, fora. El cristianisme del món pagà ha de ser diferent. Caldria, atenent als comentaris de Pere Riutort, no sols guanyar seguidors procedents del judaisme i del paganisme (de llauradors i persones del món agrícola però creients, sobretot, de divinitats politeistes), sinó que el cristianisme fos diferent.
Continuant en aquest punt, direm que, consultant el Diccionari etimològic manual, de Josep Moran i de Joan A. Rabella, hi ha que el terme pagà prové del llatí paganu (pagès), derivat llatí de paganus,-i (camp, ruralia) i afigen que potser per la resistència a la cristianització de les zones rurals. A més, els autors el defineixen com Que professa el politeisme primitiu, per oposició a les tres religions monoteistes, és a dir, el judaisme, el cristianisme i lIslam.
Adduirem que aquest projecte de transformació social i religiosa que comportava deixar arrere (i el temps ho faria) lo jueu i la religiositat predominant, en aquells segles, en làmbit rural (clarament majoritari fins a fa poc), no seria gens ràpid, ni fàcil, tot i que, com podem llegir en el llibre Mentiras fundamentales de la Iglesia catòlica, de Pepe Rodríguez, Hacia la década de los años 60 las Iglesias cristianas se habían multiplicado y extendido por todo el Imperio romano, Oriente Próximo y Egipto, pero cada comunidad funcionaba de manera peculiar y distinta a las otras; en lugares como Roma, por ejemplo, la iglesia no era sino una especie de anexo exterior de la sinagoga donde se encontraban los cristianos para sus sesiones religiosas; estos primeros cristianos, en lo personal, seguían llevando el estilo de vida judío anterior a su conversión, por lo que gozaban de los especiales privilegios que los romanos concedían a los judíos en todo su imperio (p. 236).
A més, Pepe Rodríguez afig que Hacia el 300, () el cristianismo continuaba siendo un fenómeno principalmente urbano, a pesar del peso que en algunas Iglesias comenzaban a tener ya los campesinos. Sus adeptos seguían siendo en general de condición modesta, pero la burguesía de las ciudades, cada vez más alejada de los asuntos públicos por el reforzamiento del absolutismo y la preeminencia del ejército, comenzaba a volverse hacia el cristianismo (p. 242).
I, com a element simbòlic de purificació, tindríem laigua, el qual, així com aclareix, neteja, lleva taques, etc. quan llavem la roba, corresponia a eixe pensament nou: eliminar lo que ja no servia del judaisme i acollir de manera positiva (deixa de considerar-ho profà) lo que acabaria essent el cristianisme. Això sí: no sembla, mitjançant el llenguatge dels texts, que es marcàs com a objectiu central anul·lar lo profà recorrent, per exemple, a la força, detall en què no entra. Ben distinta, amb el temps, seria la política eclesial dirigida des de les institucions cristianes, arran del triomf de la línia catòlica i patriarcal, com estudiarem en el punt següent daquesta interpretació.
En segon lloc, (...) Alçat. També jo sóc un home com tu, i prou (Ac, 10,26). No es tractaria, el cristianisme, inicialment (i sempre partint dels texts a hores dara considerats oficials pel catolicisme), com una religió (o una concepció) nova de lo espiritual i discriminadora, sinó, més aïna, digualtat entre hòmens i dones com també entre hòmens, cosa que em porta a pensar que hi hauria un ambient important en què primaria el sentiment digualtat entre gèneres i no larraconament de la dona, ni en lo social, ni en lo espiritual, ni en lo religiós.
A més, els texts daquesta carta, ho corroboraria quan, tot seguit, lautor, Lluc, afig que Entren tot conversant i es troba amb tota una colla de gent. I els diu:
-- Vosaltres sabeu molt bé amb quin rigor està prohibit que un jueu tracte amb un estranger o el visite a sa casa. No obstant això, Déu mha donat entenent que no considere ningú com a profà o impur (Ac 10, 27-28).
En aquestes línies, si bé el terme profà com també el mot impur, reben un significat distint al que hem vist adés, sí que podem dir que, des de la interpretació daquesta segona accepció, no ens fa pensar en un cristianisme discriminador sinó tot lo contrari, ja que posa a tots en posició dequilibri, amb el mateix pes en una balança, puix que no és qüestió de menysprear laltre, ni de mirar ningú de dalt a baix, ni de desqualificar-lo (deixa clar que, si de cas, això seria entre els jueus). I es percep més quan, unes línies després, llegim que Pere, prenent la paraula, va dir: