-- Vosaltres sabeu molt bé amb quin rigor està prohibit que un jueu tracte amb un estranger o el visite a sa casa. No obstant això, Déu mha donat entenent que no considere ningú com a profà o impur (Ac 10, 27-28).
En aquestes línies, si bé el terme profà com també el mot impur, reben un significat distint al que hem vist adés, sí que podem dir que, des de la interpretació daquesta segona accepció, no ens fa pensar en un cristianisme discriminador sinó tot lo contrari, ja que posa a tots en posició dequilibri, amb el mateix pes en una balança, puix que no és qüestió de menysprear laltre, ni de mirar ningú de dalt a baix, ni de desqualificar-lo (deixa clar que, si de cas, això seria entre els jueus). I es percep més quan, unes línies després, llegim que Pere, prenent la paraula, va dir:
-- Realment ara madone que Déu no és exclusivista, sinó que acull favorablement tot aquell que, en qualsevol nació, el respecta i sajusta al seu voler (Ac 10, 34-35).
Si no era un déu exclusivista, ho era damor, de fraternitat, tot i que hi hauria un missatge que seria lo que implicaria un voler destinat, com ara, a no fer ús de la violència (tema clarament i simbòlica relacionat amb lo femení, tot i que hi ha estudis que han tret a relluir, fins i tot, la participació de dones entre els grups guerrers anteriors al triomf del patriarcat), però sí de la valentia.
Per tant, no considere una contradicció aquestes línies. Per a això, cal tenir present que la cultura mediterrània era matriarcalista i que la dona és ben considerada pel Jesús literari, en molts passatges dels quatre evangelis. Des de lo escrit per Angie Simonis i per altres persones molt versades en el tema de la dona en les cultures mediterrànies, sembla evident que la posició patriarcal no quallaria fins a ben avançat el cristianisme i, a més, podem pensar que començaria a manifestar-se més, però a poc a poc, des de temps de lemperador Constantí, i arran la unió entre el poder polític i leclesial, accentuada molt més des del final del Concili de Nicea (any 325) i, així, amb labandonament de la línia dels inicis del cristianisme, cosa que acabaria perjudicant la dona i, per tant, les deesses.
Posteriorment a lanàlisi daquests capítols recomanada per Pere Riutort, vaig veure que, a més, en la línia del matriarcalisme del cristianisme inicial, podem afegir uns fragments de la tesi dAngie Simonis, sobre els ensenyaments de Jesús i daquesta orientació dels primers temps: Las enseñanzas de Jesucristo envuelven una visión gilánica de relaciones humanas, impregnadas por un mensaje de igualdad espiritual y una valoración de virtudes femeninas como la responsabilidad mutua, la compasión, la dulzura y el amor, además de su trato hacia las mujeres, totalmente desacostumbrada para la mentalidad machista de su tiempo (p. 241). Com a aclariment direm que els térmens gilànic, gilànica, Angie Simonis ens diu que estaba formado por las raíces griegas Gy (gyne o mujer), An (andros u hombre) y la letra L entre ambos con un doble significado, la vinculación de ambas mitades de la humanidad y la derivación del verbo lyein o lyo, con doble significado a su vez de solucionar o resolver y disolver o liberar (p. 241, nota 346). Més avant, la investigadora addueix que, a partir de lany 200, en paraules de Riane Eisler (Viena, 1937), antropòloga, toda la imaginería femenina de Dios había virtualmente desaparecido de la tradición ortodoxa i que, amb loficialitat sota el temps de Constantí (s. IV), el cristianisme es convertí en una religió androcràtica (p. 241).
Un exemple més daquesta línia matriarcalista dels primers cristians es reflecteix, com ara, en la carta de Sant Pau als Gàlates (Ga 3,26-28): Sí, gràcies a la fe en Crist Jesús, tots sou fills de Déu. En efecte, tots els batejats en Crist, vos heu revestit de Crist. Sha acabat la distinció jueu/no jueu, esclau/lliure, home/dona. Sí: tots vosaltres sou u en Crist Jesús. En qualsevol cas, degué ser molt lenta, sobretot, en les zones agràries més allunyades despais plans i dimportants vies de comerç i de comunicació. Això ho podem comprovar, com ara, consultant obres sobre costums populars en Catalunya, entre mitjan segle XIX i el primer quart del segle XX: el pas es gestà i tingué lloc unit a la caiguda del sistema sòcio-econòmic emfitèutic, hereu de lesclavista i anterior al capitalista que, a hores dara, arrambla pel món.
Sobre el tema de la igualtat, però relatiu al cristianisme del segle II, també hem trobat, mitjançant el llibre Mitologia cristiana, de George Every i publicat per Edicions de la Magrana, en 1992, i que, implícitament, em suggerí Martirià Brugada, a principis del 2019, que era una de les religions de misteri que oferien participació en una vida comuna a persones desplaçades, esclaus i lliberts, vídues i orfes, en els carrerons pobres de les ciutats hel·lenístiques. (...) Hi havia una promesa de transformació en aquesta terra, i una ferma afirmació daixò en la vida comuna de les comunitats cristianes (p. 66).
En tercer lloc, Els fidels dorigen jueu, que acompanyaven Pere, estaven meravellats veient que el do de lEsperit Sant es comunicava també als pagans. Perquè105 [sic] els sentien parlar en llengües i proclamar les grandeses de Déu (...) (Ac 10,45-46). Seguint la línia daquestes paraules, es tractava duna visió de la religió que estava també oberta als pagans, no sols als que ocupassen càrrecs de poder o més benestants. No obstant això, també pot tractar-se dun apartat per a incitar a la conversió de loient daquest passatge bíblic i, així mateix, que aquesta mena de meravella fos el resultat dassaborir eixa visió de la vida, més que una espècie dèxtasi personal de moltes persones, com qui troba un producte i el considera fascinant, útil, profitós a llarg termini, engrescador. Clarament, això començaria en les ciutats i en els llocs més pròxims a les zones mercantils i a on residissen els grups que controlassen el poder polític i entre les persones més lletrades i obertes a lo nou i, a més, en altres casos, en la línia que mostra Angie Simonis en distints llocs de la tesi. Per exemple, quan la investigadora escriu que opiniones contrarias a esta tesis de imposición, como la de Juan Manuel Abascal [, en Segóbriga y la religión en la Meseta Sur durante el Principado, en Iberia. Revista de la Antigüedad, no.3, La Rioja; Universidad de la Rioja, 2000, pp. 25-34], apuntan a que, ciñéndose a la documentación epigráfica, arqueológica y numismática se descubre un panorama religioso riquísimo y multicultural, con cultos indígenas, orientales, romanos, y griegos coexistiendo en los mismos escenarios y al mismo tiempo, lo que indica una gran tolerancia de la autoridad romana hacia los cultos indígenas:
Ahora sabemos que el silencio de las fuentes literarias no es más que una evidencia de la coexistencia pacífica de unos cultos y otros, y no la prueba de la imposición de la religión romana sobre el resto de creencias ()106.
() Fenómeno que pareció darse más frecuentemente en el campo, mientras que los cultos a divinidades romanas eran más urbanos. Las diosas indígenas eran más adoradas [que] en el ámbito urbano, porque, vinculadas a la fertilidad y al entorno privado y familiar, tenían un perfil más popular y eran ajenas al ámbito político, de manera que fue más fácil cruzar las fronteras culturales y adaptarse a diferentes modelos socio-políticos () Las divinidades masculinas, en cambio, se conservaron más sólidamente autóctonas por su acusado sentido comunitario en las poblaciones rurales (cultos a Bandua, Reue o Cosus).
() lo cierto es que la mayoría de las diosas asimiladas y aceptadas por la población presentan similares características al tipo de diosa de tradición mediterránea oriental (pp. 279-280).
Algunes deixes característiques, com Angie Simonis addueix més avant, per mitjà dun estudi de Cándida Martínez López (Diosas, sacerdotisas y devotas en la Hispania Meridional, de 1990), estan relacionades amb la fecundidad, el ciclo lunar, la vida de ultratumba, que se representan sentadas, entronizadas, adornadas con palomas, joyas, etc.,() debe ser muy difícil de erradicar en poco tiempo (p. 280), fruit de La fuerte influencia de Astarthé o de Tanit en la vida cotidiana de los hombres y mujeres de las riberas del Mediterráneo (p. 280). Com a aclariment, direm que Astarte és una deessa fenícia, mentres que Tanit nés una cartaginesa. Crec que, lo que més ens interessa daquestes línies de Cándida Méndez, és que parla que resultà molt difícil de tombar, detall que va en coherència amb lo que estem tractant i que ha aplegat als nostres dies.
A més, com llegim en larticle Bestiario popular y tempestades. La aculturación religiosa del folklore mitológico en Cataluña (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/bestiario-popular-y-tempestades-la-aculturacion-religiosa-del-folklore-mitologico-en-cataluna/html), de Martí Gelabertó Vilagran i publicat en la web Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, a finals del primer mil·lenni, El peso de la herencia cultural politeísta de la civilización europea anterior al cristianismo no había desaparecido del imaginario colectivo. Tot seguit comenta que, Como señala [el medievalista] Jacques Le Goff (), la persistencia de creencias míticas no cristianas en la sociedad medieval es una característica de la religión vivida por amplios sectores de la población rural del continente, sin que ello implique ninguna contradicción. A més, això es reflectia en què Los hombres y las mujeres de esas regiones tienen la costumbre de estar rodeados de personajes sobrenaturales, por no decir divinos, per exemple, els simiots, les fades, els unicorns També direm que Le Goff distingeix sobrenatural i diví, i addueix que lo que permitió que un número considerable de tales personajes sobrevivieran en el interior del sistema cristiano fue precisamente que no eran de naturaleza divina y que, por consiguiente, no hacían sombra al nuevo Dios. Ara bé, és evident que, en el cas de Demèter i Persèfone, sí que es tracta duna campanya de substitució que interessava al poder eclesial i que, al capdavall, triomfà.
Un poc després, Martí Gelabertó, aclareix que, per a un altre medievalista, Pierre Bonnassie (1932-2005), especialitzat en la Catalunya feudal, la pervivencia del paganismo (ya sea de raíz romana, celta o germánica), es una característica común a todas las sociedades del occidente continental hasta el siglo XII. Cree Bonassie que la cristianización del campo europeo fue extraordinariamente lenta y encontró numerosas resistencias. La península ibérica no se encontraba al margen de esta situación cultural () especialmente () en tierras catalanas. A més, M. Gelabertó argumenta que fou menester mig mil·lenni (del segle III al segle IX), per a que lescriptura cristiana començàs a formar part de la gran majoria de la població (lo que escriu com la gente común), cosa que encara resulta més fàcil de comprendre si partim de la gran presència dantropònims preindoeuropeus en Catalunya, pràcticament desconegut en lo que ara és França, i, encara més, sobretot, en las mentalidades de muchas comunidades rurales peninsulares de bosque y montaña com també ocorre, a hores dara, per exemple, en lo lingüístic i en lo cultural. Això concorda, clarament, amb frases de Gerda Lerner (1920), una de les introductores de la Història de les Dones, i amb Angie Simonis, quan parla sobre les deesses, les fires i la religiositat popular.
En quart lloc, en un fragment del capítol bíblic que estem tractant, Pere diu que Llavors em vaig recordar de les paraules del Senyor que deia: Joan, sí, va batejar amb aigua: en canvi, vosaltres sereu batejats amb lEsperit Sant (Ac 11,16). Si Joan Baptista (24 de juny, en el calendari festiu actual), havia batejat amb aigua (símbol associat amb la dona, femení, de fluïdesa i lligat a lestiu, per la seua necessitat i, per exemple, pel tema de les pedregades), els nous seguidors ho feien amb lEsperit, un element clarament vinculat, amb el temps (que no sempre fou així, com escriu Angie Simonis en molts punts de la seua tesi) a lo masculí, a lhome. Així, veiem el simbolisme de Sant Joan Baptista (aigua, estiu i mort del dia després daplegar el dia més llarg en llum) i el de Jesús i seguidors posteriors i, en acabant, cristians (esperit, hivern i esperança després de passar el dia més curt en llum). I tot, sis mesos després i de manera cíclica.
En altres paraules: ens trobem davant dunes línies que ens parlen de lo que podrien ser, si no una espècie de diòscurs, sí dues parts de la vida associades a lo femení, a lo periòdic i, així, al canvi, sobretot, tenint en compte que el patriarcalisme està associat a lestabilitat, a la rectitud, mentres que el matriarcalisme (que no està considerat una forma de poder, però sí associat a potència), ho fa amb lo circular i amb lesdevenir. No crec, així, que, fins i tot, amb aquest senyal de renovació que extraiem del text, el cristianisme fos vist, inicialment, això és, abans daccedir a ser el braç dret del poder polític romà, com una religió dimposició, sinó com una línia de pensament unida a la germanor.
En cinqué lloc, llegim que Els apòstols i els germans cristians de Judea van sentir dir que fins els pagans havien acollit la paraula de Déu (Ac 11,1). Aquesta darrera frase pot concordar, molt bé, amb el comentari que fa Pepe Rodríguez sobre la rapidesa amb què tingué lloc el pas cap a lo que acabaria sent el cristianisme, en lèpoca en què sescrigueren els Fets dels Apòstols, segons ell, de Lluc.
Fins i tot, es diu que (...) també als pagans ha atorgat Déu la conversió que porta a la vida (Ac 11,18). Havien assimilat, els pagans, la conversió. Tot i que lhaguessen acollida, sembla que, atenent a les investigacions més actuals i a altres de molta credibilitat, les quals van més enllà de la visió tradicional, no sembla que triomfàs entre bona part del món agrari. Ara bé, si rebien la fe nova, seria perquè es sentirien a gust o perquè ho considerarien escaient, però no per la força, ja que, a més a més, no ho exposa lautor del text bíblic, ni sembla deduir-sen: ni mitjançant lestil literari, ni a través del vocabulari.
En aquest punt, tanmateix, comentaré que el fet que no sacabàs dassimilar per part de bona part de la població o que, fins i tot, després de tenir-lo com a bo, per sota mà, practicassen formes despiritualitat o costums i ritus en relació amb lo agrari, amb lo tradicional i, en canvi, no en la línia del cristianisme, mha portat a pensar en un tema que coneixem (i semblant), però en un altre moment de la Història (si bé té a veure amb el Regne de València i no amb lèpoca romana): la conversió dels moriscs, per la força, i que, quan sels obligà a anar-sen dels regnes de Felip II dAragó i III de Castella (1609-1614), encara conservassen bona part dels seus trets culturals, com ara, la fidelitat a lIslam i làrab.
Igualment, si, segons la versió catòlica, (...) fou a Antioquia on, per primera vegada, els deixebles van rebre el renom de cristians (Ac 11,26), aquests antics pagans feien lo mateix quan renunciaven, com ara, als cultes a les deesses. Per a aclariments, direm que Antioquia, a hores dara, és una ciutat turca que, en lany 64 aC, passà a incorporar-se a la República Romana i, amb el temps, esdevindria la capital de la província de Síria i una de les ciutats principals de lImperi Romà.